L’origen de la masia clàssica

La masia, terme que segons s’entén majoritàriament fa referència a la casa aïllada o habitatge que alhora és centre d’una explotació rural –encara que alguns hi afegeixen que cal que tingui una certa importància des del punt de vista arquitectònic–, ha trigat molts anys a tenir un lloc en la història de l’arquitectura catalana.

Les raons d’aquesta absència s’haurien de cercar, primer, en el fet que, com a casa rural –i, per tant, obra menor i sense monumentalitat–, ha estat emmarcada dins l’ampli i sovint ambigu ventall de les anomenades “arquitectures populars”, fins i tot en treballs relativament moderns com els dels arquitectes Carlos Flores (1973) o Luis Feduchi (1976).

Aquest fet encara prové de l’interès que van despertar arreu l’art i l’arquitectura populars a les primeres dècades del segle XX, amb els seus valors formals, les solucions locals als problemes constructius i l’adaptació als microclimes, tot plegat com a indicador de diversitats regionals, per la qual cosa els naixents nacionalismes veieren immediatament en la masia els trets diferencials de Catalunya que cercaven.

Al Principat, aquest punt de vista fou difós amb força per arquitectes com Josep Puig i Cadafalch (1913) i Josep Danés i Torras (1919), o folkloristes i geògrafs com Joaquim Folch i Torres i Pau Vila, als quals seguiren molts altres.

La masia va centrar un procés d’idealització i mitificació que anava molt més enllà dels seus valors arquitectònics i es va contemplar com l’essència d’un suposat art nacional, amb un origen imaginari i una permanència des de l’època romana.

A l’apropiació politicocultural d’aquesta construcció, cal afegir-hi el debat suscitat entre els arquitectes noucentistes –partidaris de la incorporació a l’arquitectura dels elements tradicionals provinents de la masia o d’altres construccions rurals, com a referent dels valors propis no contaminats amb influències foranes– i els racionalistes, que miraven cap al centre i cap al nord d’Europa (Puigverd, 1998).

I no és que aquests darrers es desinteressessin de l’arquitectura popular, tal com es pot comprovar amb els treballs del GATCPAC sobre les cases eivissenques i de la Mediterrània en general, admirades sobretot per les seves línies pures i l’absència d’elements superflus.

Així doncs, a causa de la consideració de la masia com a arquitectura popular, el protagonisme que adquirí en l’esmentada controvèrsia a la tercera dècada del segle XX i la utilització política dels seus valors, l’arquitectura del mas ha quedat fora dels paràmetres establerts pels historiadors de l’art fins a èpoques ben recents.

L’estudi tipològic de la masia

De fet, els primers passos per a recuperar la masia per a la història arquitectònica catalana, amb un nou reconeixement del seu interès, s’haurien de situar els anys setanta del segle XX, en els estudis sobre la tipologia de l’arquitectura rural, com el dut a terme al cantó suís del Ticino entre els anys 1974 i 1976 (Rossi, Consolacció, Bosshard, 1979). En aquest sentit, s’haurien de considerar aportacions clau d’aquella recuperació l’aprofundiment en els estudis tipològics de la masia i les hipòtesis sobre el procés que va conduir a la consolidació d’un tipus invariable de mas al segle XVI (Moner, Pla, Riera, 1979).

De fet, Danés (1931), en els darrers articles –en els quals oferia una visió més global i madura del tema–, ja posava l’accent en l’aspecte tipològic de la masia com a fet singular, i també en les causes que conduïren a la creació d’una estructura arquitectònica peculiar i constant, deixant de banda els seus coneguts sistemes de classificació segons aspectes formals i secundaris, com el de les cobertes.

Així, mentre que en els treballs recents sobre l’arquitectura del mas encara es reprodueixen els dibuixos d’aquestes classificacions segons la disposició de les teulades com una realitat tipològica inqüestionable, Danés ja se centrava en l’aspecte fonamental: la formació de la casa de tres cossos amb la gran sala central al pis, que anomena “l’estructura clàssica de la masia”, a partir de l’evolució –potser massa ingènua i lineal– d’altres tipus anteriors.

És precisament aquesta “estructura clàssica” consolidada la que Joaquim Garriga (1986) situa com una creació cinccentista a Catalunya i que es manifesta sobretot en els elements i detalls arquitectònics, que es deuen en realitat, segons aquest autor, més a una “eclosió tipològica autònoma” que no pas a “nocions renaixentistes d’ordre i simetria” –tot i ser coincidents– o a influències foranes com les de les villae del quatre-cents italià, tal com el mateix Danés (1919) apuntava.

Quan per fi s’estudia l’arquitectura catalana a l’època del Renaixement es reconeix la singularitat i l’interès arquitectònic de la masia, no tant com un fenomen aportat des de l’exterior, com altres estils vinculats d’una manera específica al Renaixement, sinó com el resultat d’un procés tipològic on hi ha intervingut un conjunt de factors de caràcter històric, social i econòmic.

Això ens condueix a la convicció que aquest procés, aquesta evolució tipològica, es produeix essencialment al llarg dels dos segles anteriors, durant l’eclosió de l’arquitectura gòtica a Catalunya, i que la seva consolidació té lloc al final d’aquesta època amb independència d’imposicions estilístiques.

La construcció en alçada

Hauríem de situar l’inici d’aquest procés entre els segles XII i XIII, amb la construcció en vertical de masos amb pis i de masos torre (Riu – Segret, 1986), edificacions que ja requerien un grau d’especialització superior a les construccions de desenvolupament horitzontal.

Aquests darrers masos –que s’originen en una època anterior però que es continuen construint durant el gòtic–, basats en l’agregació de cambres o peces de tendència quadrangular o bé en un únic cos allargat recolzat en un marge o que aprofita una bauma, cobrien aigües amb materials lleugers i representen un estadi molt primitiu del mas tot seguint models i sistemes ancestrals més precaris i bastits pels mateixos pagesos.

En canvi, en un mas torre –amb dos o més pisos, cantonades de pedra més o menys ben tallada, trespols resistents i coberta amb teula ceràmica o llosa prima de pedra tova o de pissarra–, la construcció es porta a terme mitjançant la perícia de mestres especialitzats amb l’ajuda de l’estadant i seguint un model ben conegut per tots (Moner, 2001).

En aquest segon cas, cal deixar de qualificar-los com una “construcció popular” –en la qual sempre predomina l’ús i la construcció sobre l’acte conscient de creació formal i les formes obertes amb fàcil capacitat de creixement– i començar a veure-hi el naixement d’una arquitectura vernacla preindustrial, que evolucionarà cap a un tipus genèric –el mas d’“estructura clàssica” amb tres cossos i sala central al pis–, que caldrà tenir en compte i incloure en la història de l’art al costat de les arquitectures del poder.

En qualsevol cas, potser la diferència més important entre el mas horitzontal i el vertical no va ser només l’especialització constructiva, sinó sobretot la divisió de funcions tant pel que fa a la situació del bestiar a la planta baixa i la residència al pis o pisos, com a la presència de cambres diferenciades en aquesta zona de l’habitatge, independitzades de la cuina, que és sempre la peça principal.

Ca n’Avellana, a Maçanet de la Selva, un exemple ja plenament canònic de masia d’estructura clàssica de tres cossos.

ECSA – G.Serra

Efectivament, l’esquema tipològic que s’estableix en el mas torre és el d’una construcció sensiblement quadrada en la qual les diferents plantes estan dividides estructuralment i funcionalment en dues parts, cosa que dóna lloc a dos espais allargats, especialment quan l’amplada és massa gran per a construir-hi trespols amb la llargària habitual de les bigues de fusta. Aquesta disposició no s’ha d’entendre com la suma o acoblament de dues crugies, ja que la separació entre els dos espais –fora d’algun cas a la planta baixa– té lloc gairebé sempre mitjançant envans prims, mentre que el suport de l’embigat, quan és necessari, es resol amb un arc o una biga de fusta.

En aquest cas, un dels dos espais del pis es destinava a la cuina i el menjador, és a dir, era el lloc de la vida quotidiana, mentre que l’altre es podia subdividir i destinar-lo a cambres de dormir o magatzems.

Amb independència dels dubtes sobre l’ús que tenien els masos torre, bé com a casa de pagès amb bestiar i terres –el que es podria entendre com un mas–, bé com a habitatge de batlles o de la petita noblesa (Bolòs, 1995), crida l’atenció que quan aquesta construcció adquireix majors dimensions, a partir del segle XIV, se segueix aquesta mateixa estructura i divisió però amb els dos espais allargats ben constituïts i separats per un mur central de caràcter estructural, que constitueixen una planta pràcticament quadrada, com es pot observar en nombrosos masos, la major part dels quals s’han ampliat amb posterioritat.

Aquest és el mas de dos cossos, el propi dels segles XIV i XV, de planta baixa, pis i, molt sovint, un segon pis o golfes, tipus que perdurarà en algunes àrees fins ben entrat el segle XVIII. Ara bé, no sempre l’esquema constructiu és tan clar, i es dóna el cas de construccions d’aquesta època amb una estructura constituïda per una juxtaposició de cossos rectangulars que també acaben formant una planta quadrada, com ca n’Aulina, al Pla de l’Estany, o bé can Florit o can Fonalleda, a Palafolls.

Però al nostre entendre, el sistema constructiu de dues tramades o crugies superposades amb la coberta de dues aigües i el carener coincident amb el mur central o bé perpendicular no és la característica principal del típic mas de dos cossos.

Del menjador a la sala

Can Basses de Camós. La finestra coronella geminada de la façana fou afegida probablement al segle XV, quan es desplaçà la cuina per a obtenir una sala sobre la porta principal.

ECSA - J.Moner

En realitat, el que marcarà definitivament l’evolució de la masia serà el fet que, mentre als masos d’estructura horitzontal, als masos torre o fins i tot als primers masos de dos cossos, la cuina és el lloc on es desenvolupa la vida familiar i l’únic destinat a menjar-hi, en molts masos dels segles XIV i XV ja hi ha documentada l’existència d’un menjador clarament diferenciat de la cuina (Serra, 1995).

Aquesta cambra –a la qual s’accedeix mitjançant una escala o bé directament des de l’exterior quan el relleu ho determina i la qual exerceix funcions de distribució cap a la cuina, els dormitoris i les golfes si es dóna el cas– adquirirà amb el temps un caràcter simbòlic, molt per sobre de la condició domèstica que se li podia atribuir inicialment.

El fet de destinar un espai de la casa a l’ús exclusiu de menjador –en alguns casos amb una taula de grans dimensions– denota, d’una banda, que la construcció no solament havia sobrepassat les estrictes limitacions de superfície construïda sinó que s’havia iniciat un canvi tal en la condició dels pagesos (almenys en una part d’ells) que els va permetre fer l’àpat multitudinari –sigui per a treballadors externs en dates determinades o amb motiu d’un convit en altres ocasions– fora de l’estricte i íntim recinte de la cuina, suficient, d’altra banda, en la vida quotidiana.

Sembla evident, doncs, que estem davant un claríssim precedent del que més endavant s’anomenarà la “sala”, aquesta cambra d’una utilitat relativa –i en el millor dels casos d’ús puntual–, que tindrà el mobiliari més important de la casa i que a vegades encara haurà de compartir altres usos, a més a més del de menjador.

I tot i que aquest nou espai no aconseguí el seu emplaçament definitiu dins el conjunt fins al segle XVI, quan constituí l’eix central i el leitmotiv arquitectònic del mas de tres cossos o “d’estructura clàssica”, segons la nomenclatura acceptada, en el de dues tramades la seva posició ja tingué una certa preponderància.

El menjador, la futura sala (en realitat només es produirà un canvi de nomenclatura), ja té en aquesta època, als segles XIV i XV, la finestra o finestres a la façana principal, sobre la porta d’entrada, i un accés directe des de l’exterior. Habitualment fa de distribuïdor i generalment té la cuina al costat, al mateix pis, però en masos del Maresme de dos cossos i aparentment bastits al segle XV –entre els quals es poden esmentar can Bonamussa de Dosrius, can Pujades de Canet de Mar o can Catà de la Vall a Sant Andreu de Llavaneres (Bonet, 1983), la cuina és situada a la planta baixa, mentre que al pis hi ha un espai amb les característiques que s’acaben de descriure per al menjador o sala.

Amb aquesta disposició es posa de manifest que aquesta peça no era el lloc habitual on es menjava sinó que més aviat tendia a ser el lloc de celebració, el principal de la casa. No es pot garantir, però, que la posició de la cuina a la planta baixa en aquests masos fos així des de l’inici de la seva construcció, ja que també podria ser conseqüència d’un desplaçament posterior. És difícil, només amb els testimonis arquitectònics de les masies que ens han arribat fins avui, precisar la cronologia d’aquest desplaçament de la cuina en un lloc secundari per tal de deixar pas al menjador o sala.

Però la importància adquirida per aquesta cambra és clau per a entendre el següent i definitiu pas cap a la masia de tres crugies, amb la sala ocupant el cos del mig, al pis, i amb la finestra centrada sobre la porta principal, una disposició que perdurarà sense variacions fins al segle XIX, tot i els problemes de racionalitat constructiva que aquesta especial organització funcional representava (Moner, 2001).

Puig i Cadafalch (1913) situa aquest mas –finalment anomenat “d’estructura clàssica” per la seva simetria formal i espacial– al segle XIV, donant a entendre la seva construcció de nova planta ja en aquesta època, cosa més que improbable. En realitat, els masos de tres cossos amb elements d’arquitectura (portes i finestres), que es podrien datar als segles XIV o XV, són producte d’ampliacions posteriors a la seva construcció, per tal de deixar la sala del mas de dos cossos en la nova situació central que els pagesos més benestants desitjaven i que es consolidà al segle XVI, emplaçament que també recullen construccions més modestes.

No es pot, doncs, parlar d’un mas o una masia gòtics (com tampoc de masos romànics, renaixentistes o barrocs…), però de totes maneres sí que es pot considerar el gòtic com aquella època en què, amb la recerca d’un espai representatiu –la sala–, els pagesos van pretendre reflectir un estatus que fins llavors se’ls havia negat. D’alguna manera, aquest espai té una significativa equivalència al de les sales senyorials dels palaus i els castells de l’època, el nom de les quals segurament s’hi aplicarà més endavant.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, 1913; Danés, 1919 i 1931; Flores, 1973; Feduchi, 1976; Moner, Pla, Riera, 1979; Rossi, Consolacció, Bosshard, 1979; Moner, Pla, Riera, 1981; Bonet, 1983; Garriga, 1986; Bolòs, 1995; Serra, 1995; Puigverd, 1998; Moner, 2001.