El mot seca, procedent possiblement del mot àrab “sikka”, fou utilitzat a l’àrea mediterrània a partir dels segles XIII i XIV per a designar l’activitat i l’organització monetària, així com l’edifici que acollia aquestes funcions. L’aparició del terme a Itàlia i Catalunya ha portat a considerar com a origen del seu ús les grans seques industrials de Sicília, mentre que a França el terme podria haver-se introduït a través de la seca de Perpinyà. En altres indrets d’Occident, com l’àrea anglosaxona o fins i tot dins el territori peninsular d’àmbit castellà, el terme o no era utilitzat o fou molt poc usual.
L’emplaçament i l’estructura d’aquests tallers monetaris són molt poc coneguts, tant pel que fa a èpoques antigues com medievals. La raó d’aquest desconeixement té a veure amb el fet que, o bé es tractava d’espais que acollien l’esmentada funció amb caràcter temporal o bé que, tot i ser definitius, eren el resultat d’adaptacions d’edificis preexistents i per tant eren mancats d’unitat arquitectònica.
A Catalunya, durant l’època gòtica, la potestat sobre la moneda es consolidà com una regalia i, en conseqüència, les seques oficials eren els llocs on s’encunyaven monedes en nom i per ordre del rei. La seca de Barcelona, d’Alfons el Cast a Pere el Cerimoniós, va tenir aquesta categoria en exclusiva, fins que durant el regnat d’aquest darrer monarca la producció monetària legal es diversificà amb la creació d’altres seques reials a Perpinyà, València i Mallorca.
Un nou emplaçament en època del Cerimoniós
Tot i que s’han publicat notícies esparses que documenten successius emplaçaments de la seca medieval barcelonina, no es disposa d’un estudi definitiu sobre el tema. S’ignoren moltes dades sobre les diverses seus que se succeïren en el temps, quina era la seva tipologia arquitectònica o com eren les seves instal·lacions.
Als segles XI i XII, aquesta activitat se situava als carrers propers a la catedral i al call jueu, on es localitzaven els obradors d’orfebres i moneders. Més endavant, la seca es va instal·lar a la casa comanda que l’orde del Temple tenia a Barcelona, dins l’illa de cases que formen els actuals carrers d’Ataülf, Palau, els Templers i la Comtessa de Sobradiel, a la zona sud de l’antiga muralla romana. Aquest casal fortificat era un lloc idoni: no estava excessivament allunyat del centre polític i administratiu de la ciutat i oferia la protecció necessària per a desenvolupar una activitat d’aquesta mena. Entre el 1257 i el 1258 s’hi atesta la construcció d’un porxo, que en la documentació és identificat com l’àmbit específic destinat a batre moneda.
Encara que l’edifici, amb l’abolició de l’orde del Temple, passà a altres propietaris, es continuà utilitzant com a seca en emissions posteriors, fins que, convertit en residència del bisbe de Vic a Barcelona (alguns anys més tard esdevindria el Palau Reial Menor), el prelat es va queixar al rei de les molèsties que li produïa acollir aquesta activitat a casa seva. Atenent a aquesta reclamació, l’any 1324 el monarca ordenà a Guerau de Rocabertí, paborde de Tarragona, que traslladés la fabricació monetària a un local que li pertanyia i que precedentment ja s’havia emprat en aquest tipus d’activitat. Aquesta no fou una solució definitiva per a la seca, i per a portar a terme la fabricació monetària oficial es continuaren llogant diferents locals. Per exemple, entre el 1336 i el 1342 ocupà una casa de Jaume i Berenguer Bonany i des del 1342 fins al 1349 s’instal·là en una propietat de Gilabert de Montornès.
Trobar l’emplaçament idoni per a un taller monetari dins la trama urbana d’una ciutat era difícil, ja que trastornava el barri on s’establia a causa dels fums, els sorolls, l’entrada i la sortida de carros, treballadors, guardes de vigilància… La poca predisposició del bisbe de Vic a conviure amb una seca es va repetir el 1350 quan el síndic de la ciutat, es-coltant els rumors que li havien arribat sobre la intenció del mestre de la seca de comprar un edifici prop de l’església dels Sants Just i Pastor per convertir-lo en monederia, li demanà al dit mestre que no ho fes perquè torbaria la tranquil·litat dels veïns.
El 19 d’octubre de 1349 fou un dia important per a la història dels tallers monetaris de la Corona. Pere el Cerimoniós ordenava la compra d’un local pertanyent a Andreu de Malla, situat al barri de Santa Maria del Mar, perquè es transformés en seca perpètua de Barcelona. Amb aquest pas, la seca reial deixava enrere una llarga trajectòria de seus monetàries provisionals, equipades precàriament, i assolia un establiment definitiu.
L’emplaçament precís de l’edifici al barri de Mar el confirmen les talles de cobrament de fogatges posteriors i un privilegi d’Alfons el Magnànim, datat el 1441, en el qual consta la situació de la seca en l’illa que defineixen els actuals carrers de la Cirera, la Seca i dels Flassaders, i també assenyala que es trobava en aquest emplaçament des de temps immemorial. Tant pel volum d’activitat que generava com pels nous veïns que hi va atreure, la naturalesa d’aquesta indústria va influir en el barri. Coneixem pel llibre de la talla del 1363 que al carrer dels Flassaders i als més propers, barrejats amb artesans i mercaders, vivien diferents moneders vinculats a la seca, així com el proveïdor reial de carbó.
Tot i que en un fogatjament de la darreria del segle XV s’atesta l’existència d’una seca situada al costat de la casa de l’ardiaca major i de la carnisseria de la Plaça Nova, pel seu emplaçament a tocar d’un dels mercats de la ciutat, aquesta referència sembla correspondre a un local on es podia verificar el pes i l’aliatge de les monedes en curs, per evitar fraus.
Pàgina d’un llibre d’obres de la seca (v. 1350), en què apareix esmentat el mestre d’obres Pere Llobet.
ACA, Reial Patrimoni, 1967, foli 4
Sembla, doncs, provat pels documents de què es disposa que la seu de la monederia barcelonina des del 1349 era al barri de Santa Maria del Mar. Les obres de remodelació de l’edifici preexistent amb l’objectiu d’adaptar-lo a fàbrica monetària foren un procés llarg que va durar quasi tres anys. Hi van intervenir diferents mestres de cases barcelonins, entre els quals es coneixen els noms de Bernat Carbó, Pere Llobet, Berenguer de Ponç, Ramon Carbala, Bernat de Casanoves, Bartomeu Serra i en Llaurador. El registre de les despeses d’aquesta reforma en els llibres de la seca permet seguir amb detall les reformes, i alhora ens proporciona informació sobre l’estructura que va acabar adoptant l’edifici.
La reforma consistí a reforçar l’estructura preexistent i redistribuir l’espai per adaptar-lo a les necessitats del procés tècnic que havia d’acollir, l’encunyació a martell, i paral·lelament es dotà l’edifici de la major seguretat possible. El local disposava d’un pati on hi havia el pou que proveïa d’aigua, indispensable en la part del procés del blanqueig.
Els diferents àmbits o departaments de treball eren anomenats “cases”. La casa del carbó es trobava al soterrani, des d’on per una escala s’accedia a la planta baixa, i, per sobre d’aquesta, un altre pis completava les instal·lacions. En els documents es fa referència també a la casa de la foneria, on es fonia el metall; la de l’aliatge, on es feia la mescla dels metalls; la de l’assaig, on es comprovava la correcció dels metalls en diferents moments del procés, la qual tenia una habitació annexa on dormia el vigilant; la del blanqueig, on s’aconseguia recuperar el color del metall de les monedes; la de la fornal, on les peces s’escalfaven per rebre els encunys, i la de l’entallador, on els argenters elaboraven les matrius. Les dependències es completaven amb els porxos, on treballaven els obrers i els moneders, i les habitacions, on dormien alguns empleats de la seca.
Probablement aquesta disposició no s’allunyava gaire de les que, segons sabem, van adoptar-se a la seca d’Esglésies a Sardenya i a la seca de València. Aquesta darrera va subsistir fins l’any 1863 i estava situada darrere del convent de Santa Tecla. La seva estructura era formada per una planta baixa al voltant d’un pati amb arcs rebaixats, on hi havia l’àrea dels tallers amb les seves diferents cases i l’escrivania, i per la planta principal, ocupada per les habitacions dels empleats i altres dependències complementàries.
La seca medieval barcelonina va ser objecte d’una gran intervenció entre el 1642 i el 1647, moment en el qual l’antic edifici es va ampliar considerablement i la seva estructura es va transformar amb la intenció d’adaptar la monederia a les noves tecnologies que s’anaven imposant. Va continuar activa, però amb intermitències, fins que al segle XIX es va clausurar.
Bibliografia consultada
Salat, 1818; Elias, 1901; Botet i Sisó, 1908-11, vol. II i III; Bruniquer, 1912-16; Carreras i Candi, s.d. [1916]; Mateu, 1929, 1937 i 1951; Crusafont, 1989; Travaini, 2001; Torres, 2001.