Barcelona, Ciutat del Coneixement: una nova estratègia econòmica i territorial

Barcelona, segle XXI

Vestíbul de la Terminal A de l’aeroport de Barcelona, dissenyada per R.Bofill i inaugurada el 1992.

ECSA

En els darrers temps Barcelona ha fet passes decisives en la definició d’una nova estratègia econòmica i territorial: esdevenir ciutat del coneixement. L’antiga capital mercantil de la Mediterrània, la gran capital industrial d’Espanya, l’única gran ciutat del sud d’Europa que en expressió de l’historiador Jordi Nadal ha participat en primera línia tant en la revolució mercantil com en la revolució industrial, afronta ara el repte de participar també en un lloc destacat en la nova revolució econòmica encetada al final del segle XX.

El projecte Barcelona, Ciutat del Coneixement, que defineix l’estratègia que impulsa l’alcalde Joan Clos i el nou equip de govern municipal, va més enllà d’una més o menys costosa incorporació del municipi de Barcelona a les noves tecnologies de la informació i de les comunicacions.

Barcelona es planteja un canvi de rumb radical que implicarà la mobilització de tots els seus principals ressorts, del conjunt del seus agents econòmics i socials, en un dels processos més complexos de tota la seva història contemporània. Es tracta de situar-se en un lloc capdavanter en la nova economia del coneixement, i protagonitzar un paper principal en el nou escenari europeu, l’Europa de la societat de la informació.

Aquesta ciutat ha excel·lit els darrers anys com una de les metròpolis amb més capacitat organitzativa i d’execució de projectes urbanístics (com ho demostren el gran Projecte Olímpic de Pasqual Maragall i les dues grans operacions de transformació de la ciutat d’Oriol Bohigas i Josep Acebillo), i amb més capacitat de generar consens social al voltant de les grans decisions econòmiques o urbanístiques (com ho demostren també els Plans Estratègics o l’experiència del Pacte Industrial Metropolità). Sobre una base inicial molt desfavorable, amb un teixit industrial molt orientat cap al mercat interior, i després d’experimentar una de les crisis industrials de més envergadura entre el 1977 i el 1985, Barcelona ha sabut transformar radicalment pilars fonamentals sobre els quals s’assenta la seva economia.

L’economia de Barcelona és avui una de les economies urbanes més importants de l’Europa comunitària, la cinquena per la seva capacitat exportadora i la sisena pel volum de població. En menys de quinze anys, de ser una de les metròpolis europees amb una taxa d’atur més alta ha passat a uns nivells d’atur que estan a un terç dels inicials i dins la mitjana europea. El nivell de renda ha passat, de l’any 1986 al 1997, de representar el 84% de la mitjana europea a superar aquesta mitjana: 16 punts de convergència real en 11 anys. I des del 1997 fins al 1999 els guanys de convergència han estat superiors al 2% anual.

Subsisteixen alguns problemes econòmics i socials importants, entre els quals sobresurt una taxa d’activitat i d’ocupació encara no prou alta, i emergeixen fenòmens incipients però significatius de segregació espacial de la població. Amb tot, Barcelona és avui un referent mundial pel seu urbanisme i per les seves institucions econòmiques i socials, que plantegen una mescla creativa de direcció pública i d’iniciativa privada. Sobre aquesta base d’èxit del “model Barcelona”, s’encara ara un nou gran repte.

En què consisteix una estratègia urbana basada en el coneixement? Disposa Barcelona de condicions favorables en la nova economia? Què es, des del punt de vista econòmic, el projecte Barcelona, Ciutat del Coneixement? Apuntem-ne algunes respostes.

La ciutat i l’economia del coneixement

Cal advertir, en primer lloc, que l’economia del coneixement no es pot reduir a l’economia que utilitza intensivament les noves tecnologies de la informació i les comunicacions. El coneixement és el nou factor de producció. En un món en què els costos de disposar d’informació tendeixen a disminuir de forma molt intensa, el que serà rellevant no és tant disposar d’informació com disposar de les condicions empresarials, institucionals i socials per a saber transformar la informació en coneixement. El “saber fer” és molt més important que la informació sobre què cal fer; el saber fer “localitzat” en un determinat entorn és molt més important que el saber fer genèric, aïllat o situat fora de l’espai, al marge de la ciutat.

Creixen en importància factors intangibles com l’educació i la qualitat de vida. Disminueix el pes del factor capital dins la producció, i guanya importància el lloc en el qual es produeix, allò que en economia es denomina “externalitats territorials”.

Transformar informació en coneixement és la clau per a superar amb èxit els reptes d’una economia globalitzada. I no podem reduir el coneixement al saber científic i tècnic, per molt important que aquest sigui, i ho és, per al creixement econòmic. La creativitat i la cohesió social són característiques de la ciutat del coneixement. La projecció d’allò més positiu de la personalitat exigeix unes condicions urbanes i socials favorables.

El Poblenou, una de les àrees clau de la Barcelona del segle XXI.

Tavisa

L’entorn urbà ofereix també cada cop més avantatges per al desplegament de la pròpia personalitat i per al desenvolupament del potencial de les empreses. La fertilització creuada d’idees entre sectors és pròpia de la ciutat, i s’amplifica en la gran metròpoli. La disposició d’equipaments i de serveis s’obté en la gran ciutat en major mesura que en la ciutat petita o en les poblacions aïllades; la creixent especialització típica de les grans metròpolis permet disposar de serveis superiors en major mesura, i amb menors costos que en medis rurals o de menor dimensió poblacional.

Barcelona 2000: una metròpoli global

Barcelona afronta els reptes de l’economia globalitzada, de l’increment de la competència entre espais urbans a escala planetària que Internet augmentarà, sobre una base tecnològica intermèdia-alta, i sobre bases de dimensió urbana, de creativitat personal i de cohesió social força significatives. I això es té ben present en un projecte com el de Barcelona, Ciutat del Coneixement.

Efectivament, Barcelona ha experimentat els darrers anys un creixement espectacular de la seva dimensió urbana, però no sobre la base de l’increment de població del municipi central, sinó de l’extensió del seu mercat de treball cap a les poblacions i ciutats de l’entorn. La Barcelona metropolitana abasta avui una població d’uns 4,3 milions d’habitants, i un mercat de treball que l’any 2000 supera els 2 milions d’actius ocupats, mig milió més que fa sis o cinc anys.

Es tracta d’una metròpoli molt especial: disposa d’una gran ciutat central, però també d’una molt interessant xarxa de ciutats metropolitanes dotades de les seves especificitats productives i de les seves pròpies dinàmiques socials. És una metròpoli polinuclear diversificada en el seu conjunt, però amb una dimensió prou gran per a generar serveis i activitats creixentment especialitzades. En el marc d’aquesta xarxa de ciutats, el municipi central també s’especialitza, actuant com una gran plataforma de serveis avançats característics d’una ciutat global. Els nostres referents no són les ciutats monocèntriques tradicionals europees o americanes, sinó xarxes urbanes com les de la Randstadt holandesa o la japonesa Kansai, que, en expressió de David F. Batten, presenten configuracions dotades de gran creativitat i preparades per als grans intercanvis de coneixements propis del segle XXI.

L’estoc d’educació acumulat pels ciutadans de Barcelona és, en mitjana, encara un 30% inferior a la mitjana de ciutats globals com París o Londres, però la formació acumulada per la generació que s’incorpora avui al mercat de treball és ja equiparable. Les despeses de recerca i desenvolupament se situen a la meitat del que correspon a una ciutat amb el nivell de competitivitat internacional com Barcelona, però aquesta és ja avui la capital tecnològica d’Espanya, en la mesura que concentra el gros de les despeses en innovació del conjunt de l’economia espanyola. L’avenç de les exportacions de béns d’intensitat tecnològica alta i mitjana alta de la darrera dècada ha estat molt important, millorant la taxa de cobertura també en aquests segments, i desplaçant cap a l’exterior activitats i productes de baixa intensitat tecnològica. Barcelona concentra una quarta part de la capacitat exportadora de tot Espanya.

Barcelona és identificada internacionalment com una ciutat avançada en activitats artístiques o de disseny que impliquen elevades dosis de creativitat. El desplaçament cap a Barcelona d’activitats relacionades amb el desenvolupament de productes ha afectat sectors tan emblemàtics com l’electrònica i el disseny d’automòbils.

Un nou projecte de ciutat: Barcelona, Ciutat del Coneixement

Per a impulsar des d’una autoritat municipal activitats i processos densos en coneixement cal potenciar precisament les externalitats de naturalesa territorial urbana, és a dir, governar el procés de generació d’economies d’aglomeració per tal que, en el nou entorn competitiu, s’impulsi dinàmicament la productivitat dels agents que hi viuen i hi treballen. El nou entorn mundial és dominat per l’existència de processos de producció de béns molt importants i de serveis dotats de rendiments creixents a escala, que porten a la integració en grans grups empresarials, no només d’importants activitats industrials com l’electrònica o la producció de vehicles, sinó també la producció de serveis com les comunicacions, la banca o la informàtica. ¿Com es pot lluitar en el nou entorn competitiu sense disposar de grans grups empresarials autòctons? Naturalment, la primera resposta és que cal constituir-los, la qual cosa supera l’àmbit municipal. Però la resposta que dóna la nova economia urbana i les noves teories sobre el creixement endogen situen les ciutats –i en general els factors espacials– com a factors crucials per al desplegament de diferents estratègies competitives.

Un canvi estratègic com el proposat en el projecte Barcelona, Ciutat del Coneixement és necessàriament polièdric, i afecta el conjunt de les polítiques municipals. Sembla pertinent subratllar-ne aquí alguns aspectes relacionats amb l’economia i l’urbanisme.

Convé dotar la ciutat de condicions infraestructurals adients. És a dir, convé incrementar les infraestructures de transport i de comunicacions fins a un nivell que permeti eixamplar l’escala de la seva producció per a facilitar la competitivitat del conjunt d’agents que hi produeixen; un aeroport intercontinental representa una font d’avantatge per a les empreses i treballadors de Barcelona, independentment del sector en el qual produeixin, com el desplegament de xarxes de telecomunicacions incrementa la productivitat del conjunt dels seus agents. Són condicions necessàries, però no suficients, per a desplegar una estratègia basada en el coneixement.

Una nova estratègia urbana ha de preveure com a prioritat l’especialització de l’espai central de la metròpoli en activitats denses en coneixements, que suposin la presència d’una proporció cada cop més gran de treball especialitzat sobre el treball no especialitzat, i no necessàriament concentrat a l’entorn d’un determinat sector.

En aquesta direcció va la proposta de substitució de la vella estratègia de potenciar la presència en el municipi central de la metròpoli d’activitats industrials manufactureres poc denses en treball (i menys denses en treball qualificat) per una nova estratègia que faciliti la presència d’activitats denses en treball i denses en ocupació, i que utilitzin intensivament les noves tecnologies de la informació i de la comunicació.

En aquest sentit, la labor realitzada el primer any de la nova administració municipal de l’alcalde Clos ha estat decisiva, en la mesura que s’ha aprovat la modificació del planejament en una de les àrees, el Poblenou, que estava subjecta a regulacions que facilitaven la producció de béns industrials poc densos en coneixement, com eren, en general, les activitats classificades sota la rúbrica 22a del Pla General Metropolità.

Vista aèria del Poblenou, el futur “districte d’activitats @”.

Tavisa

La modificació de les àrees industrials del Poblenou afecta unes 115 illes del districte de Sant Martí, és a dir, una tercera part de l’Eixample Cerdà, i abastarà uns 3 milions de metres quadrats de sostre. Es fonamenta en un principi economicourbanístic nou: zonificar no a partir de la noció de sector sinó a partir de la noció d’activitat. És a dir, definir les activitats que es pretén potenciar o atreure no a partir de què es produeix, sinó de com es produeix. Es volen activitats productives –siguin o no industrials– definides per la forma de produir, en sintonia amb la nova diagnosi. Allò que és important és que les activitats siguin denses en coneixement, denses en ocupació, i que utilitzin intensivament les noves tecnologies de la informació i de la comunicació.

Es pretén que el vell Poblenou de Barcelona concentri, en un termini d’uns deu anys, uns 100.000 nous llocs de treball relacionats amb el coneixement. El Poblenou serà el nou “districte d’activitats @”, definides, doncs, no pel sector en què operen sinó per la forma en què operen, siguin activitats industrials o bé terciàries.

Es tracta d’una estratègia econòmica i urbanística, que integra objectius econòmics d’impuls de les noves activitats amb objectius urbanístics de transformació d’una de les zones que cal renovar de la ciutat.

Els instruments que es posen a l’abast de l’operació són tant els estrictament urbanístics com els de gestió. Es pretén facilitar el desenvolupament d’aquestes activitats de forma endògena, però també atreure’n de fora, especialment cercant la presència dels centres tecnològics de les grans empreses espanyoles i de grans corporacions internacionals, en un nou entorn urbà molt ben dotat d’equipaments i perfectament comunicat amb la xarxa de ciutats de Catalunya i el sistema urbà d’Espanya i d’Europa, gràcies a les noves infraestructures de transport ferroviàries, aeroportuàries i portuàries. Les activitats que demostrin una especial intensitat en coneixements mereixeran una edificabilitat més intensa (22@) respecte de les activitats més generals (o activitats @). La delimitació de sis subzones impulsades pel mateix Ajuntament, la constitució d’una Comissió Assessora i la creació d’òrgans de gestió ad hoc són mostres de la voluntat de governar aquest procés tan complex, integrant el públic i el privat en el nou procés de desenvolupament.

Addicionalment, el projecte Barcelona, Ciutat del Coneixement està avançant en la definició d’una nova estratègia urbana que ha de facilitar la generació, transmissió i actualització de coneixements al màxim de població possible. La constitució d’una nova polaritat cientificotècnica a l’extrem oposat del que avui s’ha consolidat a ponent de la ciutat (que integra el campus universitari de la UPC i la Universitat de Barcelona), ha de donar lloc a una gran zona científica i tècnica liderada per la UAB (Campus de Llevant) i la UPF (Campus biomèdic) a llevant de la ciutat, tocant al mar i al costat del Fòrum de les Cultures del 2004. Les quatre grans universitats públiques tenen, doncs, un paper destacat en la nova estratègia.

De la mateixa forma que el projecte de monumentalització de la perifèria i posterior comunicació per rondes va impulsar l’extensió de bones condicions de vida al conjunt de la ciutat, les noves implantacions universitàries pretenen, mitjançant ambdues polaritats, estendre les condicions de formació i de recerca al màxim d’espais urbans en l’interior de la metròpoli.

La nova polaritat a llevant de la ciutat està pròxima al Poblenou, districte d’activitats denses en coneixements, cosa que ha de generar sinergies i facilitar el trànsit de Barcelona cap a la nova economia, en la qual el coneixement serà el factor de producció per antonomàsia.