Els inicis, la suspensió amb la Dictadura i la represa amb la Segona República
Al març del 1918 l’Associació d’Atracció de Forasters de Barcelona proposà a la Cambra de Comerç i Navegació de la ciutat l’organització d’una fira de mostres, a semblança de les que es feien a Leipzig, Lió o en altres ciutats europees. L’Associació de Fabricants de Joguines celebrava anualment una petita exposició dels seus productes a Barcelona des del 1914, i es va adherir a la petició de la Cambra. El Foment del Treball Nacional, la Cambra d’Indústria de Barcelona i la Lliga de Defensa Comercial i Industrial –una patronal– donaren suport a la proposta, com a institucions representatives dels empresaris. En l’àmbit institucional també ho van fer la Mancomunitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona. Però el suport decisiu el donà l’Ajuntament de Barcelona, que era el que havia de finançar l’operació.
Cartell de la primera Fira de Mostres de Barcelona, celebrada entre el 24 i el 31 d’octubre de 1920.
ECSA
Imatge de l’ambient a la Fira de Mostres del 1920, apareguda a la revista “Barcelona-Atracción” del novembre del 1920.
ECSA
Així, la primera Fira de Mostres se celebrà del 24 al 31 d’octubre de 1920, a la Ciutadella, davant del que era el Palau de Belles Arts de l’Exposició del 1888, posteriorment enderrocat. La presència internacional estava limitada als representants d’empreses estrangeres amb casa a Barcelona. La segona se celebrà sis mesos després, entre els dies 20 i 30 d’abril de 1921. Es nomenà aleshores director de la Fira Francesc Barceló, que ocupà aquest càrrec durant molts anys. La segona Fira tingué prop de 600 participants i es van superar de molt les xifres de visitants de l’anterior. La tercera tingué per primera vegada un caràcter internacional –del 15 al 25 de març de 1922–, un caràcter que es perdé amb motiu de la quarta, celebrada entre els dies 17 i 28 de març de 1923.
La cinquena Fira es traslladà als terrenys destinats a la futura Exposició Internacional de Barcelona, a Montjuïc, on se celebrà entre el 10 i el 20 de març de 1924. Però quan es va inaugurar, els organitzadors ja sabien que no n’hi hauria una sisena l’any següent. El dictador, el general Primo de Rivera, no trobava bé que Barcelona monopolitzés l’única fira de mostres que hi havia a l’Estat espanyol. El seu govern acordà que la Fira es fes en diverses ciutats espanyoles, de forma alternativa. Però a l’hora de presentar les candidatures només ho feren Barcelona i València, i aquesta ciutat amb poc entusiasme. Sant Sebastià, que l’havia presentada en un primer moment, es retirà. Sigui com vulgui, les fires quedaren estroncades i el Comitè executiu barceloní es dissolgué, ja que la preparació de l’Exposició Internacional de Barcelona i la de Sevilla el 1929 acaparaven tota l’atenció.
La sisena Fira de Barcelona no se celebrà fins el 1933, amb la Segona República. Es mantingué amb el caràcter d’internacional durant els tres anys següents. La guerra civil (1936-39) suposà una interrupció inevitable.
La sorprenent fira del 1942
Cartell de la 10a Fira Oficial i Internacional de Mostres de Barcelona, celebrada el 1942.
ECSA
El 1942 se celebrà, sorprenentment, la Desena Fira Oficial i Internacional de Barcelona. Sorprenentment, ja que ens trobem en plena Segona Guerra Mundial, amb la major part dels estats europeus implicats, un mal moment per a fer celebracions. Espanya mantenia una actitud de nobel·ligerància en el conflicte, però de profunda simpatia pel règim nazi i pel feixista, que havien donat suport econòmic i militar al general Franco durant la Guerra Civil Espanyola. A més, Espanya no tenia res a ensenyar, atesa la seva situació d’extrema misèria, amb racionament de tots els productes alimentaris i de consum, i en el marc d’una política autàrquica absurda. La Fira va comptar amb la participació general de la indústria tèxtil catalana, que no tenia ni cotó ni llana per a filar, i una mínima presència internacional, amb estands de la França del general Petain, de l’Alemanya de Hitler, de Romania –un Estat titella del nazi– i de Manxukuo –un Estat titella del Japó–, que no tenia cap relació comercial especial amb Espanya.
La Fira va ser demanada per la Cambra d’Indústria de Barcelona, presidida per Antoni Llopis, i comptà amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, presidit per l’empresari Miquel Mateu i Pla, que finançà la restauració de dos palaus del recinte de Montjuïc. També devia ser decisiva l’opinió del ministre de Comerç i Indústria, que era en aquell moment Demetrio Carceller, educat a Terrassa, i un dels pocs empresaris que es podien trobar llavors en el govern de Franco. Es tractava de donar una sensació de normalitat de cara a l’exterior. “Ha de patentizar el progreso económico de España, ofreciendo al mismo tiempo una prueba de confianza en el porvenir” (sessió del 6 de novembre de 1942, Cambra d’Indústria de Barcelona).
Una fira que s’autofinança
Cartell de la XIII Fira Oficial i Internacional de Mostres de Barcelona, celebrada del 10 al 25 de juny de 1945.
ECSA
Des d’aleshores es va mantenir la Fira Oficial i Internacional de Mostres amb caràcter anual. El protagonisme el tingué primer la Cambra d’Indústria de Barcelona, separada de la de Comerç i Navegació des del 1912. Aquest protagonisme es mantingué fins el 1954, any en què Llopis dimití el càrrec de president de la Cambra d’Indústria i de president del Comitè executiu de la Fira. El seu reglament interior establia que aquells càrrecs passarien alternativament del president de la Cambra d’Indústria al de la de Comerç i Navegació. Aquell any el nou president fou Fèlix Escalas i Chamení, president de la Cambra de Comerç i Navegació, que donà un fort impuls a la Fira. Aquesta s’autofinançava, ja que només rebia una subvenció simbòlica de l’Estat i res de l’Ajuntament i de la Diputació de Barcelona.
La Fira va tenir durant aquells anys de la postguerra dues facetes ben distintes. La primera era el seu caràcter popular. En anys de racionament, de fam, de restriccions elèctriques i de gasolina, abans que arribés la televisió, la Fira era una de les poques distraccions dels barcelonins i dels catalans. La visita a la Fira era la visita a les fonts de Montjuïc, a l’estand de “los Territorios del Golfo de Guinea”, on es podia comprar cafè, un producte pràcticament inexistent durant molts anys, un passeig per a veure les noves màquines de consum domèstic, reservades a molt poca gent, com ara les neveres elèctriques, els rentavaixelles, l’aire condicionat, etc.
Portada del número 1 del “Diario de la Feria” amb l’anunci de la inauguració de la xxv Fira de Mostres pel ministre de Comerç, 1/6/1957.
ECSA
La segona faceta estava reservada als interessats en productes industrials. Especialment a partir de la dècada dels anys cinquanta, en moments de recuperació econòmica, però de mínima liberalització, conseqüència d’una política intervencionista del govern, que ho controlava tot. L’exhibició de maquinària estrangera informava dels avenços tecnològics exteriors i, al mateix temps, proporcionava una possibilitat de compra. Com digué Fèlix Escalas, “en el orden industrial representa una buena inversión para España en bienes de capital, pues renueva nuestro utillaje, tanto en lo concerniente a máquinas herramientas, como otras materias y productos”. El Ministeri de Comerç, tan gasiu a l’hora de donar llicències d’importació, en donava amb relació a les màquines exhibides a la Fira. “Sé de una fábrica de papel que renueva su maquinaria e instala modernísimas máquinas de confeccionar sacos de papel, gracias a la Feria”, digué Escalas (“Diario de Barcelona”, 1 de gener de 1956).
El 1958 la Fira va celebrar la seva XXV edició amb 27 estats participants, 2.817 expositors i prop de dos milions de visitants.
Anys de liberalització i democràcia política
Cartell del 50è aniversari de la Fira de Barcelona (1920-1970).
ECSA
El 1959 la Fira signà un acord amb l’Ajuntament, presidit per Josep Maria de Porcioles, que n’assegurava la continuïtat, gràcies als ajuts financers i crediticis del municipi barceloní. La Fira de Mostres es convertí així en una fita important en la vida econòmica catalana i la primera justificació de les Cambres barcelonines. La presència internacional anà en augment a mesura que la política d’importacions es liberalitzava a partir del Pla d’Estabilització (1959). Els empresaris catalans conegueren a través de la Fira quina era la tecnologia exterior, i les autoritats del règim aprofitaren la seva inauguració per a fer un discurs sobre la política econòmica a seguir, que acostumà a ser de gran interès.
El 1967 les dues Cambres barcelonines es reunificaren. Andreu Ribera i Rovira, el primer president efectiu de la nova Cambra i president executiu de la Fira de Barcelona, la considerà com una plataforma per a l’exportació espanyola. Començà la seva obligada dispersió en salons monogràfics, com a conseqüència de la manca d’espais disponibles.
Sota la presidència de Josep Maria Figueras (1979-87), la Fira de Barcelona arribà a 38 salons monogràfics. Figueras es queixà amargament de la discriminació soferta pel que feia al nivell de subvencions públiques: 10.000 milions de pessetes a la de Madrid, 4.000 a la de Saragossa i 1.000 a la de Barcelona.