La participació catalana en les exposicions espanyoles i universals

El perquè de les exposicions

Les grans exposicions, internacionals o universals, han tingut sempre tres protagonistes: les ciutats organitzadores, els expositors i els visitants. Si bé els tres han tingut un denominador comú en el seu interès per les exposicions, les raons són i han estat ben distintes.

Cartell de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, dissenyat per F.Galí.

ECSA

Les ciutats organitzadores busquen el prestigi internacional que els pot donar l’exposició. És clar que corren un risc, i que trobaran el desprestigi si no els surt bé. La celebració d’una gran exposició acostuma a aprofitar-se per a remodelar la ciutat o per a urbanitzar alguna zona del municipi. Encara avui dia, hi ha monuments emblemàtics de ciutats que ens recorden la celebració d’exposicions. La torre Eiffel, construïda amb motiu de l’Exposició Universal de París del 1889, o les fonts de Montjuïc –Exposició Internacional de Barcelona del 1929– en són dos exemples característics. Les ciutats organitzadores acostumen a ser també les que aporten el finançament necessari per a la seva celebració, amb o sense la col·laboració de l’Estat. La tendència general –de la qual Catalunya és una excepció– és que les exposicions es tanquin amb dèficit per a la ciutat organitzadora i que l’Estat cobreixi les pèrdues, en concepte de despeses del que avui en diríem màrqueting.

En les exposicions del segle XIX, tot i que es defineixen com a industrials, es presenten tota mena de productes: obres d’art, productes agrícoles, minerals, manufactures. Els expositors es proposen guanyar prestigi per als seus productes i vendre els presentats, o donar-los a conèixer, de tal manera que la venda posterior sigui conseqüència de la seva exhibició. Quan la venda no es veu fàcil, sigui per diferent nivell tecnològic o de preus, o simplement per falta d’estructura exportadora, hi ha una clara reticència per part dels possibles expositors a córrer amb unes despeses d’instal·lació, de viatge i d’inversió. És aleshores que es demanen subvencions al govern per a atendre-les, si aquest està interessat a fer un bon paper, en forma de participació de les seves empreses.

Les medalles concedides són molt valorades. Això és el que es desprèn de la continuada exhibició que en fan les empreses guardonades en el seu paper de carta, en les factures o en la publicitat general –especialment, de les rebudes en les grans exposicions internacionals–.

Els visitants pertanyen a dues categories distintes. Els que hi van per una estructura expositora que té un atractiu turístic i els que hi van per a conèixer els avenços tecnològics d’altres països. Entre aquests darrers podem també considerar-hi inclosos alguns expositors.

La participació de les empreses catalanes en les grans exposicions

La introducció resulta necessària a l’hora de seguir l’experiència catalana pel que fa a les exposicions durant el segle XIX. Si es tracta de vendre directament o de guanyar prestigi per a vendre després, les que interessen als industrials catalans són les que es realitzen en el seu principal mercat –l’espanyol– o en un mercat potencial –les internacionals–. Si el que es proposen és conèixer els avenços tecnològics, és evident que les exposicions internacionals són les que ofereixen més oportunitats, seguides de les que se celebren en el terreny propi, on vénen els industrials estrangers a presentar els seus productes.

A continuació figura una referència a les exposicions que tingueren una especial importància per als industrials catalans: les espanyoles –no catalanes–, les internacionals i les realitzades en territori propi. Se’n van celebrar moltes més, en tots aquests àmbits geogràfics, però sense el relleu de les relacionades. Es concentren al segle XIX, perquè posteriorment la millora de les comunicacions i la major facilitat en el transport van reduir –relativament– la transcendència de les exposicions.

Exposicions espanyoles. Madrid

Diploma que certifica la concessió d’una medalla d’or a la Caixa d’Estalvis de Terrassa durant l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.

ECSA

Les primeres exposicions a les quals es presentaren productes catalans van ser aquelles que se celebraren a Madrid durant la primera part del segle XIX. Els fabricants catalans hi podien estar interessats, si tenim en compte que aquell era el seu primer mercat i que l’exposició podia ser un motiu de venda. L’absència d’expositors estrangers explica que els únics avenços tecnològics que s’hi presentaren fossin els que oferien les empreses catalanes. Són un bon exponent de la situació del país.

1826

El 1826, el ministre d’Hisenda de Ferran VII, el gallec Luis López Ballesteros, un personatge preocupat per la modernització de l’administració espanyola i de la seva economia, convocà la primera “Esposición pública de la Industria española, con el objeto de acelerar los progresos de las artes y fábricas por medio de una noble emulación, facilitando al mismo tiempo, la ocasión de que se pongan de manifiesto sus adelantamientos” (Reial Decret de 12 d’abril de 1826). L’Exposició es va inaugurar el 30 d’abril de 1827, dia de Sant Ferran, en homenatge al rei, i es va tancar aquell mateix dia. El rei, però, no en va fer gaire cas, si tenim en compte el comentari del cronista madrileny Mesonero Romanos, que explica que el monarca va demanar per a què servien aquells “juguetitos”, després de la visita obligada. Hi van participar 297 expositors.

1828

La segona exposició es va convocar per al 30 d’abril de 1828, però s’ajornà fins el primer de juliol “por haberse retardado la remesa de los objetos que había de enviar la Cataluña, cuya tardanza era digna de esta consideración por ser causa el hallarse en Barcelona el Monarca, a quien las artes obsequiaban con la manifestación de sus labores” (pàg. IX de la Memòria de l’Exposició). Es va tancar el 15 d’agost. Hi van participar 349 expositors.

Aunque la Esposición ha sido abundante en productos, todavía lo hubiera sido mucho más si la parte de España donde prosperan ciertas fábricas, hubiera disfrutado de más sosiego para concurrir a la Esposición con sus manufacturas. Habla la Junta –de Calificación– del industrioso Principado de Cataluña, que a la sazón se hallaba amenazado de aquel monstruo que en pocos instantes destruye imperios florecientes y poderosos… De esta suerte vino a suceder que la Cataluña no enviase, ni todo lo que se podía esperar, ni lo mejor de sus fábricas” (pàgs. 2 i 3 de la Memòria). L’any 1827 va ser el primer de l’anomenada guerra dels Malcontents, un preludi de la primera guerra Carlina, que esclatà el 1830 a la mort de Ferran VII.

1831

Quan va tancar la segona exposició, el govern espanyol establí que se celebrarien periòdicament cada tres anys. La tercera, la que corresponia al 1831, es va celebrar tal com estava convingut, però a Catalunya hi havia una forta agitació social, prèvia a la primera guerra Carlina, i la seva participació va ser molt minsa. Hi van assistir 228 expositors.

1841

Coberta de la Memòria publicada sobre l’Exposició de Madrid del 1841.

AC / Repr.: G.S.

Les guerres provocaren una interrupció fins el 1841, any en què l’exposició va ser convocada per la reina regent, Maria Cristina, en nom de la seva filla, Isabel II, menor d’edat. En la convocatòria s’ordenava “abrir las puertas del Conservatorio –l’edifici de Madrid en què se celebraven– para no privar por más tiempo a la industria española del crédito y ventajas que pueda proporcionarle la Exposición –ara ja figura escrita amb x– pública de sus productos”. Es va inaugurar el 19 de novembre i es mantingué oberta fins el 20 de desembre. El 19 de novembre és santa Isabel d’Hongria, patrona de la reina, de manera que el santoral en condicionava l’obertura, a l’igual que havia passat amb el seu pare. La convocatòria s’havia fet a cuita-corrents i no va tenir l’assistència que s’esperava, a causa del “corto periodo transcurrido desde el anuncio a la apertura de la Exposición” (de la Memòria de l’Exposició). Es va repetir la xifra anterior de 228 expositors.

1845

El 1845 se celebrà una nova exposició a Madrid amb una clara actitud abstencionista per part dels industrials catalans, els quals estaven molestos i se sentien enganyats per les promeses que els havia fet el general Narváez –cap de govern– amb motiu d’una visita a Barcelona aquell any, segons explica Carrera i Pujal en La Economía de Cataluña en el siglo XIX. Les pressions del govern eren fortes perquè hi participessin, però els expositors sabien que el director del Conservatori els demanaria que deixessin els productes exposats com a regal. Els qui hi van anar, van anar-hi de mala gana i aportant ben poc de nou i de qualitat. Els expositors van ser 325.

1850

La cinquena i darrera exposició madrilenya fou la més seriosa i ambiciosa de totes, pel que es desprèn de la Memòria publicada, amb més de 600 pàgines, escrita per José Caveda, director general d’Agricultura, Indústria i Comerç, un entusiasta del que representava el desenvolupament industrial. “La expresión característica del siglo –diu Caveda–, no es ya un cuadro de Rafael, sino una máquina de vapor”. Aquesta afirmació enllaça perfectament amb l’esperit que es vivia a Catalunya, on ja s’havien introduït aquelles màquines que feien moure uns telers mecànics. Per a Caveda, “la exposición industrial de 1850 pertenece por sus condiciones al siglo XIX, refleja sus tendencias, demuestra sus adelantos; la de 1845 a pesar de que comprueba un progreso en las artes, lleva consigo el recuerdo de los esfuerzos del siglo XVIII”. Va estar oberta dos mesos, entre el primer de novembre i el 31 de desembre.

L’Exposició presentà a Espanya unes indústries cotonera i llanera catalanes força desenvolupades, tot i que “fueron pocos los fabricantes que a élla concurrieron, por razones que no alcanza” (pàg. 61). El moment no era gaire bo, si es té en compte que estava convocada per a l’any següent la primera gran exposició universal, la de Londres. Però aquest no devia ser argument per als catalans, ja que no hi van anar, amb poquíssimes excepcions.

Exposicions barcelonines

Es tracta d’exposicions destinades a donar a conèixer els productes als mateixos catalans, i amb una certa projecció espanyola, però limitada.

1828

La primera va ser una exposició de teixits amb motiu de l’estada de Ferran VII a Barcelona. Va estar organitzada pel gremi de teixidors de vels, als locals del Col·legi de l’Art Major de la Seda, en el que fou més tard la Via Laietana de Barcelona. Aquesta exposició retardà l’obertura de la que se celebrà a Madrid aquell mateix any, tal com s’ha dit.

1844

Es tracta de l’“Esposición pública de Productos de la Industria Española, verificada en obsequio de SS.MM. y A. durante su permanencia en esta capital”. Va ser organitzada per la Junta de Comerç de Barcelona, amb un temps mínim de preparació, de tot just un mes. Es tractava d’aprofitar-la per a fer un homenatge a la reina Isabel II, que visitava Barcelona però que va anunciar la seva visita amb poca antelació. Es va establir a la Llotja de Barcelona i va estar oberta catorze dies. Hi van participar 670 expositors, tots ells catalans. Eren molts, però la Memòria publicada no sembla gaire satisfeta del que es presentà: “Se ha llamado de improviso a una esposición, a la que no han podido concurrir todos los ramos de industria y los que lo han hecho ha sido con géneros de consumo general”. La culpa fou de les presses i d’“un año pasado casi entero entre las convulsiones políticas, la emigración o las desgracias de un sitio” (del catàleg de l’Exposició).

1860

És l’“Exposición Industrial y Artística de productos del Principado de Cataluña, improvisada en Barcelona, para obsequiar a S.M. la Reina Doña Isabel II con motivo de su venida a esta ciudad”, segons el títol oficial. Una vegada més, “improvisada”. L’Exposició s’inaugurà el 3 d’octubre de 1860 en un edifici construït precipitadament i provisionalment al Camp de Mart.

L’Exposició va merèixer una Reseña completa, descriptiva y crítica de la Exposición, escrita per Francisco J. Orellana, un escriptor granadí instal·lat a Barcelona i molt vinculat als ambients industrials catalans. Va ser el secretari de l’Institut de Foment del Treball Nacional i director de la seva revista “El Eco de la Producción”. Es tracta d’“una Exposición industrial, presentada sin pretensiones, y sin mas objeto que el de obsequiar a su Reina; y demostrar a los ojos del mundo que aquí no se reduce todo a elaborar telas de algodón…; que también se trabajan sederías, y lanerías con una perfección extraordinaria… que se fabrican tubos y otros objetos de gres y obra refractaria…; que tenemos redes tejidas y papel de esparto excelente…; que en platería, blondas, bordados, ebanistería, relojería y otros artes no envidiamos a nadie” (pàg. 11 de la Reseña).

És l’exposició que presenta “un pueblo –el català–, que lucha sin tregua para arraigar en suelo español todos los adelantos del siglo” (pàg. 7). Tot i que hi va haver 498 expositors “no estaban allí representadas todas las industrias del país –Catalunya–, ni concurrieron por falta de espacio y de tiempo, más que de Barcelona y alguno que otro punto del Principado” (pàg. 10).

Orellana demostra les seves simpaties per França, quan assegura que segueixen el model de les exposicions franceses i que “en estos certamenes [els francesos] está el germen y el primer impulso de los adelantos hechos por aquella nación; y es porque sus exposiciones públicas fueron siempre objetos de estudio y de asiduas meditaciones para sus economistas y hombres de gobierno”.

1871

Gravat d’una màquina de vapor de l’Exposició General de Barcelona del 1871 aparegut a la “Ilustración Española y Americana” del 1871.

ECSA

L’Exposición General Catalana es va obrir el 24 de setembre de 1871, el dia de la Mare de Déu de la Mercè, i es va tancar el darrer dia del mes de novembre. Era organitzada per la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Es va celebrar a la nova Universitat de Barcelona, construïda fora muralles i al nou Eixample, i era ocupada en aquell moment per l’exèrcit. Inicialment, havia estat pensada com a exposició de productes espanyols, però finalment es convertí en estrictament catalana. No hi va haver subvenció de cap mena i les despeses es van cobrir amb el producte de les entrades. Va ser visitada per 151.000 persones.

Más que un verdadero certamen, la Esposición es solamente una exhibición de las fuerzas productoras del país en la que cada espositor ha presentado únicamente lo que tenía en sus almacenes por haber carecido del tiempo necesario para prepararse” (“Diario de Barcelona”, octubre del 1871, pàg. 10.570). Una vegada més hi hagué improvisació i presses.

El promotor i autor d’un llibre sobre l’Exposició es queixa amargament de la poca consideració que el govern espanyol manifesta amb relació als industrials, ja que es destinen molts diners a la presència espanyola a les exposicions universals, però no es publiquen els seus resultats: “Nos avergüenza que España haya concurrido a todas las exposiciones universales, por los perjuicios causados a nuestra industria, gracias al abandono con que los gobiernos han dejado a los industriales. Los Gefes de nuestra nación solo han procurado que no quedara desairada la invitación de un monarca, sin cuidarse después de recompensar a los industriales, siquiera por su galantería, con noticias y estudios de lo que allí se hubiese observado” (Agustí Urgellés de Tovar, Exposición General Catalana de 1871, Barcelona 1871, pàg. 184).

Les grans exposicions internacionals

La primera exposició que va tenir ressò internacional va ser l’organitzada pel govern francès a París el 1798 per a commemorar la fundació de la República, i que continuà els anys següents. Però tots els analistes coincideixen a fixar el 1851 com l’any en què comencen les grans exposicions internacionals.

1851. Londres

El Crystal Palace, segons un gravat d’una col·lecció de vistes de l’Exposició de Londres del 1851.

AC / Repr.: G.S.

La primera exposició universal fou l’Exhibition of the works of Industry of all Nations, celebrada a Londres el 1851. La iniciativa va correspondre a la Reial Societat d’Arts, Manufactures i Comerç, de Londres, que va aconseguir el suport del govern britànic per a la que fou la Great Exhibition, un aparador del nou imperi Britànic i de l’etapa victoriana. L’Exposició es va instal·lar a l’anomenat Palau de Cristall –als terrenys del Hyde Park–, una mostra de l’arquitectura moderna, que després fou enderrocat. Va estar oberta 144 dies, va ser visitada per sis milions de persones i la comissió organitzadora va tancar amb beneficis. Tot i que el nom oficial només feia referència a treballs de la indústria, aquest concepte tenia aleshores un significat ampli. Els objectes exposats estaven dividits en quatre grans departaments: primeres matèries, maquinària, manufactures i belles arts. Ni el primer ni el quart departament no encaixen en l’actual concepte d’indústria.

El poder polític de l’imperi Britànic i el ressò de la Revolució Industrial, que havia encapçalat la Gran Bretanya, van ser dues grans raons per a atreure expositors i visitants. Hi participaren 289 expositors espanyols, dels quals només 24 eren catalans. Els articles catalans premiats foren quatre: les manufactures de suro, presentades per la província de Girona; els treballs en seda de l’empresa Dotres, Vila i Companyia, de València i Barcelona; Josep Fiter, de Barcelona, per un vestit negre de blondes amb mantellina “de presentació magnífica, remarcable per la introducció de flors de colors, que demostren molt gust i elegància”, segons l’acta del Jurat; i Josep Margarit –convertit pels anglesos en Señora Marguerita– pel seu bonic vestit “from the fibre of pine-apples”, brodat a mà. En tots quatre productes estem molt lluny de les tradicionals manufactures industrials.

L’Exposició va tenir dos visitants que representaven institucions catalanes: Laureà Figuerola i Joan Yllas i Vidal. Tots dos deixaren testimoni escrit de les seves impressions: Informe sobre la Esposición Universal de la Industria, verificada en Londres, el primer, i Una ojeada a la Esposición Universal verificada en Londres, el segon.

Laurèa Figuerola, catedràtic d’Economia Política a la Universitat de Barcelona i futur ministre d’Hisenda espanyol, hi va anar en representació de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Figuerola es queixa amargament que “sólo 24 nombres catalanes brillaban a nuestra vista entre 289 espositores españoles”. Si els barcelonins –diu– s’haguessin limitat a enviar-hi una part dels productes que presentaren a l’exposició del 1844, a la Llotja de Barcelona, “a buen seguro que el rubor no hubiera asomado a nuestras mejillas, cuando en el Palacio de Cristal paseábamos el ámbito señalado a España”. “Cataluña –afegeix Figuerola–, por sí sola pudo y debió proveer un contingente superior en número al resto de la Monarquía y a buen seguro que el concepto español hubiera sido muy distinto del que ahora merezca”. Figuerola considera que hi havia molts productes catalans que haurien fet un bon paper si s’hi haguessin exhibit. Explica així les causes de l’abstenció: “Un país –Catalunya– que no cuenta grandes capitales y que a la actividad de una circulación incesante debe únicamente el alcanzar la legítima renta del trabajo; no puede durante un año dejar improductiva en cada taller una porción de artefactos elaborados sólo para ser puestos de manifiesto”. Ens està dient que la indústria catalana té un nivell mínim de capitalització i no es pot permetre el luxe d’enviar els seus productes a exposicions llunyanes.

Joan Yllas i Vidal, en representació de la Comissió de Fàbriques, també es posà vermell a Londres. “Al llegarnos los españoles al departamento de España dentro el Palacio de Cristal sintiésemos cada vez subírsenos al rostro los colores del despecho”. Yllas justifica la pobra presència de productes catalans per culpa de las regles d’admissió, comunicades oficialment pel govern espanyol als possibles expositors i mal explicades, ja que se’ls deia que els productes havien de ser excepcionals i oferir alguna cosa més que el que ja era conegut.

1855. L’Exposició Universal de París

El 1855, París celebrà la seva Exposició, la primera que portà el nom d’Universal. El govern francès no podia permetre que la Gran Bretanya es presentés davant del món com l’única potència amb capacitat per a organitzar un certamen internacional. L’Exposició va ser un èxit de públic, ja que va rebre cinc milions de visitants, però es va tancar amb un fort dèficit, que cobrí l’Estat francès.

La presència catalana va ser molt limitada. Consta que es concediren 46 premis a expositors catalans, però la majoria per la seva exhibició de productes agrícoles –vi, especialment– i de fabricació artesana, com ara les blondes. Cal destacar l’absència total de la indústria cotonera, una reduïda però significativa presència de les grans empreses llaneres de Terrassa i Sabadell i una correcta representació de la indústria química.

A Barcelona s’havia constituït una Comissió Provincial “para promover la concurrencia a la esposición francesa de 1855”. El seu secretari era Antoni Brusi i Ferrer, el propietari i editor del “Diario de Barcelona” i un important inversor (“Diario de Barcelona”, abril del 1855, pàg. 2.790). Atenent la seva petició, la Diputació de Barcelona va subvencionar un “maquinista para estudiar este interesante ramo de producción en el que estriban en gran parte los progresos de la industria moderna”. L’expert en màquines disposava dels diners necessaris per a viatjar a París i per a passar-hi quatre mesos, mentre l’Exposició estigués oberta. La Comissió aconseguí també que l’Ajuntament de Barcelona pagués el viatge i l’estada a un obrer del sector químic, “por estribar en su perfeccionamiento –el dels productes químics– uno de los mas eficaces elementos para numerosas e importantes manufacturas”.

A Catalunya hi havia, per tant, una clara consciència que una exposició era una bona escola per a aprendre el que feien els altres i per a observar els progressos tecnològics. Des d’aquell moment i durant uns anys, París i Londres es van alternar en la celebració d’exposicions.

1862. L’Exposició Universal de Londres

Es va celebrar a Kensington Park, seguint el model de la celebrada onze anys abans, amb una companyia privada com a promotora i la garantia de l’Estat sobre el seus deutes. Va tornar a rebre sis milions de visitants i el balanç econòmic també fou positiu.

Com recull, el 1862, la “Revista Industrial”, aquesta vegada la presència catalana va ser una mica més nombrosa que en la celebrada el 1851: 16 llaners, 7 cotoners, 10 seders, 6 químics, 2 fabricants de maquinària i 5 d’altres sectors. Cal destacar la baixa assistència dels cotoners, que continuaven mostrant-s’hi poc interessats.

1867. L’Exposició Universal de París

Accés a l’Exposició Universal de París del 1867.

AC / Repr.: G.S.

Se celebrà al Camp de Mart de la capital francesa. El finançament va anar a càrrec de l’Estat francès i del municipi parisenc. El balanç es tancà amb fortes pèrdues, a causa de les grans inversions realitzades per a modelar i urbanitzar aquell barri.

L’Exposició meresqué un llibre de 600 pàgines, escrit per un visitant de nivell, Francisco J. Orellana, que venia de Barcelona i que representava els interessos dels fabricants catalans. Era l’autor del llibre sobre l’exposició barcelonina del 1860. És un informe força complet de l’Exposició i de tot el que s’hi presentava, fet per una persona que compara el que veu allí amb el que hi ha a Catalunya. És la primera –no l’última– vegada que l’observador es queixa amargament del poc interès i dels pocs diners que hi ha destinat el govern espanyol.

El pabellón de España es el edificio más desairado del Parque. Así es que la horchatería valenciana, colocada junto a él, sinó se ha cerrado no será porque dé ganancias a su dueño. ¿Quien ha de ir allí por tomar sólo un vaso de horchata?… La Exposición en su conjunto –pel que fa a la participació espanyola–, en su organización, en su forma ostensible, deja bastante que desear… El Catálogo oficial –espanyol– plagado de equivocaciones, lleno de nombres que no figuran en la exposición y falto de otros que han concurido es una prueba de este desorden”.

Com recull Francisco J. Orellana en La Exposición Universal de París en 1867, considerada bajo el aspecto de los intereses de la producción española en todos sus ramos de Agricultura, Industria y Artes, van donar 135 premis als productes d’empreses catalanes, però cap medalla d’or. Cal tenir en compte que, en aquests esdeveniments, gairebé tots els expositors s’enduien algun guardó, encara que només fos un medalla honorífica, per haver-hi participat. Vint-i-sis dels premis concedits corresponen a la indústria tèxtil, cotonera, llanera o sedera.

1873. L’Exposició Universal de Viena

Premis de la representació catalana en l’Exposició Universal de Viena del 1873.

Fou la primera vegada que una exposició se celebrà fora de París i Londres, els seus escenaris habituals. El lloc escollit va ser el Camp del Prater de la capital de l’imperi Austrohongarès. L’Exposició es tancà amb dèficit, que va ser cobert per l’Estat. La representació catalana es va endur 254 premis (vegeu el quadre 1).

1876. L’Exposició Universal de Filadèlfia

Se celebrà en commemoració del centenari de la independència americana. Va ser organitzada per una empresa particular, que disposava d’una subvenció de l’Estat. El comissari regi en representació de la corona espanyola va ser Francisco López Fabra, resident a Barcelona. Hi havia aleshores guerra a Cuba. En el banquet de comiat a Barcelona va fer una apassionada referència als “hijos espúreos de la patria”, els rebels cubans (“Diario de Barcelona”, desembre del 1875, pàg. 12.576) i al fet que “en América no debía ir España como en otros países a buscar medallas, sino a buscar mercados”.

La Comissió Provincial de Barcelona va donar especial importància als vins. “La Exposición Universal de Filadelfia, haciendo conocer nuestros productos y singularmente los caldos ha de surtir el resultado de abrir nuevos mercados para su colocación” (Circular del 15 d’octubre de 1875).

Rossend Arús i Arderiu, periodista i dramaturg, publicà el 1877 a Nova York la “primera obra catalana que s’publica en Amèrica” amb el títol Cartas a la dona. Noticias exactas y detalladas de la Exposició Universal de Filadelfia en 1876. En vers, Arús explica l’imaginat viatge de l’alcalde de Das –Cerdanya– a Filadèlfia i la seva visita a l’Exposició, de la qual es desprèn que, una vegada més, l’organització espanyola ha tingut un baix nivell i que els productes catalans exhibits haurien merescut un marc més digne.

1878. L’Exposició Universal de París

Façana del pavelló de Bèlgica de l’Exposició Universal de París del 1878.

AC / Repr.: G.S.

Se celebrà al Camp de Mart, al Trocadero i al Quai d’Orsay de la capital parisenca. Una vegada més, el cronista de l’Exposició es posa vermell a l’hora de valorar l’interès del govern espanyol: “Sí, vergüenza causan a todo español que juzgue con criterio tranquilo las salas destinadas a la Exposición de los productos industriales de su patria… con amargura se observa que faltan numerosísimos centros productores de la península”. Una presència espanyola “que coloca a nuestra desdichada patria en nivel más bajo, muchísimo más bajo que Túnez y Marruecos”. Els cotoners catalans hi són, però cap d’ells no “logra escapar a la influencia de la atmósfera de pobreza y chapucería que se advierte en el conjunto de la sección española industrial en el Palacio del Campo de Marte… Merecen laureles y coronas los que han organizado la sección española del modo que podran imaginar nuestros lectores, si han tenido paciencia y buen humor para no suspender desde el comienzo la lectura de esta carta” (F. Miquel i Badia, “Diario de Barcelona”, agost del 1878, pàgs. 9.701-9.703).

1889. L’Exposició Universal de París

Exposición Universal de París de 1889. Comité de Cataluña y Baleares. Catálogo.

AC / Repr.: G.S.

La torre Eiffel, construïda amb motiu de l’Exposició Universal de París del 1889.

ECSA

L’Exposició Universal de París del 1889 es va celebrar en el mateix emplaçament que la del 1878. Va estar organitzada per l’Estat francès i va rebre 32 milions de visitants, un autèntic rècord.

Distribució per províncies dels expositors catalans en l’Exposició Universal de París del 1889.

L’èxit va ser en bona part atribuïble a la torre Eiffel, una meravella de la construcció de ferro vist, absolutament pionera. Hi van participar 323 expositors catalans, 133 dels quals eren estrictament industrials i 84 del sector tèxtil: repartits per províncies així:

  • Barcelona: 277
  • Girona: 24
  • Lleida: 4
  • Tarragona: 18

1893. L’Exposició Universal de Chicago

L’Exposició, que commemorava el IV centenari del descobriment d’Amèrica, se celebrà al Parc Jackson d’aquella ciutat. Va rebre 27 milions i mig de visitants i es tancà amb un fort dèficit econòmic, del qual es va fer càrrec l’Estat.

La federació obrera catalana Les Tres Classes del Vapor va demanar a les autoritats que s’hi anés per a estudiar “el progreso de las ciencias, de las industrias y de las artes”.

La petició sindicalista va ser atesa i l’Exposició fou visitada per una comissió obrera, subvencionada per la Diputació de Barcelona i pel Ministeri de Foment. Els seus membres van ser els següents: en representació de la indústria cotonera, Esteve Vidal i Ribas, Josep Blavia i Dagà i Pere Elias i Canut; com a representants de la indústria llanera hi anaren Francesc Giralt i Serrà i Joan Mestres i Pous, i en qualitat de comissionats agregats, Antoni Vallès i Masferrer i Josep Pamias i Granell. El resultat de la visita va ser un bon informe sobre l’estat de la indústria cotonera i la llanera americanes i sobre les lleis laborals d’aquell país: Estudios e Investigaciones efectuados por la Comisión Obrera Catalana en la Exposición de Chicago, publicat a Barcelona el 1893.

Pàgina del llibre Estudios e Investigaciones efectuados por la comisión obrera catalana en la Exposición de Chicago, Barcelona, 1893.

AC / Repr.: G.S.

Nosotros –Espanya– fuimos tarde y en malas condiciones. Los productores estaban cansados de gastar y concurrir a tan repetidos concursos; los fabricantes de Cataluña hicieron un esfuerzo supremo para que la sección de España en la Exposición Universal de Barcelona estuviera dignamente representada; en 1889 fueron a París con no poco esfuerzo, cuando en 1892 se les llamó de nuevo para que concurrieran a la de Chicago”. “La mayor parte de los fabricantes –catalans– se negaron a concurrir, unos porque no tenían tiempo para preparar productos apropiados para una instalación decorosa; otros porque los trabajos del balance, al término del año (1892) no les dejaba vagar para otras empresas; no eran pocos lo que creían sobrada osadía luchar con la industria de los Estados Unidos”.

De l’informe es desprèn que els industrials llaners –Gremi de Fabricants de Sabadell i Institut Industrial de Terrassa– hi van fer un bon paper, més que els cotoners. Aquests ho tenien més difícil, si tenim en compte el nivell de la indústria cotonera americana. Cal destacar, igualment, el llibre de Rafael Puig i Valls Exposición Universal de Chicago. Notas científicas. Memoria publicada por acuerdo de la Diputación provincial de Barcelona, publicat a Barcelona el 1896, que conté informes tècnics sobre maquinària i electricitat.