Senyor del castell d’Autafòrt, la seva vida transcorregué enmig de les lluites feudals i civils d’Aquitània, al costat de prínceps de la casa de Plantagenet i en oposició als reis de França i a Alfons I de Catalunya-Aragó. Fomentà la revolta d’Enric, dit del Curt Mantell, fill gran d’Enric II d’Anglaterra, contra el seu pare i, mort aquell, encoratjà el seu germà Ricard Cor de Lleó a fer el mateix. Es casà dues vegades. Consta documentalment que Bertran de Born ingressà al monestir cistercenc de Dalon (Perigord), on passà els seus darrers dies.
És, probablement, el mateix cavaller Bertran d’Avinyó que el 1216 participà en el setge de Bellcaire de Llenguadoc i fou batlle d’Avinyó. És autor d’una tençó i de dues cobles en resposta als atacs de Gui de Cavalhon.
Era sergent major de les forces que s’oposaren a l’exèrcit de Felip IV de Castella en el setge i la presa de Cambrils. Mancant a la paraula donada, el marquès de Los Vélez el féu executar juntament amb les autoritats locals, fet que tingué un gran ressò al Principat.
Edità “Magazin der Spanischen und Portugiesischen Literatur” (1780-83) i féu una adaptació lliure del Quixot (1775-76) de Cervantes.
Conegué les noves tendències artístiques europees. Com a pintor, mal comprès al seu temps, esdevingué un dels més purs impressionistes peninsulars (Museo de Arte Moderno, Madrid). Gran col·leccionista d’art i especialista en Velázquez, l’any 1898 publicà una monografia bàsica sobre aquest pintor.
Ordenat sacerdot el 1599, dedicà la seva acció a la controvèrsia amb els protestants i a la promoció de la reforma en els ordes religiosos. El 1605 fundà l’Oratori francès, fet que el posà en conflicte amb els jesuïtes i la universitat. El 1629 caigué en desgràcia per la seva política hispanòfila i antianglesa. Escriví Les grandeurs de Jésus-Christ (1623), entre altres obres.
Malgrat la tècnica neoclàssica de les seves odes, inspirades en Horaci (Versei, ‘Poemes’, 1813), l’exuberància dominada, el pessimisme i l’apassionament patriòtic han fet que sigui considerat un dels més importants preromàntics del seu país. El tema de les seves elegies, les millors del gènere en hongarès, és la fugacitat de la vida. També conreà l’epístola, on reflectí els ideals racionalistes de la Il·lustració.
Fou presidenta de la Societat Teosòfica des del 1907. A l’Índia esdevingué un dels líders de la independència, i el 1917 fou nomenada presidenta de l’Indian National Congress. Allí fundà el Hindu Central College i l’Indian Home Rule League. Escriví sobre religió i filosofia.
Resident a Barcelona des del 1941, el 1953 fou cofundador de la revista universitària Hidra, amb S. Giner, J. Solé i Tura i altres. Deixeble de Martí de Riquer, es llicencià a la Universitat de Barcelona en filosofia i lletres el 1958 i més tard s’hi doctorà en filologia romànica. A la dècada dels anys seixanta fou professor de literatura hispànica a les universitats de Durham i Sheffield (Anglaterra), i també a les nord-americanes de Brown (1968-69), Ohio i Harvard.