El pròleg àrab de l’obra afirma que fou un savi braman, visir del rei de l’Índia.
A París (1936-37), el cubisme i el neoplasticisme l’orientaren vers la recerca d’estructures plàstiques. Enfront de l’expressionisme abstracte propugnà als EUA un art d’arrel constructivista, el structurism, que defensà en llibres com Art as the Evolution of Visual Knowledge (1948) o The New Cézanne, (1958). Els seus Structurists works, relleus rectilinis policromats, són la manifestació plàstica de les seves teories.
Prevere diocesà (1935), prengué l’hàbit monàstic a Montserrat (1941). Es llicencià en teologia i en arqueologia cristiana a Roma. De tornada a Montserrat, fou nomenat prior (1949) i elegit abat coadjutor (1961) d’Aureli M. Escarré, càrrec que conservà fins el 1966, que fou designat abat president de la congregació benedictina de Subiaco. El 1969 predicà el recés anual al papa Pau VI i a la cúria romana, que fou publicat després amb el títol Il sacerdozio cristiano. Malalt de mort, el 1977 es retirà a Montserrat.
Copsà els personatges i els ambients de París. Excel·lent dibuixant i escriptor, té algunes obres interessants en aquests gèneres fetes durant l’ocupació de França. Les inscripcions a les parets dels vells barris de París foren el seu primer tema fotogràfic. Els graffiti han estat després un tema habitual en la fotografia de competició. Estigué molt relacionat amb els ambients artístics de l’avantguarda.
Fou membre del Parlament i dirigí el diari Dacia (1918-22). Autor d'Intuneric si lumina (‘Tenebres i llums’, 1912), Sorana (1915) i In slujba pacii (‘Al servei de la pau’, 1919).
Cap del partit liberal, intervingué en el reconeixement de la independència de Romania (1878). El 1881 participà en l’enderrocament del govern i formà part d’un govern autoritari. El 1888 es retirà pressionat per l’oposició.
Cap del partit nacional liberal (1909), fou cinc vegades president del consell. Decidí la intervenció del país en la Primera Guerra Mundial al costat dels aliats i prengué part en el congrés de la pau de París. El 1919, en desacord amb el tractat de pau signat amb Àustria-Hongria, dimití. Posteriorment tornà a la presidència del Consell (1922-26), des d’on dugué a terme una política basada en el statu quo de la Petita Entente i contrària al futur rei Carles II.