Els pronoms personals
S’empren els pronoms forts només per a referir-se a persones, no pas a objectes inanimats. Aquest ús pot resoldre’s amb pronoms febles, pronoms relatius o un canvi de la redacció.
[A l’estiu deixem les claus del pis als veïns, que tenen cura d’ell.]
[Va exposar les fotografies dels darrers trenta anys, algunes d’elles són inèdites.]
[Ha superat els riscos de l’operació, malgrat ells.]
[Els dos objectius es repel·lien entre ells.]
Els pronoms febles
Situem els pronoms febles preferiblement davant del verb en les perífrasis verbals.
Si es desplaça un element de l’oració del lloc que li correspondria, es produeix un canvi d’entonació o una pausa que es marca amb una coma i, sovint, aquest mateix element es duplica amb un pronom.
Però:
S’evita l’ús del pronom de tercera persona en funció de complement indirecte (li o els) davant el complement indirecte explícit.
[Li va confessar l’error a l’Elies.]
[Ara li tocava al Toni, fer un somriure triomfal.]
És innecessari l’ús del pronom hi quan el context és reconeixedor.
[Dos jugadors han sortit al camp i hi fan escalfaments.]
[Parleu amb la gent de la contrada i quedeu-vos-hi uns dies.]
S’evita l’ús redundant del pronom ho després de les partícules on i com quan introdueixen una oració que es refereix a la totalitat de l’oració principal. Sí que s’accepta el pronom quan només representa una part de l’oració principal.
[L’exposició testimonia l’intent de genocidi cultural.]
En les obres literàries, respectem les combinacions col·loquials de pronoms l’hi (en lloc de la hi i li ho), els hi (en lloc de els + el, la, els, les i ho) i n’hi (en lloc de li’n).
En les obres literàries, admetem la supressió col·loquial de la -s final dels imperatius acabats en -es i seguits d’un pronom.
[digues-me] | |
[sigues-nos] | |
[vulgues-los] | |
[digues-ne] | |
[sigues-ho] | |
[digues-m’ho] | |
[estigues-t’hi] |
En les obres literàries, després d’un imperatiu, acceptem la reducció dels pronoms -nos i -vos a ’s quan precedeixen un altre pronom.
[donem-nos-el] | |
[fiqueu-vos-el] | |
[aturem-nos-hi] | |
[aneu-vos-n’hi] |
En les obres literàries, també respectem l’addició col·loquial de la -e al final de la segona persona del singular imperatius acabats en consonant i seguits d’un pronom.
[promet-me] | |
[mor-te] | |
[fuig-hi] |
Així mateix, en les obres literàries, acceptem la caiguda col·loquial de la -r final dels infinitius, amb la consegüent reducció dels pronoms.
[reconèixer-te] | |
[estrènyer-se] | |
[témer-lo] | |
[convèncer-la] | |
[aparèixer-ne] | |
[fer-los-hi] |
En les obres literàries, també admetem la conversió col·loquial del pronom de primera persona del plural -nos en la forma reduïda ’ns i del pronom de segona persona del plural -vos en les formes -us i -se.
[conèixer-nos] | |
[vèncer-vos] | |
[imaginar-nos-el] | |
[anar-nos-en] | |
[vau emportar-vos-la] |
En les obres literàries, respectem la forma reforçada del pronom en darrere dels pronoms acabats en -s.
[ens n’anem] | |
[us n’han escrit] | |
[els n’imprimeixen] |
No s’apostrofa la combinació de pronoms se + us.
Els pronoms demostratius
Considerem emfàtic l’ús de demostratius prescindibles per a comprendre el sentit de la frase i, doncs, l’evitem.
[Els treballadors van començar la vaga i aquesta es va estendre als estudiants.]
[Van robar a la senyora Torres i al senyor Recasens. Aquest, en adonar-se’n, va córrer a la policia.]
Els pronoms relatius
Es manté el pronom feble en després de relatiu quan és afectat per un quantificador.
S’usa indistintament les partícules de i que per a comparar en un grau d’igualtat característiques físiques o psíquiques.
Evitem el gal·licisme és... que amb un canvi de redacció o, si és possible, amb la construcció és... qui (fora dels casos que tingui valor emfàtic).
[Era amb ànsia que esperava la seva trucada.]
[Sou vosaltres que vau fer salat.]
Però:
Preferim el relatiu qui darrere d’article. Darrere de demostratiu es posa el relatiu que.
Introduïm amb qui les oracions adjectives precedides per una preposició àtona i amb el qual, la qual, els quals i les quals, les precedides per bona part de les preposicions tòniques i les locucions prepositives.
Preferim l’ús del relatiu que en lloc de quan en les subordinades temporals.
[L’any 1909, quan esclatà la Setmana Tràgica, la Lliga virà cap a posicions més conservadores.]
[Va ser al maig, quan es van conèixer els meus pares.]
Escrivim el relatiu que sense la preposició en com a circumstancial de temps.
[Des del 1659, any en què Felip IV i Lluís XIV signaren el tractat dels Pirineus, l’ús del català a les comarques nord-catalanes ha patit un retrocés evident.]
[Després de tants anys, en el moment en què es van retrobar, no van saber què dir-se.]
Optem per la construcció en què per a referir-nos a complements circumstancials de lloc figurat, tot i que respectem el relatiu on.
Evitem l’ús del pronom relatiu seguit d’infinitiu, que no és genuí.
[No va saber qui recomanar-li per a aquell lloc de feina.]
[Encara no hem decidit on celebrar el Cap d’Any.]
Substituïm la combinació de com per l’expressió que no en les frases comparatives. Mantenim el de com en els altres casos, tot i que també es pot alternar amb les formes de la manera que o tal com.
[Deixar el món millor de com l’hem trobat.]
[Depèn de la manera que t’ho miris.]
Emprem la construcció per a què per a expressar la finalitat de l’acció. En canvi, expressem la causa amb el relatiu per què.
[No m’ha dit per a quina cosa vol les meves dades.]
Però:
[No m’ha dit per quin motiu vol les meves dades.]
L’ús de mateix (i flexió)
És incorrecte l’ús de mateix, mateixa, mateixos i mateixes com a pronom. El podem substituir per un pronom feble (en o hi) o bé el podem suprimir corregint-ne la redacció.
[Havien quedat a l’hotel. Es van trobar al mateix a l’hora convinguda.]
[Han recaptat dues tones d’aliments. Distribuiran una bona part dels mateixos entre les víctimes del terratrèmol.]
[Van assistir a l’assaig l’autora de l’obra i el director de la mateixa.]