Les formes personals
El passat simple i el passat perifràstic
Utilitzem el passat simple en totes les obres de caràcter enciclopèdic. Escrivim el passat perifràstic en els llibres de text, infantils i juvenils; evitem les formes vares, vàrem, vàreu, varen.
Acceptem l’alternança del passat perifràstic i el simple en textos en què l’ús del temps compost podria fer-se massa reiteratiu.
Els usos inapropiats de temps i modes
S’usa el futur, i no pas el present, per a expressar una acció futura que no es pot anticipar.
[Ens truquem quan torni de vacances, d’acord?]
[La propera vegada que ens trobem t’explico com ha anat.]
S’escriu el condicional compost, i no pas el plusquamperfet de subjuntiu, en subordinades condicionals encara que no siguin explícites.
[Si hagués sabut que no havies de venir, no t’hagués esperat per sopar.]
[M’hagués agradat de parlar-ne amb ell personalment.]
S’accepta l’ús del temps condicional per a expressar el passat.
S’expressa la idea de probabilitat o suposició amb el verb deure en present, passat o futur + infinitiu, o bé amb els adverbis de probabilitat (potser, probablement, segurament, possiblement) + present o futur, però no pas amb els temps futur, condicional ni subjuntiu únicament.
[Aprovarien el pressupost a la tardor.]
[Potser deixin el pis abans de final de mes.]
Els verbs ésser i estar
Emprem les formes no personals ser / ésser, essent i estat. En els llibres de text preferim les formes ser, essent i estat i, en les obres literàries, admetem ser, sent i sigut.
Escrivim amb el verb ser els casos dubtosos següents:
- Davant de localitzacions i presències breus.
- Davant de qualitats essencials.
- Davant de qualitats accidentals.
- Davant dels adjectius viu, viva, mort, morta i els estats civils.
- Davant de participis passats que indiquen l’estat en què es troba el subjecte.
- En frases passives.
- En l’estructura ser a + infinitiu.
- En l’estructura ser amb (algú) amb el valor de reunir-s’hi temporalment.
Escrivim amb el verb estar els casos dubtosos següents:
- Davant d’una residència, que també es pot expressar amb la forma pronominal estar- se.
- Davant de posició o estat modal.
- Davant de participis que expressen actitud, estat o condició.
- Davant de diverses locucions preposicionals.
- En frases de sentit figurat.
El verb haver-hi
El verb haver-hi té un significant semblant a ser. En aquest sentit, el preferim al verb trobar-se, que és artificiós.
[Aquí teniu una relació de les vinateries que es troben a la comarca.]
[Entre els escriptors més venuts es troben Carme Riera i Josep M. Espinàs.]
Evitem l’ús del verb existir en lloc del verb haver-hi, que és més habitual i genuí.
[Existeixen èpoques en què conflueixen moviments artístics antagònics.]
[Al país existia una xarxa de museus especialitzada en els espais literaris.]
Preferim l’ús de l’obligació haig de + infinitiu (en lloc de he de + infinitiu) i les formes hàgim de + infinitiu i hàgiu de + infinitiu (en lloc de haguem de + infinitiu i hagueu de + infinitiu), tot i que en les obres literàries admetem les formes he de, haguem i hagueu.
Les formes impersonals
L’infinitiu
Normalment l’infinitiu no admet l’article definit, fora d’infinitius amb valor substantiu i de frases fetes que, per tradició, el duen.
[La primera condició és l’estar-hi d’acord.]
Respectem la construcció d’infinitius amb el de facultatiu. Poden precedir-lo els verbs acordar, aconsellar, assajar, cercar, decidir, deliberar, desdenyar, desitjar, dignar-se, esperar, exigir, jurar, oferir, permetre, pregar, pretendre, procurar, prohibir, prometre, proposar, probar, refusar, recomanar, resoldre, sugerir.
[La junta militar no els va permetre manifestar-se.]
[Vam resoldre participar en el concurs de fotografia el darrer dia de la inscripció.]
Evitem la preposició a davant d’infinitiu en les oracions d’obligatorietat, necessitat o destinació, sí que la utilitzem quan la frase ja ha estat lexicalitzada.
[Un mèrit a destacar és la seva constància.]
[El Govern fixa la tarifa a pagar.]
Però:
Després del verb semblar s’accepta l’infinitiu simple si expressa percepció o canvi d’estat mental.
[En aquesta pel·lícula, ningú és qui sembla ser.]
[La relació semblava tenir poca importància per a ella.]
Evitem l’infinitiu simple després del verb semblar sempre que no sigui necessari.
[Sembla ser que aquest estiu no marxaran de vacances.]
Considerem poc genuïna la construcció amb valor aproximatiu venir a + infinitiu i, doncs, la substituïm per un temps en present o futur.
[Aquestes novetats vénen a emplenar un buit en la historiografia cultural.]
[Tot el mobiliari vindrà a costar vora 1.500 euros.]
Substituïm el futur que acompanya la partícula com per la perífrasi poder + infinitiu.
[Com veurà, els acabats són de primera qualitat.]
[Com imaginareu, haurà de fer un temps de rehabilitació.]
Preferim fer construccions amb verb abans que amb substantiu, menys habituals.
[L’estudi d’arquitectes es plantejà la remodelació de la nau industrial.]
[A l’escola treballen la capacitat d’ús dels propis recursos.]
Canviem les construccions de + infinitiu amb valor condicional i evitem ésser de + infinitiu com a perífrasi d’obligació.
[De no aportar la documentació necessària, no podrem agilitar els tràmits.]
[És de desitjar que hi vagin un gran nombre de persones.]
[És d’esperar un augment de la nuvolositat.]
Darrere d’un verb copulatiu es pot escriure la forma impersonal amb valor nominal.
[La manera d’evitar el perill és treballant des de dalt.]
Preferim les formes d’infinitiu ésser (i no ser), cabre (i no caber), caldre (i no caler), valer (i no valdré). En les obres literàries i els llibres de text, les admetem totes.
[L’índex de contaminació va ser molt elevat a l’àrea metropolitana.]
[Va fer caber la resta de llibres dins la capsa.]
És incorrecte l’ús de l’infinitiu per a recapitular. L’hem de fer dependre d’una forma conjugada o bé substituir-lo per un altre temps.
[En darrer lloc, agrair el vostre suport constant.]
[Felicitar l’equip contrari per l’excel·lent partit que ha fet.]
[Insistir que la decisió de la junta és inapel·lable.]
[Recordar que el termini és inajornable.]
El gerundi
Admetem el gerundi en els peus d’il·lustració, com a equivalent de en el moment de / que + verb, si bé intentem no abusar-ne.
[L’equip artístic arribant al palau del festival de Cannes.]
[A la dreta, el president anunciant la remodelació del Govern.]
Es canvia la construcció de gerundi precedida de la partícula tot i per la construcció tot i + infinitiu.
[Tot i sent bons amics, es veuen molt de tant en tant.]
[Tot i signant l’alto el foc, l’Exèrcit rus continua ocupant ciutats de Geòrgia.]
S’accepta l’ús de la partícula tot només quan reforça la idea de simultaneïtat i oposició, no pas en altres casos.
Però:
[No vendreu més tot publicant més llibres.]
És correcta la perífrasi estar + gerundi quan expressa durada o repetició, no pas amb valor de present.
[Només estic dient que aquesta nit m’estimo més no sortir.]
[Cada dia li estan delegant més responsabilitats.]
Però:
Admetem la perífrasi venir + gerundi quan la forma impersonal expressa una manera. En la resta de casos la substituïm pel verb en present i hi afegim, si convé, un adverbi o una locució adverbial.
Però:
[Vénen mantenint converses.]
Preferim la perífrasi continuar + gerundi amb valor continuatiu, tot i que admetem la variant seguir + gerundi.
Admetem l’ús de acabar + gerundi per a expressar la conclusió d’un fet o d’un temps anterior a l’acció.
És incorrecte l’ús del verb portar + expressió temporal + gerundi amb valor temporal. Sí que s’accepta el verb portar-se + expressió temporal.
[Porto dotze anys dedicant-me a la docència.]
Però:
El participi
Fem concordar el participi amb el complement directe femení i plural, però no els masculins plurals en contacte amb alguna terminació en -ts (per evitar la cacofonia). En les obres literàries i els llibres de text respectem el criteri de l’autor, que haurà de ser coherent.
Però:
Substituïm la perífrasi venir + participi per altres construccions.
[La ruta del Císter ve indicada en aquest díptic.]
[El resultat final vindrà determinat per l’esforç de promoció.]
Les formes verbals passives
Preferim les construccions en veu activa en lloc de les de veu passiva.
[La població era dividida segons la renda.]
[L’ofensiva dels aliats va ser rebuda amb cautela.]
Corregim l’ús de la passiva pronominal amb un verb amb valor impersonal seguit d’un complement directe amb què no concorda.
[Cada any s’augmenta les publicacions literàries en català.]
La concordança del verb amb el subjecte
Fem la concordança del verb amb noms col·lectius preferentment en singular, tret del cas que el nom col·lectiu tingui un complement en plural. Si el subjecte consta de diversos substantius enllaçats amb la conjunció o, fem la concordança en singular.
Preferim concordar els verbs pronominals i impersonals amb el subjecte.
Preferim concordar els verbs pronominals amb el complement.
[Abans que arrenqui el bull, s’hi afegeix un polsim de pebre i quatre fulles de llorer.]