És una família que comprèn una vintena de gèneres amb més de 700 espècies, que viuen a les terres àrides de les regions tropicals i subtropicals. No n’hi ha cap representant autòcton a Europa, si bé Agave americana és amplament naturalitzada a les zones costaneres mediterrànies, i un bon nombre d’espècies són utilitzades com a ornamentals. Les atzavares (Agave) són més de 300 espècies pròpies dels deserts freds d’Arizona i Mèxic, on constitueixen un dels elements més característics del paisatge. Tenen unes arrels fibroses, molt gruixudes, i un gran nombre de fulles formant una roseta basal.
Quan l’atzavara (Agave americana) floreix, comença fent un llarguíssim eix d’uns 10 m, molt robust, que duu unes quantes fulles aplicades. A l’àpex es desenvolupa la inflorescència més o menys piramidal, un rai’m molt ramificat. Les flors tenen sis tèpals disposats en dos verticils formant una mena d’embut, sis estams i un pistil trilocular, amb nombroses llavors a cada cavitat. Els ocells visiten regularment la infructescència. Moltes altres espècies d’atzavara es planten als jardins com a ornamentals; és el cas d’A. ferox, A. filifera, A. victoria-reginae o A. attenuata.
Carme Villaescusa Josep M. Tirado / Lligabosc
L’atzavara o pita (A. americana) té les fulles molt grans, suculents, acabades en una punta aguda i amb espines als marges. Normalment la planta és d’un color verd glauc o cendrós, però també són freqüents les cultivars de fulles variegades, amb línies verdes i grogues. La pita floreix una sola vegada i a continuació mor, encara que n’hi ha algunes altres espècies que floreixen cada any. La floració, però, pot trigar anys a produir-se, de vegades decennis; al nostre país, fora de la seva àrea d’origen, el procés de floració d’aquesta espècie és un xic aleatori, però s’ha observat que hi ha un notable increment de plantes que floreixen després d’un període de condicions climàtiques adverses. Sovint la germinació té lloc damunt de la mateixa planta (viviparisme), que adquireix aleshores un aspecte tot curiós, amb les fulles basals quasi mortes i seques, i la inflorescència guarnida de diminutes rosetes de fulles. A Mèxic, de l’atzavara, se’n destil·la un licor, el «pulque», que és la beguda nacional. Aquesta planta fou introduïda a Europa al principi del segle XVI, i va causar sensació quan va florir per primera vegada, a Florència. A mitjan segle XVII ja era força estesa. D’altra banda, d’una espècie pròxima, el sisal (A. sisalana), amplament conreada a les zones tropicals, se n’obté una fibra tèxtil important.
Altres gèneres que podem veure sovint plantats als jardins i utilitzats en floristeria són Yucca, Cordyline, Sanseviera i Phormium. El drago de les Canàries (Dracaena drago), arbre molt vistent del qual s’obté una reïna roja que es coneix com a sang del dragó, fa part, també, de la família.