Aquesta subclasse comprèn unes 500 espècies d’herbes aquàtiques o d’indrets aigualosos, amb el sistema vascular poc lignificat, sovint molt reduït, amb tràquees molt primitives o sense. Les fulles són simples i correntment presenten una beina basal. Les flors solen ésser en general petites i inconspícues; en els grups més primitius són trímeres, amb tres sèpals i tres pètals, però arriben a donar-se casos d’atròfia completa. El nombre d’estams pot variar, d’un de sol a molts, i algunes vegades hi ha poliàndria. També hi pot haver d’un a molts carpels, lliures, amb l’ovari súper o bé enfonsat en el receptacle floral. Les llavors madures no tenen endosperma i es desenvolupen dins de fol·licles o de núcules monocarpel·lars. La reducció dels diferents òrgans florals està evidentment relacionada amb els tipus de pol·linització, que passa de l’entomofília a l’anemofília i a l’hidrofília.
Es considera aquest grup com el més arcaic de les liliates; se’n coneixen restes fòssils des del Paleocè, encara que se n’han esmentat registres del Cretaci superior que són d’interpretació dubtosa o incorrecta. En tot cas, es troben en la línia evolutiva principal de les fanerògames monocotiledònies. La presència de gineceus apocàrpics i de pol·len amb un sol colp en alguns gèneres permet establir alguna connexió amb la primitiva subclasse de les magnòlides, encara que l’ontogènia de l’androceu és molt diferent a les dues subclasses. Dins les magnòlides, primera subclasse de les dicotiledònies, el grup dels nenúfars sembla que és el que té més relació amb les alismàtides. Ara bé, també s’ha qüestionat que tot el grup tingui un origen aquàtic. Pel que fa a aquest tema, es dona la circumstància que en aquests grups aquàtics el pol·len és sempre trinucleat i requereix condicions especials per a germinar. Les últimes investigacions sembla que demostren que aquest fet és més una preadaptació a la pol·linització aquàtica que no una resposta evolutiva a aquesta situació ambiental.