Les asteràcies o compostes

Capítols florits de la carxofera (Cynara scolymus).

Fototeca.cat / MC

Constituïdes per més de 20 000 espècies, són la família de dicotiledònies més nombrosa i més diversificada pel que fa a morfologia, hàbitat, formes vitals, sistemes de dispersió dels fruits, etc. Com que comprenen un nombre tan elevat de representants, no és sorprenent que es trobin esteses per tot el món. De tota manera, les zones més riques en plantes d’aquesta família són les temperades i subtropical, ocupades principalment per hàbitats oberts i amb poca superfície forestal. Alguns dels representants de les compostes són plantes ben conegudes, bé perquè es cultiven enjardineria, com les dàlies (Dahlia), els crisantems (Chrysanthemum) o els clavells de moro (Tagetes patula), bé perquè s’aprofiten com a aliment. Entre aquestes darreres esmentarem la carxofera (Cynara scolymus), de la qual es consumeixen els capítols abans d’obrir-se; l’enciam (Lactuca sativa) i l’escarola (Cichorium endivia), dels quals s’aprofiten les fulles tendres; i el gira-sol (Helianthus annuus), que dona uns fruits molt rics en olis. I encara podríem citar la camamilla (Chamomilla recutita) i la xicoira (Cichorium intybus), utilitzades per a fer infusions de propietats digestives, la primera, i com a succedània del cafè, la segona.

Tipus de capítols, de flors i de fruits de les asteràcies o compostes. Els capítols de les compostes poden tenir totes les flors tubuloses (a dalt a l’esquerra), o les centrals tubuloses i les perifèriques ligulades (a dalt al mig) o bé totes ligulades (a dalt a la dreta). La làmina mostra, a més, diferents tipus de fruits (i flors), i recull alguns exemples de casos en què un mateix capítol pot presentar dos o més fruits de formes diferents (8, 9, 11/15). 1 Sempreviva borda (Helichrysum stoechas): a capítol seccionat longitudinalment per a mostrar totes les flors tubuloses (x 5); b detall d’una flor tubulosa perifèrica femenina (x 12); c detall d’una flor hermafrodita del disc (x 12). 2 Camamilla borda (Anthemis arvensís): a capítol seccionat longitudinalment, amb dues grans lígules perifèriques (x 5); b detall d’una flor hermafrodita del disc, amb la seva bràctea (x 12); c fruit (x 20). 3 Xicoira (Cichorium intybus): a capítol seccionat transversalment per a mostrar que totes les flors són ligulades (x 3); b fruit (x 10). 4 Árnica (Arnica montana): a detall d’una flor tubulosa (x 3); b flor tubulosa amb el periant seccionat longitudinalment (x 5); b’ detall dels estams, de l’estil i de l’estigma (x 8). 5 Pixallits (Taraxacum officinale): a detall d’una flor ligulada (x 6); b fruit (x4). 6 Anacyclus valentinus: fruit (x 5). 7 Xenixell (Senecio vulgaris): fruit (x 5). 8 Xeranthemum inapertum: a aqueni perifèric (x 3); b aqueni del disc (x 3). 9 Pulicaria dysenterica: a aqueni perifèric (x 30); b aqueni del disc (x30). 10 Carthamus lanatus: fruit (x4). 11 Hedypnois cretica: a aqueni perifèric (x 5); b aqueni del disc (x 5). 12 Amargot (Urospermum dalechampü): fruit (x4). 13 Bidens subalternans: a, b fruits (x 3). 14 Xanthium spinosum: a aspecte del fruit sencer (x 3); b seccionat transversalment (x 3). 15 Calendula arvensis: a, b i c tipus de fruits diferents.

Eugeni Sierra

Asteràcies o compostes. 1 Centaurea linifolia: a aspecte general de la planta (x 0,5); b, b’ i b" detall de les bràctees internes, d’àpex acuminat i enter, mitjanes i externes, d’àpex més allargat i fímbriat (x 2). 2 Card fuell (Carthamus lanatus): aspecte de la planta amb els capítols de flors tubuloses (x 0,5). 3 Margarida (Leucanthemum vulgare): aspecte de la planta, amb els capítols solitaris formats per flors ligulades perifèriques i flors tubuloses al disc (x 0,5). 4 Xicoira (Cichorium intybus): aspecte d’una branca amb capítols de flors totes ligulades, i base de la planta amb un parell de fulles i rel engruixida (x 0,5). 5 Pota de cavall (Tussilago farfara): aspecte de la planta en flor, i fulles que es desenvolupen quan les flors ja són marcides (x 0,5). 6 Leontodon taraxacoides subespècie longirostris: a aspecte de la planta (x 0,5); b detall d’un fruit provinent d’una flor perifèrica, amb el plomall molt curt (x 3); c detall d’un fruit provinent d’una flor central, amb el plomall desenvolupat (x 3). 7 Card de moro (Scolymus hispanicus): aspecte de la planta, molt punxosa (x 0,5). 8 Olivarda (Inula viscosa): aspecte d’una branca en flor, i la rel engruixida (x 0,5).

Eugeni Sierra

Les compostes són principalment plantes herbàcies, anuals o vivaces, o bé petites mates; comprenen també arbusts i arbres, però en nombre molt més reduït. Les fulles, simples o compostes, són normalment esparses o, més rarament, oposades o verticil·lades. Des del punt de vista evolutiu, les compostes representen el grup més avançat dins de les dicotiledònies. En general acumulen inulina com a substància de reserva en comptes de midó i solen presentar un sistema secretor ben desenvolupat. Segons alguns autors, l’èxit evolutiu de les compostes podria estar en relació amb la facultat de sintetitzar determinades combinacions de substàncies químiques, tòxiques o desagradables per als herbívors. És significatiu pel que fa a això que Senecio, el gènere més diversificat de la família, amb més d’un miler d’espècies, posseeixi un tipus especial d’alcaloides, presents també a les boraginàcies i en molt pocs vegetals més, que fan que els animals rebutgin sistemàticament aquestes plantes.

Els capítols florals de la nyàmera (Helianthus tuberosus) tenen flors tubulars al centre i flors ligulades al voltant. La nyàmera és una planta nord-americana, que ha estat molt conreada pels seus tubercles comestibles.

Fototeca.cat / MC

Les compostes es caracteritzen principalment perquè tenen les flors agrupades en capítols. Un capítol està format per un eix molt escurçat i una mica eixamplat que constitueix el receptacle de la inflorescència, sobre el qual es disposen les flors, sèssils. Tot aquest conjunt s’envolta d’una sèrie de bràctees que formen Vinvolucre. Les bràctees involucrals presenten uns caràcters (disposició, forma, mides, etc.) molt constants dins de cada gènere, o si més no, de cada espècie; les compostes del grup dels cards i algunes altres les tenen transformades, totalment o en part, en espines. De vegades, com a la flor de neu o edelweiss (Leontopodium alpinum), els capítols, poc nombrosos i constituïts per poques flors, s’agrupen al seu torn entre ells envoltant-se de cinc a deu bràctees, blanques i vellutades, esteses com els braços d’una estrella, que són, de fet, expansions del receptacle molt modificades. Així, el que sembla una sola flor és en realitat una inflorescència d’inflorescències. Hi ha compostes que tenen els capítols solitaris a l’extrem de les tiges, com el gira-sol (Helianthus annuus) o la margaridoia (Bellis perennis), però és més freqüent que es disposin agrupats en inflorescències racemoses.

Les veritables flors, que constitueixen els capítols, són epígines i simpètales. El calze, profundament transformat, és constituït per una corona de pèls o de petites peces escarioses anomenada genèricament vil·là, ben desenvolupada només quan el fruit és madur. De vegades el calze hi manca del tot. La corol·la, en principi pentàmera, pot ser de dues menes: a les flors que hom anomena tubuloses o flòsculs, la corol·la és actinomorfa i fa un tub llarg, acabat en cinc lòbuls o dents, drets o girats cap enfora; a les flors ligulades, la corol·la és zigomorfa, formada per un tub curtíssim que s’obre com si fos una paperina i origina una peça plana molt allargada i de marges poc o molt paral·lels, provinent de la soldadura lateral dels cinc pètals. Hi ha capítols constituïts únicament per flors tubuloses, com els de l’espernallac (Santolina chamaecyparissus) o els de la calcida blanca (Galactites tomentosa). Com que els capítols equivalen funcionalment a una sola flor (pseudants) no és rar que a les compostes tubuliflores les flors perifèriques del capítol tinguin la corol·la més desenvolupada, o de colors diferents, per tal de fer un conjunt visualment atractiu; a més, aquestes flors perifèriques són sovint estèrils o només femenines, mentre que les altres són hermafrodites.

D’altres compostes tenen totes les flors ligulades, com la dent de lleó o pixallits (Taraxacum officinale) o el lletsó fi (Sonchus tenerrimus). Finalment hi ha un tercer grup de compostes, que tenen com a exemple típic les margarides, els capítols de les quals estan formats per una o més rengleres perifèriques de flors ligulades, molt llargues (la corona), i per nombroses flors tubuloses molt més petites, que constitueixen el botó central de la inflorescència. Les flors ligulades de les margarides solen terminar només en tres dents, ja que provenen de la soldadura de tres peces; les dues que manquen es troben molt reduïdes a la base de la corol·la o bé han desaparegut del tot. L’androceu de les compostes és format per cinc estams inserits al tub de la corol·la i soldats entre ells per les anteres constituint un petit tub. L’ovari, ínfer i bicarpel·lar, té una sola cavitat, ocupada per un únic primordi seminal. El fruit és un aqueni, anomenat cípsela per alguns autors, coronat sovint pel calze persistent (vil·là). El receptacle de la inflorescència pot ser nu i portar només les flors o bé pot dur petites bràctees de forma i mides molt variables, a la base de cada flor.

La pol·linització es duu a terme normalment mitjançant diverses menes d’insectes; excepcionalment, però, en unes quantes espècies exòtiques hi ha flors tubuloses molt allarga des que són pol·linitzades preferentment per colibrís. Les compostes solen alliberar el pol·len d’una manera un xic especial. Les teques s’obren per una línia longitudinal ventral i el pol·len és abocat a l’interior del tub format per les cinc anteres. Com que les flors són proteràndriques, quan s’allibera el pol·len l’estil encara no ha crescut. A mesura que el pistil madura, l’estil s’allarga, travessa el tub format per les anteres i surt a l’exterior, tot empenyent el pol·len i portant-lo a fora. De vegades l’estil posseeix, just per sota dels estigmes, un anell de pèls (escòpula) que recull el pol·len i el deixa a l’abast dels insectes. Fins i tot hi ha estams que poden contraure una mica els filaments quan són estimulats, per exemple pel fregament de les potes d’un insecte, afavorint així l’exposició del pol·len en el moment més adequat. Quan l’estil ha finalitzat el seu allargament, s’obren els dos braços estigmàtics i la flor esdevé femenina, en disposició de rebre pol·len.

Les flors perifèriques s’obren sempre abans que les del centre (floració centrípeta), ja que un capítol s’origina per l’escurçament i l’eixamplament de l’eix d’una inflorescència racemosa en la qual les flors basals (que corresponen a les perifèriques del capítol) s’obren abans que les apicals (equivalents a les del centre). Aquest fet, juntament amb la proteràndria, fa possible que el pol·len de les flors centrals pol·linitzi les flors perifèriques del mateix capítol, posat que no hi hagi mecanismes d’autosterilitat que són relativament freqüents a les compostes.

Dues subfamílies ben delimitades formen les asteràcies o compostes: les asteròidies i les cicoriòidies. Les primeres comprenen aquelles espècies que tenen, si més no, algunes de les flors del capítol tubuloses; i les segones, les que les presenten totes ligulades. Les asteròidies, molt més diversificades que les cicoriòidies, comprenen set tribus (eupatòries, astèries, inúlies, antemídies, seneciònies, calendúlies, cardúies), totes representades més o menys àmpliament als Països Catalans, mentre que les cicoriòidies són un grup molt més homogeni format per una sola tribu.

La canabassa i les astèries

La canabassa (Eupatorium cannabinum), únic representant de les eupatòries a casa nostra, pot fer gairebé 2 m d’alçada i té les fulles oposades, profundament dividides i compostes de tres a cinc folíols lanceolats, de marge dentat. Els capítols, agrupats en inflorescències corimbiformes al capdamunt de les tiges, estan formats només per unes cinc flors tubuloses de color de porpra. La canabassa viu en indrets humits, sovint sobre sòls entollats, a gran part de les contrades mediterrànies del nostre país; té propietats diürètiques i purgants.

Les astèries tenen aspecte de margarida, i els seus aquenis estan coronats d’un vil·là de pèls (plomall). La margaridoia (Bellis perennis) n’és un exemple; es tracta d’una petita herba perenne que fa una roseta basal de fulles espatulades, del mig de la qual surt una tija d’uns 5 a 10 cm, nua, amb un sol capítol. Aquest és format per flors ligulades perifèriques, blanques o tenyides de porpra, i flors centrals tubuloses grogues. Floreix a l’inici de la primavera i viu principalment als prats mesòfils. Quan la planta és en fruit, el receptacle esdevé cònic, clarament més llarg que les bràctees involucrals. A les Balears, on aquesta planta és inexistent, s’hi fa una altra espècie, B. annua, d’aspecte força semblant, però de caràcter anual, tiges poc o molt fulloses i floració hivernenca.

Originària d’Amèrica central i meridional, Aster squamatus és una herba que fa 1 m d’alçada, glabra, freqüent als ambients ruderals de bona part del país on, de vegades, pot arribar a ser abundantíssima. Fa uns capítols petits, agrupats en llargues panícules, amb les lígules perifèriques blanques o lleument blavisses, molt estretes i que es marceixen ràpidament. Quan s’han disseminat els fruits, les bràctees involucrals queden ben esteses en forma d’estrella.

Erigeron acer és una herba generalment biennal pròpia de les pastures montanes. Fa un pam d’alçada o una mica més i és molt ramificada, de color grisenc; porta nombrosos capítols amb les lígules perifèriques molt estretes i liloses.

L’olivarda, el gira-sol i altres inúlies

Cap al final de l’estiu i al començament de la tardor hom pot veure, a molts indrets ruderalitzats de les contrades mediterrànies, extenses superfícies cobertes d’una mata d’1 m d’alçada, de fulles viscoses i flors grogues. Es tracta de l’olivarda (Inula viscosa), que dona una nota de color al paisatge en una època que moltes plantes ja són marcides. Les tiges de l’olivarda, herbàcies i dretes, són molt fulloses i duen una panícula de capítols a la part apical; tota la planta és molt enganxosa, tal com indica l’epítet específic. L’obertura de noves carreteres i camins, i l’increment de superfícies ermes i de conreus abandonats, hàbitats adequats per a l’olivarda, han fet que s’hagi estès considerablement. A les zones litorals, sobre sòls humits i salats, s’hi fa I. crithmoides, petita mata de capítols grossos i hemisfèrics, amb nombroses lígules llargues, de vora 2,5 cm, i fulles linears o estretament lanceolades, carnoses.

Filago pyramidata, juntament amb d’altres espècies afins, són un grup de compostes de mida menuda, totalment cobertes de pèls blancs o grisencs. Els capítols passen fàcilment desapercebuts perquè són molt petits i estan formats per poques flors tubuloses; a més, estan coberts per la borra de les bràctees involucrals i mig amagats per les fulles que els depassen. Pel seu aspecte vellutat, la flor de neu o edelweiss (Leontopodium alpinum) s’a costa força als Filago, però la seva inflorescència composta, en forma d’estrella, la fa gairebé inconfusible. La flor de neu, considerada com a símbol de l’alta muntanya, és una planta ben coneguda tot i no ser, a casa nostra, gaire freqüent; relativament abundant als prats calcícoles subalpins i alpins dels Pirineus centrals, és francament rara des de la Noguera Pallaresa cap a llevant, on s’ha trobat només a la serra del Catllaràs i del Capcir, i ha estat citada també als Rasos de Peguera. Alguna vegada la flor de neu s’ha confós amb la pota de gat (Antennaria dioica) a causa, segurament, que aquesta planta també és coberta d’una borra blanca, vellutada, i té els capítols agrupats al capdamunt de les tiges. Una observació més detinguda fa impossible la confusió, ja que la pota de gat no té mai aquelles bràctees blanques estrellades que envolten els capítols de la flor de neu; a més, és una planta dioica. Els peus masculins fan les flors de color blanc mentre que els femenins les fan rosades. Apareix des de l’estatge montà a l’alpí i viu a les pastures acidòfiles, als matollars i als boscos poc ombrívols.

L’espina-xoca (Xanthium spinosum) presenta una estructura floral relativament poc típica. Els seus capítols són unisexuals. Els masculins estan situats al capdamunt de les tiges, per sobre dels femenins, i les seves flors tenen les anteres lliures i els filaments soldats; els capítols femenins, de forma ovoide, tenen part de les bràctees involucrals soldades entre elles i acabades en dues punxes, fent una estructura endurida amb dues cavitats, cadascuna de les quals és ocupada per una sola flor sense corol·la. Les tiges, molt ramificades i de vora 1 m de llargada, duen espines trífides, groguenques, a l’axil·la de les fulles. L’espina-xoca és originària d’Amèrica del Sud, però es troba naturalitzada en els ambients ruderals a bona part del nostre país.

L’ullastre de frare (Phagnalon saxatile) és una mateta pròpia dels indrets rocosos, estesa per les contrades mediterrànies, que fa uns capítols terminals poc vistosos, formats de flors tubuloses groguenques, amb les bràctees involucrals acuminades i de marges ondulats.

El gravit (Pallenis spinosa) té els capítols d’un groc vistós, relativament grossos, amb les bràctees herbàcies, eixamplades i acabades en una petita espina. És una planta anual o biennal, força ramificada, amb la tija principal sovint més curta que les branques laterals. S’estén principalment per les terres mediterrànies, on viu sobretot als prats secs.

Fan part també d’aquest grup, altres compostes ben conegudes, com la sempreviva borda (Helichrysum stoechas), el te de roca (Jasonia glutinosa), de reconegudes propietats digestives, o el gira-sol (Helianthus annuus), originari d’Amèrica del Nord i amplament cultivat a casa nostra pels seus fruits.

Les margarides, la camamilla i altres antemídies

Les margarides són, sens dubte, les compostes més conegudes popularment. Corresponen a espècies i gèneres molt diferents. La margarida vera (Leucanthemum vulgare) és una espècie morfològicament molt variable, que ha estat subdividida en diverses entitats subespecífiques, de valor i significat molt divers. Fa els capítols amb la corona blanca i el botó groc; viu principalment als prats montans, però descendeix sovint a les contrades mediterrànies. Leucanthemopsis pallida és una espècie afí de la margarida vera, estesa per les muntanyes de la meitat oriental de la península Ibèrica. Es tracta d’una planta de menys d’un pam d’alçada, ramosa, de lígules blanques o d’un groc pàl·lid i bràctees involucrals amb els marges gairebé negres. Tanacetum corymbosum és també una margarida de lígules blanques, però té les fulles pinnatisectes, amb els segments finament serrats, i els capítols nombrosos, més o menys disposats en corimbes. Es fa principalment al país dels caducifolis, on ocupa més aviat els indrets oberts.

Les fulles allargades, dues o tres vegades pinnatisectes, que originen nombrosos segments llargs i estrets, donen nom a la milfulles (Achillea millefolium) herba perenne, de vora tres pams d’alçada, proveïda de nombrosíssims capítols de color blanc, tots aglomerats al capdamunt de les tiges fent una mena de corimbe compost. Cada capítol és format de relativament poques flors, de les quals només quatre o cinc de perifèriques són ligulades. Es tracta d’una planta pròpia dels prats de l’estatge montà, que descendeix fàcilment a les parts més frescals del país mediterrani. L’agèrat (A. ageratum), anomenat també alta reina, tot i pertànyer al mateix gènere de la milfulles, té un aspecte ben diferent: les fulles són planes, simples i serrades, i les flors, gairebé totes tubuloses i de color groc, es disposen en nombrosos capítols petits. Viu a les terres mediterrànies, sobre sòls argilosos que retenen bé l’aigua. El nom comú d’aquesta planta, agèrat, vol dir en grec que mai no envelleix, i fa referència al fet que les inflorescències, un cop arrencada la planta, es mantenen molt de temps sense marcir-se.

Un altre gènere important dins d’aquest grup és Artemisia. Al nostre país es troba molt diversificat i comprèn algunes plantes molt comunes. La botja pudent (A. herba-alba) és una mateta molt ramosa, generalment coberta d’una pilositat blanca i densa; té les fulles molt petites, dividides un o dos cops en curts segments linears, i els capítols, molt menuts i formats per només tres o quatre flors tubuloses, s’agrupen al capdamunt de les branques en inflorescències paniculiformes. La botja pudent s’estén per les terres àrides de ponent, al Principat i també a la part interior del País Valencià. Desprèn una fortor característica, a què al·ludeix el nom vulgar.

Pertanyen també a aquest grup altres asteràcies ben conegudes, com l’espernallac (Santolina chamaecyparissus), la camamilla vera (Chamomilla recutita) i la camamilla borda (Anthemis arvensis), la llemenosa (Artemisia campestris) i un llarg etcètera.

Els boixacs, els xenixells i afins

Un sol gènere (Calendula), amb dues espècies, representa la tribu de les calendúlies al nostre país. Una de les espècies és el boixac de camp (C. arvensis), tan estès pels conreus de secà i pels indrets ruderalitzats de terra baixa. Es tracta d’una planta anual, d’un pam d’alçada o poc més, amb flors de color ataronjat. Els seus capítols originen fins tres tipus diferents de fruits que provenen exclusivament de les flors ligulades, ja que les tubuloses del botó central són masculines. Dels tres tipus de fruits, uns són vorejats d’unes amples expansions membranoses i són dispersats pel vent; els segons no tenen ales però estan proveïts de pèls ganxuts al dors, que en faciliten la dispersió mitjançant els animals; el tercer tipus, estret i una mica corbat, no presenta cap dispositiu especial per a la dispersió. També és molt corrent el boixac ver (C. officinalis), planta d’origen desconegut, cultivada, subespontània i naturalitzada a les contrades mediterrànies de casa nostra. Fa els capítols grossos, de color taronja, amb nombroses rengleres de lígules molt més llargues que les flors centrals tubuloses, funcionalment masculines.

Entre les espècies endèmiques de Mallorca i Menorca, s’hi compta Senecio rodriguezii, una petita herba anual de fulles un xic carnoses i de color lilós pel revers i de flors també liloses. Observeu al capítol inferior esquerre que les flors tubuloses més perifèriques ja són obertes, mentre que les centrals romanen encara tancades. Aquest tipus d’obertura correlativa de fora cap endins és característica de totes les compostes.

Jordi Vidal

Les seneciònies es troben més ben representades que la tribu precedent. Els xenixells (Senecio vulgaris), el seneci blanc (S. leucophyllus) i S. rodriguezii són tres de les nombrosíssimes espècies del gènere que dona nom a la tribu, presents al nostre país. El xenixell és una planta ruderal estesa gairebé arreu de les nostres terres, de fulles pinnatífides, amb els lòbuls obtusos i els capítols cilíndrics, grocs, generalment sense lígules i ambles bràctees involucrals tacades de negre a la base. El seneci blanc (5. leucophyllus), anomenat també herba blanca, té unes exigències ecològiques molt estrictes; endèmic de la part oriental dels Pirineus, viu exclusivament a les tarteres poc mòbils i ben innivades de l’estatge alpí. Tal com indica el seu nom, és tot cobert d’una pilositat blanca. Fa els capítols agrupats en corimbes d’un groc brillant, que contenen cinc o set flors ligulades. S. rodriguezii és una petita herba de fulles enteres, arrodonides, i capítols solitaris amb les lígules liloses o rosades; és una microspècie endèmica de Mallorca i de Menorca, afí de S. leucanthemifolius, tàxon estès per la Mediterrània central i occidental.

Les formacions megafòrbiques pirinenques són constituïdes per herbes altes, de gairebé 1,5 o 2 m, i comprenen un conjunt d’espècies que, a casa nostra, gairebé només es troben en aquella serralada. Entre les plantes que no solen faltar en aquests herbassars hi ha l’adenòstil (Adenostyles alliariae), de fulles basals grans, de fins mig metre de diàmetre, cordiformes i de marge dentat. Els capítols, de color de rosa o porpra i formats per poques flors, s’agrupen en uns corimbes molt vistents.

Una altra planta d’aquest grup és Doronicum pardalianches, anomenada de vegades corona de rei. És una herba perenne, que pot arribar a fer mig metre d’alçada, de fulles basals amplament cordiformes i les caulinars gairebé sèssils o contretes en un pecíol curt, auriculat; les tiges terminen en un capítol aplanat, d’uns 5 cm de diàmetre, de color groc, format per flors centrals tubuloses envoltades d’una renglera de lígules. D. pardalianches és una planta lateatlàntica que, a casa nostra, viu exclusivament als boscos humits i a les fondalades. També pertanyen al grup de les seneciònies la pota de cavall (Tussilago farfara), l’homogine (Homogyne alpina) i l’àrnica (Arnica montana) entre moltes d’altres.

Les carlines, els cards i afins

Hom anomena cards, d’una forma genèrica, diverses plantes herbàcies espinoses, la majoria de les quals són precisament compostes i solen tenir altres noms més propis. La carlina cinara (Carlina acanthifolia subespècie cynara) és una planta acaule de fulles dividides i molt espinoses, disposades en roseta basal; al mig d’aquesta hi ha un gran capítol daurat envoltat de nombroses bràctees involucrals estretes i corbades cap enfora. Es tracta d’una planta pròpia de les pastures montanes, que sovint es pot veure, clavada i ben oberta, a les portes de les cases de pagès, com a motiu ornamental i com a baròmetre casolà ja que els capítols resten ben oberts en temps sec i es tanquen quan hi ha humitat. La carlina no descendeix a les terres mediterrànies, on en canvi es fa el card negre (C. corymbosa), de capítols molt més petits (2 o 3 cm de diàmetre), nombrosos i disposats en una mena de corimbe. Té una tija d’un o dos pams d’alçada proveïda de fulles espinoses, poc o molt lanceolades.

El panical blau (Echinops ritro) és un altre card ben conegut. El seu nom comú, aplicat també a la umbel·lífera Eryngium bourgatii, fa al·lusió als capítols blavissos i esfèrics, situats al capdamunt de les tiges; aquests capítols són en realitat inflorescències complexes, ja que estan formats per un receptacle esfèric sobre el qual se situen, molt junts, els capítols veritables, reduïts cadascun a una sola flor envoltada per les bràctees involucrals. El panical blau és una planta estesa per les contrades seques del territori mediterrani.

Un bon nombre de cards pertanyen als gèneres Cirsium i Carduus. Les espècies del pri mer gènere tenen els pèls del vil·là plomosos, mentre que les de Carduus els tenen denticulats. La lloba-carda (Cirsium vulgare) és un card de més d’1 m d’alçada, de tiges alades i fulles proveïdes de punxes llargues i endurides. Fa uns capítols més aviat grossos, de color lilós o púrpura, amb les bràctees involucrals transformades també en punxes. És una planta nitròfila d’indrets no excessivament secs. Cirsium arvense, en canvi, fa només dos o tres pams d’alçada i té les punxes molt més febles que les de l’espècie precedent; viu preferentment als sembrats, però també es fa en indrets ruderals, fortament nitrificats. Carduus pycnocephalus i C. tenuiflorus són plantes anuals grosses que arriben a fer masses molt denses, de més de 80 cm d’alçària. Les tiges, alades i tomentoses, estan cobertes de punxes, a l’igual de les fulles, i els capítols, més o menys cilíndrics i de color de rosa o porpra fan grups de dos o tres o bé, més rarament, són solitaris. C. nigrescens té un aspecte similar, però és biennal i té els capítols sempre solitaris, subesfèrics i amb les bràctees involucrals més externes corbades clarament cap enfora. És una espècie estesa pel territori comprès entre el Principat i la part nord-occidental d’Itàlia, de caràcter una mica més muntanyenc que la precedent.

El card marià (Silybum marianum) és una planta biennal de grans proporcions, que arriba a fer 1,5 o 2 m d’alçada, de fulles grosses, molt punxoses i tacades de blanc; els capítols semblen petites carxofes, amb les bràctees arquejades cap enfora, dentades i terminades en una punxa robusta. Viu als marges de camins i carreteres a les contrades mediterrànies, tant del litoral com de l’interior. A mesura que hom avança cap al N del país, el card marià es va enrarint, tot i que ateny la base dels Pirineus. La relació completa dels cards espontanis del nostre país seria massa llarga per a tenir cabuda en aquesta obra, però esmentarem encara la calcida blanca (Galactites tomentosa), de fulles tacades de blanc i flors rosades, l’herba-col (Cynara cardunculus), estretament emparentada amb la carxofera (C. scolymus) i també comestible, el card fuell (Carthamus lanatus) i la Centaurea sobtitialis, totes dues de flor groga, i l’escanyaboc (Carduncellus monspeliensium), de flor blava.

Hi ha algunes altres compostes desproveïdes totalment de punxes o només amb les bràctees involucrals punxoses, que per la seva morfologia estan estretament emparentades amb el grup dels cards esmentat. La repalassa (Arctium minus) n’és un exemple; fa una roseta basal de fulles peciolades i amplament ovades, que arriben a fer 60 o 80 cm de llargada, i una tija florífera força ramificada amb nombrosos capítols; les bràctees involucrals d’aquests capítols acaben en una mena deganxo, que els fan fàcilment transportables per qualsevol animal de pèl.

El pinzell (Staehelina dubia), de fulles lanceolades, cobertes de pèls blanquinosos sobretot pel revers, i de capítols estretament cilíndrics de color de rosa, tampoc no és una planta punxosa; com no ho és la pinya de sant Joan (Leuzea conifera), d’inflorescència terminal solitària, proveïda d’unes bràctees involucrals escarioses i amples que donen al capítol tancat l’aparença d’una pinya.

També fan part d’aquest grup les nombrosíssimes espècies del gènere Centaurea, entre les quals destacarem els blauets (Centaurea cyanus), propis dels conreus de secà de les contrades muntanyenques, i la bracera (Centaurea aspera), de bràctees involucrals amb espines patents i flors blanques, rosades o liloses, que viu als prats secs mediterranis i als indrets poc nitrificats, com és ara vores de camins i carreteres.

Les lletugues, els lletsons i altres cicoriòidies

Els noms de lletuga i lletsó amb què popularment es coneixen algunes de les plantes incloses dins la subfamilia cicoriòidies es deuen al fet que els representants d’aquest grup solen tenir conductes laticífers. El làtex és una substància amb aspecte de llet, provinent del metabolisme secundari de la planta, responsable que aquests vegetals siguin rebutjats pels animals. Les cicoriòidies, a més, tenen els capítols constituïts exclusivament de flors ligulades; prenen el nom del gènere Cichorium, que comprèn plantes tan conegudes com la xicoira (C. intybus) i l’escarola (C. endivia), de flor blava. En el conjunt de les cicoriòidies hi ha poques espècies amb la flor d’aquest color. En podem esmentar encara la cerverina (Catananche caerulea), planta que pot utilitzar-se com a flor seca, ja que les bràctees involucrals, escarioses i de color platejat, són realment boniques; és una planta estesa per la Mediterrània occidental, pròpia de les pastures de jonça i de les brolles no gaire seques. La lletuga alpina (Cicerbita alpina) fa les flors de color blau intens, gairebé lila, i té les bràctees involucrals i la part superior dels peduncles florals coberts de pèls glandulosos que les fan molt enganxoses; les fulles basals, de vora 25 cm de llargària, són lirades, amb el segment terminal amplament triangular i acuminat. Al nostre país es troba exclusivament als herbassars megafòrbics pirinencs, acompanyada sovint de l’adenostil, suara esmentat.

Lactuca tenerrima és una herba perenne d’un o dos pams d’alçada, molt ramosa, amb les flors de color blau clar i les fulles basals auriculades i pinnatífides. Es fa sobretot en indrets secs pedregosos. L’enciam bord (L. serñola), en canvi, fa les flors de color groc, igual que la majoria de les cicoriòidies. És una planta ruderal, que arriba a fer 1,5 m d’alçada, de fulles espinuloses al marge i al revers del nervi medial. Els capítols, de color groc pàl·lid, es disposen en una llarga panícu la. L’enciam bord presenta la particularitat de torçar la base de les fulles, de manera que tots els limbes es disposen més o menys verticals i orientats de N a S. D’aquesta manera, quan el sol és més alt, la planta queda protegida d’un possible excés de radiació, ja que la llum toca de ple només els estrets marges foliars. Les dues darreres espècies fan part del mateix gènere que l’enciam (L. sativa).

Pertanyen també en aquest grup les incomptables espècies, subespècies i varietats de Hieracium. En aquest gènere la reproducció sexual és, de fet, molt rara; és freqüent, en canvi, el fenomen de l’agamospèrmia, és a dir, la formació de granes viables sense fecundació prèvia. Això provoca que qualsevol canvi en l’estructura genètica de la planta pugui mantenir-se indefinidament. La sistemàtica d’aquest difícil gènere encara no és totalment resolta; a més, cada tàxon presenta una enormevariabilitat, i els híbrids, estabilitzats o no, són molt freqüents.

Entre les cicoriòidies de flor groga esmentarem encara la cosconilla (Reichardia picroides), de bràctees involucrals cordiformes i escarioses al marge, i fruits de dues menes, els exteriors de color bru fosc, transversalment rugosos, i els centrals blancs mai madurs del tot i, per tant, inviables; el lletsó fi (Sonchus tenerrimus), de capítols relativament petits amb flocs de pèls cotonosos a la base i bràctees estretes; S. crassifolius, més aviat d’indrets salats i endèmic de la meitat oriental de la península Ibèrica; el socarrell (Launaea cervicornis), coixinet espinós endèmic de Mallorca i de Menorca; i el cap roig (Crepis vesicaria subespècie haenseleri), que té les flors estriades de vermell. Tanmateix, aquesta breu enumeració no vol ser, ni de bon tros, exhaustiva.