Castell de Miravet

Situació

Vista aèria d’aquest famós castell, que fou seu de la comanda templera més important de les terres de l’Ebre.

ECSA - J. Todó

Aspecte de la muralla de ponent, amb torres, del recinte sobirà del castell.

ECSA - J. Colomé

El castell de Miravet es troba al capdamunt de la població de Miravet, sobre un turó de més de 100 m sobre el nivell de la mar, al marge dret de l’Ebre. El monument, que és propietat de la Generalitat de Catalunya, es pot visitar dins l’horari establert.

Mapa: 32-18 (471). Situació: 31TBF978457.

Podem accedir al castell des de Móra d’Ebre, capital de la comarca. Sortirem de la ciutat per la N-230 en direcció a Benissanet, poble que deixarem enrere per continuar fins a Miravet. Des d’aquesta població surt una pista asfaltada que porta fins a una esplanada que hi ha al costat del castell. L’altre accés és a través del pas de barca que comunica Miravet amb el nou Eix de l’Ebre, entre Ginestar i Rasquera. (PLA-JBM)

Història

El castell de Miravet té un origen sarraí. Talment com en el cas de Tortosa, l’establiment dels templers al castell es produí immediatament després de la conquesta de la plaça. Encara més, segons les cròniques, el lloc fou donat a l’orde el mateix dia, el 24 d’agost de 1153. Era evident el caire fronterer del sector, fet que acreixia l’interès del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV de comptar amb els frares per a la seva defensa. La carta de donació considerava un terme ampli, amb uns límits ben precisos, que abraçaven els castells de Gandesa, Corbera, Algars, Batea, el Pinell i Rasquera.

La comanda de Miravet s’organitzà ben aviat, entre el 1153 i el 1164, atesa la veritable necessitat de l’orde militar per la perillositat de la zona i la importància estratègica del seu castell. Hi contribuïren decisivament els frares de Tortosa, fet que determinà la vinculació d’ambdues cases i constituí la cèl·lula originària del futur districte. Durant els primers anys, els templers tortosins devien realitzar, doncs, una acció esforçada per a dur a terme vida comunitària a Miravet, amb l’execució de tot un seguit de tasques, difícils pel lloc i el moment: organitzar la casa i les propietats, reconstruir o ampliar el castell, rebre donacions, repoblar els termes, etc.

A partir del 1165, amb el primer comanador del districte, fra Guillem Berard, es produeix la transferència definitiva del centre d’actuació de Tortosa al castell de Miravet, i això per raó de respondre millor aquest a la finalitat defensiva, en una època encara d’expansió, i per haver esdevingut el nucli articulador d’un important territori amb jurisdicció gairebé exclusiva. L’excel·lent fortalesa que hi bastiren, sens dubte la més notable que tenien al Principat, n’és una prova clara.

Amb la integració dels nous territoris es reblà la preponderància de Miravet com a cap administratiu dels senyorius templers de les terres de l’Ebre, fins al punt que prengué cos l’estructura territorial, intermèdia entre la província i la comanda, anomenada districte, regida des del 1192 per un “comanador de Miravet, Tortosa i Ribera”, títol que es contragué a partir del 1196 en “comanador de Ribera”. Aquest cap era també, de moment, titular de la plaça de Miravet, que no tindrà comanador propi fins el 1190. En depenien les cases de Miravet, Tortosa, Horta i Ascó, i les sotspreceptories de Prat (dependent de Tortosa), Gandesa, Algars, Nonasp i Torres (de Miravet) i de Riba-roja (d’Ascó).

Tot i que Miravet continuà essent la casa més important del territori, aquesta estructura intermèdia entre la província i la comanda deixà d’existir el 1236. N’havien estat la causa la puixança de les diferents comandes riberenques, el seu pes específic o la mateixa complexitat de les tasques que realitzaven.

Durant els primers anys, fou prioritària l’organització militar del territori, més que no pas la tasca de colonització agrària, sobretot si hom té en compte el contingent islàmic que hi romangué. El 1182 els templers foren confirmats en els seus dominis, davant el fet que Alfons el Cast havia emprès pel seu compte la repoblació d’aquelles terres, lesionant els interessos dels frares. I al maig del 1185, amb la signatura d’un acord entre la mitra de Tortosa i l’orde, es donà l’impuls repoblador més notable d’aquesta franja del territori, que fins llavors no tenia ni esglésies ni poblats. Per aquest pacte, el bisbe de Tortosa i el mestre provincial de l’orde acordaven diverses qüestions. Quant a Miravet, estipulaven que, si el Temple construïa una església, la mitra tindria la quarta part del delme, a més dels drets parroquials; i en el cas que fos habitat algun poblat amb església, els delmes serien dividits, a raó de dues parts per a la mitra i una per a l’orde. De fet, aquesta carta obeïa més a un desig dels senyors que no pas a una realitat efectiva de repoblació. Al capdavall, aquesta fou lenta i tardana, tingué lloc preferentment durant la segona meitat del segle XIII i es realitzà mitjançant cartes de poblament. Altres composicions transcendentals amb la mitra foren pactades a l’agost del 1237 i al maig del 1263.

Aquesta darrera revestí major importància, ja que tenia un abast territorial i de contingut força ampli. Responia a unes necessitats concretes en uns moments en què havia avançat la repoblació i s’havien posat en explotació noves terres. El bisbe i el capítol hi fan un total de tretze peticions sobre els delmes i les primícies dels castells de Xivert, Algars, Batea, Tortosa, Horta, Corbera, Arnes i Berrús, com també dels sarraïns i les possessions de Tortosa, Ascó i Riba-roja, i sobre la dotació de les esglésies parroquials dels llocs esmentats. Després de les respostes subtils dels templers, la sentència dels jutges és puntual i ponderada, però reflecteix força bé el major poder de l’orde en aquelles terres.

Ultra la mitra, els entrebancs jurisdiccionals més importants els tingueren els templers d’aquestes terres amb els Entença, senyors de territoris massa propers. De fet, les lluites entre uns i altres foren continuades durant tota la segona meitat del segle XIII. Són nombrosos els documents conservats que en donen fe. Per exemple, el 1284 Pere II manava a Guillem d’Entença que no molestés més els homes de la batllia de Miravet, alguns dels quals tenia presoners, ni els frares d’aquesta comanda. I el 1302 Jaume II manava al mateix Entença que restituís als frares templers els sarraïns de Miravet que indegudament havia capturat, un dels quals el batlle dels Entença havia fet cremar.

Juntament amb Gardeny i Montsó, Miravet esdevingué una de les tres primeres cases templeres de la corona, amb un fort pes en la vida dels templers del país. Així, tingué uns comanadors significatius, sobretot a partir del 1236, any en què desaparegué el càrrec superior de comanador de Ribera. Regiren la casa, entre d’altres, fra Ramon de Serra, fra Ponç de Voltrera, fra Guillem de Montgrí, fra Bernat d’Alta-riba, fra Pere de Queralt o fra Pere de Tous, certament les figures més significatives d’entre els templers catalans. Per exemple, el darrer fou nomenat a les corts de Montsó del 1289 membre del consell reial.

Aplegà dins el castell, a més, una comunitat nombrosa. Les seves referències documentals, talment com les de la resta de les comandes integrades després en la castellania d’Amposta i a diferència de Tortosa, són pobres. Amb tot, hi trobem cambrers, lloctinents de comanadors, cavallers i tota mena de frares dels oficis: per exemple, fra Domènec, sastre, o fra Ferrer, guardià de les vaques. La comanda tenia, evidentment, el seu capellà propi per al culte, per a l’escrivania o per regentar les esglésies que se situaven sota el seu patronatge.

I, finalment, tingué un castell i unes dependències realment extraordinàries, que acolliren en diferents ocasions (1255, 1275 i 1296) capítols provincials de l’orde, i que convertiren Miravet en la casa principal de la demarcació catalana, al segle XIII. A títol indicatiu, hom pot apuntar que la quantitat que pagava la casa de Miravet en concepte de responsió, és a dir, de contribució a l’orde, era de 500 masmudines, la més elevada de la corona.

D’altra banda, cal dir que, davant la riquesa i la intensa activitat de tipus comercial de la casa de Tortosa, és versemblant que Miravet desplegués preferentment una acció de caire militar, de defensa. Amb aquesta finalitat els havia estat donat el territori per part d’Alfons I el Cast i, a més, la permanència de sarraïns a la terra facilitava la tasca colonitzadora. No obstant això, Miravet fou un considerable nucli agrícola, ramader i industrial. L’inventari del 1289, editat parcialment per J. Miret i Sans, parla de 5 mules, 1 rossí, 2 cavalls, 30 egües, 29 bous, 2 braus, 35 vaques i 1 380 caps de bestiar menut, quantitats realment considerables. El mateix inventari explica que hi havia a la comanda 45 esclaus, xifra significativa i només comparable a Montsó i Gardeny, que en tenien 47 i 43 respectivament. Aquests esclaus, juntament amb els escuders, els oblats, els servents i els criats, auxiliaven els frares en les tasques més diverses, tant al camp com a la casa. D’altra banda, també fou notable l’activitat de tipus industrial desplegada pels frares, especialment quant a molins i salines, dos dels clàssics monopolis senyorials.

Les relacions dels templers amb el monarca els foren profitoses. Sobretot durant el segle XII i la primera meitat del segle XIII s’assistí a una comunió d’interessos entre la corona i l’orde. Els monarques no cessaren de ratificar i d’ampliar els privilegis fiscals del Temple. Tanmateix, aquest panorama favorable als templers canvià cap al final del regnat de Jaume I. A tall d’exemple, es reduí el monedatge i s’establí l’impost de cena al Temple. Així, el 1282 s’ordenava als convents de Miravet i Ascó que proveïssin de cenes en espècie el rei, incloent-hi, entre d’altres, 20 ovelles, 1 vaca, carn salada, 30 parells de gallines, pa i vi per valor de 50 sous i 10 cafissos de gra. D’ençà d’aleshores els litigis i els frecs foren continuats, i la lluita seguí fins i tot durant els primers anys del segle XIV. Desapareguts els motius que justificaven la seva existència, perduts els objectius inicials i mancats de la necessària capacitat d’articulació i d’adaptació, els templers veieren compromesa la seva supervivència. I Miravet no en fou una excepció.

Hom pot afegir que fou el lloc elegit per la monarquia quan, al final del segle XIII, aquesta decidí de determinar unes places fixes per guardar els tresors i els arxius, bo i abandonant l’antic i perillós hàbit de dur-los d’un lloc a l’altre. Així, hom troba documentada una “torra del thesor” i, d’altra banda, s’ha conservat un Memoriale instrumentorum que erant in Mirabeto, elaborat al febrer del 1309 i que conté el regest de les escriptures que es trobaven a Miravet en el moment de la presa del castell i que foren traslladades a Barcelona.

El procés contra els templers tingué a Miravet un dels seus episodis més significatius. Davant l’actitud, primer vacil·lant i després —des del final de novembre de 1307— més decidida, de Jaume II, els templers es feren forts als seus castells. I, juntament amb el d’Ascó, un dels que més resistiren fou el de Miravet, assetjat durant tot el 1308 fins que al mes de desembre capitulà. Pràcticament, aleshores només restà a mans dels frares el castell de Montsó, que s’entregà la primavera del 1309.

Pres per les forces de Jaume II el castell de Miravet, on s’havien refugiat entre d’altres els comanadors del Masdéu, Granyena i Saragossa, el monarca nomenà el ciutadà de Tortosa Mascaros Garidell administrador de les antigues comandes de Tortosa, Miravet, Ascó, Riba-roja i Gandesa. Fou, doncs, aquest personatge l’encarregat de prendre inventari, d’atendre les peticions del sobirà i, al capdavall, d’administrar durant gairebé deu anys tots els béns i les propietats templeres, fins que el 12 d’agost de 1317 es produí el traspàs a l’orde de l’Hospital.

A títol indicatiu i per il·lustrar la riquesa de la comanda de Miravet, que durant els darrers anys exercí les funcions de seu provincial de l’orde, anotem que Mascaros Garidell trobà a l’esmentada torre del tresor: 650 florins d’or, 5463 tornesos d’argent, 2487 sous jaquesos i 663 sous barcelonesos, ultra altres objectes de valor. I això sense comptar el numerari que fou localitzat a la cambra del comanador, que era el diner propi de la comanda, i el que restà amagat. També s’hi trobaren diversos llibres, moltes armes —entre les quals cal destacar una llança que fou del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV—, gran quantitat de blat —corresponent a les collites dels cinc darrers anys—, etc. La majoria d’aquests béns passaren a la cambra reial i, en gran part, foren després distribuïts entre persones vinculades al mateix Jaume II.

Els templers sofriren aleshores vicissituds diverses, fins que el concili provincial de Tarragona del 1312 els trobà innocents i disposà sobre la seva destinació, alimentació i manteniment. El 1319 les dignitats hospitaleres els assignaren una pensió, segons el seu antic càrrec o posició. A Tortosa hi residien, aquest any, cinc frares; a Gandesa, dos, i a Horta, un. El darrer comanador de Miravet, fra Berenguer de Santjust, hom sap que es retirà a la comanda del Masdéu, al Rosselló, on segurament morí. (LPS)

Comanadors templers de Miravet

Ramon Bernat	1190
Gausbert de Casals	1197
Guillem de Torre	1198
Folc	1202
Pere de Déu	1205
Bernat de Campanes	1207
Ramon de Cervera	1209
Jofre de Castellnou	1210, 1212
Bernat de Rocafort	1223, 1227
Hug	1234
Ramon de Serra	1239, 1241
Ponç de Voltrera	1241, 1242
Bernat de Portella	1243
Guillem de Montgrí	1244
Guillem de Torre	1245
Garcia Arnau	1250
Bernat d’Alta-riba	1251, 1253
Guillem de Cardona	1255, 1258
Ramon de Villalba	1258
Guillem d’Àger	1261
Pere de Queralt	1262, 1264
Bernat d’Alta-riba	1267, 1268
Bernat de Pujalt	1269, 1276
Pere de Tous	1277, 1290
Pere de Villalba	1292, 1296
Berenguer de Santjust	1297, 1307
(LPS)

Castell

Planta de la fortalesa, amb Indicació del recinte sobirà i les zones excavades (en ratllat).

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - L. González

Hem d’estudiar les característiques del castell de Miravet des d’una doble perspectiva. D’una banda, com a castell andalusí. És una de les fortificacions d’època islàmica més ben conservades, al costat d’altres com les de Siurana, Ulldecona, Gebut, Sant Joan de Torreblanca, el Castellàs de Vilella o els Castellassos de la Llitera. D’altra banda, es tracta d’una de les fortificacions templeres més importants, comparable, per exemple, a la de Gardeny, de la propera comarca del Segrià. S’ha de tenir present, però, que el castell templer s’adaptà poc o molt a allò que hi havia abans seu i que poc o molt ho transformà, per a adequar-ho a unes necessitats militars, constructives i estètiques determinades. Algunes de les fortificacions del castell templer de Miravet, per exemple les del sector sud-oest, serien molt difícils de justificar si no hi hagués hagut prèviament una altra construcció; l’ampli recinte oriental també respon més aviat als trets característics dels albacars de tradició musulmana.

El hisn andalusí

D’acord amb les excavacions fetes aquests darrers anys, el hisn andalusí de Miravet era format per unes importants construccions situades a l’extrem superior i per un o potser per dos grans recintes inferiors, situats a l’est d’aquesta fortificació sobirana.

Si hom se situa al recinte sobirà, organitzat al voltant d’un pati durant l’etapa templera, hom troba que bona part dels murs de l’oest i del sud, amb uns gruixos molt considerables, són de l’època andalusina. Així mateix, també sembla que és d’aquest primer moment, anterior a la conquesta, bona part de la torrassa que hi ha a l’angle sud-est. En canvi, el costat nord d’aquest recinte occidental fou refet de bell nou en fer-se el nucli principal del castell templer.

Això no obstant, mentre que tot el mur oest sembla original, d’època islàmica, potser el mur sud d’aquest sector de ponent ha estat poc o molt refet en èpoques posteriors. A l’est d’aquest mur meridional, sembla que hi havia la cisterna primitiva.

Si hom mira aquest recinte sobirà des de l’exterior —des de l’esplanada de ponent—, hom veu un mur fet amb carreus ben escairats que corresponen a un recobriment exterior fet en l’etapa posterior a la conquesta. Per veure l’aparell constructiu anterior als templers, cal anar a l’interior del pati, on hi ha uns murs fets amb pedres no gaire grans i poc treballades, en alguns casos col·locades verticalment, tot formant una mena d’opus spicatum. Hom podria dir que aquesta mena d’aparell constructiu recorda el d’algunes fortificacions de la Catalunya Vella del segle X; de fet, però, evidentment cal relacionar aquesta manera de construir les parets amb allò que es troba en molts altres ḥuṣūn andalusins, fets en un moment tardà, com poden ésser el del Castellàs de Vilella o el de Torrent, o bé a les almúnies de Safranals o de Solibernat.

A l’E d’aquestes construccions principals, hi havia un primer recinte, amb la paret est orientada de S a N i amb les parets meridional i septentrional orientades de SW a NW. El traçat seguit per aquests murs sembla que ha de correspondre al traçat de l’albacar musulmà, tot i que les parets poguessin ésser molt reformades als segles XVII o XVIII. El segon recinte, situat més a llevant, amb una planta més irregular, que s’adapta al relleu, és possible que també tingui l’origen en un moment precedent a la conquesta comtal.

El castell templer

Després de la conquesta comtal, el fet d’esdevenir aquest ḥiṣn andalusí un castell templer va suposar la seva adaptació a les noves necessitats. Això provocà que es construïssin nous edificis necessaris per a un gran castell feudal, que es bastissin edificis destinats a les noves necessitats d’un orde militar i, fins i tot, que se li donés una fesomia externa diferent, adaptant-la a l’estètica dels nous senyors del lloc.

El centre del nou castell s’organitzà al voltant d’un pati, fet que permet d’entroncar aquesta fortificació amb els grans castells de la baixa edat mitjana, que tenen aquesta característica. El recinte sobirà, el centre del nou castell templer, amb una longitud de 60 m i una amplada de 40 m, ocupava una extensió d’uns 25 000 m2. Les dues muralles més altes d’aquest recinte sobirà són les situades al N i a l’W, els dos costats menys defensats pel relleu.

La banda nord del pati esdevingué el centre del nou castell. A la planta baixa, es construí una gran sala, al fons, a tramuntana, i dues sales més petites, al davant, a tocar del pati. Sembla que aquestes sales servien, la gran (que fa 21 m de llarg per 8 m d’ample) com a celler, les altres dues com a rebost. El celler és cobert amb una volta de canó que arrenca de terra, feta amb maçoneria. Les dues cambres situades al costat del pati són cobertes també amb unes voltes semblants a les del celler. La porta que hi ha al final del corredor que permet de sortir al pati, des d’aquestes tres sales, ha estat restaurada amb un arc de mig punt, tal com devia ser originàriament.

Al primer pis de l’ala nord, s’edificà la capella de Santa Maria i una galeria. De l’extrem sud-oest de la capella surt una escala de cargol de 44 graons que permet de pujar fins al terrat. A l’W d’aquesta ala nord hi havia la torre mestra, feta de bell nou, i a l’E, l’anomenada torre del tresor, alçada damunt la porta d’entrada exterior; és formada per tres pisos coberts amb volta.

A la galeria, que s’obre al pati, hi ha quatre finestrals coronats per uns arcs de mig punt, que descansen sobre uns amplis pilars. Com assenyala J. Fuguet, l’existència d’una galeria al costat de la capella pot ser considerada un tret característic de l’arquitectura templera; hom pot establir una relació entre aquesta galeria de Miravet i la galeria del castell de Barberà. Damunt de la galeria porxada hi ha una altra sala també coberta amb una volta feta amb carreus, bé que no és pas tan alta; comunica amb el terrat de la nau del refetor i potser, originàriament, amb la torre del tresor.

La capella que hi ha darrere la galeria és una nau, que fa 22 m de llarg per 8 m d’ample i té una alçada d’11 m. Es descriurà més àmpliament en la monografia corresponent. Aquí sols direm que a l’esquerra de l’absis hi ha una sagristia encastada dins del mur i també un corredor que sembla que comunicava amb la torre del tresor, on hi havia l’arxiu i el tresor, d’una manera comparable a com sembla que s’esdevenia a Gardeny.

Interior del refetor, o menjador dels frares, cobert amb una volta de canó lleugerament apuntada.

ECSA - J. Colomé

El pati del recinte sobirà, que fa 24 m d’ample per 32 m de llarg, restava clos a la banda est per una nau allargada, que feia de refetor i que acabava al N amb la torre del tresor i al S amb la cisterna, segurament de tradició andalusina. Aquesta nau, que fa 7 m d’ample per 37 m de llarg, és feta amb uns carreus semblants als dels murs exteriors i és coberta amb una volta de canó, lleugerament apuntada, que arrenca d’un cordó motllurat, situat a uns 5 m del terra. La cara exterior, a l’E, d’aquesta nau feia de muralla exterior del recinte sobirà.

En aquest mur oriental s’obrien, però, les quatre finestres del refetor i, a l’extrem meridional, a peu pla, la porta d’accés al pati. Aquest accés es feia per un corredor força llarg que sembla que acabava amb una porta oberta cap al nord, al pati. Les finestres del refetor, que eren acabades amb un arc de mig punt, foren tapiades i lleugerament transformades en època moderna. La porta d’accés a aquesta sala del refetor, que s’obria al pati, era de mig punt i era acabada fins fa poc temps amb un arc format per diverses dovelles. Una escala buidada al mur permetia de pujar des del refetor al pis que hi ha al damunt d’aquesta sala. J. Fuguet assenyala encertadament la semblança d’aquest refetor amb el dels castells de Montsó i de Peníscola, tant per les mides com per la forma.

Com ja s’ha dit en parlar del ḥiṣn andalusí, les cares oest i sud del clos sobirà foren les menys transformades en fer-se el castell templer. A la façana exterior, a ponent, es féu un recobriment amb carreus ben escairats i col·locats d’una forma molt regular. A més, no sols es bastí la torre mestra al N, sinó també una bestorre de flanqueig, al mig, que a dalt es converteix en torre de planta rectangular, i una bestorre d’angle al S, que al cim també esdevé una torre quadrangular. Aquestes dues bestorres foren adossades a la construcció original. A la cara interior d’aquesta façana de ponent, al pati, es bastiren diferents construccions, que arribaven fins a tocar de l’indret on hi ha l’escalinata que ara permet d’accedir a la galeria del nord.

Fora d’aquest recinte sobirà, al mig de l’antic albacar s’edificà una llarga nau, orientada de N a S, amb una porta d’entrada a l’extrem nord, que probablement donava pas als estables. Té una longitud de 30 m i una amplada de 8 m. Era bastida amb carreus i coberta amb volta de canó feta amb pedres menys treballades. Al seu costat oest s’hi féu una cisterna, amb una capacitat d’uns 350 m3, acabada amb una volta.

Vista parcial de la muralla.

MC

Al llarg dels segles, les muralles dels diversos recintes han estat refetes i adaptades a les noves necessitats. A la cara nord del primer recinte jussà hi ha tres bestorres; al recinte més inferior n’hi ha una altra. Davant de la porta d’entrada a la fortificació i entre la torre del tresor i la primera bestorre, en algun moment segurament tardà, hom hi féu un segon mur per tal de dificultar l’accés al castell. Aquesta cara nord dels recintes jussans és feta amb carreus, i les cares est i sud, amb maçoneria o paredat.

En general, mentre que moltes de les construccions de l’època andalusina són fetes amb unes pedres petites i poc treballades, les muralles i les construccions de l’etapa templera foren edificades amb carreus ben escairats i d’unes mides molt regulars (per exemple uns 30 cm d’alt per una longitud que oscil·la entre els 40 o els 100 cm); però, com ja s’ha dit, alguns carreus escairats del mur sud o de la muralla est de l’albacar poden ésser també força anteriors.

El castell de Miravet té, doncs, un doble interès. En primer lloc perquè és una de les fortificacions andalusines més ben conservades, de la qual hom veu amb claredat els seus principals elements constitutius, com a Siurana, als Castellassos de la Llitera o a Ulldecona. En segon lloc, perquè és el castell templer més gran i ben conservat que hi ha a Catalunya, al costat dels de Gardeny o de Barberà. (JBM)

Excavacions arqueològiques

Durant els anys 1992 i 1993 s’inicià la restauració i consolidació del cos principal del castell de Miravet, sota la direcció del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona i el patrocini d’ANA (Associació Nuclear d’Ascó). La intervenció al cos principal del castell consistí en un cosit i el tibament mitjançant tensors de la façana, greument desplomada i que havia estat apuntalada l’any 1990. Igualment, al llarg de la segona meitat de l’any 1993 l’Oficina de Gestió de Monuments de la Generalitat de Catalunya realitzà l’adequació d’un lloc d’acollida als visitants al costat de la porta principal d’accés. A causa d’aquestes obres es van promoure diverses campanyes arqueològiques. La recerca arqueològica al castell havia tingut un precedent anterior, amb la realització, l’any 1987, d’uns sondeigs per part d’A. Curto i Homedes.

Els resultats d’aquestes intervencions, les descriurem a continuació per campanyes i sectors amb una conclusió final de conjunt. La primera campanya s’inicià el 16 d’octubre de 1992 i finalitzà el 28 de febrer de 1993. Es va centrar en el cos principal del castell, al N, i part del pati d’armes. El cos principal té dos pisos i planta baixa. En el primer hi ha la capella. A la mateixa planta i en paral·lel hi ha una nau porticada que dona accés a la capella. En un dels angles de la capella arrenca una escala de cargol que comunica amb el terrat. En el segon pis del cos principal hi ha una sola nau, a la qual s’accedeix des del terrat del refetor, anomenat “plaça de la Sang”.

Per a facilitar el posterior estudi del material i de les estructures, l’edifici es va dividir en sectors: sector A, la planta baixa; sector B, primer pis; sector C, segon pis; sector D, el terrat, i el sector E, el pati d’armes.

La planta baixa (sector A) és la que més informació aportà. És formada per un passadís que dona a una nau, sota la capella, dividida en dos per un mur central. Ultra això, a banda i banda del passadís hi ha dues habitacions més. A la primera habitació de l’esquerra (àmbit 1) es realitzà un sondeig de 3 × 2 m, que proporcionà una fossa del segle XVII, datació aportada per una moneda de Felip IV amb data del 1626 i la ceràmica de reflexos metàl·lics. L’aparició d’un paviment de morter de calç amb una petita preparació damunt de la roca, molt irregular, probablement deu relacionar-se amb l’edificació del cos actual conservat.

Dipòsits localitzats a la planta baixa del cos principal del castell, possiblement d’època andalusina, i basament de la muralla de ponent, a l’esquerra del pati d’armes, d’època taifal.

P.L. Artigues

L’habitació de la dreta (àmbit 3) fou excavada en la seva totalitat. Proporcionà dos dipòsits de decantació de forma rectangular i base lleugerament inclinada cap a una petita cubeta. Tots dos dipòsits, excavats en part en la roca i realitzats en maçoneria, eren recoberts per un arrebossat amb un acabat molt llis per facilitar un perfecte emmagatzematge dels líquids. Malauradament eren reblerts de material del segle passat, segurament de l’època de l’ocupació carlina (1872-76), amb forta presència de material bèl·lic. La datació dels dipòsits es fa quasi impossible per manca de material, però l’estudi estructural fa pensar que són anteriors a la construcció del cos principal templer.

La nau de la planta baixa és la que ha donat més informació. És una gran nau coberta amb volta de canó. S’aterrà el mur central tardà que dividia la nau en dos àmbits i es recuperà, així, tot l’espai originari. Els diferents nivells que van aparèixer són molt clars. El primer, hom el pot datar al segle XX (actualitat i Guerra Civil Espanyola). Sota aquest nivell n’aparegué un altre de fems, només a l’àmbit 2, datat gràcies a una moneda del 1786 (?). Els fems cobrien un nivell d’argila, preparació d’un paviment com demostren les empremtes de les rajoles que es veuen. La datació d’aquest paviment s’ha pogut fer gràcies al reble del terraplenat efectuat per aconseguir que fos pla del tot, ja que el paviment originari d’aquesta nau que va aparèixer sota aquest reble tenia un fort desnivell (40 cm des del punt més alt al més baix). El material que va aparèixer respon a ceràmica de reflexos metàl·lics produïts a Reus, del final del segle XVI. Cal destacar del material aportat en aquest estrat quatre fragments de guixos decorats.

L’extracció del terraplenat va permetre descobrir el paviment més antic. És realitzat amb morter de calç i còdols, amb un important pendent cap a ponent, restant en algunes zones per sota de l’arrencament de la volta de canó. La seva neteja ha deixat al descobert diferents reparacions realitzades en èpoques diverses i petits forats reblerts amb material del segle XV. A l’E de la nau va aparèixer un dipòsit, descapçat, en forma de pera, que es troba integrat en els rebliments efectuats per anivellar la roca. Té un arrebossament en el seu interior de morter de calç molt fi. En el cercle gran, clavada a la base i en el punt més baix, hi ha una safa que respon al tipus II de la tipologia de G. Rosselló i al tipus 3S1 d’A. Loriente. La datació de la peça s’ha de situar en època taifa. L’excavació del passadís d’accés a la sala proporcionà un paviment, força malmès, realitzat amb pedres de diferents mides sense desbastar i sense preparació, lligades amb terra i descansant damunt la roca. La manca de material ceràmic en fa impossible la datació.

En el primer pis del cos principal del castell (sector B), on hi ha la nau porticada i la capella, es tenia la intenció de buidar completament la volta que feia de sòl. En un primer moment es pensava que podria estar reblerta de terra. El sondeig practicat a la capçalera de la capella i a la nau porticada va demostrar que tota la volta, els carcanyols, era feta en opus caementicium, en diferents capes de morter i pedra. A mesura que s’acostava el nivell d’ús s’utilitzava la grava i els còdols. L’últim nivell, corresponent a l’actual paviment, tenia com a acabat una fina pel·lícula de color terrós, que es conserva en algunes zones. Segons les anàlisis del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals de la Universitat de Barcelona, aquest acabat era realitzat amb ceràmica triturada i va ser efectuat contemporàniament a l’últim dels enduriments de morter, en el moment de l’edificació de la capella.

El segon pis del cos principal (sector C) és una nau amb volta de canó sense motllures i en la qual es conserven tres finestres. Es realitzaren dos sondeigs per comprovar els carcanyols de la volta. Igual que en la capella, el terra d’aquest pis estava realitzat en opus caementicium i també conservava en alguns punts restes de la pel·lícula terrosa.

Al terrat (sector D) es va delimitar la torre situada a l’angle nord. Pels treballs realitzats sembla que tota la torre és massissa.

Una part especialment important de l’excavació fou el sector E, que es correspon a la part del pati d’armes que es troba davant de la façana i a l’esquerra de l’escala d’accés al primer pis del cos principal del castell. Els nivells superiors excavats són de datació més recent, dels segles XIX-XX. Immediatament aparegueren estructures de les dependències que hi havia adossades a la muralla de ponent, consistents en dos murs de maçoneria paral·lels a la muralla i que recolzen a la façana principal.

L’excavació del sector E proporcionà nivells andalusins, dos moments clars, amb dues fortificacions diferents. A la primera fortificació pertany la muralla de ponent que queda a l’esquerra del pati d’armes, formada per carreus escairats irregulars i força deteriorats. Els estrats excavats la situen probablement en època taifa. El material aparegut és compost d’un fragment de gerreta decorada en verd i manganès; fragments de gerretes decorades amb corda seca parcial amb motius geomètrics coneguts com del triangle o la serreta; safes del tipus II de la tipologia de G. Rosselló o 3S1 d’A. Loriente; ceràmica comuna decorada en manganès o sense decoració i comuna vidriada. L’aparició de verd i manganès i les safes situen els estrats en ple segle XI.

Trets els estrats aparegué un nivell de calç que s’acordava tant a la muralla actual com a l’antiga, que cobria la banqueta on descansa la muralla.

De la segona fortificació andalusina es coneix un mur d’1,60 m d’ample i més de 5 m de llargària, realitzat en maçoneria i orientat de N a S, paral·lel a la muralla de ponent, que ja va ser localitzat per A. Curto l’any 1987. És tallat per la façana del cos principal. Aquest mur devia ser la muralla de tancament del recinte fortificat, que probablement actuava com una mena de refugi de població dispersa, igual que el sistema de fortaleses llevantines, els albacars. Malauradament els estrats associats amb aquesta estructura no aportaren material suficient per a la seva datació absoluta. Però el fet que estigués cobert per nivells taifes podria indicar que la fortificació és anterior a aquest període, d’època califal amb perduració dins del segle XI.

La segona campanya d’excavacions, promoguda per la realització de l’àmbit d’acollida de visitants, s’inicià el dia 5 de juliol de 1993 i s’acabà el 26 del mateix mes. La zona afectada s’anomenà sector M i és situada a l’esquerra de la primera porta d’accés al castell, que dona al segon recinte emmurallat. És una superfície de 152 m2 aproximadament, compresa entre la porta d’accés, la muralla orientada d’E a W, el mur que va des de la torre nord-est cap al S i on se situa una altra porta que comunica la terrassa inferior amb la superior, i les cavallerisses, una gran nau amb part de la volta, que és de canó, caiguda. En aquesta zona s’havia realitzat un aterrassament per a col·locar dos canons, troneres que encara es conserven a la muralla. Es van rebaixar els 4 m de potència que formava la terrassa i es van delimitar tres nivells clars: el primer datat al segle XIX i un segon nivell que aportà gran quantitat de material en blau i policromat, que cal datar al segle XVII, abans del 1670. El tercer nivell és el creat per l’enderrocament de l’edifici que es localitzà en aquest sector. Aquest, orientat d’E a W, és de planta rectangular i té tres sales, fa 13 m de llarg per 8 m d’ample. A l’oest té una porta d’accés que dona a la primera habitació, separada de la segona per un muret, aparegut quan es realitzava el fonament per un porxo. Aquesta segona habitació havia d’estar separada de la tercera per un arc, ja que tan sols s’han localitzat dos murets de carreus adossats a banda i banda: un a la muralla i l’altre al mur descobert paral·lel a aquesta. A la capçalera, hi ha dos petits dipòsits rectangulars que conserven a la cara nord i sud una petita finestra i que al seu interior són arrebossats amb calç.

Tota la planta de l’edifici manté un paviment de morter en bon estat que quan arriba davant del suposat arc es converteix en tres esglaons, que deixen els petits dipòsits en un nivell més alt. Gràcies a un document publicat per P. Ortega, hom sap que aquesta edificació era l’església de Sant Miquel. El document diu així: “Item. tiene el castillo de Miravete, muy buena casa: hay dos caminos: el uno sube a la entrada del lugar por sobre el lugar y el otro por dentro, aunque son muy ruinas; en el castillo hay una barbacana muy buena dentro de la cual hay lo siguiente: Primo, entrando por la primera puerta, a mano isquierda hay una iglesia, llamada Sant Miguel, derribada”. Aquest escrit demostra que a la primera meitat del segle XVII l’església ja era en ruïnes. A més, el material aparegut del nivell d’enderroc és format per peces decorades en blau conegudes com d’estil de Barcelona, datades a la segona meitat del segle XV i la primera del segle XVI. Altres peces aparegudes són fragments valencians datats al segle XV. Els rebaixos de terra realitzats a l’exterior d’aquest recinte han permès constatar que aquest edifici aprofita estructures més antigues i que hi descansa al damunt. Un d’aquests murs més antics presentava una porta tapiada i restes del que havia de ser un arc (mur paral·lel a la muralla).

Al mur situat a l’E, orientat de N a S, a la cara interior, on es conservaven restes d’un arrebossat de morter, es recuperà una sèrie de grafits realitzats amb carbonet.

Davant la impossibilitat de realitzar una excavació extensiva del recinte i per obtenir la datació de la muralla, amb una estratigrafia clara, es practicà un sondeig de 2 × 2 m a l’angle nord-est, enganxat a la muralla. El sondeig va permetre documentar l’existència de dos paviments sota els quals apareixien nivells andalusins que s’acordaven a la muralla i es va poder demostrar que l’edifici aprofitava estructures andalusines, com el mur encofrat adossat a la muralla, on descansa un dels murets de carreus del possible arc. També deixà veure el tram inferior intern de la muralla realitzada en pedra sense escairar i lligada amb morter de calç, tot allisat, però sense arrebossar. El material ceràmic andalusí que va aparèixer té molta semblança amb l’obtingut al sector E, només que aquí n’hi ha en més quantitat: dos fragments decorats en verd i manganès, una safa i una gerreta; safes decorades en manganès, possiblement amb corda seca parcial i motius geomètrics i una possible safa; gerres i gerretes decorades amb o sense manganès i ceràmica comuna. La datació d’aquest material és d’època taifa. Davant la cronologia donada per aquest material, cal situar la construcció de la muralla en algun moment del segle XI.

L’última campanya realitzada al castell va ser durant el mes d’agost del 1993. Es feren diferents sondeigs de comprovació previs al nou projecte de restauració, que afectava l’ala est del recinte sobirà: una torre, al nord, que manté uns fonaments de més de 6 m de fondària, coneguda com la “torre del tresor”; el refectori, una gran nau romànica amb volta de canó; un aljub de grans dimensions situat entre el refectori i el baluard, i, al sud, el baluard. Es practicà un sondeig de 3 × 3 m al terrat del refectori, conegut com a “plaça de la Sang”, a l’angle sud-est, on era situat l’actual desguàs del terrat. El desbrossament va deixar veure un paviment de rajoles i dos canals paral·lels als murs de les espitlleres, amb una amplada de 50 cm (est i sud) i d’1 m al mur oest. El reble va permetre datar el paviment i les espitlleres del terrat al segle XVII. Extret el reble es va descobrir la volta del refectori, una massa compacta de pedra i morter amb una capa superficial d’uns 2 cm que la cobria i que devia de funcionar com a paviment.

Dins la torre nord s’havia d’efectuar el sondeig núm. 3. La manca de nivell arqueològic obligà a la neteja de tota la superfície. Aparegué una petita fossa a l’angle sud-est, datada al segle XIX, tres paviments, un del segle XVII, un altre del segle XIV-XV i l’últim sense datar, que descansava damunt de tot el rebliment de la torre, una massa de pedra i morter de 6 m de potència. Excavat aquest nivell aparegueren cinc forats de pal, intercalats i col·locats en dues fileres. A més, s’excavà el passadís d’entrada a la torre. L’estudi estructural de la torre demostra que en un moment determinat fou destruïda i tornada a bastir, segurament durant el segle XVII, per la datació de les rajoles utilitzades.

El sondeig de l’aljub o cisterna es realitzà a la part superior. Es féu un sondeig en forma de creu per tal d’obtenir una secció nord-sud i est-oest. Com a resultat es va documentar un paviment de còdols datat entre els segles XIV i XV, la part central del qual estava tallada per un petit dipòsit quadrangular, en el qual anava a morir el desguàs del terrat del refectori. En un altre sondeig a l’angle nord-oest de l’aljub es va descobrir un altre desguàs, que possiblement és l’originari del segle XII.

A l’interior del refectori es realitzaren dos sondeigs durant l’any 1987: un al costat de la porta d’entrada (C-II) i l’altre al centre del refectori (C-III), els resultats dels quals van ser publicats per A. Curto l’any 1988. La potència dels estrats superava els 3 m de fondària. Es documentaren diferents estrats moderns, uns altres d’anivellament del terreny associats amb el refectori i estrats andalusins, que daten dels segles XI-XII, associats a estructures.

Hem d’esmentar també que al llarg de totes aquestes campanyes d’excavació es recollí nombrós material ceràmic ibèric (segle II aC), encara que no es va poder associar a estructures de la mateixa època.

Conclusions

Les diferents intervencions arqueològiques realitzades han constatat que hi hagué un assentament ibèric al turó. També que durant el període andalusí es bastiren dues fortificacions diferents, la més antiga bastant reduïda i semblant a les fortificacions llevantines amb recintes de protecció per a la població civil. Aquesta fortificació, amb funcions de defensa de la important via de comunicació que és l’Ebre, havia de datar en època califal i probablement perdurà fins al segle XI. La segona fortificació es devia realitzar en època taifa, segurament durant la segona meitat del segle XI, moment en què s’abandonà el Camp de Tarragona i els musulmans fortificaren la serra de Prades i el castell de Siurana. La caiguda de Barbastre, el 1064, devia provocar la reacció dels musulmans i possiblement és en aquest moment que decidiren fortificar millor les línies frontereres.

Amb la caiguda del castell de Miravet a mans cristianes l’any 1153, aquest passà als templers, els quals realitzaren importants modificacions, però pel que sembla respectaren i aprofitaren la distribució existent.

Només cal dir que el castell continuà sense canvis importants fins al segle XVII, moment en què gran part del castell s’acondicionà als nous temps i s’hi afegiren espitlleres, troneres, baluards i altres millores. Canvis, aquests últims, que han perdurat fins als nostres dies. (PLA)

Bibliografia

• Miret, 1910
• Bladé, 1966
• Els Castells Catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 479-495
• Forey, 1973
• Rosselló, 1978
• Ortega, 1983
• Curto, 1988, I, pàgs. 49-61
• Loriente, 1990
• Telese, 1991
• Pagarolas, 1992, pàgs. 103-128
• Fuguet, 1995, pàgs. 78-90