Situació
Aspecte actual de la fortificació, fruit de nombroses refeccions fetes en diverses èpoques.
ECSA - J. Bolòs
El castell és situat a l’extrem nord de la vila de Móra d’Ebre, al costat de la riba dreta del riu.
Mapa: 32-18 (471). Situació: 31TCF019522.
Una vegada a Móra d’Ebre, es pot anar al castell des del centre de la població. També s’hi pot arribar sortint de l’hospital, des d’on, si es baixa una mica cap al riu, ja veurem les muralles de la fortificació. (JBM)
Història
El lloc de Móra, d’origen andalusí, és documentat el 1153 quan consta que aquesta vila era compresa dins els límits del marquesat de Siurana. El primer esment del castell, que havia estat bastit sota el domini musulmà, data de l’any 1174, moment en què el rei Alfons I donà a Guillem de Castellvell i als seus successors, juntament amb el castell de Tivissa, el castrum de Mora i les fortaleses de Garcia i Marçà. El monarca es reservava, tanmateix, l’alt domini dels castells esmentats.
Al segle XIII, la baronia de Móra, centrada en el castell del mateix nom, passà als Entença a través d’Alamanda de Castellvell. El primer membre del llinatge dels Entença que s’intitulà senyor de Móra fou Berenguer (IV), el qual mantingué nombrosos litigis jurisdiccionals amb els templers, senyors d’Ascó, que tenien la senyoria sobre moltes altres viles i terres de la Ribera i la Terra Alta per donació del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Aquests litigis continuaren sota el govern del seu fill, també dit Berenguer (V), el qual l’any 1279 s’enfrontà amb els templers i els seus aliats, els Montcada, per qüestions de jurisdiccions i de pagaments de lleudes pel trànsit fluvial. Al llarg de tot el segle XIII es van produir constants baralles entre els Montcada i els Entença, essent freqüents les incursions dels segons als territoris templers, i viceversa. Un dels episodis més destacats d’aquestes disputes data del 1289, mentre Berenguer (V) d’Entença i el seu fill Guillem eren a la Cerdanya vigilant la frontera per impedir l’entrada dels exèrcits de Jaume II de Mallorca. En aquest moment la vila de Móra fou assetjada pels Montcada i els templers d’Ascó i Miravet. Galbors, en absència del seu espòs Berenguer (V) i del seu fill Guillem d’Entença, resistí el setge de la vila de Móra a l’inici de l’any 1290, i quan els atacants es retiraren, el rei Alfons II imposà la pau.
L’any 1313 la potestat del castell i la vila de Móra, amb els de Tivissa i Falset, fou lliurada per Guillem d’Entença al rei Jaume II. Uns anys més tard, el 1324, la fortalesa i la vila de Móra, juntament amb els altres llocs de la baronia d’Entença, passaren al comte de Prades, l’infant Ramon Berenguer, fill de Jaume II. A partir d’aquest moment, castell i vila, seguiran el curs històric del comtat de Prades, jurisdicció senyorial centrada pel castell de Falset.
El castell de Móra fou fortificat durant la guerra civil contra Joan II al segle XV, la qual tingué en aquesta vila força incidència. La població també patí les conseqüències de la guerra dels Segadors i de la guerra del Francès, durant la qual el senescal Suchet s’establí al castell, tot i que no manà volar-lo per les tropes franceses en llur retirada. Durant la primera guerra Carlina la fortalesa de Móra fou canonejada i restà força malmesa, situació que s’agreujà per les escomeses de la Guerra Civil Espanyola. (RMAE)
Castell
A partir de les restes actuals, en bona part modernes, és molt difícil de saber com era el castell de Móra a l’època que estudiem en aquesta obra. Actualment, veiem un gran recinte, tancat per les muralles i, en part, defensat pel mateix relleu. Té una longitud, de nord a sud, d’uns 110 m i una amplada màxima d’uns 35 m. El sector oriental és situat en un nivell més inferior que el sector més septentrional, on segurament hi hagué el centre de la fortificació al llarg de les diverses etapes d’aquest castell.
De fet, podem distingir fàcilment un recinte superior d’un ampli recinte inferior. És molt possible que, a grans trets, la planta del castell actual coincideixi amb la planta del ḥiṣn de l’època andalusina, moment en què segurament es fortificà per primera vegada aquest indret, situat a pocs metres de l’Ebre, amb una situació —amb relació al riu— semblant per exemple a la del castell d’Amposta.
Trobar murs que facin de testimoni d’aquesta primera etapa anterior a la conquesta comtal és difícil. Amb tot, potser és més fàcil de trobar-los en aquells sectors on les reformes posteriors foren menys importants; així, damunt del petit espadat que hi ha al sud o bé a llevant.
Després de la conquesta cristiana, segurament es continuà ocupant bàsicament el mateix espai que el que ocupava el ḥiṣn original. A l’extrem nord, potser —només és una hipòtesi— es degué fer un castell amb uns grans carreus ben escairats, els quals ara veiem a les parets septentrionals de la fortificació, en bona part reaprofitats per a fer els murs posteriors.
Actualment, a l’oest, hi ha dues torres, fetes amb maçoneria; són reforçades a la base amb sengles talussos. La meridional, que fa de torre mestra i que ha estat consolidada darrerament, fou feta en una època ja força tardana. Potser és una mica més antic el mur perimetral de ponent o el del nord; al mur oest, a uns 4 m del terra exterior original, hi havia la porta primitiva. Malgrat això, com acabem de dir, el fet que trobem en aquests murs un reaprofitament de carreus d’un moment anterior, possiblement romànic, és prou significatiu a l’hora d’establir-ne la datació. Al sector est del castell, orientat cap al riu, es pot veure, a la part baixa, un llenç fet amb pedres col·locades en filades, potser bastit en una època més antiga que la dels murs de la banda occidental, ja plenament dins el marc cronològic estudiat en aquesta obra.
A l’interior, hi ha moltes ruïnes que en dificulten una interpretació segura. S’hi veuen, però, unes dependències força modernes adossades a la paret de l’oest, on, com hem dit, s’obria una porta. També hi ha altres restes de murs, que potser delimiten un recinte superior, que hauria tingut una longitud d’uns 50 m i que arribava potser fins on després s’afegí la torre mestra.
En resum, es pot assenyalar sobretot el fet que segurament és un castell nascut a l’època musulmana. La superfície àmplia que ocupa i la forma de la seva planta en són testimoni. D’altra banda, però, aquesta fortificació ha sofert moltes reformes fins a l’època actual, fet que també resta ben reflectit en les restes que hom pot veure actualment. (JBM)
Bibliografia
- Duran, 1926, pàg. 220
- Bladé, 1970, pàg. 29
- Els Castells Catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 495-501