Vida
Estudià al seminari de Vic i començà a escriure poesies de molt jove, que aplegaria més tard en diversos reculls i amb algunes de les quals anys a venir guanyaria premis als jocs florals. Fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic (1867), nucli poètic que emulà el paper de la suprimida Universitat Literària i del qual edità una primera antologia (1879). Aquesta institució agrupà un estol de joves poetes, entre els quals Jacint Verdaguer, amb el qual col·laborà al llarg de diverses etapes de la seva vida, tots ells relacionats amb el seminari conciliar i amb un fort sentiment patriòtic. Traslladat a Barcelona (1868), hi estudià filosofia i lletres. Tingué de professors Manuel Milà i Fontanals i Francesc Xavier Llorens i Barba, i feu amistat amb figures del món literari i eclesiàstic. Tornà a Vic, on des de la seva ordenació (1873) exercí el seu ministeri com a prevere i el 1880 fou nomenat canonge.
Obra poètica
Com a poeta es donà a conèixer amb versos festius i religiosos el 1865, amb altres de liricoromàntics i amb una traducció de Schiller el 1868; amb dos llargs poemes polítics relatius a Laureà Figuerola (1869) i Joan Prim (1870), i amb Nou Fra Anselm (1870), imitació del Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda, Altra peregrinació del venturós peregrí (1871), a imitació del clàssic homònim, i Un ermità. Novíssim fra Anselm catòlic monàrquic (1871), de contingut carlista. Participà en nombroses ocasions en els Jocs Florals de Barcelona amb composicions on predominaven tant la inspiració patriòtica com la religiosa. El 1869 hi guanyà l’englantina amb el poema A la gent de l’any vuit, cant commemoratiu a la resistència durant la guerra del Francès. El 1870 obtingué la flor natural amb Montserrat, i el 1871 fou guardonat per Lo sometent, composició d’intensa inspiració patriòtica. Aquest mateix any fou proclamat mestre en gai saber. Tornà a obtenir mencions i premis el 1894 amb Scherzo, el 1899 amb Florència i Roma, el 1917 amb Esplai i el 1923 amb Visions de Catedrals. Gran impulsor dels jocs florals, presidí els de Barcelona (1887, 1908 i 1925). La relació amb l’esdeveniment poètic no es trencà pràcticament mai al llarg de la seva vida. També publicà diversos reculls poètics: Cançons de Montserrat (1880), Faules i símils (1981), Floràlia (1894), Redall (1915), Les tres flors del mestratge en Gai Saber (1921) i Jovenívoles (1926). Edità també el recull La garba muntanyesa (1879).
Activisme polític i periodisme
De caràcter enèrgic i abrandat, milità en el moviment catalanista ja abans de la seva ordenació i col·laborà profusament en la majoria dels periòdics catòlics i conservadors de Catalunya. Malgrat procedir del carlisme, seguint Joan Mañé i Flaquer s’anà distanciant críticament de l’integrisme intransigent que es professava encara en bona part dels ambients religiosos de Catalunya. Com a assagista politicoreligiós es donà a conèixer amb La Revolució i les antigualles (1872) i el seu pensament adquirí una formulació més definitiva amb Catalanisme: lo que és i lo que deuria ésser (1879). Intervingué en diverses qüestions religioses i polítiques conflictives. L’any 1882 manifestà el seu desacord amb Fèlix Sardà i Salvany per l’opuscle El liberalismo es pecado, encara no publicat, però també es manifestà contrari als posicionaments de Valentí Almirall malgrat coincidir-hi en el Memorial de Greuges, del nucli de redactors del qual tots dos formaven part. Collell tingué una actuació destacada al costat dels bisbes Josep Maria Urquinaona i Josep Morgades a favor de la Unión Patriótica de Pidal (1881). Dins d’aquest sector, es mostrà decididament partidari d’un corrent específicament catalanista.
Fundà (1878) i dirigí el setmanari vigatà La Veu del Montserrat (1878-1902), portaveu del catolicisme moderat català, a través del qual contribuí eficaçment a diverses campanyes, com la del mil·lenari de Montserrat (1880), la defensa del dret català contra el projecte de codificació espanyola (1881-89), el Memorial de Greuges (1885) i la restauració del monestir de Ripoll (1886), del qual destacà el valor simbòlic com a bressol del catolicisme i de la nacionalitat catalana, campanya a la qual s’adheriren també la Unió Catalanista, la Lliga de Catalunya i significats prohoms conservadors com Claudi López i Eusebi Güell. Promogué també l’Exposició Universal de Barcelona (1888), el Museu Episcopal de Vic (1891) i el centenari de Balmes (1910), i amb motiu d’aquesta efemèride impulsà el Congrés Nacional d’Apologètica. Fou fundador de la Revista Catalana (1889) i dirigí la Gazeta Montanyesa del 1905 al 1914 i en fundà la continuació, la Gazeta de Vich (1914). El 1890, en no poder traslladar l’edició de La Veu del Montserrat a Barcelona, fundà una nova publicació, La Veu de Catalunya, amb l’impuls de Narcís Verdaguer i Callís. Al començament de la dècada de 1890-1900 es produí un canvi en la direcció del catolicisme catalanista: la figura de Collell, tan lligada a l’activisme pràctic, deixà progressivament pas a Josep Torras i Bages, que donà cos intel·lectual al corrent catòlic del catalanisme.
Altres publicacions
Ja el 1868 Collell reivindicà la prosa com a fonament de tota literatura en l’article “Cantem massa i parlem poc”. Publicà llibres de viatges (Roma, 1892; Dels meus records africans, 1921, i altres en sèries d’articles), llibres autobiogràfics (Memòries d’un noi de Vic, 1908; Del meu fadrinatge, 1920; Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci, 1929) i pròlegs i comentaris als epistolaris de Torras i Bages, Dulcis amicitia (1926), i de Verdaguer, Carteig històric (1929), els únics que publicà dels eclesiàstics, polítics i d’homes de lletres del seu arxiu, desaparegut amb la Guerra Civil Espanyola. Escriví biografies de diverses personalitats: Epístola biogràfica (1887), sobre Verdaguer, i El gran rei en Jaume I, el Conqueridor (1908), i discursos necrològics com els de Marià Aguiló (1899) i el bisbe Morgades (1901). Prologà llibres d’història i sobretot de poemes d’altres autors (entre els quals Verdaguer), i edità, entre altres obres, Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya i Conflent de Francesc Comte, La fi del comte d’Urgell, Catalunya a Palestina i La musa latina en Montserrat, poemes llatins dels segles XVI i XVII. De la seva faceta d’orador religiós, cultural i polític, n’és testimoni el llibre Sembrant arreu (1927). El 1867 traduí, amb Josep Serra i Campdelacreu, quatre libretti d’òpera i amb ell escriví Una diada de glòria per a la inauguració del teatre municipal de Vic (1868). El 1869 la companyia de Frederic Soler li estrenà a Barcelona la comèdia Entre poc i massa, i a Vic, l’estiu del 1870, el drama La gent de l’any vuit (1888). Membre destacat de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, s’oposà a les Normes ortogràfiques (1913) de l’Institut d’Estudis Catalans, polemitzà amb Antoni M. Alcover, però reconegué la vàlua de Pompeu Fabra.