Antecedents
Els gramàtics que fins aleshores s’havien ocupat de la llengua catalana —com P.Ballot, M. Pers i Ramona, P. Estorch i Siqués, M. Milà i Fontanals, T. Thos i Codina, A. de Bofarull, A. Blanch, J. Nonell, M. Grandia— ni les institucions que semblava que haurien hagut d’aconseguir-ho —com l'Acadèmia de Bones Lletres o els Jocs Florals de Barcelona, no havien sabut o no havien pogut superar les discordàncies ni arribar a acords durables ni prou consistents.
Una de les tasques assignades a la Secció Filològica de l’Institut, en ésser fundada aquesta (1911) fou —al costat de l’estudi científic de la llengua parlada en totes les regions del domini català i del de la llengua escrita en totes les èpoques de la seva història— la de procedir a la seva depuració, fixació i expandiment, i, prioritàriament, la d’ordenar l’aparença externa de la llengua, indispensable si més no per tal que les publicacions de les tres seccions aleshores existents de l’Institut no apareguessin amb ortografies diverses.
Procés d'elaboració
Per a l’establiment d’aquestes normes ortogràfiques l’Institut constituí una comissió formada per membres de totes les seves seccions: A.M. Alcover, J. Carner, F. Clascar, P. Fabra i Ll. Segalà, de la Secció Filològica; J. Massó i Torrents, M. dels S. Oliver i A. Rubió i Lluch, de la Secció Historicoarqueològica; i P. Coromines i E. d'Ors, de la Secció de Ciències. P. Fabra fou encarregat de presentar un qüestionari que hom passà a estudi, discussió i votació, punt per punt, dels membres de la comissió i que després de revisat i aprovat per aquesta fou sotmès a l’examen i a l’aprovació definitiva per l’Institut en ple.
L’ortografia proposada venia a ésser en el fons la que el mateix Fabra havia assajat a la revista L'Avenç, alliberada, però, d’innovacions que a molts havien de semblar forçosament detonants, com, per exemple, la supressió de tota h, fins i tot les etimològiques. Després d’un any i mig de treball, alentit per dificultats de tota mena —entre elles la residència, al principi, de Fabra al País Basc— i també per diverses maniobres, la tasca encomanada arribava a bona fi i era donada a conèixer en un fascicle estampat precisament a la tipografia de L’Avenç.
Primeres aplicacions de les Normes
Les normes eren adoptades tot seguit per la premsa diària, per diverses revistes i per la majoria d’escriptors —entre ells, ultra els de l’Institut, J. Bofill i Mates, J.M. Lopez-Picó, C. Riba, A. Rovira i Virgili, C. Soldevila, C. Cardó, J. Pous i Pagès, J. Puig i Ferreter, J.M. de Sagarra, etc.—, i el president Prat de la Riba feia una crida a la unitat i a la disciplina dels catalans en aquest afer, i gràcies a aquesta les corporacions locals adoptaven la nova ortografia.
Resistències a les Normes
Malgrat aquest acolliment popular i oficial, les normes foren combatudes en un principi per un nombre no pas reduït de personalitats que creien que hom atemptava amb elles contra la tradició secular de la llengua. Entre els antinormistes cal destacar literats i estudiosos com F. Carreras i Candi, J. Collell, J. Franquesa i Gomis, F. Matheu, A. Mestres, R. Miquel i Planas, E. Moliné i Brasés, etc., que el 1915 crearen, amb l’única finalitat d’oposar-se a la marxa ascendent de les normes, una Acadèmia de la Llengua Catalana, la qual redactà unes Regles ortogràfiques, publicades el 1916, que no prosperaren; alguns d’ells menaren una insistent campanya antinormista, que es concretà sobretot en la revista Catalana i en les dues conferències de R.Miquel i Planas a l'Ateneu Barcelonès (Contra la reforma lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, 1918).
Extensió de les Normes als Països Catalans i a totes les institucions
Tot amb tot, les normes ortogràfiques, ampliades després i precisades en els 50 punts de l'Exposició de l’Ortografia catalana que precedeix el Diccionari ortogràfic de l’Institut (1917), continuaren guanyant posicions, de primer al Principat, seguit immediatament per les Illes i, al final del 1932, pel País Valencià, on reberen el nom de Normes de Castelló, fins que les dues institucions fins aleshores irreductibles —l’Acadèmia de Bones Lletres i els Jocs Florals— abandonaren també, els primers anys de la República, llurs grafies particulars per sumar-se a l’ortografia de l’Institut, que havia proporcionat a la llengua catalana un aspecte modern i la unitat durant llargs anys per tothom recercada.