i Finlàndia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Finlàndia

Nom oficial deRepública de Finlàndia, Nom oficial deSuomen Tasavalta (fi), Nom oficial deRepubliken Finland (sv)
Nom oficial deRepública de Finlàndia, Nom oficial deSuomen Tasavalta (fi), Nom oficial deRepubliken Finland (sv)

Estat del nord d’Europa, el més oriental dels estats escandinaus, situat entre Rússia, a l’E, amb la qual té més de 1.000 km de frontera, la mar Bàltica, al S i l’W, Suècia, al NW, i Noruega, al N; la capital és Hèlsinki.
Població: 
5.414.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
390.903 km2

La geografia física

El relleu i la geologia

Geològicament, Finlàndia forma part de l’escut bàltic, el qual no hi ha experimentat les alteracions que l’han afectat a la península escandinava, de la qual també és el basament, i que n'han modificat l’orogènia. El país és constituït per un gran peneplà, format principalment per materials granítics i cobert d’un gran gruix de sediments fluvioglacials, afectat només per la presència d’algunes fractures resultants de la tectònica terciària i per la gran massa de glaç del Quaternari. Tret del petit sector del NW, que s’endinsa entre Noruega i Suècia fins als relleus septentrionals de la península escandinava (Haltiatunturi, 1.324 m alt.),

Vista del llac Näsijärvi a prop de la ciutat de Tampere
© Corel Professional Photos
Finlàndia és un país baix, pla i uniforme, principalment a la meitat sud, on no supera els 200 m d’altitud. Només al N, on la plana és alterada per la presència d’alguns turons que superen els 700 m i que constitueixen la partió d’aigües entre la Bàltica i l’oceà Àrtic, assoleix els 400 m. La gran massa de glaç del Quaternari que envaí el territori hi ha deixat una forta empremta: nombrosos turons morènics i un gran esplet de llacs escampats arreu del país. La costa, que correspon a la dels golfs de Bòtnia i de Finlàndia, experimenta un lent procés d’emersió, que ha originat no solament la unió al continent d’una sèrie d’illots pròxims, sinó també el desplaçament cap a l’interior dels antics ports i la creació d’avantports, com és el de Pori.

El clima i la hidrografia

Per la seva situació subàrtica i la manca d’influència oceànica, entre els paral·lels 60° i 70° de latitud N, Finlàndia té un clima molt fred. Els hiverns són molt llargs i rigorosos; la temperatura mitjana de gener a Hèlsinki és de -8°C, i la de Kuopio arriba a -15,6°C. L’estiu, curt i temperat, dona pas a un cel menys ennuvolat i a unes temperatures d’uns 16°C (a Hèlsinki, la mitjana de juliol és de 16,9°C, i a Kuopio, de 16,5°C). Les pluges no són gaire abundants, però sí distribuïdes d’una manera uniforme i amb valors de més de 500 mm anuals al S i una mica més baixos al N. La xarxa fluvial és estretament enllaçada amb la lacustre. Dels nombrosos rius, en general curts i plens de ràpids i de cascades, aprofitats per a la producció d’energia hidroelèctrica, només es destaquen el Kemi, al N, i el Kimy, al S. Els llacs, més de 60.000, cobreixen una superfície d’uns 31.000 km

Badia d’Hèlsinki
© Corel Professional Photos
2, gairebé el 10% de la del territori; es concentren principalment a la meitat meridional. Són poc profunds i generalment allargats, i es comuniquen entre ells. Destaquen el Päijänne, el Saimaa, l’Inari i l’Oulu. El bosc —pícea, pi roig i bedoll— cobreix les tres quartes parts del territori, excepte al N, on predomina la tundra.

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

Finlàndia només disposa de dos recursos naturals considerables: la fusta i els minerals metàl·lics que impregnen el gran escut bàltic, ja que el tercer recurs, l’aigua, només és aprofitable el mig any temperat. El sector primari ocupa el 6,5% de la població activa, i la seva producció representa el 3,7% del PIB (1998). Només el 7,3% de la terra és cultivada, i la meitat dels conreus són cereals, principalment ordi, civada (cinquè productor mundial el 1998) i blat, aquest darrer menys abundant. També són importants les patates i la bleda-rave sucrera, que arriben més al nord, i la colza com a oleaginosa. El bestiar boví i porcí és el més destacat, juntament amb l’aviram. Al nord del país, a les comunitats lapones, s’ha mantingut la cria de rens, tot modernitzant-ne els sistemes tradicionals. Els recursos forestals són l’apartat més important del sector primari. El bosc ocupa el 68,6% de les terres, gairebé tot d’avets i pi negre. El 1998, el 38% de les exportacions provenien de la fusta i de productes derivats (sisè productor mundial de paper i dotzè de fusta). La mar Bàltica, poc salada, és pobra en peix, i el de la xarxa lacustre no pot remuntar les obres hidroelèctriques, per la qual cosa l’aportació pesquera al PIB no és comparable amb la dels altres subsectors primaris.

Vista de la ciutat finlandesa de Tampere, situada entre els llacs Näsijärvi i Längelmävesi
© Corel Professional Photos

La mineria i la indústria

El sector secundari ocupava el 26,7% de la població activa i aportava el 32,3% del PIB el 1998. El subsol finlandès disposa de dues menes de recursos. Les pirites de ferro i les de coure permeten l’extracció de sofre, ferro i concentrats de coure. A més, hi ha diversos minerals metàl·lics, en quantitats modestes, però d’importància estratègica per la seva escassetat: zinc, plom, níquel, crom, cobalt (un dels primers productors mundials), titani, or i argent. En canvi, cal importar tots els minerals energètics: petroli (28,6% de l’energia consumida el 1996), carbó (14,6%) i gas (9,9%). La resta del consum energètic procedeix de la llenya (16,6%) i sobretot de les instal·lacions hidroelèctriques (15% de l’electricitat). Les centrals nuclears començaren a funcionar en 1977-78, i el 1996 hi havia 4 reactors nuclears en funcionament, els quals produïen el 28,1% de l’energia elèctrica. Pel que fa a la indústria, l’electrometal·lúrgia ha permès de desenvolupar indústries de base (acer i ferro colat, coure blister

Port comercial d’Hèlsinki
© Corel Professional Photos
, níquel). En la metal·lúrgia de transformació destaquen la construcció naval (dotzè lloc del món el 1998) i els tractors, a més de la maquinària industrial. La indústria química es basa, en part, en les refineries de petroli: plàstics i resines, i han originat les fibres artificials discontínues, que coexisteixen amb els tèxtils tradicionals de cotó i de llana. També és important la producció d’àcid sulfúric i de fertilitzants. A la dècada de 1990 augmentà la producció de tecnologia electrònica i de telecomunicacions, amb especial rellevància de la telefonia mòbil, amb els parcs tecnològics d’Oulu i Espoo com a localitzacions destacades. Però les indústries típiques són les de la fusta: serradores, polpa de fusta, paper (sisè lloc mundial el 1997), cel·lulosa, mobles, llumins, etc. Les indústries alimentàries són sobretot les del sucre, la carn i els lacticinis. També tenen importància la producció de ciment i de cigarrets. La indústria finlandesa cresqué a un ritme important durant les dècades de 1980 i 1990 (3,4% en 1980-90 i 2,8% en 1990-95).

Els transports i les comunicacions

Pel que fa als transports, el marítim és especialment important (75,2 milions de tones el 1997). El principal port d’exportació és Kotka, que l’any 2000 amplià les seves instal·lacions per tal de permetre augmentar el volum de mercaderies, estimat en 500.000 tones per any.

Vaixells de creuer a la badia d’Hèlsinki
© Corel Professional Photos
El port d’Hèlsinki, amb 5 àrees especialitzades, és el primer en importacions. El tràfic interior es realitza preferentment per ferrocarril (5.886 km el 1997), tot i que també hi ha una extensa xarxa de vies navegables internes (6.600 km el 1997). En total, les carreteres sumen uns 78.000 km, el 65% dels quals són asfaltats. A causa del clima, aquestes vies, com les marítimes, només funcionen mig any a ple rendiment. L’aeroport principal és a Hèlsinki. Hi ha una vintena d’aeroports més, alguns dels quals són internacionals.

Els serveis i el comerç exterior

El sector terciari ocupa el 65,6% de la població activa (1998) i representa el 63,9% del PIB. El saldo comercial, tradicionalment favorable, fou del 14% el 1998.

Mercat a la ciutat finlandesa de Turku
© Corel Professional Photos
Les exportacions es basen en maquinària i equipament de transports, fusta i productes derivats. Al final de la dècada de 1990, Finlàndia era el segon exportador mundial de fusta després del Canadà. Els principals països d’exportació són Alemanya (11,7% de les exportacions el 1998), Suècia (9,5%) i la Gran Bretanya (9,2%). Les importacions també se centren en maquinària i equipaments per al transport (30%), a més d’hidrocarburs (10%), manufactures bàsiques i productes químics. Les importacions provenen principalment d’Alemanya (15,1% de les importacions el 1998), Suècia (11,6%) i els Estats Units (8,2%). El comerç amb l’URSS, tradicionalment el més important, anà perdent importància des de la segona meitat dels anys vuitanta i, un cop dissolta (1991), el comerç amb Rússia ha restat en un segon pla, tot i el veïnatge, i ha estat superat àmpliament pels intercanvis amb la UE i igualat amb el dels EUA.

L'economia

Després de la Segona Guerra Mundial, la neutralitat de Finlàndia, imposada per la Guerra Freda determinà uns estrets vincles econòmics amb l’URSS, que es convertí en el seu principal soci comercial, amb prop del 30% de les transaccions, i proveí, a més, les importacions de petroli. Tanmateix, gràcies als vincles amb Suècia, estat neutral, Finlàndia mantingué els contactes amb l’Europa occidental; així el 1961 s’associà a l’EFTA (tot i que no s’hi integrà) i, des del 1973, comercià simultàniament amb la CEE i el COMECON. Aquests acords institucionalitzaren un període de prosperitat: fins el 1966 el PNB per habitant cresqué a un ritme del 3,6% anual i, malgrat una crisi inflacionista que el 1967 comportà una dràstica devaluació del marc finlandès (23,8%), la industrialització s’accelerà al llarg de la dècada dels setanta. En 1977-81, malgrat la crisi energètica, el PIB s’incrementà el 4% anual, bé que al preu d’un alt índex d’atur (9% el 1978). En 1980-90, el PIB cresqué a raó del 3,2% anual i el pes comercial amb l’URSS anà minvant a favor d’una creixent orientació envers l’Europa occidental. La desaparició de l’URSS (1991) comportà una acceleració d’aquest acostament, que culminà el 1995 amb la integració a la Unió Europea. Malgrat la crisi financera dels anys 1990 i 1993, el PIB augmentà el 4,6% el 1994, caigué al 3,6% el 1996, arribà al 6% el 1997 i disminuí fins el 4% el 1999. Aquest any la renda per habitant se situava entorn dels 24.000 $, una de les més altes de la UE. L’atur, en canvi, continuà essent elevat (11% el 1999). El 1999 Finlàndia ingressà a la moneda única europea.

La geografia humana i la societat

Finlàndia és un dels països d’Europa menys poblats. Hom calcula que a mitjan s. XVIII no assolia el mig milió d’habitants i que al començament del 1800 la població era d’uns 832.000 h, els quals arribaren a 2.656.000 el 1900.

Catedral luterana de la ciutat d’Hèlsinki
© Corel Professional Photos
És al s. XX que la població experimentà un fort i ràpid creixement, car els anys seixanta ja superava els 4 milions i mig. Aquest creixement fou degut sobretot a l’elevat índex de natalitat, un dels més alts d’Europa fins a la dècada dels setanta: així, fins el 1957 superava el 20‰, i en el període 1945-49 assolí el 27‰. Posteriorment s’inicià una tendència a la baixa, típica dels països europeus occidentals (13‰ el 1971; 12,8‰ el 1986 i 11,1‰ el 1998), cosa que pràcticament estabilitzà la població (el creixement vegetatiu fou de l’1,5‰ el 1998). L’esperança de vida és elevada (77 anys de mitjana) i prop del 20% de la població té més de 60 anys. La densitat és molt feble (16 h/km2), i la població es concentra principalment al sud, on supera els 90 h/km2, mentre que al nord només és de 2 h/km2. El procés d’urbanització arribà tard a Finlàndia; un cop iniciat, però, fou ràpid: l’any 1950 la població urbana representava el 32%, i el 1997, el 65,1%. La població finlandesa i la seva estructura d’edats és veié fortament alterada per la mort d’unes 80.000 persones durant la guerra amb la Unió Soviètica i per la posterior arribada de prop de 450.000 refugiats de Carèlia, que fou cedida a l’URSS. L’emigració a Suècia és un fenomen important, per bé que només sol ésser de temporada. El finès, parlat pel 92,9% de la població, i el suec (5,7%) són les llengües oficials; el lapó és parlat per unes 5.000 persones vora la regió fronterera amb Suècia. No hi ha cap religió oficial, però el luteranisme (85,6%) i l’ortodòxia (1,1%) tenen l’estatut, respectivament, de primera i segona esglésies nacionals. L’ensenyament és obligatori dels set als setze anys d’edat. L’escola primària té sis anys de durada, i l’escola secundària és dividida en un nivell inferior de tres anys i en un de superior també de tres. El 1998 hi havia 20 universitats. Segons la constitució del 17 de juliol de 1919, Finlàndia és una república parlamentària, on el poder legislatiu recau en el Parlament (Eduskunta), format per una cambra de 200 membres elegits per sufragi universal i renovats cada quatre anys, i el poder executiu recau en el president, elegit cada sis anys per sufragi universal. Finlàndia és dividida en vint regions, una de les quals, les illes Åland, de majoria sueca, disposen des del 1922 d’autogovern (ampliat el 1951), amb un parlament autònom de 30 escons. Els partits polítics més importants són el Suomen Sosialidemokraattinen (Partit Socialdemòcrata finlandès, fundat el 1899), el Kansallinen Kokoomus (Partit de Coalició Nacional, fundat el 1918), el Keskustapuolue (Partit del Centre, fundat el 1906) i el Vasemmistoliito Vänsterförbundet (Aliança d’Esquerres, fundat el 1990, que incloïa l’antic Partit Comunista). Finlàndia és membre de l’ONU, de la Unió Europea, del Consell Nòrdic i de l’OCDE.

La història

De l'inici al domini suec i les pugnes amb Rússia

Finlàndia fou habitada per caçadors i pescadors àrtics i, des del s. I dC, per tribus fineses o suomis. Vers el s. IX fou una escala important per al comerç bàltic entre mercaders suecs, germànics i eslaus; la importància del territori augmentà amb la d’aquest comerç, i aviat fou cobejat per Suècia i Novgorod.

Els primers missioners cristians entraren a Finlàndia cap al s. IX, amb els comerciants i els colons suecs, els quals s’avançaren en la cristianització i la submissió del territori als rivals de Novgorod. Eric IX de Suècia s’establí al golf de Bòtnia el 1150, i inicià la dominació sueca, que durà fins al començament del s. XIX. La rivalitat entre Suècia i Rússia per la possessió de Finlàndia desencadenà contínues guerres i molts tractats, que modificaren sovint les fronteres fineses (paus de Pähkinäsaari, 1323, Täyssinä, 1595, i Stolbova, 1617, per la supremacia sueca, i paus de tractat de Nystad Uusikaupunki [tractat de Nystad], 1721, i Turku, 1745, per la russa).

Durant la dominació sueca, Finlàndia tingué un règim especial, que permeté l’establiment i el desenvolupament d’una aristocràcia terratinent (lligada als patriarques religiosos) que mantenia una certa independència del poder central. La Reforma luterana entrà al país vers el 1523, durant el regnat de Gustau I de Suècia i amb la col·laboració dels bisbes de Turku; el rei s’emparà dels béns eclesiàstics, ocupà una gran part de Lapònia (1527) i fundà Hèlsinki (1550).

El seu fill Joan fou proclamat rei de Finlàndia, elevada ja a la categoria de gran ducat. A la fi del s. XVI la política centralitzadora de Gustau II Adolf de Suècia suprimí molts antics privilegis, i la resistència de la noblesa a tributar a la corona sueca provocà una gran reducció de terres feudals el 1695. Les contínues guerres amb Rússia deixaren el país despoblat, pobre i en situació inestable; així, l’intent d’aproximació a Polònia —ja abans de Gustau II de Suècia—, el domini rus (1713-21) i la temptativa separatista frustrada del 1788. Amb la minva del poder suec al s. XVIII Rússia s’annexà els territoris finesos.

Domini rus. Independència. Guerres amb l'URSS

El tsar Alexandre I de Rússia —aliat amb Napoleó I— atacà Finlàndia el 1808, i l’any següent Suècia reconegué la incorporació a Rússia del gran ducat, però gaudí d’una àmplia autonomia. El territori autònom finlandès pogué emetre una moneda nacional (1860-78) i formar un exèrcit propi (1878). Hi prosperaren la indústria tèxtil, l’explotació forestal i, sobretot, l’agricultura. En l’àmbit cultural la llengua finesa experimentà un renaixement, bé que el suec continuava essent l’idioma de l’administració i de la cultura. La capital es traslladà de Turku a Hèlsinki (1812). La constitució de partits polítics rivals (finòmans i suecòmans) palesà l’àmplia autonomia sota el govern dels tsars Alexandre I i Alexandre II de Rússia.

L’autogovern i la política de tolerància acabaren amb Nicolau II de Rússia, el qual, pocs anys després de ser entronitzat (1894), inicià una política de russificació: durant el seu regnat, Finlàndia perdé totes les llibertats polítiques: l’exèrcit desaparegué, s’implantà el reclutament dels finesos a l’exèrcit rus i el rus fou imposat com a llengua oficial. Entre la població finesa prengué força un moviment de resistència que es manifestà amb nombroses accions de desobediència civil. El 1907 augmentà novament el procés dictatorial rus, fins que la revolució bolxevic donà a Finlàndia l’oportunitat d’obtenir la independència (6 de desembre de 1917).

Tot seguit hi esclatà la guerra civil entre els exèrcits blanc i roig, formats, respectivament, per majoria burgesa i per elements populars i revolucionaris. El conflicte causà prop de 30.000 morts en només cinc mesos (gener-maig de 1918)  Finalment, el general Carl Gustav Mannerheim aconseguí derrotar les forces probolxevics amb suport alemany. L’intent d’instaurar una monarquia amb Frederic Carles de Hesse fracassà a causa de la derrota d’Alemanya a la Primera Guerra Mundial. Finalment, al juliol del 1919 fou proclamada la constitució republicana de Finlàndia, i el seu principal artífex, Kaarlo Juho Ståhlberg, esdevingué el primer president del nou país independent.

Els soviets reconegueren la nova república i l’any 1920 li cediren el territori de Pečenga. En iniciar-se la Segona Guerra Mundial (1939) Finlàndia es declarà neutral, i l’any següent l’URSS inicià l’ofensiva pels territoris fronterers en disputa. L’atac alemany contra l’URSS al juny del 1941 fou aprofitat pels finesos per recuperar el territori perdut, però els aliats consideraren Finlàndia un aliat de Hitler i, després de la derrota alemanya, Finlàndia fou obligada a indemnitzar l’URSS amb una elevada suma que no acabà de pagar fins el 1952 i a cedir-li territoris fronterers (Carèlia). Tot i estar arruïnada per les guerres i sotmesa al domini soviètic, pel tractat de París (1947) Finlàndia signà un tractat de pau amb l’URSS i pogué preservar la independència.

De la Guerra Freda a l'ingrés a la Unió Europea

 L’URSS, però, condicionà la independència a l’anomenada finlandització, consistent en la imposició d’una neutralitat absoluta (pactes d’amistat finosoviètica del 1948, de seguretat recíproca i comercial finosoviètica del 1950 i de cooperació amb el Consell d’Assistència Econòmica Mútua i, alhora, amb la Comunitat Econòmica Europea el 1973). En el pla econòmic, l’URSS s’imposà en el comerç exterior, inconvenient en part compensat per l’estabilitat de què gaudí i perquè permeté a Finlàndia proveir-se d’energia.

Tanmateix, gràcies als lligams amb Suècia, també neutral, Finlàndia es pogué associar a l'Associació Europea de Lliure Comerç i accedir-hi com a membre de ple dret el 1986, cosa que li permeté orientar les relacions comercials vers la CEE. El 1955 ingressà a l'Organització de les Nacions Unides i al Consell Nòrdic. Gràcies a la seva neutralitat, durant la Guerra Freda Finlàndia fou escenari de diverses conferències internacionals sobre desarmament. En el pla intern, el 1946 Juho Kusti Paasikivi es convertí en el president de la república.

Mort Paasikivi el 1956, el succeí Urho Kaleva Kekkonen. En les eleccions generals del 1979 el Partit Socialdemòcrata resultà guanyador, i el seu líder, Mauno Henrik Koivisto, esdevingué cap d’un govern de coalició de centreesquerra. El 1981, Kekkonen dimití i, després de les eleccions generals que donaren la victòria al Partit Socialdemòcrata, Koivisto el substituí en el càrrec.

El socialdemòcrata Kalevi Sorsa formà un govern de coalició de centreesquerra que durà fins el 1987. Com a resultat de les eleccions legislatives celebrades al març d’aquest any, s’instaurà un govern de coalició de socialdemòcrates i conservadors, presidit pel conservador Harri Holkeri. L’any següent se celebraren les primeres eleccions presidencials amb votació directa, les quals confirmaren en el càrrec Koivisto. Amb l’accés al poder de Mikhail Gorbačov, que precedí la descomposició de l’URSS (1991), la pressió soviètica sobre Finlàndia disminuí considerablement.

Les eleccions legislatives del març del 1991 assenyalaren la fi de la històrica coalició de conservadors i socialdemòcrates, la qual hagué de cedir el lloc al primer partit de centre, Esko Aho. Els resultats de les urnes permeteren als centristes de formar —amb els conservadors, el partit suec i els cristianodemòcrates— un govern majoritari en el qual no figurava cap partit esquerrà.

El  1992 el nou govern instaurà mesures econòmiques d’austeritat (reducció de la despesa pública, devaluació de la moneda, etc.) per tal de fer front a la caiguda del 6,2% del PIB (1991) a conseqüència del col·lapse del tradicional mercat entre Finlàndia i la Unió Soviètica. El 27 d’octubre el Parlament ratificà per una majoria molt àmplia el tractat sobre l’Espai Econòmic Europeu (EEE) entre la CE i l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC), de la qual Finlàndia formava part.

Les eleccions presidencials del febrer del 1994 donaren la victòria al socialdemòcrata Martti Oiva Kalevi Ahtisaari. El 16 d’octubre, el 56,9% dels finlandesos es pronuncià a favor de l’adhesió a la Unió Europea en un referèndum. Entre els opositors figuraven els excomunistes, el Partit de la Unió Cristiana i una part important del Partit del Centre (el més representat al Parlament). L’ingrés de Finlàndia a la UE tingué lloc l’1 de gener de 1995.

La Finlàndia actual

Amb el Partit del Centre, del dimissionari primer ministre Esko Aho, dividit per la qüestió europea, el triomfador de les eleccions del 19 de març de 1995 fou el Partit Socialdemòcrata (28,3% dels vots), que superà el Partit del Centre (19,9%) i el Partit Conservador (17,9%). El líder socialdemòcrata, Paavo Lipponen, formà, el 13 d’abril, un govern de coalició que reunia cinc formacions: socialdemòcrates, conservadors, Aliança d’Esquerres, Verds i Partit del Poble Suec.

La coalició acordà un conjunt de mesures importants per a reduir el dèficit públic i complir amb els criteris de convergència de la moneda única. A l’octubre del 1996 el marc finès s’incorporà al Sistema Monetari Europeu. La preparació de Finlàndia per a la incorporació a la moneda única (Unió Econòmica i Monetària) comportà uns bons rendiments econòmics al país, sense que la crisi asiàtica s’hi notés en excés, tot i el volum d’exportacions amb destí a aquells mercats.

Aquest fet, juntament amb el control progressiu de l’atur, aglutinà els partits governants a l’entorn de la idea europeista, deixant enrere les opinions contràries a la incorporació a la moneda única. Les polítiques econòmiques monetaristes, portades a terme a l’empara dels criteris de convergència de Maastricht, permeteren que Finlàndia fos el primer país nòrdic a entrar en la zona euro l’1 de gener de 1999. Una dècada després continuava essent l’únic.

En les eleccions del març del 1999, Paavo Lipponen renovà el seu mandat al capdavant d’una àmplia coalició formada pel Partit Socialdemòcrata, el conservador Partit de la Coalició Nacional, els excomunistes de l’Aliança d’Esquerres, el Partit del Poble Suec i l’Aliança Verda. La renovació del mandat es produí en el moment dels bombardeigs de l’OTAN sobre l’antiga Iugoslàvia, contenciós en el qual Finlàndia prengué un actiu paper com a mitjancer.

En les eleccions presidencials del febrer del 2000 sortí elegida l’antiga ministra d’afers estrangers, la socialdemòcrata Tarja Halonen, la primera dona que ocupava aquest càrrec. Tot i el context recessiu, accentuat pels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, l’economia finlandesa, sòlidament sostinguda en les noves tecnologies i l’exportació i dotada amb un dels nivells de competitivitat més alts de tot el món, tingué els anys següents una recuperació menys incerta que la gran majoria dels altres estats de la UE: del 5,1% en el creixement del PIB l’any 2000 passà a l’1,2% el 2001, el 2,2% el 2002, el 2% el 2003 i el 2,5% el 2004. Al gener del 2002 l’euro substituí el marc finlandès.

El govern de coalició de Paavo Lipponen patí al maig del 2002 la primera crisi important, amb l’aprovació per un estret marge de la construcció de la primera central nuclear, decisió que motivà la sortida del partit ecologista de l’executiu. En les eleccions de l’abril del 2003 el Partit del Centre guanyà per un estret marge al Partit Socialista (55 escons contra 53 sobre un total de 200). Tanmateix, el nou govern sorgí d’una coalició entre aquests dos partits més el Partit del Poble Suec.

Fou nomenada primera ministra la centrista Anneli Jäätteenmäki, que dimití al juny arran d’una polèmica sobre la filtració d’uns documents del ministeri d’afers estrangers relatius a la guerra de l’Iraq (conflicte sobre el qual, a diferència d’altres estats europeus, Finlàndia es posicionà d’una manera poc definida), que foren utilitzats electoralment. La substituí en el càrrec el ministre de defensa, Matti Vanhanen. Al març del 2004 Jäätteenmäki fou absolta de tots els càrrecs. El 5 de desembre de 2006, Finlàndia ratificà en referèndum la Constitució Europea. El 29 de gener del mateix any s’havia celebrat la segona volta de les eleccions presidencials; la presidenta Halonen hi obtingué la victòria (51,8% dels vots), amb el suport del partit Aliança d’Esquerres, la Lliga Verda i les organitzacions obreres. Les eleccions generals celebrades el 18 de març de 2008 transformaren l’escenari polític i posaren fi a la coalició de centreesquerra formada el 1995 entre el Partit de Centre del primer ministre Vanhanen, el Partit Socialdemòcrata i el Partit Popular Suec. Si bé el Partit de Centre guanyà les eleccions amb 51 escons, quedà només un per sobre del Partit per la Coalició Nacional, de centredreta, i això feu que el 17 d’abril s’anunciés una coalició de govern entre els centristes, el Partit Popular Suec, la Coalició Nacional i els ecologistes, encapçalada per Vanhanen, i amb 12 dones en un govern de 20 ministeris, el percentatge més elevat d’arreu del món. Tot i la victòria, des de l’any 2009 el Partit de Centre es veié afectat per una sèrie d’acusacions relatives a un escàndol de finançament. Al juny del 2010 Vanhanen dimití adduint motius de salut i fou substituït per Mari Kiviniemi, també del Partit de Centre.

L’assassinat en sèrie en una escola, al novembre del 2007, comès per un adolescent, i el del setembre del 2008, per un home de 22 anys, obriren un debat entorn de la legislació sobre la possessió d’armes de foc. Finlàndia és el tercer país del món amb més armes per habitant. Això juntament amb aquestes dues matances i una altra de característiques semblants al desembre del 2009 donaren lloc a un debat nacional.

Pel que fa a l’economia, l’evolució del país durant el 2007 i, sobretot des del 2008, que la crisi financera mundial començà a repercutir-hi, estigué molt per sota de les previsions del govern. Tot i això, gràcies a l’elevada competitivitat de la seva força de treball (en gran part resultat d’un sistema educatiu altament eficient que ha esdevingut una referència al món desenvolupat) i el pes de la tecnologia punta, Finlàndia és un dels països en principi més ben situats per a superar la crisi. Al març del 2009, la multinacional de telefonia Nokia, que representa prop del 5% del PIB finlandès, anuncià l’acomiadament de 1.700 persones arreu del món. 

Tot i aquestes previsions raonablement bones, la crisi econòmica es reflectí en les eleccions legislatives de mitjan abril del 2011. Juntament amb els partits tradicionals: Coalició Nacional (44 escons sobre 200), Socialdemòcrata (42) i Partit del Centre (35), emergí com a tercera força al Parlament el partit dels Finlandesos Autèntics (39 escons), partit d’ultradreta favorable a limitar la immigració (tot i que el percentatge de la població estrangera no arribava al 4%, un dels més baixos de la Unió Europea) i, especialment, contrari a participar en la política europea de rescats de determinats estats membres en greus dificultats financeres. 

Llegir més...