La geografia
El territori comprèn terres baixes constituïdes per planes, conques i depressions dilatades que convergeixen en llur majoria en el Lough Neagh i són separades per massissos muntanyosos. Habiten el territori aproximadament un 58% de protestants i un 42% de catòlics. Els primers són majoritaris a Belfast i als districtes orientals del país, on es concentra la producció industrial, mentre que els catòlics habiten els comtats rurals de l’oest i certs barris de Belfast. L’agricultura i la ramaderia aporten prop del 5% del PIB, i ocupen prop del 6% de la població activa (1996). Produeix cereals, lli, patates, hortalisses i fruita. De la ramaderia, té rellevància el vacum. La indústria, basada en el tèxtil, l’alimentació i els productes farmacèutics, representa el 19% del PIB i ocupa el 24% de la població activa. El principal sector són els serveis, especialment les finances, que el 1996 aportaren prop del 16% del PIB. El turisme és un sector en expansió. La violència política permanent ha frenat el desenvolupament de l’economia nord-irlandesa: tot i l’estreta vinculació d’aquesta a la de la Gran Bretanya, la renda per habitant és considerablement inferior a la de la resta de l’estat (12.679 $ enfront de 18.410 $ el 1994), i l’atur és elevat (10,4% el 1996). Des del 1994, que hom rellançà el procés de pau, l’economia ha experimentat una certa reactivació.
La història
De la divisió d’Irlanda i la creació d’Irlanda del Nord (1921) a la instauració de la Direct Rule (1972)
Formada pels sis antics comtats (Antrim, Armagh, Down, Fermanagh, Derry i Tyrone), corresponents a la província històrica de l’Ulster, la Irlanda del Nord restà unida a la Gran Bretanya quan fou proclamat l’Estat Lliure d’Irlanda (Irish Free State) el 1921. Des del segle XVIII havia estat colonitzada per anglesos i escocesos, que instauraren la religió protestant a través de les lògies de l’orde d’Orange i hi desenvoluparen una industrialització vinculada al capitalisme britànic.
El 1920 fou promulgat el Government of Ireland Act, pel qual l’Ulster havia d’ésser regit per un governador britànic, amb facultat de dissoldre el parlament, i per un govern autònom (excepte en les qüestions de defensa i relacions exteriors) responsable davant el parlament del Regne Unit, que té dos representants de la Irlanda del Nord. L’any 1921, l’Unionist Party (lligat al Conservative Party anglès) prengué el poder, i James Craig passà a ésser primer ministre. El 1925, el Regne Unit, l’Estat Lliure d’Irlanda i la Irlanda del Nord signaren un tractat per al manteniment de les fronteres establertes, és a dir, de la divisió d’Irlanda.
Durant la Segona Guerra Mundial, el país es beneficià econòmicament de la seva situació estratègica i participà de l’expansió econòmica de la postguerra a la Gran Bretanya. Durant el govern de Terence O’Neill, hi hagué uns primers apropaments econòmics entre les dues Irlandes, fet que provocà l’hostilitat dels nacionalistes protestants, més vinculats al Regne Unit. La discriminació de què era objecte la minoria catòlica es plantejà obertament amb els conflictes socials que es desenvoluparen sobretot des del 1966, els quals uniren les reivindicacions de la classe obrera i de la petita burgesia a la discriminació religiosa i a la divisió nacional d’Irlanda. Al primer moment tingué una gran importància el moviment pels drets civils, dirigit per la North Ireland Civil Association.
La reacció extremista protestant, representada per moviments com el Vanguard de W. Craig, situà aviat el conflicte en termes d’enfrontament armat. L’IRA reaparegué en els disturbis de l’estiu del 1969 que provocaren la intervenció de l’exèrcit britànic. El primer ministre unionista, Chichester Clark, fou substituït (1971) per Brian Faulkner, membre del mateix partit. El Diumenge sagnant (30 de gener de 1972), en què l’exèrcit britànic disparà contra una manifestació pacífica, obrí pas a la Direct Rule, govern directe des de Londres. La solució posterior del Llibre blanc publicat pel govern conservador de Heath no satisfeu ningú, i encara radicalitzà més les posicions dels unionistes protestants, encapçalats pel pastor Ian Paisely, el qual protagonitzà una escissió que donà lloc al Democratic Unionist Party.
Del referèndum del 1973 fins al 1996
La Direct Rule no pacificà el país i, el març del 1973, hom aprovà en plebiscit, amb el 57% de vots favorables, la Northern Ireland Constitution Act, que confirmava la pertinença de la Irlanda del Nord a la Gran Bretanya i que propugnava el nomenament d’un executiu amb poder compartit responsable davant d’una assemblea nord-irlandesa elegida amb poders legislatius. Les eleccions del juny del mateix any donaren la majoria als partidaris de la unió amb la Gran Bretanya, i Brian Faulkner presidí, el gener del 1974, un gabinet integrat per protestants i catòlics.
Les discrepàncies internes i una vaga general dels protestants provocaren el col·lapse de l’executiu i la dissolució de l’assemblea amb la reintroducció del govern directe des de Westminster amb la Northern Ireland Act 1974. Hom cercà un sistema de govern acceptable per a les dues parts amb l’assemblea constituent del 1975, però les eleccions donaren la majoria als opositors al poder compartit i hom dissolgué la cambra el 1976. Aquest mateix any, amb l’abolició de l’estatus especial per a presos polítics, els presos catòlics iniciaren tot un seguit de protestes, entre les quals destaca la vaga de fam dels presos de l’IRA que començà pel març del 1981 i finalitzà a l’octubre, després de 10 morts per inanició.
El 1982 el parlament britànic aprovà la Northern Ireland Act, que establí una assemblea de 78 membres, en la qual, celebrades les eleccions per l’octubre del 1982, foren majoria els partits unionistes. La negativa del partit socialdemòcrata i del Sinn Féin, branca política de l’IRA, a ocupar els seus escons a l’assemblea, i el posterior boicot d’alguns partits unionistes, menaren el govern britànic a dissoldre la cambra (1986), mentre continuaven les activitats terroristes de l’IRA i dels grups paramilitars unionistes.
El 1989, Peter Brooke, ministre britànic encarregat de la política d’Irlanda del Nord, intentà un acord amb els partits polítics nord-irlandesos, llevat del Sinn Féin, per crear a Belfast un govern que acceptés els catòlics i republicans i que alhora no fos mal vist pels unionistes protestants. Aquest intent resultà sabotejat per l’IRA, que el febrer del 1991 atemptà sense resultats contra el gabinet de guerra britànic reunit al número 10 de Downing Street de Londres, i combaté també interessos anglesos a Bèlgica, els Països Baixos i Alemanya.
Per la seva banda, elements protestants paramilitars del país augmentaren les activitats contra els presumptes col·laboradors de l’IRA. El juliol del 1992 s’inicià una nova etapa en les converses angloirlandeses, que conclogué en l’anomenada Declaració de Downing Street (15 de desembre de 1993), per la qual la Gran Bretanya admetia per primera vegada la possibilitat d’autodeterminació d’Irlanda del Nord. Per part irlandesa, s’acceptà revisar els articles 2 i 3 de la Constitució d’Irlanda, que no renunciaven a una Irlanda unida.
Aquest primer acord fou decisiu perquè el líder del Sinn Féin, Gerry Adams, anunciés un alto el foc indefinit de l’IRA, el 31 d’agost de 1994. El mes d’octubre s’hi afegiren els grups paramilitars unionistes. Els temes més conflictius de les negociacions tractaven de la retirada de l’exèrcit britànic, de les condicions de desarmament de l’IRA, del trasllat de presoners de l’IRA a presons irlandeses i de l’eventual convocatòria d’un referèndum. Per la seva banda, els unionistes més radicals, contraris als acords, boicotejaren la treva amb diversos atemptats.
Del restabliment de l’autogovern ençà
El gener del 1996, la proposta britànica de celebrar eleccions per a una assemblea constituent, sense tenir en compte les anunciades negociacions prèvies, provocà la ruptura de l’alto el foc per part de l’IRA, que el 16 de febrer feu esclatar una bomba a Londres, fet que inicià una cadena d’atemptats. Major respongué amb la convocatòria d’eleccions a Irlanda del Nord pel maig. Els moderat Partit Unionista de l’Ulster (UUP) obtingué 24 escons; el Partit Unionista Democràtic (DUP), la línia més dura dels unionistes, 30 escons. De la banda “catòlica” i republicana, el Partit Socialdemòcrata i Laborista obtingué 21 escons i el Sinn Féin, 17.
Però la negativa de l’IRA de declarar l’alto el foc a causa de les condicions imposades per Londres feu que Londres i Dublín li impedissin de participar en les discussions del Fòrum per la Pau, que començaren el 10 de juny i en les quals participaren 110 delegats de nou partits, escollits en les eleccions del maig. El 19 de juliol de 1997, l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), però, declarà una treva incondicional, unilateral i indefinida que obria noves perspectives al procés de pau, que havia quedat bloquejat per la incapacitat del govern britànic de John Major d’afrontar la progressiva polarització de les parts en conflicte a l’Ulster.
Amb l’arribada al govern britànic del laborista Tony Blair (1 de maig de 1997), s’iniciaren les negociacions entre el Partit Socialdemòcrata i Laborista d’Irlanda del Nord (SDLP), el Partit Unionista de l’Ulster (UUP), el Sinn Féin, el Partit Liberal Unionista, el Partit Unionista Progressista (PUP) i el Partit Democràtic de l’Ulster (UPD); al marge quedaven dos partits d’extrema dreta vinculats als grups armats unionistes. Paral·lelament, els governs britànic i irlandès crearen l’agost del 1997 la Comissió Internacional Independent per al Decomís.
Dirigida pel general canadenc John de Chastelain, era l’organisme independent encarregat de supervisar i verificar el desarmament de les forces paramilitars tant republicanes com unionistes. El 10 d’abril de 1998 s’arribà als acords de pau de Stormont (també coneguts amb el nom de Divendres Sant pel dia en què s’escaigué la seva aprovació), després de dinou mesos de negociacions, en les quals intervingueren com a mitjancers Tony Blair, el president nord-americà Bill Clinton, el primer ministre irlandès, Bertie Ahern, i l’exsenador dels Estats Units George Mitchell.
El 22 de maig de 1998 l’acord se sotmeté a votació, que obtingué el 71% dels resultats favorables. Poc després, a l’agost l’IRA autèntic, una escissió de l’IRA, perpetrà a la localitat d’Omagh un dels atemptats més sagnants en la història de tot el conflicte (29 víctimes mortals). A mitjan 1999, el procés de pau quedà paralitzat per l’exigència dels unionistes d’aconseguir el desarmament prèviament a la constitució del nou govern de coalició nord-irlandès, exigència a la qual l’IRA es negà. Tot i així, el nou govern es formà oficialment el juliol del 1999, i el 2 de desembre de 1999 el govern britànic feu el traspàs de poders al parlament nord-irlandès.
El govern nord-irlandès encapçalat per l’unionista moderat David Trimble estigué constantment sotmès a crisis i interrupcions pels desacords entre els diversos membres i, en l’àmbit social, continuà una violència de més baixa intensitat però que provocà algunes víctimes mortals. El principal escull fou el desarmament de l’IRA, els termes del qual i l’ambigüitat amb què l’organització s’hi referí enfrontaren constantment el Sinn Féin (que actuava implícitament com a mitjancer de l’IRA) i els unionistes. El juny del 2001, Trimble dimití el càrrec i, a l’agost, el govern de Londres suspengué l’assemblea d’Irlanda del Nord per tal de pressionar els partits que havien de negociar.
El mateix mes, l’IRA amenaçà de retirar el pla de desarmament a causa de les objeccions unionistes. Com a resposta, cinc ministres unionistes abandonaren el govern a l’octubre. Uns quants dies més tard, però, l’IRA anuncià la represa del desarmament, cosa que permeté el restabliment del govern de Trimble. L’abril del 2002, la Comissió Internacional Independent per al Decomís verificà el compliment del lliurament parcial d’un arsenal, i tres mesos més tard l’IRA demanà públicament perdó per les víctimes civils.
Tanmateix, aquest curs favorable dels esdeveniments tingué un punt d’inflexió a l’octubre, quan el Sinn Féin fou acusat d’espiar la policia irlandesa (que substituí el mes següent el Royal Ulster Constabulary, vist amb molta suspicàcia per la població catòlica) per a l’IRA. Aquesta acusació provocà una nova paràlisi del govern i, immediatament, una nova suspensió del règim autonòmic per part de Londres, que no fou aixecada malgrat l’anunci de la dissolució de l’IRA autèntic l’octubre del 2002 i una treva del principal grup paramilitar unionista, l’Exèrcit per a la Defensa de l’Ulster (UDA), el febrer del 2003 (grup que el novembre de l’any següent anuncià la renúncia a la lluita armada).
Tot i la suspensió, el novembre del 2003 se celebraren noves eleccions legislatives, en les quals l’ascens del Partit Democràtic de l’Ulster de Paisley emergí com a primera força, amb 30 dels 108 escons, i el Sinn Féin, com a tercera força (24) a poca distància dels unionistes moderats (27), que, com el Partit Socialdemòcrata (18), perderen pes (1 i 6 escons, respectivament). La polarització de la cambra encallà el procés de pau encara més, per tal com el DUP multiplicà les exigències sobre l’IRA, que el febrer del 2005 anuncià l’aturada del desarmament. El mateix mes, hom acusà l’IRA i el Sinn Féin d’estar implicats en l’atracament d’un banc l’any anterior.
Al juliol, l’IRA anuncià oficialment la fi de la lluita armada, i el novembre de l’any següent, la Comissió Internacional Independent per al Decomís confirmà el desarmament total i la integració dels militants de l’IRA en la via política. Paral·lelament, els governs britànics signaren el mateix mes l’acord dit de Saint Andrew per a la recuperació de l’autogovern a Irlanda del Nord. El gener del 2007, el Sinn Féin acceptà la policia i els tribunals d’Irlanda del Nord. Dos mesos després se celebraren eleccions al parlament autònom que foren novament guanyades pel DUP, que obtingué 36 escons, i pel Sinn Féin, amb 28. Els unionistes i moderats del l’UUP i els catòlics moderats de l’SDLP obtingueren, respectivament, 18 i 16 diputats.
En un avenç del procés de pau sense precedents des del 1998, el vuit de maig es constituí el nou govern d’Irlanda del Nord, integrat principalment per membres del DUP i el Sinn Féin, amb Ian Paisley com a primer ministre i el número dos del Sinn Féin, Martin McGuinness, com a vice-primer ministre. A l’agost, l’exèrcit britànic es retirà d’Irlanda del Nord, i el maig del 2008, en un moviment que fou interpretat com un nou pas vers la consolidació del procés de pau Ian Paisley cedí els càrrecs de primer ministre i líder del partit a Peter Robinson, considerat un perfil molt més pragmàtic.
El març del 2009, una nova escissió de l’IRA, autoanomenada IRA Continuïtat, i l’IRA autèntic reivindicaren els atemptats en els quals moriren un policia, en el primer, i dos soldats britànics, en el segon (els primers des del 2001). Els governs britànic i irlandès, així com els partits amb representació a l’assemblea (inclòs el Sinn Féin) condemnaren els atemptats. El gener del 2010, el govern nord-irlandès entrà en crisi per un afer de corrupció que esquitxà Robinson i que comportà la seva dimissió provisional (en principi per sis setmanes). Fou designada per a substituir-lo Arlene Foster, ministra d’empreses i comerç, i al febrer Robinson tornà a ocupar el càrrec de primer ministre.
Al juny, el govern britànic feu públic l’informe Saville, segons el qual la matança del Diumenge sagnant del 1972, en què moriren catorze manifestants pels trets de soldats britànics i que motivà un agreujament del conflicte nord-irlandès, no fou el resultat de cap provocació ni era justificable en termes d’autodefensa. Per aquests fets, el primer ministre britànic David Cameron demanà perdó a les víctimes en nom del govern i de la Gran Bretanya.
El maig del 2011 se celebraren novament eleccions a l’assemblea de Stormont, en les quals el repartiment d’escons restà a grans trets igual, amb idèntica representació del DUP i el Sinn Féin. Fou constituït un nou govern encapçalat per Robinson i McGuiness a la vicepresidència. El 2015, l’assassinat d’un exmembre de l’IRA provocà una nova crisi de govern quan els partits unionistes recriminaren als partits no unionistes que l’IRA no s’havia dissolt realment. Com a protesta, al setembre Robinson suspengué les seves funcions i alguns dels ministres del DUP dimitiren el càrrec, però no es dissolgué l’assemblea. De nou fou nomenada primera ministra en funcions Arlene Foster. Al novembre signà com a cap de govern i representant del DUP un acord amb el Sinn Féin i els governs britànics i de la República d’Irlanda per tal d’estabilitzar el govern. Foster ocupà el càrrec de primer ministre, amb McGuinness de nou com a vice-primer ministre, després de les eleccions del maig del 2016, en les quals el DUP conservà els 38 escons, el Sinn Féin en perdé un (28), l’UUP mantingué els 16 i l’SDLP en perdé 2 (12). Tanmateix, un presumpte cas de desviació de fons públics provocà la retirada de McGuiness i la caiguda del govern. En les eleccions anticipades celebrades el març del 2017, bé que el DUP continuà com a primera força, el Sinn Féin pràcticament l’igualà (28 contra 27 escons en un parlament que passà de 108 a 90 escons). L’SDLP es mantingué (12), mentre que l’UUP experimentà una forta davallada (10). Aquests resultats i la manca d’acord entre els partits no permeteren la formació de govern, per la qual cosa el Parlament britànic el febrer del 2018 aprovà el pressupost per a Irlanda del Nord per al període 2017-18. El 18 d’octubre, la secretària d’estat per a Irlanda del Nord Karen Bradley introduí la Llei per a la formació de l’executiu i exercici de funcions, que eliminava el termini temporal per a la formació de govern fins el 24 de juliol de 2019, data en què fou allargat de nou el termini.
Al principi del gener del 2020, els governs britànic i irlandès anunciaren un acord per al restabliment de la coalició de govern a Irlanda del Nord i per a restablir l’autogovern. Finalment, l’11 de gener es formà govern amb Arlene Foster novament com a primera ministra i Michelle O’Neill, del Sinn Féin, com a vice-primera ministra.