i Nova Cançó | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Nova Cançó

música mús
Nom amb el qual és conegut el moviment restaurador d’una de les expressions populars musicals catalanes.

Als Països Catalans, contemporàniament, amb el fenomen del rock i de la cançó pop, sorgí un gènere nou -diferenciat del cant coral, del cuplet i de les cançons de muntanya-, de clares arrels franceses -Brassens, Montand, Brel, etc- i articulat com a moviment entorn de la reivindicació idiomàtica i d’uns pressupòssits ètics de caire democràtic, l’anomenada Nova Cançó.

Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-60, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals el 1956 compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. Les primeres cançons foren interpretades als intermedis de les sessions de Teatre Viu (teatre experimental amb el qual Ricard Salvat i Miquel Porter recorrien comarques i barriades catalanes). El 1959 un escrit de Lluís Serrahima i “Germinabit” aglutinà autors i cantants i, després d’un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es formà un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep M. Espinàs, als quals s’afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra. El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d’altres autors, etc. Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el gran premi del Cinquè Festival de la Cançó Mediterrània.

Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, exigida per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals -del subtil lletrista Jaume Picas al popular Salvador Escamilla- sorgiren en un terreny, mentre que a l’oposat hi havia els anomenats protestataris i folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. Es destacaren personatges com ara Guillem d'Efak i Núria Feliu o nous membres d’Els Setze Jutges (que completaren el nombre l’any 1968); alguns obtingueren triomfs internacionals. Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d’Els Setze Jutges, obtingueren nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat depassaren llargament l’àrea lingüística catalana estricta. Més tard es destacaren al País Valencià, Maria del Carme Guirau, Fèlix Estop, Joan Pellicer, Araceli Banyuls i, sobretot Ovidi Montllor, així com els grups Els Quatre Z, Equip València Folk, Els Sargantana i altres. Però la professionalització d’algunes figures, que contribuïren així a fer habituals el recital i el disc entre un públic cada vegada més ampli, i la diversificació d’opcions artístiques i posicions personals -incloent el bilingüisme- són factors que provocaren la progressiva desaparició del terme Nova Cançó, que ha anat essent substituït per l’expressió Cançó catalana.

Pere Tàpies
© Fototeca.cat
Els anys setanta foren definitius per a la consolidació de la cançó catalana. La prova de la seva creixent capacitat de convocatòria fou el gran festival de les Sis hores de Canet, que tingué lloc per primera vegada al setembre del 1971, organitzat a Canet de Mar (Maresme), i que, en la seva sisena edició (1976), aconseguí d’aplegar 60.000 persones. Al llarg d’aquests anys, moltes figures ja més o menys conegudes -Raimon, Pi de la Serra, Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Serrat, Guillermina Motta, Pere Tàpies, Núria Feliu- enregistren discs i actuen sovint, i augmenten constantment la seva popularitat. Mereix menció a part La Trinca, grup humorístic que esdevingué un autèntic fenomen social gràcies a l’ús d’un llenguatge viu, i amb lletres molt intencionades, ideal per a vehicular un tipus d’humor molt popular. Mentrestant aparegueren nous cantants al Principat: Ramon Muntaner, Joan Isaac, Esquirols, Coses, Marina Rossell, etc.

A la resta dels Països Catalans, els anys setanta marquen l’inici d’estructuració d’una cançó autòctona i, en el seu transcurs, apareixen molts grups i solistes mallorquins, valencians, etc, no residents al Principat. Al País Valencià, el grup Al Tall, els Pavesos, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco i d’altres, són un signe de vitalitat creixent. creixent. A les Illes Balears hi ha el grup UC (Eivissa), Toni Morlà (Mallorca), Isaac Melis (Menorca), etc. A la Catalunya del Nord, malgrat la inexistència quasi total d’infraestructura, hi ha un bon nombre d’artistes autòctons que es donen a conèixer (Toni Montané, Gisela Bellsolà, Pere Figueres, grup Roc i Foc, etc) al costat de Teresa Rebull, sabadellenca però arrelada al Rosselló. També a l’Alguer apareixen nous cantants (Pinó Piras). Paral·lelament a l’evolució dels intèrprets i dels cantants-autors tradicionals, han sorgit, com a rèplica, una sèrie d’artistes, molts d’ells provinents del Grup de Folk, influïts per la música anglosaxona i per l’univers underground.

Noms com Pau Riba, Jaume Sisa, Ia Batiste i Oriol Tramvia són prou representatius d’un corrent que dóna una importància especial a la renovació musical, relacionats així amb els elements de l’anomenada Nova música laietana (Jordi Sabatés, Toti Soler, etc) i que introdueix el surrealisme i una certa iconoclàstia lúdica en els seus texts i interpretacions. En el Grup de Folk hom pot trobar també les arrels d’un corrent de la cançó catalana preocupat per la recerca folklòrica (Jaume Arnella) i que, en determinats casos, ha desembocat en el terreny de la cançó per a infants (Xesco Boix). Durant els anys immediatament anteriors i posteriors a la mort del general Franco, una certa branca de la cançó (la representada per Raimon, Llach, Pi de la Serra, etc) fou utilitzada conscientment com a instrument polític per part d’amplis sectors populars mancats d’altres canals per a expressar llurs reivindicacions. Són representatius els recitals de Lluís Llach al Palau d’Esports de Barcelona (1976) després de llargs mesos de silenci obligat.

A l’inici de la dècada dels vuitanta, la cançó catalana continuà lluitant per assolir una difícil normalitat. L’accés als grans mitjans de comunicació continuà essent reduït i problemàtic, però el seu arrelament popular fou, encara, més que notable; la Generalitat de Catalunya, per tal de donar suport a la difusió de la cançó, creà un departament especialment dedicat a aquesta comesa. Molts cantants ja consagrats es mantingueren en actiu, continuant amb èxit una carrera que, de vegades, supera els vint anys de dedicació constant. En aquest sentit, la publicació de l’àlbum de 10 discs Raimon, totes les cançons (1981) i, especialment, el gegantí recital de Lluís Llach al camp del Futbol Club Barcelona (1985), que aplegà més de 100 000 persones, marcaren dues fites importants. I, al costat dels noms ja clàssics, nous cantants arribaren als escenaris i al món discogràfic (entre els quals Francesc Roca, Partaka, Soledat Redondo, etc).

Al llarg de la dècada dels vuitanta i dels primers noranta, la cançó catalana seguí una trajectòria difícil i d’esdevenidor incert. Aquesta crisi es reflectí tant en la defecció del públic, que dirigí el seu interès cap a altres tipus de música com ara el pop, el rock o els ritmes llatins, com en la dificultat dels nous intèrprets per a consolidar-se o àdhuc d’alguns cantautors ‘històrics’ per a mantenir un públic. Els motius d’aquesta situació enfrontaren els diversos sectors implicats en la crisi i en els criteris que calia adoptar per a superar-la. Així, des de determinats cercles hom sol adduir el caràcter excepcional de les condicions que produïren la florida i la gran difusió de la cançó en català. Superades aquestes circumstàncies, en les quals constituí l’expressió col·lectiva d’una sèrie de reivindicacions, la cançó conclogué també el seu cicle vital com a fenomen de masses. Per contra, des dels sectors vinculats a un bon nombre de cantautors, hom tendí a atribuir l’estat de coses a la manca d’infraestructures i a la migrada ajuda institucional, de la qual, d’altra banda, es beneficiaren altres àmbits de la cultura amb aportacions molt superiors. Amb el que hom qualificà d’inhibició institucional, es renuncià a un públic potencial que hauria hagut d’impulsar la recuperació de la cançó. Hom retreu als poders públics la manca de locals dedicats a la cançó com a gènere, els criteris de contractació dels ajuntaments, que sovint exclouen els artistes del país, i el poc interès mostrat per TV3 i la ràdio pública en català per incloure espais de cançó en les respectives programacions. Entre aquestes dues valoracions oposades, la cançó no trobà el seu lloc en el panorama cultural posterior al franquisme i la transició. Tanmateix, les diverses iniciatives de la Generalitat de Catalunya pel que fa a la promoció, i en particular la creació de ‘Ressons’, òrgan de promoció i difusió dependent de la Conselleria de Cultura i dirigit per Ramon Muntaner, obrí una porta a l’acostament de posicions.

Pel que fa a la producció discogràfica, tot i ésser força abundant, fou en gran mesura autofinançada pels mateixos intèrprets i se centrà majoritàriament en companyies petites (Audiovisuals de Sarrià, Picap, Blau, etc) amb una capacitat de distribució molt limitada. Un sector important de cantants catalans, com La Trinca, Enric Hernàez i altres optaren per actuar i enregistrar també en castellà, pràctica, d’altra banda, iniciada i seguida ja de fa molts anys per Joan Manuel Serrat i que ha estat un dels principals motius de discòrdia entre els cantautors. Algunes carreres de cantants exclusivament en català semblaven plenament consolidades: Lluís Llach edità amb regularitat i es projectà amb èxit a l’estranger, M. del Mar Bonet seguí una trajectòria marcada per la constància i Marina Rossell augmentà sensiblement el volum de vendes dels seus discs.

Pel que fa a les noves incorporacions i deixant de banda el fenòmen del rock català, hi hagué joves representants ja força coneguts popularment, com Hèctor Vila o M. Josep Villarroya que reculilen influències del pop o el rock. Dins del que podríem considerar la línia de la cançó europea, Josep Tero o Miquel Pujadó actuaren i enregistraren amb regularitat. Cal esmentar també Jaume Escala, Rosa Zaragoza, Miquel Àngel Tena, Jordi Guardans i Albert Pla, el qual aconseguí un gran èxit amb el seu primer disc (1989). Deixant de banda el Principat, a la resta dels Països Catalans, la situació pel que fa a la infraestructura i als mitjans de comunicació encara era pitjor. Tanmateix, hi hagué noves incorporacions constants a la cançó catalana. Al País Valencià es mantingueren Al Tall, Paco Muñoz i Lluís Miquel, entre d’altres, i començaren a donar-se a conèixer Joan Amèric, Pep Gatxes, Salvador Boix, Terminal Sud i un llarg etcètera. A les Illes, a banda de l’èxit inqüestionable de Tomeu Penya, foren noms a tenir en compte, entre d’altres, Toni Morlà, Salvador López, Jaume Sureda, Cucorba, Siurell Elèctric, Coanegra. Cal esmentar, així mateix, la nova etapa del grup Els Valldemossa. La Catalunya del Nord continuà comptant amb el veterà Jordi Barre, i amb noms més joves però ja coneguts, com Gisela Bellsolà o Cris Cayrol i, com a incorporació recent i innovadora, Gerard Jacquet, el qual uní una estètica rocker de gran atractiu escènic amb uns texts moltben elaborats. A l’Alguer, cantants com Pinó Piras, Àngelo Ceràvola, Antonello Colledanchise o Àngelo Maresca continuaren fent viva i quotidiana la presència del català cantat a Sardenya. Però, malgrat una producció de quantitat i qualitat considerables, la interrelació entre les diverses àrees de llengua catalana fou mínima.

Al final de la dècada del 1990 es detectaren els primers símptomes d’una decidida regeneració de la cançó per nous cantautors que, partint en especial del llegat de Sisa i Pau Riba, elaboraren un discurs que progressivament es feia un lloc en la nova escena musical catalana. Entre els nous noms destaquen el solsoní Roger Mas, exguitarrista de Pellofes Radioactives, que assumeix en el seu discurs el to irònic i a voltes surrealista dels seus antecessors amb amplis referents musicals i lingüístics. En la seva discografia destaca Dp (2003), el seu quart treball. La nova fornada de cantautors té un altre nom destacat en Eduard Canimas, excantant de Zitzània que el 1999 havia actuat en una gira de concerts amb Roger Mas i Gerard Jacquet. Canimas debutà en solitari amb Canimas o rebentes (2003). Altres noms destacats són Albert Fibla, Quim Vila i Raül Fernández, que amb La matrona, el tercer disc del seu projecte Refree, contribuí a normalitzar l’ús del català per part de cantants de l’anomenada escena independent.

Llegir més...