i Perú | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Perú

Nom oficial deRepública del Perú (es)
Nom oficial deRepública del Perú (es)

Estat de l’Amèrica del Sud, limitat al N per l’Equador i Colòmbia, a l’E pel Brasil i Bolívia, al S per Xile i a l’W pel Pacífic; la capital és Lima.
Població: 
29.550.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
1.285.216 km2

La geografia física

Cal distingir en el país tres grans regions, molt diferenciades pel relleu, la morfologia, el clima i la vegetació: la regió costanera, la Sierra, regió muntanyosa integrada dins el sistema dels Andes, i la Montaña, que comprèn les zones baixes a l’E de la Sierra i que formen part de la plana i la selva amazòniques.

La regió costanera (un 8% del territori) és una faixa de terres baixes, d’una amplària màxima de 150 km al N. Són les zones agrícoles més riques del Perú, bé que només cobreixen el 3% de la regió costanera. Davant el litoral, en general alt i compacte, s’estenen una sèrie d’illots recoberts de guano.

Vista dels Andes peruans
© X. Pintanel
La Sierra comprèn el 65% de la superfície del país. És formada per un ampli sector del sistema andí: un complex d’amples altiplans, imposants massissos i pregones valls. Al N de la Sierra s’estenen els Andes del Marañón, sense altiplans extensos i en els quals es poden diferenciar tres cadenes principals quasi paral·leles: la Cordillera Occidental o Blanca, la Central i l’Oriental. A la Cordillera Blanca hi ha l’altitud màxima del Perú, el Huascarán (6.760 m). La Cordillera Central, separada de l’Occidental per la vall del Marañón, a penes supera els 3.500 m; la Cordillera Oriental, separada de l’Occidental per la vall del Huallaga, és més baixa, ja que a l’altura de Moyobamba arriba només als 1.600 m, mentre que a l’E de Huánuco s’aixeca un massís fins als 2.000 m. Els relleus d’aquesta cadena es degraden suaument vers les Pampas del Sacramento. La part meridional dels Andes del Perú, al S del Cerro de Pasco, forma els Andes d’Ucayali o de l’Apurímac, amb dues cadenes, Occidental i Oriental, entre les quals s’estén l’altiplà de la Puna, subdividit per cadenes transversals en diverses seccions (altiplà d’Oroya, 3.740 m; altiplà de Huancavelica, 3.780 m; altiplà d’Ayacucho, 2.700 m; altiplà de Cusco, 3.300 m). La Puna és incisa per valls fondes i encaixades, amb profundes goles d’erosió, com la de la Costa Huasi, entre parets verticals de 2.000 m. La Cordillera Occidental, d’estructura compacta, ofereix passos molt difícils (el ferrocarril Lima-La Oroya la travessa a 4.775 m d’altitud). Comprèn cap al S l’àrea volcànica peruanoboliviana, amb els cràters de l’Ampato (6.950 m), Misti (6.005 m), Chachani (6.090 m), Pichi-Pichu (5.600 m), Tutupaca (5.500 m), etc. Les seves erupcions han cobert amb una capa de lava i cendres les roques sedimentàries d’una gran part del Perú meridional. La Cordillera Oriental és formada per diverses cadenes uniformes, orientades de NW a SE (serra de Vilcapampa, Andes de Carabaya, etc.), que culminen als 6.300 m al Vilcanota. Pels passos oberts a les cadenes més orientals s’escola la xarxa fluvial de l’Urubamba i els seus tributaris.

La Montaña ocupa el 27% de la superfície del Perú i s’estén des dels vessants orientals de la Sierra fins a les fronteres amb l’Equador, Colòmbia, el Brasil i Bolívia. És formada per terrenys al·luvials, coberts per l’espessa selva pluvial, interrompuda al N pel Marañón i els seus tributaris (Huallaga i Ucayali). A la part meridional els rius que s’originen a la Cordillera Oriental contribueixen a formar el Madre de Dios, afluent del Madeira, tributari també de l’Amazones. La població es concentra a les vores dels rius. La ciutat més important de la regió és Iquitos, sobre el curs superior de l’Amazones, que la comunica directament per vaixell amb l’oceà Atlàntic, a través del Brasil.

Quant al clima, cal diferenciar cinc zones: la regió costanera, de clima desèrtic oceànic, amb forta humitat relativa, precipitacions escasses i boires (garúas) freqüents, amb temperatura relativament baixa per influència del corrent fred de S a N per davant de la costa; el vessant occidental de la Sierra, on el clima evoluciona cap al d’altiplà, amb unes temperatures més altes al Perú central; el clima de l’altiplà és de muntanya, amb pluviositat mitjana i neu per damunt dels 4.400 m; al vessant oriental de la Sierra el clima es tempera passant cap a un tipus subequatorial i després equatorial a la regió de selva amazònica, amb pluges ja abundoses i temperatura càlida. Tres quartes parts del territori aboquen les aigües a l’Atlàntic, per mitjà de l’Amazones; només 330.000 km2 les aboquen al Pacífic, i la resta pertany a la conca tancada del llac Titicaca, del qual pertanyen al Perú 4.996 km2, a 3.812 m d’altitud. Els rius del Pacífic són curts, però són importants per les obres d’irrigació empreses i perquè les valls respectives faciliten la penetració cap a la Sierra: Lambayeque, Jequetepeque, Chicana, Santa, Rimac, que travessa Lima, i el Mages són els principals. Quant als de l’Atlàntic, neixen al Perú dos braços originaris de l’Amazones, el Marañón i l’Ucayali. El primer s’origina al llac de Lauricocha, al N del Cerro de Pasco. Recorre un trajecte de 1.500 km, travessant una estreta vall longitudinal de SE a NW, i entra a la plana, on s’eixampla i es fa navegable. El Huallaga, el seu principal afluent, té 760 km i també és navegable, fins a Yurimaguas. L’Ucayali, format per la unió de l’Apurímac i l’Urubamba, corre per una vall bastant ampla. Té 1.800 km i el seu curs és lent i cabalós (més de 2.000 m3/segon), cosa que també hi facilita la navegació.

La geografia econòmica i l’economia

El 1995, l’agricultura aportava el 14,5% del PIB i ocupava aproximadament el 33% de la població activa. Només el 3,2% del territori és conreat, i assoleix les màximes productivitats en els oasis irrigats de la costa, on hi ha els conreus comercials: cotó, canya sucrera, arròs, hortalisses i fruiters: cítrics, ananàs, pomes, préssecs i raïm. L’excepció a la localització costanera és el cafè, del qual el Perú és un dels primers productors, conreat a considerable altura. Són d’escassa importància el tabac, el cacau i el te. Com a primers conreus de subsistència sobresurten el blat de moro, les patates i l’arròs, a més de l’ordi, el blat i la melca, els moniatos i la mandioca, els llegums (fesols principalment) i les oleaginoses (sèsam, soia). El bosc, que comprèn majoritàriament la selva amazònica del NE, ocupa 66% de la superfície del país; hom n'extreu fusta de cedre, palissandre i caoba, entre d’altres. El principal conreu de la Montaña és la coca, que ocupa al voltant del 6% de la superfície agrícola i que ha convertit el Perú en el primer productor mundial. El valor de les exportacions de coca (dedicada a l’elaboració d’estupefaents) supera àmpliament el de les exportacions legals. Les pastures, afavorides per l’abundància de prat natural a les muntanyes, ocupen fins al 21% del territori. Ultra les espècies domèstiques provinents del vell món (èquids, bovins, ovins, caprins, porcins), hom disposa també dels camèlids autòctons (llama i alpaca) per a la provisió de carn, llet, llana i d’un mitjà de transport en el primer cas.

Fulles de coca
© X. Pintanel

Un altre recurs important és la pesca, per l’explotació dels grans bancs d’anxoveta formats prop del litoral a causa dels corrents freds (de Humboldt), que situen el Perú en la primera posició mundial després de la Xina. Excepcionalment, el 1994 les captures assoliren 11,5 milions de tones, dedicades gairebé del tot a produir farina de peix. Chimbote, El Callao, Chancay, Huacho, Ilo, Huarmey, són els ports principals, dotats d’instal·lacions transformadores. La pesca, però, és molt afectada pel corrent oceànic d’El Niño, que redueix dràsticament la població de peixos.

La riquesa minera del Perú, molt considerable (8,4% del PIB el 1995), és, però, relativament poc integrada a les activitats industrials del país, car són exportats els minerals en brut (ferro, antimoni) o bé concentrats (coure, vuitè productor mundial i primer producte d’exportació el 1995; jaciments de Cerro de Pasco, Morococha i Casapalca i, més recents, Quiruvilca al N, i al S Toquepala i Quellaveco. Hi ha petroli i gas natural al N, especialment a la regió fronterera amb l’Equador, i també al NE (pous de Lobitos, Talara, Zorritos, Negritos, La Brea, etc., refineries a Talara, Iquitos, Pucallpa, La Pampilla i el Conchán). El 1996 hom inicià l’explotació dels importants jaciments de petroli i gas natural de Camisea, al N de Cusco. Hi ha importants reserves de gas natural a Aguaytia (Ucayali). Un oleoducte de 852 km travessa els Andes (d’ençà del 1977). El carbó, en canvi, ocupa actualment un lloc modest. El 1984 hom descobrí un jaciment d’urani al vessant del llac Titicaca. Hi ha mines d’argent a Cerro de Pasco, Huamachuco, Huancavelica, Lircay, Morococha, etc. (12% de la producció mundial el 1994, i segon productor). També hi ha mines de ferro a Marcona i Acari. És important l’extracció de plom (quart del món el 1995), zinc (quart), or (novè), antimoni, estany, molibdè, tungstè, fosfats i potassa. D’altra banda, el guano, amb el qual hom produeix fertilitzants de gran qualitat (El Callao), és recollit als illots costaners. Els anys noranta l’administració Fujimori ha anat privatitzant el sector miner (anteriorment molt controlat per l’estat), mesura que ha dinamitzat les explotacions, sobretot arran de les quantioses inversions estrangeres.

La indústria aportava el 1995 el 22,3% del PIB i ocupava el 10,4% de la població activa. La major part de les indústries mecàniques, químiques (refinatge de petroli en primer lloc, i també gas manufacturat, pneumàtics, etc.), automobilística i farmacèutica pertanyen a capitals estrangers, sobretot nord-americans. Lima i El Callao concentren el 70% de l’activitat industrial. Es destaca, però, la siderúrgia a Chimbote i la refineria d’or, argent i coure a La Oroya, a més de zinc i plom i fertilitzants (El Callao). El tèxtil comprèn filats de cotó, fibres sintètiques i artificials de filament continu. Cal esmentar també el sector del cuir, la indústria alimentària, del tabac i la fusta. L’energia és majoritàriament d’origen hidroelèctric (instal·lacions al riu Mantaro), bé que hom és encara lluny d’aprofitar-ne tot el potencial. L’altra font d’energia és el petroli. El 1997, prop del 70% de les llars disposaven d’energia elèctrica.

Els transports s’enfronten a una geografia molt accidentada (Andes i selva amazònica): els ferrocarrils (uns 3.000 km de via cap a la meitat dels anys noranta) que remunten els Andes són els més alts del món (el de Lima-La Oroya s’enfila, en 171 km, a 4.829 m d’altitud). El 1980 el govern inicià la construcció d’una xarxa nacional ferroviària. El 1995 la longitud total de les carreteres era d’uns 70.000 km. Les vies principals són les autopistes Panamericana, que recorre 2.500 km des de la frontera amb l’Equador fins a Lima; Piura-Puno (Camino del Inca, 3.193 km); Cajamarca-Madre de Dios (Marginal de la Selva, 1.688 km), i Lima-Pucallpa (Transandina, 834 km). Els cabalosos rius de la regió amazònica fan del Perú un país amb unes condicions molt aptes per a la navegació fluvial. Encara el 1994, però, les vies navegables eren tan sols uns 8.600 km, especialment l’Ucayali i el Marañón, que, en unir-se en l’Amazones, possibiliten l’accés a l’Atlàntic. L’escassetat de ports fluvials (dels quals Iquitos i Pucallpa són els principals) és a l’origen d’aquest desaprofitament. El primer port marítim és el d’El Callao, que serveix l’aglomeració de Lima; el de San Nicolás, exportador de minerals, és també important. Dels prop de 300 aeroports, el principal és a Lima. Altres aeroports internacionals són els d’Iquitos, Cusco i Arequipa. Pel que fa al sector de serveis (50% de la població activa i el 44% del PIB el 1995), el turisme n'és una branca en expansió (restes de l’imperi colonial i de la civilització incaica, paratges naturals de la serralada andina i de la jungla amazònica, etc.), tot i que la inseguretat d’origen més o menys polític i la manca d’infraestructures en dificulten el desenvolupament.

El comerç exterior, que mantingué un saldo positiu al llarg de la dècada dels vuitanta, invertí la tendència el 1991 i esdevingué progressivament deficitari (-14,5% el 1996). El 1995, el Perú exportava coure i derivats (23%), farina de peix (13,3%), productes del zinc (7%), cafè (5,3%), petroli i derivats (5%) i teixits (7%), i importava maquinària i equipament de transport (37%), materials semielaborats o en brut (31,2%) i béns de consum (12%). El principal proveïdor i comprador són els EUA (18% i 25%, respectivament). A distància se situen, pel que fa a les importacions, Colòmbia (8,1%), el Japó (7%) i el Brasil (5,6%) i, quant a les exportacions, el Japó (9%), la Xina (7%) i Alemanya (6,4%). La moneda oficial és el nou sol, que el 1991 substituí l’inti. Durant els anys setanta i els vuitanta, l’economia peruana havia estat sotmesa a un fort intervencionisme estatal. La inflació (119,1% en 1980-88 i 3 390% només el 1989) i els nivells de deute públic que acompanyaren aquesta política incidiren negativament en el creixement del PNB, que en 1985-95 tan sols fou del 0,4% de mitjana anual. El fort increment simultani de la població contribuí també a fer decréixer la renda per habitant (-1,6% de mitjana anual). El 1990, en accedir al poder, el liberal Alberto Fujimori emprengué la desregulació de l’economia (privatitzacions, reforma fiscal, inversions estrangeres, reducció dràstica de les despeses socials), mesures que, des del 1994, han situat el Perú entre els països amb un ritme de creixement més accelerat del món. El sanejament de les finances públiques, l’èxit en el control de la inflació i el desbloqueig en el pagament del deute extern han afavorit també —tot i l’augment del dèficit comercial— l’obtenció d’ajudes i la renegociació del deute extern. Les reformes han prosperat al preu d’importants costs socials: malgrat el substancial augment de la renda per habitant (2.130 $ el 1995) i el 7,1% d’atur oficial, hom estima que prop de la meitat de la població activa és en un règim de subocupació i que la pobresa afecta la meitat dels peruans. A més de l’FMI, el Perú és membre de diversos organismes econòmics regionals (Banc Interamericà de Desenvolupament, l’Associació d’Integració Llatinoamericana i el Grup de Rio).

La geografia humana i la societat

Bé que la densitat mitjana del país és de 19 h/km2, el repartiment de la població és molt desigual: des d’una alta densitat als oasis de la costa i de Lima, el departament del qual assoleix una concentració de 203 h/km2, fins als 2 h/km2 de la regió de Loreto, a la conca amazònica. La intensa migració des del sector andí cap a les ciutats del litoral, que absorbeixen una tercera part de la població total, ha intensificat en poc temps el predomini urbà del poblament (del 65% el 1981 al 71,2% el 1995).

Dona quítxua
© X. Pintanel
La conurbació Lima-El Callao supera el 5 milions d’habitants. Bé que no arriben al milió, Arequipa, Trujillo i Chiclayo superen els 500.000 h. L’elevada taxa de natalitat (25‰ el 1995) ha quadruplicat en tan sols seixanta anys (1940-2000) la població, que ha experimentat un increment de 300.000 h de mitjana anual, un ritme que l’alentiment del creixement natural (24,8‰ el 1984; 18,5‰ el 1995) amb prou feines ha frenat. La població és majoritàriament ameríndia (54,2%); el 32% és mestissa i el 12% blanca. El castellà, el quítxua i l’aimara són idiomes oficials. El 92% dels peruans professen el catolicisme, bé que hi són nombroses les adhesions a les religions autòctones. Després del cop d’estat civil del 1992, el president Alberto Fujimori suprimí la constitució del 1980 i sotmeté a referèndum un nou text constitucional el 1993, el qual, aprovat i en vigor des del mateix any, instituïa una república unitària amb un parlament unicameral (congrés de 120 escons elegits per sufragi universal cada cinc anys). El cap d’estat i de govern és el president, reelegible per dos mandats i amb amplis poders. El Perú és membre de l’ONU, de l’OEA i de l’ALADI.

La història

El Perú precolombí

Les cultures precolombines peruanes tingueren una sèrie de trets comuns: agricultura intensiva de caràcter hortícola i rica en recursos tècnics, com adobs, regadius artificials, terrasses de conreu, etc.; ramaderia —l’únic cas a Amèrica— a base d’animals de llana; un art i una tècnica tèxtil molt avançats; arquitectura i ceràmica d’una gran importància; metal·lúrgia i orfebreria molt perfectes que treballaven l’or, l’argent, el coure, l’estany, el plom i el bronze; organització social predominantment econòmica; estat centralitzat; i religió de déus celestials, genis i esperits locals, així com determinats símbols com ara la serp de dos caps i l’home-felí. La cultura de Huaca Prieta (2500 a 1500 aC) fou la primera precolombina.

Perú Construccions en pedra de la ciutat fortalesa de Machu-Picchu
© Fototeca.cat
Després d’un període formatiu (1250 a 850 aC) en què apareixen l’agricultura i la ceràmica, la cultura de Chavín (850 a 550 aC) representa el pas cap al Neolític agrícola, que es perfeccionà durant el període experimental (550 a 350 aC), en què apareix el regadiu a gran escala, les fortificacions i els primers nuclis urbans. Els centres més importants foren les subcultures Paracas-Cavernas, Chiripà, Chancay, Chanapata, Pucara, Salinar, etc., i sobretot la cultura de Gallinazo a la vall del riu Virú. L’evolució d’aquesta etapa neolítica originà les cultures nazca i mochica (300 aC a 500 dC), molt perfeccionades però sense unitat política. Entre el 500 i el 1000 dC sorgí a l’altiplà la cultura de Tiahuanaco, que es destacà per les seves construccions megalítiques, però segurament no constituí un imperi. El període urbanista (1000 a 1440) o cultura de Chimú es desenvolupà a les valls costaneres septentrionals sobre l’antiga cultura mochica. Foren creades ciutats regne amb una rígida organització social i amb unes tècniques de construcció molt avançades. Al segle XV els chimú reeixiren a crear un imperi al Perú septentrional. Més o menys simultàniament sorgí a la Cordillera l’imperi inca, el qual, en estendre’s cap a la costa, derrotà i absorbí els chimús, i més tard les cultures meridionals. L’imperi incaic (1440-1532) es caracteritzà per la seva organització social, política i militar i per les seves construccions, però per contra l’artesania era molt inferior a la de les cultures anteriors.

De la conquesta castellana al moviment d’emancipació (1531-1824)

Mapa històric del Perú
© fototeca.cat
Els castellans obtingueren a Panamà les primeres notícies sobre els inques al començament del segle XVI. Un conqueridor extremeny, Francisco Pizarro, s’associà a un encomendero militar, Diego de Almagro, i a un clergue, Hernando de Luque, i organitzà des de Panamà la conquesta del Perú (1524). Li calgueren tres expedicions (1524, 1526 i 1531) abans d’arribar al cor de l’imperi. Aprofitant les acaballes d’una guerra civil, Pizarro conquerí l’imperi (1531-35) i establí un règim colonial simbolitzat en la fundació de Lima (1535). El domini de la regió del Cusco entre Pizarro i Almagro que les capitulacions del 1529 no aclarien, desencadenà la primera de les cinc guerres civils (1538-54) entre ambdós conqueridors, els seus fills, els encomenderos oposats a les noves Lleis d’Índies del 1542 i les forces reials del virrei Núñez de Vela. Només una enèrgica intervenció del nou governador, Pedro de La Gasca, permeté que el Perú continués al si de la corona espanyola. Les guerres civils peruanes significaren d’una banda les disputes entre les ambicions personals dels conqueridors i de l’altra l’intent més seriós que els encomenderos castellans, disconformes amb la llei del 1542, portaren a cap a fi d’independitzar-se de la corona castellana. El 1551 el Perú esdevingué el segon virregnat castellà a Amèrica, però no fou pacificat i organitzat del tot fins al mandat del virrei Francisco de Toledo (1569-81). Un cop saquejat l’imperi inca, l’economia colonial s’orientà devers la producció minera de metalls preciosos, en especial les vetes d’argent de Potosí a l’Alt Perú. Fins el 1640 aquesta economia minera es mantingué ascendent, però a mitjan segle XVII, esgotades les vetes d’argent, les finances peruanes feren fallida i el virregnat caigué en una profunda decadència. Només l’aparell burocràtic i el fet d’ésser Lima el centre comercial obligatori de tota l’Amèrica del Sud salvà el Perú colonial de la desintegració. Al mateix temps l’organització social es basava en una rígida estratificació de classes. La reorganització administrativa del segle XVIII fou aplicada principalment pel virrei Manuel d’Amat i el sector miner pogué recuperar-se en gran part. Tot i això, les autoritats colonials hagueren d’enfrontar-se a noves revoltes indígenes, la més greu de les quals fou la de Tupac Amaru (1780-81), i a la creixent competència comercial de la conca del Plata, constituïda en virregnat des de l’any 1777, i dels ports veneçolans. Aquestes guerres de castes augmentaren les tensions entre indis, mestissos i blancs i identificaren la causa emancipadora amb la revolta social, cosa que lligà les classes altes al poder colonial. L’economia es basava en l’exportació de mules, teixits, olives i fruites de la sierra, i aiguardents, cotó, sucre i arròs dels oasis costaners. Els indígenes proveïen de ceràmica, teixits, mules, blat de moro, patates, llana, etc., els grans centres miners de l’Alt Perú, però vivien oprimits per la doble càrrega senyorial, espanyola i indígena. El moviment independentista de començament del segle XIX convertí el Perú en el baluard més fort dels reialistes a tota l’Amèrica del Sud. La pressió emancipadora arribà al Perú des de l’Argentina, Xile i Colòmbia. El 1821 el general José de San Martín, amb un exèrcit argentinoxilè, ocupà Lima, després d’alliberar Xile i de fallir les converses amb el virrei a fi de crear una monarquia constitucional peruana. El 1822 una junta liberal presidida per La Mar proclamà la república, que es mostrà molt inestable entre les disputes internes, l’intervencionisme de Simón Bolívar des de Colòmbia i la presència reialista a l’Alt Perú. Només una campanya fulminant del general José de Sucre a l’Alt Perú i les victòries de Junín i Ayacucho (1824) eliminaren les restes del virregnat colonial.  

El Perú independent durant el segle XIX

Això no obstant, Sucre permeté que l’Alt Perú es constituís república independent (Bolívia), mentre que Bolívar fallia en el seu intent de crear una república confederada i cesarista juntament amb el Perú, Colòmbia i Bolívia (1827). Andrés Santa Cruz, president de Bolívia, imposà el 1836 la unió del Perú i Bolívia en una confederació de signe autoritari i renovador, combatuda per l’oligarquia limenya, el poble i els països veïns. En 1837-39 una guerra contra Xile enderrocà la dictadura de Santa Cruz, però en lloc d’assolir el poder els “regeneracionistes” peruans, Xile donà el seu suport al general Agustín Gamarra (1839-41), que fou vençut pels bolivians. El general Ramón Castilla realitzà aleshores la reconciliació entre “regeneracionistes” i oligarquia, fonamentada en gran part en l’explotació del guano des de mitjan segle XIX. Aquesta expansió permeté el reforçament de l’aristocràcia limenya i la formació d’una burgesia comercial que exigí una nova estructura més oberta i àgil de l’estat, molt imbuït encara dels mètodes colonials. El govern de Ramón Castilla fou l’instrument d’aquest pacte. A una notable expansió econòmica i modernització del país, se li oposà la infeudació de l’estat als interessos britànics, el retard de les comarques muntanyenques a favor de l’agricultura de la costa (sucre i cotó) i el manteniment dels latifundis agraris. Una esbojarrada intervenció de la flota espanyola (1861-64, guerra del Pacífic) coincidí amb una forta crisi econòmica motivada per l’esgotament del guano, l’endeutament de l’estat i la ruptura del pacte fet, que originà una nova guerra civil. Militars com el coronel Manuel Pardo, representant dels interessos guaners i civilistes, i conservadors com Nicolás de Piérola, tractaren de rellançar l’economia sense èxit, eliminant els consignataris peruans del guano, però enmig de la crisi esclatà la segona guerra del Pacífic (1879-83) entre el Perú i Bolívia d’una banda i Xile de l’altra. La derrota peruanoboliviana amb l’ocupació de Lima i el tractat d’Ancón significà l’ocupació pels xilens de les riques províncies salnitreres del sud, en les quals el Perú confiava per a substituir el guano. Això provocà el col·lapse econòmic peruà. Incapaç la burgesia de resoldre el conflicte, l’exèrcit ocupà el poder (1884-86) i aconseguí una certa recuperació econòmica gràcies a la cessió dels ferrocarrils al capital britànic, a l’explotació de les mines de Junín, a un rellançament comercial afavorit més tard per l’obertura del canal de Suez i a un replantejament de l’agricultura de la costa.

De la revolta de 1895 a l’alternança entre l’APRA i l’exèrcit (1924-1987)

El 1895 una sagnant reacció de la burgesia dirigida per Piérola tornà els civils al poder. Amb les reformes administratives i financeres, i amb la recuperació econòmica, començaren a aparèixer els capitals nord-americans i les primeres organitzacions obreres, arrelades entre els petits camperols i els primers nuclis del proletariat industrial i urbà. Cap al 1918 anarquistes i socialistes aprofitaren un retrocés econòmic per a exigir millores laborals, però el 1919 la crisi enfonsà definitivament l’etapa civilista. Els militars tornaren al poder sota la presidència d’Augusto B. Leguía (1919-31), que instaurà una dictadura progressista (la Patria Nueva). Mentre la penetració nord-americana s’accelerava ràpidament i es produïa un boom econòmic fictici, augmentava la resistència de l’oligarquia de Lima, i de les classes populars canalitzades per l’Alianza Popular Revolucionaria Americana (APRA) de Raúl Haya de la Torre (1924) al camp i pel partit comunista (1928) a les zones industrials. La davallada mundial del 1929 enfonsà altre cop l’economia peruana i provocà la caiguda de Leguía. Les lluites socials s’agreujaren. Això no obstant, els militars retingueren el poder amb el suport de l’oligarquia i perseguiren els apristes, sobretot per mitjà del president Sánchez Cerro. La presidència de Manuel Prado y Ugarteche (1939-45), representant de l’oligarquia de la capital, coincidí amb una onada expansiva econòmica provocada per la Segona Guerra Mundial, en la qual el Perú es decantà pels aliats. Però els beneficis només foren per a l’oligarquia, que blocava els diversos intents reformistes i les reivindicacions del proletariat. Aquest conflicte fou el fons de totes les crisis posteriors. El 1945 una coalició aprista (Partido del Pueblo) —conservadora— guanyà les eleccions, però el 1947-48 es trencà la coalició i els sectors més reaccionaris recuperaren el poder per mitjà del general Manuel Odría, elegit president el 1950 després de perseguir intensament l’oposició. L’ajut nord-americà permeté una nova etapa de prosperitat entre les classes altes, i el 1956 Odría permeté unes eleccions generals guanyades per una coalició entre el Movimiento Democrático Peruano de Manuel Prado (reelegit president) i els apristes, cada cop més moderats a causa de la repressió. El reformisme de Manuel Prado fou enfonsat per la recessió econòmica de la segona meitat dels anys cinquanta. La infeudació del Perú als EUA augmentà i tornaren els conflictes socials. Les eleccions del 1962 enfrontaren els reformistes de l’Acció Popular de Fernando Belaúnde Terry amb els populistes de l’APRA, amb Haya de la Torre (forts encara al nord mestís, a Lima i entre els sindicats obrers de base urbana i costanera), i a la dreta del general Odría. L’empat electoral fou trencat per un cop d’estat militar dirigit pel general Ricardo Pérez Godoy, però el 1963 Belaúnde Terry guanyà les eleccions i inicià una tímida reforma agrària a fi de tallar l’agitació camperola, constant des del 1956. L’oposició d’apristes i conservadors, la corrupció administrativa, la crisi econòmica motivada en part per l’acabament de la prosperitat pesquera, la presència de guerrilles als Andes, provocaren el 1968 un cop d’estat militar per part de l’ala progressista de l’exèrcit que situà el general Juan Velasco Alvarado a la presidència. Velasco inicià un període fortament nacionalista, neutralista, tercermundista i de signe reformista que limità la penetració nord-americana al Perú i accelerà la reforma agrària. L’agost del 1975 un nou cop d’estat desplaçà el general Velasco i atorgà la presidència al general Francisco Morales, el qual frenà el procés de reformes i decantà el règim militar cap a una política més conservadora i pro-nord-americana. El 1978 les eleccions per a l’assemblea constitucional donaren una majoria a l’APRA. Després d’entrar en vigor la nova constitució (1979), se celebraren noves eleccions el 1980, que feren retornar al poder Acción Popular (AP) i Belaúnde. El nou govern intentà revertir les reformes econòmiques del període Velasco i hagué de fer cara a la guerrilla de Sendero Luminoso (fundat vers el 1970), especialment actiu a Ayacucho. Els abusos de l’exèrcit sobre la població rural en la repressió contra la guerrilla contribuïren a la derrota de AP en les eleccions del 1985 i la pujada al poder de l’ARPA, el líder del qual, Alan García, esdevingué president. Aquest intentà frenar els excessos de l’exèrcit forçant la dimissió de diversos càrrecs populars. Però al mateix temps, Sendero Luminoso augmentava la seva activitat i hagué un ressorgiment de Tupac Amaru (1987). La política econòmica del govern, de caràcter socialitzant, fou també molt contestada i provocà una vaga general el 1987, dirigida especialment contra la multiplicació dels preus

La dècada Fujimori

En la primera volta de les eleccions presidencials i parcials del 1990, l’Alianza Popular Revolucionaria Americana fou derrotada per la coalició FREDEMO, formada per AP i altres partit de dreta i presidida per l’escriptor Mario Vargas Llosa, però la desconfiança d’amplis sectors envers el programa ultraliberal d’aquest donà en la segona volta la victòria a la coalició de centre Cambio-90 encapçalada per Alberto Fujimori, el qual accedí a la presidència.

Aquest es trobà enfront d’una situació lamentable: enorme deute exterior, creixement negatiu i mínimes reserves de divises, mentre l’atur afectava un de cada tres peruans. Tot i que les disposicions governamentals havien reduït notablement la inflació i havien procurat una reserva de divises, la fi de l’any anà acompanyada d’una epidèmia de còlera que reduí considerablement les entrades per exportacions. A aquest panorama cal afegir-hi les accions de Sendero Luminoso, que tot i que no havien pogut impedir que les masses participessin en les eleccions, continuaven castigant alhora les comarques rurals i els nuclis urbans. La pagesia també era víctima de les arbitrarietats de les forces armades i de la guerrilla Tupac Amaru.

El govern comprà armament als Estats Units per lluitar contra la droga, que aquest estat condicionà a la continuació de l’ajut econòmic. Adduint que el parlament obstaculitzava les seves decisions i criticant la lentitud amb què actuava el poder judicial, l’abril del 1992 Fujimori dugué a terme un cop d’estat constitucional pel qual prescindí de les funcions del parlament i confià a les forces armades l’apaivagament del país. La mesura, però, causà les protestes d’amplis sectors de la població i del parlament, el president del qual, San Román, es declarà, a la fi del mateix mes, president constitucional del país.

Al preu de mesures dràstiques com l’assalt al penal de Lima, que s’havia convertit en una mena de quarter de les activitats de Sendero, amb el resultat d’un centenar de morts, Fujimori obtingué resultats considerables en la lluita antiterrorista: el mes de setembre foren detinguts els principals dirigents de Sendero Luminoso, entre ells el seu fundador i líder Abimael Guzmán, que fou condemnat a cadena perpètua. Fujimori convocà eleccions el novembre del 1992 per a elegir una assemblea constituent a fi de redactar una nova constitució, aprovada posteriorment en referèndum el 31 d’octubre de 1993 per un estret marge de vots (52,2%), ja que els partits de l’oposició consideraven el nou text constitucional com un estratagema de Fujimori per poder-se presentar a un segon mandat.

El gener del 1995 esclatà una petita guerra entre el Perú i l’Equador arran d’un vell conflicte fronterer a la serralada del Cóndor. Després de tres setmanes de lluites se signà l’acord d’alto el foc d’Itamaraty a la ciutat de Brasília (Brasil), i l’any següent s’iniciaren negociacions entre tots dos països a fi de delimitar la zona fronterera en disputa. En les eleccions presidencials i legislatives (abril del 1995), Fujimori resultà reelegit president i el seu partit Cambio 90-Nueva Mayoría obtingué majoria absoluta al congrés. Poc després, promulgà una controvertida llei que concedia l’amnistia a tots els militars implicats en acusacions de violacions dels drets humans en el transcurs de la lluita antiterrorista. L’agost del 1996 fou aprovada pel congrés una interpretació de l’article 12 de la constitució que permetia a Fujimori de presentar-se a un tercer mandat presidencial l’any 2000.

El desembre del 1996, un escamot de Tupac Amaru assaltà la residència de l’ambaixador japonès, i hi retingué més de 600 persones, entre elles diversos ministres i alts càrrecs polítics i militars, així com diplomàtics de diversos països. El grup exigia l’alliberament de 440 guerrillers. Gradualment anaren alliberant la majoria dels ostatges, fins que en quedaren 72. Després de quatre mesos de segrest, el 22 d’abril de 1997, l’exèrcit peruà assaltà l’ambaixada japonesa, alliberà els ostatges i matà els guerrillers. El efectes dels ajustaments estructurals a què Fujimori havia sotmès l’economia donaren com a resultat una gran estabilitat, però una desigualtat social creixent.

La pretensió de presentar-se a un tercer mandat, tornant a reformar la constitució, no tan sols toparen amb la resistència del Tribunal Constitucional, sinó que també provocaren la caiguda progressiva de la popularitat del president. El maig del 1997 el president feu destituir els membres del Tribunal Constitucional i començà a endurir cada cop més la situació de l’oposició, els mitjans de comunicació i la judicatura.

Tot i això, l’oposició aconseguí guanyar en les eleccions municipals de l’octubre del 1998, i els sindicats organitzaren una vaga massiva l’abril del 1999 contra Fujimori i les seves pretensions de reelecció. El maig del 1999 el Perú i l’Equador signaren l’acord de pau definitiu entre ambdós països, enfrontats des de feia seixanta anys per una franja de la jungla amazònica. El maig del 2000 Alberto Fujimori guanyà la primera volta de les eleccions presidencials enmig d’acusacions de frau generalitzat per part del seu opositor, Alejandro Toledo.

El descobriment, el setembre del 2000, d’un cas de suborn per part d’un col·laborador directe del president (el responsable oficial dels serveis secrets i agent de la CIA Vladimiro Montesinos), feu esclatar una crisi política i un intent frustrat de cop militar que desembocà en la fugida del president al Japó al novembre.

Després de Fujimori

L’ex-secretari general de les Nacions Unides, Javier Pérez de Cuéllar assumí la direcció interina del govern fins a la celebració de noves eleccions legislatives i presidencials l’abril del 2001, en les quals s’imposaren, respectivament, el partit Perú Posible, i el seu líder, Alejandro Toledo, a l’APRA i a l’expresident Alan García. Toledo prosseguí la política econòmica de Fujimori consistent en la liberalització gradual i les privatitzacions. Els resultats macroeconòmics confirmaren el Perú com un dels estats més dinàmics de l’Amèrica Llatina (mitjana d’un creixement anual del PIB del 3,6% en 2000-04), malgrat l’estancament que comportà, en 1998-2001, el desastre d’El Niño.

Tot i aquests resultats la gestió del govern fou impopular a causa de l’augment de l’atur (9% el 2003), l’increment de la pobresa (que afecta més del 50% de la població) i les desigualtats, sobretot entre la costa i l’interior rural, la ineficiència de l’administració i l’aplicació de mesures d’austeritat pactades amb l’FMI, fet que desencadenà protestes massives el 2003. El caràcter informal de prop de la meitat de l’activitat econòmica, a més, dificultava enormement el funcionament del sistema fiscal.

El setembre del 2003 l’aprovació del projecte d’extracció de gas Camisea generà protestes per l’impacte mediambiental, tot i que finalment entrà en servei l’agost del 2004. En les eleccions locals del novembre del 2002 Perú Posible patí una davallada a mans de l’opositor APRA, i el desembre del 2003 Toledo forçà la dimissió de la primera ministra Beatriz Merino, a qui substituí per un estret col·laborador, Carlos Ferrero. Tanmateix, la inestabilitat tingué dos episodis més: el gener del 2005 tingué lloc un intent d’aixecament per part de reservistes que provocà la dimissió del ministre d’Interior, i al maig una comissió del Congrés declarà Toledo culpable de frau electoral.

Aquests anys tingueren una gran repercussió la revisió del passat recent del país, en particular el mandat d’Alberto Fujimori, i el terrorisme de Sendero Luminoso i la repressió governamental. Fujimori, encausat el 2001 pels tribunals peruans i exiliat al Japó, fou condemnat en absència per traïció i arrestat a Xile (novembre del 2005) i extradit al Perú (setembre del 2007). Processat, l’abril del 2009 fou sentenciat a vint-i-cinc anys de presó, acusat d’haver ordenat a les forces de seguretat (dirigides pel seu cap d’intel·ligència Vladimiro Montesinos, condemnat el 2004) diversos assassinats i segrestos.

Pel que fa al terrorisme, les investigacions de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació estimaren a l’agost del 2003 en unes 70.000 les víctimes mortals del conflicte. El juliol del 2005 començà la distribució de les compensacions als damnificats per la violència. L’octubre del 2004 MERCOSUR i la Comunitat Andina de Nacions, de la qual el Perú formava part, signaren un principi d’acord per a enfortir les relacions comercials, i el juliol del 2005 els Estats Units i el Perú signaren un tractat de lliure comerç.

El juny del 2006 se celebraren eleccions presidencials, en les quals fou elegit Alan García. L’abril del 2007 aquest obtingué del Parlament la facultat de governar per decret per a lluitar contra el narcotràfic i el crim organitzat. L’octubre del 2008 esclatà una nova crisi política que portà a la dimissió de diversos ministres del govern per una sèrie de suborns en contractes d’explotació petroliera. García hagué de remodelar el govern, i nomenà nou primer ministre Yehuda Simón, que no formava part del partit del govern, l’APRA, el qual dimití el juny del 2009 per la seixantena de morts resultat dels enfrontaments entre les forces policials i la població indígena, contrària a l’explotació dels jaciments d’hidrocarburs i de gas de l’Amazònia. El mes següent, enmig de protestes per les polítiques de desregulació, García remodelà novament el govern i designà Javier Velasquez Quesquén primer ministre, que hagué de fer front a les tensions fronteres amb Xile derivades de disputes territorials. El gener del 2011 tingué lloc l’obertura d’una controvertida carretera transoceànica que travessa el Brasil i el Perú.

L’abril del 2011 se celebraren eleccions presidencials, en les quals fou elegit el candidat de l’esquerra Ollanta Humala, que derrotà Keiko Fujimori, filla de l’expresident del país. Humala, un dels militars que havien encapçalat la revolta contra Fujimori l’any 2000, hagué d’enfrontar-se a un ressorgiment de Sendero Luminoso, bé que durant el seu mandat el darrer dels líders de l’organització Florindo Flores (“camarada Artemio”) fou jutjat i condemnat a presó (juliol del 2013). Les protestes continuades contra les explotacions mineres a l’Amazones també foren una constant de la legislatura, així com les tensions amb Xile, malgrat la resolució del litigi interposat el 2008 al Tribunal Internacional de l’Haia sobre aigües territorials fronteres amb Xile, resolt en gran part a favor del Perú (2014). Humala també dictà dures mesures per a fer front al fort augment del narcotràfic al Perú, considerat el primer productor de coca del món. La corrupció, tanmateix, fou el que més afectà la credibilitat del govern, en provocar la dimissió dels primers ministres René Cornejo (juliol del 2014) i Ana Jaras (març del 2015).

Les eleccions del 2016 donaren la majoria absoluta al Congrés a Fuerza Popular, liderada per Keiko Fujimori, mentre que Pedro Pablo Kuczynski, de Peruanos por el Kambio, assolí la presidència. El desembre del 2017 el nou president concedí un indult a Fujimori per raons de salut, fet que provocà una allau de protestes. L’oposició acusà Kuczynski de sotmetre la seva continuïtat als designis de Fuerza Popular, que controlava la cambra baixa. El mateix mes superà una moció de censura arran d’unes acusacions que el relacionaven amb la trama de corrupció Odebrecht, que afectava països de l’Amèrica Llatina, però el març del 2018 dimití poc després de fer-se públiques unes gravacions en les quals membres del seu partit intentaven subornar diputats opositors. El mateix mes Martín Vizcarra fou designat successor en el càrrec fins al final de la legislatura (2021).

Data de revisió: 
2018-05-11
Llegir més...