i Sàhara Occidental | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sàhara Occidental

Denominació, durant la dominació espanyola, delSàhara Espanyol
Denominació, durant la dominació espanyola, delSàhara Espanyol
Territori del NW d’Àfrica, corresponent a la part occidental del Sàhara, amb façana atlàntica.
Població: 
523.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
252.120 km2

La geografia

El territori és format per un peneplà de materials cristal·lins i paleozoics, recobert al N per sediments mesozoics (calcàries) i cap al litoral per sediments terciaris i quaternaris. El clima és càlid i molt sec. No hi ha rius, sinó solament uadis i la vegetació és molt escassa (estepa). La població és nòmada, en general. L’economia es basa en la ramaderia de cabres, ovelles i camells. També la pesca té importància, a causa de la riquesa piscícola de les aigües litorals. Els recursos minerals són extraordinaris, en particular els fosfats (Bu Craa) i el ferro. Entre els pocs nuclis urbans cal citar Al-A'yun, Smara i Dahla (antiga Villa Cisneros).

La història

Dels orígens a la penetració espanyola

Sembla que els primers habitants foren pobles de raça negra, els quals foren foragitats cap al S (golf de Guinea i Àfrica central) a causa de l’avenç dels  amazics nord-africans als s. VIII i IX. Entre les nombroses tribus en què aquests s’organitzaren, la que assolí un poder polític més considerable fou la dels lamtunes, del grup sanhaja, que a la primera meitat del s. XI inicià un procés d’expansió que donà lloc a l’imperi almoràvit.

Després de caure aquest imperi sota l’impuls dels masmudes, que constituïen el nucli dels almohades, la zona fou controlada (bé que només teòricament, atesos els escassos nuclis de població i el nomadisme imperant) pels sadites del Marroc en llur penetració cap al domini de les rutes comercials centreafricanes. Al mateix temps, coincidint amb la política colonial europea, la monarquia portuguesa, pel tractat de Sintra (1509), reconegué a Castella el dret a establir una base a les costes saharianes davant les illes Canàries, però la colonització no cristal·litzà. A mitjan s. XIX  l’interès espanyol per la zona es renovà i diversos comissaris visitaren el Sàhara Occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització anglesa féu que en el període 1884-85 una expedició espanyola organitzada per la Societat Espanyola d’Africanistes i Colonistes prengués possessió del territori i fundés dues bases pesqueres, una de les quals fou Villa Cisneros. Atacada pels tuaregs, una expedició de càstig manada per José Chacón reconstruí la població i restablí la Compañía Mercantil Hispano-Africana. El 1886 fou explorat l’interior del país.

La colonització espanyola

El 1900 foren fixades les fronteres pels governs espanyol i francès. Aquests límits excloïen la zona d’Adrar Temar i les salines d’Yjil. El 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola. El 1965, per la pressió dels països africans, l'ONU demanà a Espanya la seva retirada del Sàhara, però el 1968 foren descoberts els jaciments de fosfats de Bu Craa. Des del 1970, Algèria, el Marroc i Mauritània exigiren a Madrid la descolonització del Sàhara. L’any 1973 fou creat el Polisario, organització d’alliberament nacional sahrauí fundada el 1973, successora del Moviment per a l’Alliberament del Sàhara, creat a la fi dels anys seixanta.

Durant el 1975 la pressió annexionista marroquina augmentà, malgrat que l’ONU, el tribunal internacional de l'Haia i Algèria demanaren un plebiscit d’autodeterminació. Aquest mateix any, el rei Hassan II organitzà una multitudinària “Marxa verda” per a reivindicar la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. El 14 de novembre de 1975 el Govern espanyol es retirà del territori, que fou repartit entre el Marroc i Mauritània, a través de l’acord de Madrid.

El conflicte amb el Marroc

El Polisario proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica i, amb el suport libi i algerià, inicià la lluita contra els dos estats. L’any 1979 Mauritània renuncià a reivindicar la part de territori que s’havia assignat, el qual fou ocupat pel Marroc. Aquest estat, per la seva part, construí un mur al voltant de la regió més desenvolupada econòmicament —Bu Craa— per protegir-se dels atacs del Polisario, que controlava diverses zones del territori sahrauí i administrava els camps de refugiats establerts a la regió algeriana de Tindouf.

Malgrat que la República Àrab Sahrauí Democràtica fou reconeguda per més de setanta països, el Marroc ha rebutjat sempre tot el que pugui qüestionar la sobirania que creu tenir sobre el territori sahrauí, i, per tant, maldà per evitar la proposta del Consell de Seguretat de l’ONU, del juliol del 1990, de fer un referèndum que permetés als naturals del país de decidir llur destí. Aquesta consulta estava prevista per al 1992, amb la condició prèvia que les activitats militars de tots dos bàndols haguessin cessat en una data fixada (6 de setembre de 1991).

Aquest termini fou precedit, pocs dies abans, d’una ofensiva militar de càstig del Marroc que generà una nova espiral d’enfrontaments. El mateix mes de setembre del 1991, les Nacions Unides enviaren forces de pacíficació, que des d’aleshores han romàs al territori en missió d’interposició (MINURSO). Juntament amb la continuació de les hostilitats, el principal obstacle per a la celebració del referèndum ha estat la confecció d’un cens fiable, entorpit per l’entrada d’un gran nombre de marroquins esperonada pel seu Govern i la sortida de part de la població sahrauí cap a camps de refufiats en territori algerià.

A partir del 1992, una treva possibilità l’inici del procés de pau impulsat per l’ONU. Però el Marroc vulnerà sistemàticament tots els acords internacionals i, en un clar intent de perdre temps, bloquejà l’elaboració del cens. L’ONU, davant la paràlisi del procés, retirà el seu equip civil el 1996 i recomanà als bàndols que establissin converses bilaterals. Davant d’aquesta situació, que hom qualificà de “ni pau, ni guerra”, alguns sectors del Front Polisario propugnaren la tornada a les armes.

Al final del 1996 s’establiren converses bilaterals entre el monarca alauita i els líders del Front. El setembre del 1997, se signà a Houston (Estats Units) un acord pel qual el Front Polisario i el Marroc renovaven la seva confiança en el procés que havia de desembocar en un referèndum d’autodeterminació organitzat per l’ONU. Tanmateix, aquesta votació, prevista per al desembre del 1998, no s’arribà a celebrar, perquè els continus desacords en l’elaboració del cens l’ajornaren indefinidament.

La mort del rei Hassan II i la destitució del seu ministre de l’interior, Driss Basri, al final del 1999, pel nou rei Muḥammad VI, posà esperances en la resolució del conflicte. Tot i així, no es produïren canvis en la posició del Govern del Marroc, que continuà bloquejant l’organització del referèndum fins que, a la meitat del 2000, descartà definitivament aquesta possibilitat i realitzà una oferta d’autonomia per al Sàhara Occidental encara sense concretar.

Amb el rerefons de la qüestió irresolta de la determinació del cens electoral, l’enviat especial de les Nacions Unides James Baker presentà al juny del 2001 l’anomenat Acord Marc, pel qual es concedia una àmplia autonomia al Sàhara Occidental i, després d’un període transitori de quatre anys, s’estipulava la celebració d’un referèndum d’autodeterminació amb dret de vot per als residents marroquins de més d’un any d’antiguitat. El Polisario i el Marroc rebutjaren aquest pla que, al juliol del 2003, fou modificat establint un període transitori de cinc anys, després del qual tindria lloc la celebració del referèndum. Únicament el Polisario acceptà aquesta modificació.

Baker dimití al juny del 2004 i fou substituït pel peruà Álvaro de Soto. L’agost del 2005 el Polisario alliberà els darrers presoners marroquins que encara retenia, i al mes de setembre la república de Sud-àfrica reconegué la República Àrab Sahrauí Democràtica. A l’octubre, el Consell de Seguretat de l’ONU aprovà prorrogar durant sis mesos la missió de la MINURSO. Al febrer del 2006 es produïren greus inundacions a Tindouf (a l’oest d’Algèria), on més de 12.000 famílies es quedaren sense sostre.

Al març del 2006, el rei Mohammed VI del Marroc visità el Sàhara Occidental i exposà un pla d’autonomia per al Sàhara, pla que fou rebutjat de ple pel Front Polisario. Posteriorment, anuncià l’alliberament de tres-cents presos, trenta dels quals independentistes. Després d’Álvaro de Soto han estat representants del secretari general de l’ONU l’italià Francesco Bastagli (2005), el britànic Julian Harston (2007) i l’egipci Abdel-Aziz (des del 2009). 

Pel març de l’any 2008 tingué lloc un nou intent de mediació impulsat pels EUA que reuní, a més de les dues parts enfrontades, Mauritània i Algèria, i que acabà de nou en fracàs. D’altra banda, la presència creixent d’Al-Qaeda al Sàhara ha dificultat les iniciatives de resolució del conflicte. Des d’aleshores crisis periòdiques han contribuït a l’estancament del conflicte, entre les quals cal esmentar la crida del Polisario advertint l’ONU del deteriorament de la situació dels drets humans al Sàhara Occidental i instant a l’alliberament dels presos polítics, l’expulsió de l’activista sahrauí Aminetu Haidar des del Marroc cap a Lanzarote, on es declarà en vaga de fam fins que finalment pogué retornar a Al-A'yun (2009), i la protesta de més de quinze mil sahrauís per les condicions de vida a les quals són sotmesos per les autoritats marroquines, que degenerà en enfrontaments violents al campament d’Agdaym Izik, prop d’Al-A'yun (octubre-novembre del 2010).

Col·laboració: 
EGF / DBP / JMS
Llegir més...