i arquebisbat de Tarragona | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

arquebisbat de Tarragona

Catalunya
Mapa de l'arquebisbat de Tarragona

Demarcació de l’Església catòlica, que té per capital la ciutat de Tarragona.

És seu metropolitana i primada, cap de la província eclesiàstica Tarraconense. Es desconeix l’àmbit exacte de la primitiva arxidiòcesi anterior a la invasió àrab; quan l’arquebisbe Bernat Tort reestructurà els límits diocesans entre els anys 1146 i 1154 reclamà a la diòcesi de Barcelona el Penedès, fins a Sitges, i a la de Vic tot l’actual arxiprestat de Santa Coloma de Queralt, però els límits es reduïren per la part de Barcelona a la línia que anava de Guimerà a Conesa i les Piles. Se li va incloure, en canvi, tot l’arxiprestat de Maldà, que pertangué a Vic fins el 1154. Per la part de la diòcesi de Lleida la frontera de l’arquebisbat va d’Arbeca, els Omellons, Vinaixa i Cervià, fins al Montsant, i per la de Tortosa inclou el Montsant i prossegueix per la Morera de Montsant, la Vilella Alta, Gratallops, Bellmunt, Falset, Vilanova d’Escornalbou i toca la mar passat Mont-roig. El 1957 hom intentà d’assimilar els seus límits als de la província i li uní l’arxiprestat barceloní del Vendrell i el vigatà de Santa Coloma de Queralt. Segons el cens del 1986 fa 2.700 km2, i té 374.401 habitants, 194 parròquies, 184 sacerdots incardinats a l’arxidiòcesi, 65 religiosos sacerdots, 96 religiosos no sacerdots i 793 religioses. La tradició assenyala Tarragona com a lloc de la predicació de Pau en el seu suposat viatge a les Espanyes, però donen les primeres notícies certes sobre la comunitat cristiana ben organitzada les Actes del martiri de Fructuós, bisbe de Tarragona, i dels seus diaques Auguri i Eulogi, martiritzats el 259 a l’amfiteatre de Tarragona. A partir del bisbe Himeri (385), que rebé la primera decretal autèntica del papa Sirici, sobre l’afer de l’ordenació de monjos, consta el funcionament de la província eclesiàstica Tarraconense amb bisbats sufraganis. En 475/476 Euric ocupà la ciutat de Tarragona i s’inicià així l’època visigòtica, en la qual tingué força esplendor la seu i la província Tarraconense, primer sota el vicariat de l’arquebisbe Cesari d’Arle (508) i després amb el bisbe de Tarragona Joan, que el 516 convocà el primer concili provincial tarraconense i el 517 fou nomenat pel papa Hormisdes vicari apostòlic de totes les províncies d’Hispània. Les convulsions politicoreligioses prèvies a la conversió dels arians afectaren Tarragona, on estigué empresonat i fou mort Ermenegild (585). La invasió àrab trobà la resistència d’Ardó, rei visigot, successor d’Àkhila II; això fou causa del desbaratament de l’organització religiosa i de la fugida vers Itàlia del bisbe Pròsper amb un grup de clergues que s’emportaren les relíquies de Fructuós i dels seus diaques i llibres litúrgics, entre ells l’Oracional tarraconense, conservat a Verona. La destrucció material de la ciutat s’allargà fins pels volts del 1120, però hi hagué diversos intents de restaurar la dignitat metropolitana i la província eclesiàstica els anys 956, 971 i el 1090 a càrrec de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat i dels bisbes de Vic Ató i Berenguer Sunifred de Lluçà. Aquest darrer n’intentà la restauració material el 1090, tal com ja ho havia intentat el comte de Barcelona a partir del 1055, amb la vènia del comte Berenguer II, que cedí la ciutat de Tarragona a la Santa Seu, però aquesta no es consolidà. En canvi, la dignitat arquebisbal fou restaurada el 1091 amb la concessió del pal·li a Berenguer Sunifred i la primacia de Tarragona fou reconeguda per un concili de Sant Gèli de Provença (1095), però l’oposició de l’arquebisbe Bernardo de Toledo feu que el papa sotmetés la província Tarraconense restaurada a l’arquebisbe de Toledo, legat papal per a tota la Hispània. Mort l’arquebisbe Berenguer Sunifred l’arxidiòcesi romangué vacant fins el 1118, que el papa Gelasi II, d’acord amb el comte Ramon Berenguer III, nomenà Oleguer, bisbe de Barcelona, per arquebisbe de Tarragona, amb la ratificació prèvia pel comte de la donació de la ciutat i del seu camp a l’Església (1117). L’arquebisbe Oleguer continuà residint a Barcelona fins a la seva mort (1137), però confià la restauració de la ciutat al normand Robert Bordet, al qual cedí el títol de príncep de Tarragona. Després d’Oleguer es continuà la sèrie arquebisbal sense cap més interrupció; l’arquebisbe Bernat Tort, el primer amb residència a la ciutat, endegà l’arxidiòcesi i la província eclesiàstica i obtingué per a això dues butlles del papa Anastasi IV el 1154. El mateix arquebisbe fundà la comunitat canonical de la catedral amb canonges regulars de l’orde de Sant Agustí regits per un prior claustral (1154), que més tard (1169) fou anomenat prepòsit o paborde, i fou l’administrador de la mesa capitular i el que governava la diòcesi en les seus vacants. Tot seguit començaren les dissensions entre els arquebisbes i el prepotent príncep de Tarragona, que veié gradualment minvats els seus drets fins a la renúncia de domini que feu el 1153. Malgrat això, continuaren les pressions de l’arquebisbe i del comte de Barcelona sobre els fills de Robert Bordet, que acabaren amb l’assassinat de l’arquebisbe Hug de Cervelló (1171) i el bandejament de la família normanda. La unió de Catalunya i Aragó i les conquestes de Mallorca i de València estengueren l’acció dels arquebisbes i també les topades amb Toledo, sobretot per la qüestió de la primacia sobre València (1240). La sèrie de concilis provincials de la Tarraconense convertí Tarragona en un important centre legislatiu i normatiu per a tota la província eclesiàstica, que es veié retallada de les diòcesis aragoneses i navarreses el 1318 en crear-se l’arxidiòcesi de Saragossa i de les valencianes el 1492 en crear-se l’arxidiòcesi de València. La vida interna de l’Església de Tarragona també experimentà un fort augment: als 25 canonges existents el 1248 se sumaren molts preveres comensals i beneficiats que participaven de la mesa canonical, que arribaren a la xifra de 70 al llarg dels segles XIII-XVIII. Les dignitats catedralícies eren 12 i el desplegament litúrgic de la catedral fou molt brillant. El 1530 Climent VII secularitzà la canònica de Tarragona i el 1768 el nombre de canonges es reduí a 20. Prop de la catedral funcionava des de la fi del segle XIII una escola de gramàtica i d’arts, convertida en universitat el 1572 pel cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta i aprovada pel papa Gregori XIII el 1574; s’hi donaven graus de teologia, filosofia i arts. Subsistí fins el 1717, i les seves rendes passaren a Cervera. També fundà el cardenal Cervantes el seminari conciliar, que tenia càtedres comunes amb la universitat i es traslladà a l’edifici actual, inaugurat el 1886. Des del 1897 fins al 1934, per decret del papa Lleó XII funcionà com a universitat pontifícia amb facultat de concedir graus acadèmics, com la resta de seminaris metropolitans espanyols. El 1803 es creà també un col·legi de seminaristes pobres per afavorir els aspirants al sacerdoci. En temps moderns hom pledejà de nou per la primacia de Tarragona, amb igual i més dret que la de Toledo, i que de nou s’establí el 1722 negant al de Toledo tot dret de primat a la província Tarraconense. Les intromissions reials paralitzaren els concilis provincials el 1757 i amb això una font d’influència i acció dels arquebisbes i prelats de la província. Des de mitjan segle XIX l’arquebisbat fou proveït quasi exclusivament d’arquebisbes catalans, que imprimiren una nova vigoria a la vida religiosa, un xic esmorteïda des de mitjan segle anterior; destaca entre ells la figura del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, per la seva actitud independent i conciliadora durant la Guerra Civil. A ell es deu l’organització de l’Arxiu Històric Diocesà i l’impuls donat a les excavacions, per Sanç Capdevila i Joan Serra i Vilaró. Després de dos arquebisbes i cardenals forasters molt poc identificats amb la vida real del país, l’arxidiòcesi tornà a ésser regida per arquebisbes catalans, que han sabut fer de Tarragona un nou centre d’orientacions religioses i agrupar els bisbes catalans en una conferència provincial preocupada per la vida religiosa catalana. El 1966 fou creada l’arxidiòcesi de Barcelona, amb independència de Tarragona, però vinculada a la província eclesiàstica Tarraconense. El 1983 Josep Pont i Gol es jubilà com a arquebisbe i fou succeït per Ramon Torrella i Cascante, el qual impulsà la celebració, el 1995, del Concili Provincial Tarraconense i el 1997, després d’ésser-li acceptada la dimissió, fou substituït per Lluís M. Martínez i Sistach, fins aleshores bisbe de Tortosa. El 1995 morí a Lleida l’arquebisbe dimissionari Josep Pont i Gol i fou enterrat a la catedral de Tarragona. L’actual arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, nomenat l’any 2004, ha impulsat una profunda renovació de càrrecs parroquials i dels diversos consells diocesans. És la primera diòcesi catalana amb un prelat de l’Opus Dei.

Arxiepiscologi de Tarragona

arquebisbe període lloc de naixement
Fructuós ( o Fruitós) 259  
Himeri 385  
Hilari 402  
Ticià 419  
Ascani 165  
Emilià 465?  
Joan 469-520  
Sergi 520-555  
Tranquil·lí 560-580  
Artemi 589-599  
Asiàtic 599  
Eusebi 610-632  
Àudax 633  
Selva? 635  
Protasi 637-641  
Fàluax 645-668  
Cebrià 668-688  
Vera 693  
Pròsper 713-?  
dominació islàmica i seu vacant
Cesari (intrús) 956-?  
Ató(bisbe de Vic i electe) 970-971 Catalunya
Berenguer Sunifred 1090-1099 Lluçà
Oleguer 1117-1137 Barcelona
Gregori (abat de Cuixà i electe) 1139-1146 Catalunya
Bernat Tort  1146-1163  Catalunya 
Hug de Cervelló  1163-1171  Catalunya 
Guillem de Tarroja  1171-1174  Catalunya 
Berenguer de Vilademuls  1174-1194  Catalunya 
Ramon Xetmar  1194-1198  Castellterçol (Vallès Oriental) 
Ramon de Bocabertí 1198-1215  Empordà 
Aspàreg de la Barca 1215-1233  Montpeller 
Guillem de Montgrí (electe)  1288  Empordà 
Pere d’Albalat  1238-1251  Aragó 
Benet de Rocabertí  1251-1268  Empordà 
Bernat d’Olivella  1272-1287  Catalunya 
Ramon Coll (electe)  1288  Catalunya 
Rodrigo Tello 1288-1308  Sevilla 
Guillem de Rocabertí  1309-1315  Empordà 
Ximeno Martines de Luna y Peres de Sesé 1317-1327  Aragó 
Joan d’Aragó  1327-1334  Catalunya 
Arnau Sescomes 1334-1346  Puig-reig (Berguedà) 
Sanço Lopes de Ayerbe 1347-1357  Aragó 
Pere Clasquerí  1358-1380  Catalunya 
Ènnec de Vallterra (electe el 1380) 1387-1407  País Valencià 
Pere de Sagarriga i de Pau 1407-1418  Empordà 
Dalmau de Mur i de Cervelló 1419-1431  Albí (Garrigues) 
Gonçal Ferrandis d’Híxar  1431-1433  Aragó 
Domènec Ram  1434-1445  Alcanyís 
Pero de Urrea 1445-1489 Aragó
Gonzalo Fernández de Heredia 1490-1511 Móra de Rubiols (Aragó)
Alfons d’Aragó 1513-1514 València
Pere de Cardona 1515-1530 Cardona (Bages)
Lluís de Cardona i Enríquez 1531-1532 Catalunya
Girolamo Doria 1153-1158 Gènova
Ferran de Lloaces i Peres 1560-1567 Oriola (Baix Segura)
Bartolomé Sebastián Valero de Arroitia 1567-1568 Torrelacárcel (Aragó)
Gaspar Cervantes de Gaeta 1568-1575 Trujillo? (Castella)
Antoni Agustí i Albanell 1576-1586 Saragossa
Joan Terès i Borrull 1587-1603 Verdú (Urgell)
Joan de Vic i Manrique de Lara 1604-1611 Alzira (Ribera Alta)
Joan de Moncada i Gralla 1613-1622 Barcelona
Juan de Hoces 1624-1626 Còrdova
Luis Díez de Aux de Armendáriz (presentat) 1627 Aragó
Juan de Guzmán y Mendoza 1628-1633 Castella?
Antonio Pérez y Maxo 1634-1637 Castella?
Pau Duran (presentat) 1639-1651 Esparreguera (Baix Llobregat)
Francesc de Rojas-Borja i Artés 1653-1663 València
Juan Manuel de Espinosa 1664-1679 Sevilla
Josep Sanxis i Ferrandis 1680-1694 València
Josep Llinars i Aznar 1694-1710 Broto (Aragó)
Isidre Bertran (presentat) 1712-1719 Girona?
Miquel Joan de Taverner i de Rubí 1720-1721 Barcelona
Manuel de Samaniego y Jaca 1721-1728 Logronyo (Castella)
Pere de Copons i de Copons 1729-1753 Barcelona
Jaume de Cortada i de Bru 1753-1762 Barcelona
Llorenç Despuig i Cotoner 1763-1764 Palma de Mallorca
Juan Larió y Lanús 1764-1777 Torrecilla de Rebollar (Aragó)
Joaquín de Santiyán y Valdivieso 1779-1783 Santander (Castella)
Francesc Armanyà i Font 1785-1803 Vilanova i la Geltrú (Garraf)
Romualdo Mon i Velarde 1804-1816 Mon (Oviedo)
Antonio Bergosa y Jordán 1818-1819 Antequera (Andalusia)
Jaume Creus i Martí 1820-1825 Mataró (Maresme)
Antonio Fernández de Echánove y Zaldívar 1826-1854  
Josep Domènec Costa i Borràs 1857-1864 Vinaròs (Baix Maestrat)
Francesc Fleix i Solans 1865-1870 Lleida
Constantí Bonet y Zanuy 1875-1878 Tamarit de la Llitera
Benet Vilamitjana i Vila 1879-1888 Sant Vicenç de Torelló (Osona)
Tomàs Costa i Fornaguera 1889-1911 Calella (Maresme)
Antolín López Peláez 1913-1918  
Francesc Vidal i Barraquer 1919-1943 Cambrils (Baix Camp)
Manuel Arce y Ochotorena 1944-1948  
Benjamín de Arriba y Castro 1949-1970 Santa María de Peñamaior
Josep Pont i Gol 1970-1983 Bellpuig d’Urgell
Ramon Torrella i Cascante 1983-1997 Olesa de Montserrat (Baix Llobregat)
Lluís Maria Martínez i Sistach 1997-2004 Tortosa (Baix Ebre)
Jaume Pujol i Balcells 2004-2019 Guissona (Lleida)
Joan Planellas i Barnosell 2019- Girona (Gironès)
 

Col·laboració: 
APl
Data de revisió: 
2019-05-06
Llegir més...