Carros de Foment d’Obres i Construccions, “Ilustració Catalana”, 15-3-1908.
AC / G.S.
El trencament amb els vells procediments del caciquisme a la ciutat de Barcelona a partir del 1901 coincidí amb els anys de reconversió de les relacions econòmiques tradicionals i amb el procés de creixement i afirmació de la seva capitalitat. El control de les institucions per les noves forces polítiques exigí processos d’adaptació i simbiosi entre les velles classes dominants que s’havien implicat en el joc partidista dinàstic i les recents generacions de polítics dels rengles republicans i regionalistes. Superat l’afany municipalitzador de la primera dècada per part dels republicans, en la mesura que el lerrouxisme caminava vers la moderació i el regionalisme anava augmentant el seu pes electoral, quedaren afermades les bases per a iniciar un peculiar model de desenvolupament capitalista de la ciutat.
Els vincles entre l’ajuntament de Barcelona, la banca local i les societats financeres de serveis i d’infraestructures, desvetllaren l’atracció del capital autòcton i forà gràcies a la definició dels grans projectes urbanístics: la reforma interior, el pla d’enllaços, el projecte d’exposició d’indústries elèctriques, etc., els quals requeriren progressives emissions de deute públic.
Les elits tradicionals aconseguiren d’ampliar les seves perspectives d’actuació tot diversificant les inversions i substituint les intervencions polítiques directes per la consolidació com a grups de pressió. Aquests nuclis de poder urbà compartiren la notorietat econòmica amb nous inversionistes deslliurats dels vincles de dependència política directa amb el vell centralisme i que intuïren hàbilment les noves oportunitats financeres i especulatives. La construcció, l’electrificació, les aigües, els transports, el sanejament i la neteja foren sectors necessitats de reagrupaments de capital i d’aportacions estrangeres.
Al voltant d’aquests sectors s’aplegaren en els consells d’administració de les empreses membres de les nissagues fabrils i financeres, involucrades fins aleshores en interessos ferroviaris i immobiliaris, juntament amb representants de les noves promocions de polítics, financers i juristes. Tot plegat esdevingué una combinació afortunada que ajudà a obtenir concessions de les institucions públiques i a reconvertir el paper tradicional de la banca amb el finançament d’iniciatives lligades al desenvolupament conjuntural.
A partir de la primera dècada proliferaren companyies vinculades a les obres i els serveis públics, com Construccions i Paviments S.A. (1911), Cubiertas y Tejados (1916), Foment de la Propietat (1912), Companyia Anònima de Funiculars i Ascensors (1917), Tramvies de Barcelona S.A. (1905), Companyia General d’Enllumenat per Acetilè (1901), Energia Elèctrica de Catalunya S.A. (1911), etc. S’hi integraren els llinatges clàssics del món industrial, comercial i financer, provinents de sectors del vell dinastisme, amb grans riqueses patrimonials obtingudes gràcies a la bonança econòmica dels primers anys restauracionistes, singulars nouvinguts del camp republicà qualificats de nou-rics a partir de la conjuntura dels anys bèl·lics, i financers i industrials de les noves branques productives, afins al regionalisme. Destacaren, pel seu caràcter emblemàtic, les següents companyies:
Foment d’Obres i Construccions, S.A. Creada el 1900, a partir de la reconversió de l’empresa familiar Piera, Cortinas i Cia. en societat anònima, s’inclinà vers les obres públiques a partir de la construcció dels molls del port de Barcelona al començament de segle i la xarxa de col·lectors de sanejament. Aconseguí la concessió de la conservació del clavegueram i des del 1913 el servei d’escombraries, neteja i regada de la ciutat. Als anys vint urbanitzà el recinte per a l’Exposició del 1929 i participà en l’edificació de 4 000 habitatges als barris populars perifèrics impulsats per Primo de Rivera. Vinculada a la Banca Mas-Sardà, els seus consells d’administració foren presidits fins a la Guerra Civil pels antics polítics liberals Agustí Viñamata i Vilaseca i Joan Maluquer i Viladot.
Publicitat d’Asland, El·libro de oro, 1921.
AC / G.S.
General d’Asfalts i Portland Asland. Formada el 1901, es desenvolupà en estreta connexió amb el creixement de la construcció privada i pública, subministrà els materials per a les obres del port de Barcelona, pantans i embassaments de les grans empreses elèctriques i per a edificis tan singulars a la ciutat com els magatzems Jorba i l’Hotel Ritz. Connectada amb el Banc Hispano-Colonial, aplegà en els consells d’administració membres de les prototípiques nissagues industrials i financeres amb implicacions monàrquiques i regionalistes, com els Güell, López, Ferrer i Vidal, Arnús, Bertran, Robert, Garí, Sentmenat i Abadal.
Catalana de Gas i Electricitat. Fundada el 1843, adoptà el nom definitiu l’any 1912 en absorbir la Central Catalana d’Electricitat; des del 1923 fou l’única entitat subministradora de gas al territori català. En el consell d’administració del 1921 participaren l’antic polític conservador Melcior Ferrer i de Bruguera, descendent d’una de les famílies impulsores de la Societat Catalana d’Enllumenat per Gas, l’industrial tèxtil Eusebi Bertrand i Serra i també el dirigent regionalista Francesc Cambó.
Societat Espanyola de Construccions Elèctriques. Succeí l’empresa del polític republicà radical Joan Pich i Pon el 1912, beneficiada per les concessions municipals de manteniment i dotació d’enllumenat d’edificis i carrers. La nova societat s’orientà vers el subministrament d’energia i la construcció i venda d’aparells elèctrics, complementada l’any 1919 amb la creació d’Hidroenergia del Cadí. L’any 1920, sota la gerència de Joan Pich i Pon, presidí el consell d’administració Carles Maristany, nebot del polític liberal Pere Grau Maristany i Gibert, i n’eren consellers el regionalista Francesc Ripoll i Fortuño i l’hisendat republicà Ramon Fernández i Valdés.
Societat General d’Aigües de Barcelona. Un grup bancari adquirí l’any 1920 les accions de la societat francesa que proveía la ciutat des del 1882, domicilià l’empresa a Barcelona, amplià el capital i l’abast geogràfic de les seves actuacions i possibilità la compra d’un plec d’accions a l’ajuntament barceloní. Els primers consells d’administració foren presidits per l’ex-alcalde liberal Ròmul Bosch i Alsina, i hi participà també el regionalista Josep Rogent i Pedrosa. Anys després n’eren vocals dos fundadors de la formació ultradretana dels anys vint, la Unión Monárquica Nacional, Darius Rumeu i Freixa, el baró de Viver, el batlle barceloní que potencià l’Exposició Universal del 1929, i el banquer Josep Garriga i Nogués, juntament amb el financer regionalista Joan Ventosa i Calvell.
Les renúncies polítiques del període de la dictadura de Primo de Rivera no significaren l’abandó de les línies d’expansió econòmica dels nuclis dirigents dels negocis urbans, sinó que fins i tot n’intensificaren les ramificacions fora de Catalunya i es beneficiaren de l’empenta de les grans construccions oficialistes.