Indústria i electricitat

El segle XX heretà una dinàmica de canvi que tingué una profunditat i una amplitud desiguals. Des de mitjan segle XIX, el sector agrari experimentà un procés de transformació constant que es manifestava amb la intensificació i l’especialització dels conreus i amb la substitució parcial de conreus tradicionals per altres de moderns. Sobre aquesta transformació se sostingué la industrialització de la perifèria peninsular, i especialment, la catalana. Però el procés es va veure interromput, successivament, per polítiques comercials inadequades i per circumstàncies externes que donaren lloc a un creixement desequilibrat i, de vegades, a una industrialització en illots. Del 1898 al 1930, aquests factors externs foren la pèrdua de les colònies, la Primera Guerra Mundial i la Gran Depressió que succeí la crisi de 1929.

La crisi colonial del 1898

Com ha plantejat Joaquim Nadal, la pèrdua de les colònies obrí un “tombant decisiu en la història industrial de Catalunya, fàcil d’entendre si es té en compte que el 20% de la producció catalana anava destinada a Cuba i Filipines”. Només en les manufactures de cotó, l’exportació havia passat d’l 200 000 de kg el 1883 a 11 700 000, 14 anys després. La indústria cotonera, segons el Foment del Treball Nacional, donava feina a uns 13 500 obrers, i dedicava mig milió de fusos i 8 000 telers per al mercat cubà, alhora que les exportacions se situaven en 1 o 1 500 000 milions de peces.

La composició del comerç, que tenia com a eix el port de Barcelona, experimentà variacions dignes d’esment. La independència de les colònies americanes va establir una línia divisòria entre una etapa en què el comerç internacional era majoritari i una altra en què predominà l’interior, de cabotatge. Malgrat tot, la crisi no començà immediatament.

Manufactures Carol, Sabadell, F.Casañas, s.d., MHS-AC.

G.S.

És cert que el 1898 va marcar el canvi de signe en la marxa de les exportacions de manufactures cotoneres, amb una davallada pronunciada, però diversos factors expliquen que l’impacte de la pèrdua de les colònies quedés esmorteït. En primer lloc la depreciació de la pesseta va frenar les importacions i serví d’estímul a les exportacions. En segon lloc, la guerra va convertir en demanda interior una part no menyspreable de la demanda colonial: les tropes que tornaven van haver de ser reequipades i els civils necessitaven proveir-se de moltes coses. A més, no es va produir una ruptura immediata entre els exportadors catalans i la clientela colonial, de manera que aquells van poder explotar els avantatges del coneixement del mercat, mentre els nous proveïdors s’hi adaptaven.

Superada una certa paràlisi de la indústria deguda a la declaració de guerra (por, increment dels valors dels canvis monetaris i del preu dels carburants), va seguir, ja el 1899, una allau de comandes de Cuba, Puerto Rico i Filipines, que, unida a l’elevat nivell de la demanda interior, va portar a ampliar o a crear fàbriques. Però la remuntada de 1899 i l’efervescència industrialista van ser fenòmens passatgers. Sens dubte, la importància de la pèrdua del mercat colonial hauria estat inferior si no s’haguessin plantejat els problemes addicionals d’estructura i organització internes (la disminució del consum interior, la insuficiència i la carestia dels transports) a més de causes circumstancials (increment del preu del carbó i el cotó) i d’altres vinculades a la cristal·lització d’un mercat monopolista.

Així, aspectes que havien semblat conjunturals anaven adquirint trets gairebé permanents. A partir del 1898, l’evolució de la indústria catalana es caracteritzà per la successió de crisis cícliques i fins i tot depressions.

De la Primera Guerra Mundial a la Gran Depressió

Els primers efectes de l’esclat de la Gran Guerra es van transmetre a l’economia catalana a través del sistema financer. El canvi més radical es va donar per la manca de liquidesa: a la impossibilitat de cobrar les vendes efectuades a l’exterior, s’hi afegí l’obligació de fer efectius els saldos que els fabricants tenien compromesos amb la banca estrangera i la nul·la realització de valors, deguda al tancament de la borsa. A conseqüència de la desconfiança i del pànic no van trigar a produir-se la retirada de dipòsits als bancs, la suspensió d’operacions i l’alteració del preu de les mercaderies.

Tot apuntava més aviat al desastre que a la recuperació. Calgué una declaració expressa de neutralitat, una mobilització dels grups d’interessos econòmics i, sobretot, una actuació dels governs bel·ligerants perquè es presentessin símptomes de canvi. En efecte, la intendència francesa, en lloc de posar problemes a la baixa qualitat dels productes transpirinencs, decidí encarregar la compra de partides importants d’articles. Gairebé simultàniament, a nivell privat o per encàrrec del govern alemany, una sèrie d’individus es llançaren a comprar mercaderies catalanes. Els preus es van disparar i una massa de diners gens menyspreable va començar a afluir a les arques dels industrials, solucionant el problema de la manca de liquidesa i reduint la tradicional diferència entre el volum de vendes compromeses i el de les realitzades realment. Tanmateix, però, no es pot parlar de reactivació fins més endavant a causa, entre d’altres coses, de l’escassetat i l’acaparament de matèries primeres i del canvi substancial que s’operà en la composició del capital de moltes empreses catalanes.

Principals empreses industrials a Catalunya. 1930.

El conflicte mundial va obrir un període de creixement industrial i comercial discontinu que tingué uns efectes desiguals segons els sectors. Mentre que va beneficiar, en general, la indústria tèxtil, va resultar nefast per a la indústria surera, la ceràmica o la sabonera per esmentar exemples relacionats amb zones tan diferents com Girona i València. En un principi, hi va haver una incidència negativa sobre la formació de capital: les xifres relatives a la creació de societats no arribaren el 1915 a les de l’any anterior, i fins el 1917 no es va donar un gir veritable en la situació. L’onada expansiva va afectar de manera desigual els Països Catalans. Així, a la participació lleugerament creixent del País Valencià en el capital total de noves societats es contraposa el comportament oscil·latori que es pot observar per a Catalunya. Al llarg de la guerra, el predomini de les empreses de caràcter industrial dins el conjunt de les societats mercantils tendiria a refermar-se.

Pel que fa al comerç es pot afirmar, com diu Carles Sudrià, que “per al conjunt de la producció catalana el mercat interior català ha estat sempre el principal des del punt de vista quantitatiu. Tractant-se, però, d’un territori petit, Catalunya necessitava mercats externs per a especialitzar-se i aconseguir nivells elevats de productivitat”. La guerra va produir un augment de l’exportació de productes espanyols, afavorit per les limitacions dels estats en conflicte. A aquests canvis s’afegiren els que es produïren a l’interior de cada sector i la relativa estabilitat de les importacions.

Acabada la guerra, la tornada a les condicions normals de mercat va imposar reajustaments, com ara l’elaboració de noves polítiques empresarials capaces d’afrontar la situació o l’accentuació de la imbricació del capital català amb l’espanyol, cosa que responia a una pràctica sistemàtica de diversificació d’inversions financeres.

Entre 1923 i 1930, dates que emmarquen el cicle de la Dictadura i el començament de la Gran Depressió, va tenir lloc un creixement industrial basat en el desenvolupament dels sectors més dinàmics. Durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera va augmentar la quantia relativa de la inversió i progressaren més les indústries bàsiques que les de béns de consum. D’aquest fet es dedueix l’existència d’un cicle inversor: la formació de capital privat anava augmentant perquè així ho feien la demanda, els beneficis empresarials i els altres determinants de la inversió. Sectors clau de l’economia catalana com la indústria tèxtil, que durant la Dictadura havia experimentat un estancament, van aconseguir remuntar-se entre 1930 i 1932, tot i que no arribaren a superar la crisi crònica del ram.

Es podria dir, per tant, que l’impacte de la Gran Depressió es va veure endarrerit i esmorteït per l’endarreriment relatiu de l’economia espanyola.

Del sector tèxtil a la diversificació industrial

Distribució sectorial de la indústria a Catalunya.

Des del segle XIX, la industrialització s’havia convertit en un eix fonamental de l’economia catalana. Centrada inicialment en el tèxtil, impregnà tota la base econòmica i, pel mateix motiu, tota la societat. Durant els primers catorze anys del segle XX, Catalunya, capdavantera en la producció industrial espanyola, presentava les característiques d’una economia mitjanament industrialitzada amb un sector agrari de fort dinamisme que ocupava bona part de la mà d’obra. En continuïtat amb l’etapa anterior, el pes del tèxtil continuava essent decisiu, si bé s’havia iniciat un procés diversificador d’àmplies conseqüències. En essència, es tractava d’una economia de transformació que depenia gairebé íntegrament de primeres matèries (cotó, llana, carbó i ferro) i, en bona mesura, d’aliments procedents de l’exterior.

El període comprès entre la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil del 1936-39 es caracteritzà per una fase de creixement amb oscil·lacions. En efecte, el creixement en termes absoluts de la població gràcies a la immigració es va complementar amb el del producte interior brut. En conseqüència va augmentar la renda per habitant i s’incrementà la productivitat en l’agricultura i la indústria, a causa dels adobs, la maquinària i l’especialització, en el primer cas, i de la mecanització i el canvi tecnològic i organitzatiu en el segon. Les oscil·lacions eren condicionades per problemes de mercat, agreujats per la independència de les colònies i la configuració d’un mercat mundial tancat, l’endarreriment de l’agricultura en el conjunt de l’Estat i la mateixa estructura i dinamisme de l’oferta industrial.

Distribució sectorial de la indústria. 1900.

Crida l’atenció la forta discrepància de Catalunya i la relativa similitud del País Valencià i les illes Balears respecte al conjunt de l’Estat espanyol, com ho indica una comparació entre la distribució per sectors de la indústria el 1900, i també l’evolució del sector industrial a Catalunya entre els anys 1914 i 1925. Mentre que el sector tèxtil perdia pes relatiu en el conjunt del sistema industrial català, el metall, la química i un ample ventall d’activitats, des de les construccions elèctriques fins al ciment, prenien més importància. Impulsades pel canvi d’estratègia del capital a nivell internacional o per iniciatives locals, es consolidaren o sorgiren empreses claus per als seus respectius sectors, com ara la Companyia Transmediterrània, Roca Radiadors o l’Asland, només per esmentar algunes de les més significatives. L’estratègia de descentralització de la producció seguida per aquesta última i visible en les seves fàbriques de Castellar de N’Hug, Montcada, Villaluenga i Dos Aguas (tancada a continuació) no permet mantenir gaires dubtes pel que fa als motius que la regeixen, que no són d’altres que un apropament als centres de consum efectiu. Entre les indústries de nova creació destacà La Seda de Barcelona S.A., escripturada el 1925 i localitzada al Baix Llobregat, zona de tradició sedera i forta implantació d’indústries punta. Per aquestes mateixes dates, enmig d’una etapa de prosperitat, es reestructurà la indústria suro-tapera, sector decisiu en l’economia d’algunes localitats de Girona.

Remarcar la gran empresa no significa oblidar que el teixit productiu descansa sobre una amplíssima base d’empreses petites i mitjanes, flexibles i fortament lligades a l’entramat de la cultura material i institucional del país.

Segons una pauta de desenvolupament profundament desequilibrada, Barcelona, “capdavantera de l’activitat econòmica espanyola” fins a la Guerra Civil, en expressió de Joaquim Nadal, actuava de veritable, si bé no exclusiu, motor de les transformacions. Afectada per un creixement de població intens, veié sorgir indústries de sectors diferents per a satisfer necessitats diverses i en augment. Al costat del tèxtil, la metal·lúrgia i la química, hi havia representades l’alimentació, els adobs, els materials de construcció, les arts gràfiques, entre moltes d’altres. Barris com el de Sant Martí de Provençals havien assolit una estructura productiva madura ja des dels anys setanta del segle XIX. Tanmateix, però, en conjunt, Barcelona va adquirir entre el 1900 i el 1930 una estructura econòmica veritablement industrial, en la qual els sectors metal·lúrgic, químic i de la construcció foren els que s’expandiren més. En 1920-22, l’estructura industrial de la ciutat —segons les quotes pagades en concepte d’impost— estava encapçalada pel tèxtil, seguit pel metall i la química. Destacava, també, la importància de les elèctriques i l’alimentació. L’amplitud de la diversificació diferia segons els barris, i no obstant el retrocés del tèxtil, en termes relatius respecte al 1910, en la majoria de zones aquest era el sector que predominava.

La tendència a la concentració geogràfica de la indústria tèxtil tenia a la ciutat de Barcelona una de les manifestacions més patents. El sector del cotó, amb 311 250 fusos i 10 249 telers, es localitzava al nucli urbà i en tres dels antics pobles agregats: Sants, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Als anys posteriors a la Primera Guerra Mundial es produí un retrocés numèric dels fusos i els telers. Dins d’aquesta tendència general, el comportament de les diferents zones varià, si bé els nuclis essencials del cotó continuaren essent els mateixos que el 1908. D’altra banda, la mecanització de les operacions esdevingué gairebé completa. Pel que fa a la grandària germinà un procés de concentració no exempt de contradiccions, amb diferències considerables entre els barris.

En el comportament d’algunes firmes clau es detectava una tendència a la concentració empresarial acompanyada de dispersió geogràfica. Efectivament, com a tàctica molt arrelada, els industrials mantenien un tipus de producció dispersa, no ja en establiments diferents de la mateixa localitat sinó en d’altres pobles, procurant alhora que el dipòsit de gènere estigués a Barcelona, amb el consegüent protagonisme de la ciutat en les operacions finals i el seu caràcter de centre neuràlgic del comerç. Els anys vint, el ram de l’aigua (estampació, tint, blanquejament i aprest) enfortia les seves posicions en el conjunt del tèxtil i en modificava l’estructura interna. Aleshores, continuava el predomini dels petits establiments especialitzats o les seccions situades en plantes fortament integrades. Tanmateix, però, no es tracta d’un fenomen unidireccional. Quadres especialitzades en operacions de filats o teixits i a nom d’un sol titular passaren a ser ocupades per petites indústries i destinades a activitats diverses. Al contrari, d’altres buscaren acollir en un mateix immoble activitats fins aleshores disperses en edificis diferents. La nova energia elèctrica no era aliena a aquesta dinàmica.

La resta de les branques del tèxtil de la ciutat, l’estam, la llana, el cànem i el lli, eren tècnicament endarrerits, i la seda era representada per un mosaic de petites unitats, de vegades simples seccions marginals dedicades, en la mateixa zona o en d’altres llocs, a activitats diferents dins del tèxtil i amb tendència a la pèrdua d’incidència.

La indústria química travessava una fase d’assentament. Barcelona era la seu social d’empreses d’envergadura, com ara Cros o Monegal. Les plantes d’una certa grandària tendien a emplaçar-se fora del perímetre urbà o lluny de la ciutat, cosa que no passava amb els productes farmacèutics i de perfumeria. D’altra banda, la indústria alimentària va tenir en la cervesera (S.A. Damm, 1910) i la farinera exemples significatius.

Amb el creixement urbà, la indústria de la construcció es desenvolupà considerablement. Al costat de símptomes d’endarreriment, en el període comprès entre el tombant de segle i el 1936 hi hagué un increment de l’edificació i del nombre de treballadors ocupats. En aquesta època van quedar configurades, per creació o transformació d’altres, empreses cridades a realitzar un paper de primer ordre en el sector: Foment d’Obres i Construccions, S.A. (FOCSA), Auxiliar de la Construcció, Construccions i Paviments, S.A., Cubiertas y Tejados, S.A. o Uralita.

La metal·lúrgia i el sector de l’automòbil

La metal·lúrgia, tradicionalment tributària del tèxtil, va començar a desvincular-se’n durant la dècada dels anys setanta del segle XIX. En iniciar-se el nou segle, La Maquinista Terrestre i Marítima ja feia anys que construïa locomotores, i Material per a Ferrocarrils i Construccions instal·lava forns d’acer Siemens. Noves empreses s’obrien camí disposant de modernes fargues (Unió Metal·lúrgica), mentre que d’altres de forta implantació (Tallers Pfeiffer) continuaven construint maquinària per a l’agricultura. La influència de les circumstàncies excepcionals, en aquest cas la guerra de Cuba, es feia sentir en l’impuls donat a determinades branques d’activitat, com ara la construcció de calderes.

La siderúrgia era representada per empreses a mig camí del gegantisme de les biscaïnes i de les de caràcter artesanal. Amb la seva incorporació al grup Rivière, les unes reforçaren posicions assolides a través de les fàbriques de filferro de Sant Martí i Casa Antúnez, mentre que d’altres atenyien un capital social elevat, i encara unes darreres, sorgides més tard, buscaren un ampli camp d’actuació, amb casos tan significatius com els dels Alts Forns de Catalunya, Argemí i Cia, o Aceros Hispania S.A.

Sovint, la indústria metal·lúrgica de transformació estava relacionada amb establiments dedicats a tasques de revisió, reparació o adequació de maquinària. A vegades, el taller de ferreria i panys ho era, també, de construcció de màquines. El 1907, una font oficial atribuïa a Barcelona 67 tallers i serralleries destinades a construcció i reparació de maquinària, que donaven ocupació a 2 687 obrers, xifres totes inferiors a la realitat. Dimensions variables i fort grau de concentració n’eren les característiques més destacades.

Les empreses més grans tendien a racionalitzar la producció mirant d’abaratir els costos salarials. Possiblement, es tractava d’una de les condicions que imposava la diversificació, orientada a crear centres d’atracció forts per tal d’absorbir no solament els excedents de mà d’obra d’altres sectors sinó, sobretot, la més qualificada dels tallers.

Abans del començament de la Primera Guerra Mundial, junt amb la construcció de màquines s’havien desenvolupat les especialitats de trefilatge, reixetes, teles metàl·liques i claveteria. A les firmes principals de la primera etapa (Rivière, Detouche), se n’hi anaven afegint d’altres, entre elles la construïda el 1910 per R. Marull. Les activitats manuals es reduïen a la fabricació de claus en algunes encluses. És significatiu el paper que hi van tenir les cases que subministraven articles per a la indústria tèxtil —petites, bé que especialitzades— que produïren des de gafets fins a cilindres per a estampar. En les construccions mecàniques, les xifres que van del 1908 al 1922 assenyalen un increment notable, dins de termes modestos, si es pren com a indicador la força motriu utilitzada. Si, en el conjunt de la metal·lúrgia, la dependència exterior no havia pogut ser escombrada, algunes dades fan pensar que es va donar una articulació del sistema productiu al voltant de les grans empreses que, d’altra banda, es veien obligades a diversificar les seves produccions per tal d’afrontaries dificultats.

El sector de l’automòbil, inicialment lligat a l’activitat d’agents de cases estrangeres, a l’explotació de llicències, també estrangeres, o a la iniciativa d’afeccionats sense preparació, presentava un caràcter marcadament artesanal. Més endavant, l’activitat es multiplicà i foren coneguts els noms de Biada, Elizalde i Cia (1913), o David (1914). En una operació de més projecció, La Hispano Suïssa, Fàbrica d’Automòbils S.A., prenia el relleu de dues empreses pioneres, la J. Castro i de la E. de la Cuadra. Tot i que la nova empresa va concentrar una bona part de la seva activitat en la nova fàbrica del barri de la Sagrera uns anys abans de la Primera Guerra Mundial, no va arribar a fer el pas de la producció en sèrie. Les noves firmes sorgides de la transformació de tallers mecànics (Díaz i Grilló) o de fumistería i calefacció (Tallers Hereter S.A.), o les que s’aprofitaven de la infrastructura de fàbriques tèxtils (Matas i SCR), ni altres (Amèrica Autos; Batlló germans), no aconseguiren de transformar el sector en motor del creixement econòmic. La curta vida de la mallorquina Loryc S.A., experiència particular en l’economia de l’illa, reproduí les limitacions d’una indústria sense cadena de muntatge.

L’electrificació de la indústria

Producció d’electricitat a Catalunya. 1923.

Si l’energia és un factor essencial en el desenvolupament del món material, la conquesta de noves formes incrementà les possibilitats de desenvolupament. En paraules de W. Heisenberg, l’entrada en escena de l’electricitat representà una “alteració decisiva en el caràcter de la tècnica”. Des del segle XVIII, màquines d’electricitat estàtica s’havien emprat per a produir llum i escalfor, però fins al segle XIX no van estar a punt les tecnologies adequades per a una aplicació industrial sistemàtica. Entre el 1878 i el 1882, Thomas Edison, auxiliat per un equip de col·laboradors i bons laboratoris, establí els elements essencials del modern sistema d’enllumenat elèctric.

Producció d’energia elèctrica a l’Estat espanyol.

Fins a la Primera Guerra Mundial, l’adopció de l’electricitat a l’Estat espanyol es caracteritzà pel sotmetiment a limitacions tècniques, la dispersió i el predomini de les tèrmiques als grans centres urbans. A Catalunya, després dels primers tempteigs de la fi del segle XIX (els assaigs amb el sistema Gramme al vapor Victoria, l’enllumenat de La Maquinista Terrestre i Marítima) es produí un primer llançament important cap al 1907, seguit d’una acceleració a partir del 1913, any en què les línies mestres del complex elèctric van aparèixer configurades. En la indústria, l’electricitat passà de ser aplicada únicament a l’enllumenat de fàbriques i tallers a convertir-se en l’element motor de les màquines i en un component essencial de diversos processos productius en sectors punta de la siderúrgia i la química.

Res més lluny de la transició energètica que la imatge idíl·lica d’un vapor vell i caduc o un gas esmorteït que es rendeixen als peus de la flamant electricitat. A l’ambient de gran duresa que la bressolà (obstruccionisme entre científics, batalla dels sistemes, interessos econòmics enfrontats, espionatge industrial) s’afegí la complexa problemàtica dels processos de substitució. En primer lloc, moltes empreses s’enfrontaren al repte de la nova modalitat energètica amb instal·lacions de vapor o gas recentment col·locades, encara sense amortitzar i amb possibilitats d’aconseguir reduccions en el consum de combustible i augments de rendiment tèrmic i seguretat. És difícil qüestionar la racionalitat de M. Marqués, quan a la seva fàbrica de Vilanova i la Geltrú transformà la màquina de vapor Corliss en una compound (modificació que permetia un estalvi i una utilització més eficaç del vapor), amb l’esperança d’estalviar pels volts del 15% de combustible. De vegades les millores derivaven de tecnologia autòctona, com en el cas de l’aparell d’injectar quitrà preparat per Canela i Palà. Alguns industrials trobaren en aparells de segona mà la solució a problemes o escanyaments puntuals, fet que explicaria la desviació d’una quantitat significativa de motors de gas cap a les illes Balears. A més, la política de preus, que tenia una importància vital tant per als consumidors d’un bé escàs i valuós com per als inversors, obligats a rendibilitzar les importants sumes invertides, resultava un veritable problema per adoptar l’electricitat. Fins el 1912 era més cara que el gas o el carbó. És cert que, a partir del 1917, la competència va enfonsar els preus, però dos anys més tard es van unificar les tarifes i prengué forma una situació de monopoli. De l’etapa anterior, segellada per una competència ferotge, les companyies en van sortir amb estructures financeres afeblides i, per tant, llastrades per al seu desenvolupament futur. El sistema elèctric català, dependent en bona mesura d’aportacions energètiques exteriors, disposava d’una infrastructura menys eficaç que la mitjana de les instal·lacions espanyoles.

La demanda d’energia elèctrica a Catalunya passà dels 50,5 milions de kWh, el 1901, a 80,7 milions el 1907, i assolí la xifra de 100,5 dos anys més tard. A partir d’aleshores es produí una acceleració, discontínua d’altra banda, del creixement.

Formes d’energia en els sectors miner, químic i siderometal·lúrgic de Catalunya.

L’energia de vapor constituïa, al principi del segle XX, la major part de la força motriu de la indústria de Barcelona i la seva comarca, que era l’àrea de consum energètic més elevat. El 1910, la potència instal·lada es distribuïa entre els 76 728 cavalls moguts per vapor, 14 349 per electricitat i 8 100 per gas, de manera que es palesa la puixança de l’electricitat. El radi d’acció de la Companyia Barcelonesa d’Electricitat, magnífica herència del segle XIX, s’anava estenent a les fàbriques del Barcelonès. Al començament dels anys vint, l’àrea d’uns 30 km de radi entorn de la ciutat concentrava el 90% del consum català d’energia elèctrica. A partir del 1905, l’evolució de la instal·lació del vapor i l’electricitat seguiren un traçat pràcticament paral·lel, fet que comportà una modalitat complexa de transició energètica, llunyana de la simple substitució d’una forma d’energia per una altra. Les diverses etapes de l’electrificació foren les següents: a una forta progressió, en 1906-10, hi va seguir un progrés considerable en 1911-20, un retrocés en 1921-25 i un nou llançament en 1926-30.

En els primers moments, l’electricitat no s’aplicà en plantes d’una grandària considerable, sinó en petites unitats, com ara un rentador de llana o una fàbrica de pastes per a sopa. Entre el 1905 i el 1910 es va estendre pràcticament a la totalitat dels rams i, en el període 1911-15, es generalitzà a tots els sectors. Quan un industrial optava pels electromotors, no ho feia, en general, de manera exclusiva o irreversible. Al contrari, els simultaniejava amb d’altres formes i, en ampliacions o substitucions posteriors, podia recórrer al vapor, el gas o el fuel. En altres casos, com el de L’Espanya Industrial, l’electrificació fou tardana i intensa, mentre que a les dues fàbriques metal·lúrgiques de Rivière es produí una juxtaposició de vella i nova tecnologia a la de Casa Antúnez (vapor i gas són complementaris i utilitzen les mateixes transmissions) i una electrificació total tardana a la de Sant Martí. Amb l’electricitat, energia versàtil, fàcil de transportar i susceptible de ser fraccionada, la indústria es dotà de noves possibilitats per a transformar les condicions de producció o, simplement, per a assegurar el funcionament de l’aparell productiu en moments de carestia o escassetat de carbó.

En general, l’electricitat va obrir el camí a noves indústries tot donant un impuls a la diversitat en la producció. Al subsector de béns d’equip, hi havien anat apareixent, des de molt aviat, cases especialitzades en el subministrament a centrals (La Indústria Elèctrica; Planas, Flaquer i Cia; la Electra-Industrial de Terrassa) capaces no solament de cobrir la quasi totalitat del mercat català sinó també d’exportar fora del país. Amb el temps es van crear fàbriques d’acumuladors, dinamos, cables, carbons elèctrics, làmpades incandescents, entre d’altres, com també tallers de construcció de petits aparells. L’exemple de La Electricidad S.A., vinculada a l’Electra Brutau S.A., il·lustra la tendència al sorgiment de societats de construcció i instal·lació de maquinària a l’ombra de companyies menors, dedicades a l’explotació i el subministrament d’energia. És cert que la petita i mitjana empresa van trobar ocasió de fer-se un espai, però algunes realitzacions (la fàbrica Pirelli a Vilanova i la Geltrú o de Làmpades Z a Barcelona) apuntaven ben amunt. L’esforç inversor afectà no solament l’epicentre del consum energètic sinó també zones allunyades, com les Balears.

El consum brut d’energia a Catalunya.

Un ram amb importants possibilitats inicials fou el dels electromotors, veritable múscul de la nova era. Cases molt arrelades, com l’esmentada Planas, Flaquer i Cia, de Girona, van incorporar la nova especialització a la seva activitat. La meitat de les 32 cases barcelonines que el 1915 fabricaven motors s’havien especialitzat en aquests aparells, mentre d’altres combinaven diverses modalitats. Emparades en la carestia del carbó durant la Primera Guerra Mundial i en les dificultats d’abastament d’alguns productes, noves firmes s’incorporaren al sector. El 1922 figuraven 65 societats anònimes de material elèctric amb un capital escripturat de 49,2 milions de pessetes.

Fóra inadequat, amb tot, avaluar els efectes de l’electrificació de manera lineal. Empreses del país que, com La Maquinista, centraven una part de l’activitat en la fabricació de calderes de vapor o motors de gas van acusar la davallada en la demanda d’aquests productes. Solament arribà a proporcionar algunes peces complementàries als fabricants d’electromotors. En contrapartida, es va beneficiar de l’impuls donat a la construcció d’aparells elevadors per als ports i d’altres llocs. Fins el 1915, havia instal·lat 1 7811 d’aquests aparells, tot i que no havia pogut desprendre’s de la dependència exterior.

Davant la presència abassegadora de les firmes estrangeres, mestresses de patents i de les grans companyies d’electricitat, l’avenç de les cases autòctones va resultar insuficient per a mantenir l’augment de demanda del mercal. El capital estranger va intentar contro lar les més variades manifestacions de la indústria de material relacionat amb l’electricitat. Així va passar amb la fàbrica Chamond y Triana (1913), filial d’una companyia francesa de comptadors i matèries per a fàbriques de gas. De la mateixa manera, el capital alemany, amb una forta implantació al mercat de subministrament d’electromotors i accessoris, va utilitzar les firmes locals per a mantenir la clientela i assegurar el futur. Aquesta fou l’orientació que va presidir l’absorció de La Indústria Elèctrica S.A. per la Siemens-Shuckert (1910) i l’establiment de la planta de producció a Cornellà, operació que va convertir l’empresa en pionera de la fabricació de motors en grans sèries, amb plantilles i calibres de precisió i a partir de peces intercanviables. Paral·lelament, d’altres grans firmes internacionals van intentar apoderarse del mercat amb sucursals o filials. Després de la Primera Guerra Mundial, la batalla pel control del mercat es va intensificar.

La dependència energètica a Catalunya. 1900-1935.

D’altra banda, la creació d’indústries altament consumidores d’energia exigia quelcom més que noves tecnologies. Amb un modest 4%, Catalunya se situava a gran distància de països amb disponibilitat energètica elevada (França, Noruega, Suècia) i dels quals les indústries electroquímiques i metal·lúrgiques absorbien per sobre del 30% de la hidroelectricitat oferta. Això no va impedir que, entorn del capital estranger, sorgissin iniciatives en el sector electroquímic que es materialitzaren en empreses destacades. Una d’elles, l’Electroquímica de Flix (1897) va contribuir, junt amb la Cros i d’altres, a l’afermament d’un sector que havia de madurar durant la Primera Guerra Mundial.

Finalment, des d’un altre angle, els efectes de l’electrificació sobre la indústria també van significar alteracions en la tipologia de les fàbriques, en fer viables els edificis d’una sola planta (fàbrica Casarramona); augments en la productivitat de les empreses, almenys en els casos estudiats del ciment i del carbur de calci, i alteracions en la composició del capital fix; racionalització de la producció; potenciació de la petita indústria, per no esmentar la requalificació d’un sector de la mà d’obra i l’augment de la seguretat en el treball.

El sistema financer

Tot i el fet d’experimentar transformacions importants des del final del segle XIX i un fort creixement en les dues primeres dècades del segle XX, el sistema financer espanyol no havia aconseguit superar, els anys trenta, el retard que el separava d’altres estats occidentals. Segons l’economista C. Sudrià, Catalunya presentava “la situació insòlita d’un país industrial, actiu i dominador en les activitats més dinàmiques de l’economia, però sotmès a decisions de fora en allò que constitueix la medul·la del poder econòmic en qualsevol sistema capitalista”. Amb tot, s’havia creat una “xarxa bancària sòlida que, al començament de segle XX, donava a la banca catalana la primacia absoluta”.

Acabada la Primera Guerra Mundial, la sorollosa ensorrada del Banc de Terrassa i el Banc de Barcelona va provocar el replegament del món financer català i, a partir del 1920, s’assistí a una contínua retirada. Finalment, la fallida del Banc de Catalunya el 1931 va constituir la “sotragada que va acabar d’avortar la fràgil existència d’un món financer amb presència catalana”, en expressió de Joaquim Nadal. En la seva qualitat de principal plaça financera d’Espanya i de Catalunya, Barcelona, fins i tot no tenint banca comercial, va exercir un paper de primer ordre en aquesta gènesi.

Pel que fa a les característiques de la banca barcelonina del 1899, crida l’atenció, en primer lloc, el volum del seu actiu total, molt superior al de la banca madrilenya, però inferior al de la basca. Així mateix, la gran importància del capital, de la caixa i dels comptes corrents contrasta amb xifres reduïdes de corresponsals i préstecs. Les entitats bancàries seguien estratègies variades. Al cap de vint-i-tres anys de vida, el Banc Hispano-Colonial va orientar-se cap a la reducció del seu capital inicial. Creada el 1910, la S.A. Arnús-Garí, futura banca de valors més important de Catalunya, va participar des de molt aviat i cada cop més en la vida de les empreses. A l’esplendor de la primera postguerra mundial i la Dictadura de Primo de Rivera, va seguir el parèntesi de la crisi del 1920-21, per a continuar amb una època d’eufòria, d’alça i d’optimisme industrial.

La Banca Arnús va optar des del seu inici, el 1846, fins al 1930 per una línia mixta de banc de valors, banc industrial i banc comercial. La seva presència en empreses d’envergadura (Cia. d’Electricitat i Gas Lebon, Catalana de Gas, Cia. General de Tramvies i Tramvies de Barcelona) no ha d’amagar que la activitat més intensa es va desenvolupar en borsa i en la col·locació de títols.

A través de les diverses denominacions que tingué (Banca Marsans, i J. Marsans, Rof i Fills) i independentment del caràcter jurídic (familiar o anònim), la Banca Marsans operava amb valors mobiliaris, paper de l’Estat, fons públics, accions i obligacions industrials de tot el món.

El caràcter dinàmic de l’activitat financera es manifesta en la transformació d’entitats ja existents (la Banca Marsans, la Tusquets o el sindicat de Banquers de Barcelona S.A., actiu des del 1910); en la creació d’altres noves i en la desaparició d’unes altres. La segona via queda exemplificada en el Banc Comercial de Barcelona. Als tres bancs esmentats anteriorment caldria afegir aquí el tancament del Banc de Catalunya, cas atípic en la conjuntura de la Gran Depressió, però revelador, per la seva relació amb la política econòmica de la Dictadura i pel fet que provocà l’enfonsament de la Cía. Nacional del Corcho, vinculada als mercats exteriors. Precisament en aquests moments, Josep Maria Tallada i Paulí posava damunt la taula la debilitat bancària de Catalunya, visible en l’excessiu nombre de bancs amb petit capital, la xifra petita de comptes corrents i la inexistència d’un banc important de crèdit i descompte. Caldria afegir a la llista una densa xarxa financera de petites i mitjanes entitats, nascudes amb vocació sectorial i orientades a una clientela local o comarcal (Bancs de Sabadell, Valls, Penedès, Tortosa, Reus, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Felanitx, Sóller, etc.).

Pel que fa a l’evolució dels beneficis en el conjunt de les entitats, destaquen les oscil·lacions de relativa importància amb una tendència generalitzada a l’alça fins a la meitat dels anys vint; la inversió de la tendència a partir del 1929 i un lleuger canvi des del 1933.

En el panorama financer, les caixes d’estalvi estaven representades per tres entitats d’importància i implantació desigual (Montepío Barcelonés, Caja de Pensiones para la Vejez i Nuestra Señora de la Esperanza). Dones, domèstics i jornalers constituïen el tipus de clients més ben representats. Uns 300 milions de pessetes en estalvis drenats entre el 1844 i el 1917 deixen ben establerta la incidència de les caixes en la formació de capital.

Amb la vella borsa, de caràcter privat i en funcionament des de mitjan segle XIX, Barcelona s’havia convertit en el primer mercat de capitals d’Espanya, a recer de l’empenta industrial del país i de l’estalvi dels catalans. Tanmateix, però, el pànic causat per la Primera Guerra Mundial va acabar amb la institució, i resultaren inútils els esforços per trobar una solució. A partir del 1915, el mercat lliure de valors i la borsa oficial —nous protagonistes— travessaren fases d’enfrontament o de pacte, fins que s’arribà al tancament del primer, durant la República, i a la suspensió d’operacions de la segona, a l’inici de la Guerra Civil.

L’evolució industrial de la Catalunya del Nord

Al començament del segle XX, l’activitat industrial a la Catalunya del Nord era una activitat secundària dins l’economia regional que continuava basantse essencialment en la viticultura, els producles hortícoles i fruiters de la plana, la policultura i la ramaderia a les altures. Tot i així, al Rosselló existia una tradició industrial ancestral: la de l’artesanat rural i, sobretot, la del treball del ferro. El ferrocarril que va arribar a Perpinyà el 1858 i a la frontera el 1878 va permetre l’exportació d’aquests productes a tot França i fins i tot més enllà. Malgrat això, la industrialització de la regió romangué baixa durant els primers decennis del segle XX.

Les indústries tradicionals de caràcter rural estaven escampades per tota la regió. Perpinyà, que tan sols tenia 68 835 habitants l’any 1926, malgrat el gran creixement del primer terç del segle, posseïa poques indústries. Es tractava sobretot d’una ciutat administrativa amb una sola empresa d’envergadura, la fàbrica de paper de fumar de la societat Job-Bardou, una de les més importants de França. Dues altres activitats industrials mereixen de ser esmentades a Perpinyà: en primer lloc, la indústria de la construcció, força activa amb les seves bòviles junt amb les empreses de construcció —la ciutat estava en plena expansió demogràfica—, i, a més, les empreses lligades al comerç vinícola, sobretot la dels boters.

Fora de Perpinyà, cada petita regió de la Catalunya del Nord tenia la seva especialitat industrial, sobretot al Conflent i el Vallespir. Al Conflent hi havia les bòviles, les fàbriques d’assaonar, les fàbriques de talc i les d’adobs. Però era al Vallespir on hi havia una tradició industrial més important. A la part baixa se situava la indústria del suro, a partir de les alzines-sureres de l’Albera que havien generat les fàbriques de taps. A la part alta, hi havia les fàbriques de fuets, a Sureda i a Arles, fabricats a partir de la fusta del lledoner. Eren anomenats “perpinyans” o “massots” (del nom del fabricant) i coneguts arreu de França. Finalment hi havia el petit municipi de Sant Llorenç de Cerdans, de gran anomenada per les seves fàbriques d’espardenyes. Malgrat el renom d’aquestes empreses tan especialitzades, de fet eren de talla modesta i la mà d’obra hi treballava seguint els mètodes artesans.

El principal recurs miner de la Catalunya del Nord era el ferro del massís del Canigó que havia nodrit durant segles les fargues catalanes. Al final del segle XLX, aquestes mines afrontaren una fase difícil: la competència del mineral de ferro de Lorena feu caure la producció de 150 000 t el 1882 a només 25 000 al 1887. La revifalla, que es produí a partir del 1896 i que es mantingué durant els dos primers decennis del segle, s’ha de relacionar amb la conjuntura política internacional de tensions i de rearmament. Gràcies a la via fèrria que el 1895 arribà a Vilafranca de Conflent —punt d’arribada dels cables aeris que transportaven el mineral des del Canigó—, el ferro era exportat cap a les regions siderúrgiques franceses. El 1905 la producció ja va ser de 36 000 t, la qual cosa representava el 5% de la producció francesa. Les crisis internacionals i més tard la guerra feren augmentar aquesta producció a 447 0001 el 1917. Naturalment, el final de la guerra i la devolució a França dels pous de mineral lorrè (alemanys des del 1871) va representar un cop molt fort per a les mines de la Catalunya del Nord, que patiren una regressió de la producció fins a 200 000 t a partir del 1918. Els anys següents foren els del tancament de molts pous i de l’acomiadament del personal, i les mines que quedaren funcionaven a ritme lent. L’allunyament dels centres industrials de l’Europa del nord-est i el preu elevat del transport foren les causes essencials del trasbals de les mines catalanes.

Hom pot demanar amb tota legitimitat per què les mines de ferro de la Catalunya del Nord no van contribuir al naixement d’una indústria siderúrgica moderna, ja que en el passat havien vist néixer les fargues catalanes. La resposta a aquesta pregunta és doble. D’una banda, la burgesia regional no posseïa ni els mitjans financers, ni l’esperit d’empresa suficient per a crear una indústria semblant. A més, aquestes mines es trobaven en aquells moments a mans de societats forasteres com la Societé Holtzer de Lió, la Compagnie de Forges d’Alais, la Societé de Creusot i fins i tot una societat belga. No és exagerat afirmar que, en aquestes condicions, la regió es trobava en una situació de tipus colonial. Aquestes societats desenvoluparen la producció de mineral brut d’acord amb els interessos de regions força allunyades de la Catalunya del Nord i no desitjaven tractar el mineral al mateix lloc d’extracció. Només hi havia unes quantes petites empreses artesanals que treballaven el ferro a Arles (un ferrer de tall), a Sant Llorenç de Cerdans (fàbriques de claus), i a Perpinyà (foneries).

Per feble que hagi estat la industrialització, no va impedir el naixement d’una vertadera classe obrera, sobretot al Vallespir i al Conflent, amb els espardenyers, els fabricants de taps i sobretot els miners. Les importants vagues del 1900, 1905-06 i 1911-12 assenyalaren l’aparició dels primers sindicats obrers industrials a la escena social. Al voltant d’aquests nuclis obrers, que incloïen els treballadors vitícoles, s’implantaren el socialisme —abans de 1920— i el comunisme —després d’aquesta data—. Ambdós van contribuir a fer de la Catalunya del Nord una regió roja durant molts decennis.