Arquitectura civil i urbanisme del segle XVII

Mentre la Catalunya del sis-cents anava superant les successives crisis econòmiques i s’imposava una línia ascendent que culmina en la gran expansió del segle següent, políticament la guerra dels Segadors va partir el període en dues meitats ben diferenciades, la segona de les quals condueix el país a la pèrdua dels privilegis i de les prerrogatives.

Si es divideix el segle en períodes a partir de criteris formals, es poden diferenciar les etapes següents: del 1600 al 1660, va perviure al principi un classicisme «renaixent», que més endavant va donar lloc a un classicisme «barroc»; del 1660 al 1705, un període definit com a «salomònic decorativista», que va afectar l’arquitectura religiosa i l’art dels retaules i que es va encavalcar amb l’art, més refinat, de la cort de l’Arxiduc, que ja introdueix el segle XVIII.

Si l’Església patrocinà les realitzacions més espectaculars i innovadores del període, els poders civils es concentraren en la funcionalitat d’alguns dels seus serveis, que a vegades era la representativitat, i això explica que algunes de les construccions civils més reeixides del segle es trobin a la ciutat de Barcelona, on es concentrava el poder polític.

Arquitectura oficial

Infraestructures i serveis

Una de les fites constructives de l’activitat civil del segle XVII a Catalunya és el conjunt d’actuacions que configuren el que avui s’anomena obres públiques i serveis, entre les quals hi ha la xarxa viària, l’arribada d’aigua potable a les ciutats, la construcció i la reparació de muralles i dels sistemes defensius, i la construcció d’instal·lacions portuàries. Molt sovint la manca de capacitat econòmica de les ciutats per afrontar aquestes empreses se suplia amb la col·laboració dels habitants. No se sap fins a quin punt aquesta participació era de grat o per força, però sí que es coneix documentalment l’eficient organització dels habitants de la ciutat en quadrilles o per quarters.

Sobre la xarxa viària cal dir que encara que molts carrers de les ciutats de Catalunya devien estar pavimentats, cal imaginar-ne molts d’altres de coberts de terra, que amb la pluja es devien convertir en veritables fangars. A més, s’ha de considerar que les clavegueres de les ciutats del segle XVII corrien pel centre dels carrers, cobertes amb llambordes de pedra que podien aixecar-se per netejar-les quan s’embussaven. El proveïment d’aigua de les ciutats està ben explicitat a les documentacions municipals. El cas de Barcelona ha estat molt estudiat per Voltes Bou, Pau Vila o Udina Martorell. Sobresurt dins la documentació municipal una figura d’una importància singular: el càrrec municipal anomenat mestre de les fonts de la ciutat, ocupat al llarg del segle XVII per Montserrat Santacana (abans del 1603), Jeroni Matxi (1603-15), Jacint Santacana (1615-19), Rafel Plansó (1619-21), Francesc Sòcies (1621-53), Onofre Comes (1653), Jaume Mauri (1656-68), Francesc Noguera (1668-70) i Jaume Arnaudies (1670-1707).

Les aigües que van arribar a Barcelona durant el segle XVII provenien de les mines del peu de la serra de Collserola: les fonts d’en Cortès, d’en Falcó, de Nostra Senyora del Coll, de Sant Gervasi, d’en Martí i de la Diputació. L’abundància d’aigües aquests primers anys del segle explica la constant construcció de noves fonts i la reconstrucció d’altres de més antigues. El clavegueram, la xarxa de recollida i evacuació d’aigües pluvials i d’aigües brutes, és necessari en tota agrupació urbana. Les clavegueres, que reaparegueren a Europa a partir del segle XII, es generalitzaren a partir del segle XVIII. A Barcelona, ja des dels primers anys del segle XVII hi havia un sistema de recollida d’aigües i una preocupació constant pel seu bon funcionament. Les clavegueres eren de fang cuit, normalment a cel obert, tapades amb llambordes de pedra, de manera que poguessin obrir-se per ser «escurades» regularment. Tant la construcció de noves clavegueres com el manteniment de les ja existents i les periòdiques «escurades» eren responsabilitat del govern de la ciutat, si no fos que es tractessin d’instal·lacions relacionades directament amb edificis o instal·lacions de la Diputació del General que aleshores mantenia la ciutat.

Defensa i fortificació

Entre el 1614 i el 1714, Barcelona va patir sis setges i un bombardeig des del mar, fets pels quals la defensa i la fortificació eren fonamentals a l’època. Barcelona construí el que fou el tercer recinte emmurallat des de la seva creació, amb cinc portes noves: les de Sant Sever, Tallers, Sant Antoni, Sant Pau i Santa Madrona.

Pel que fa a l’arquitectura defensiva, al segle XVII s’iniciaren a Barcelona els treballs a la muralla de Sant Francesc, i es van continuar els treballs a la muralla de la façana marítima els anys següents. Aquesta operació representà, a més, una reforma urbana. El Consell de la Ciutat, seguint les indicacions de Carles V, havia iniciat la construcció d’una muralla defensiva, però no va voler que la ciutat perdés la vista al mar, motiu pel qual es rebaixà l’alçada prevista, fet que va permetre, a més, la construcció d’un passeig. Els treballs es van anar succeint a les muralles de Santa Clara (1610), de Sant Pau (1612), al parapet del baluard de Llevant (1629) i al parapet davant el Portal de Mar.

Els anys següents –previs a la guerra dels Segadors–, davant el perill francès la ciutat treballà encara més activament en la reparació de les seves defenses, si bé l’any 1652, en finalitzar la guerra dels Segadors, perdé el control sobre les instal·lacions militars, encara que va haver de seguir fent-se càrrec del manteniment.

A mesura que el perill francès tornà a deixar-se sentir, les obres relacionades amb la seguretat de la ciutat s’acceleraren novament. L’any 1694 va començar l’«excavatio de fossos y formació de estrada encuberta», obra ambiciosa si s’ha de jutjar pels recursos que s’hi destinaren.

Durant aquest període del final de segle, els treballs que es feien a les muralles i en altres instal·lacions militars tot sovint no seguien plànols dels mestres de cases locals, sinó que responien a les indicacions donades per enginyers, que començaven a imposar la seva presència.

El fort de Montjuïc és un cas singular dins la història de l’arquitectura defensiva. Els seus orígens són una antiga torre de senyals, o «farell» a la documentació de l’època. L’any 1640, davant la imminència d’un enfrontament amb Castella, Barcelona es decidí a fortificar la muntanya de Montjuïc. Les tropes de Felip V començaren la invasió de Catalunya el dia 8 de desembre de 1640, i el que havia d’haver estat una obra ben planificada es convertí en l’edificació d’un fortí provisional, aixecat per soldats i civils solament en trenta dies. El dia 26 de gener de 1641 les tropes castellanes atacaren Montjuïc i, tot seguit, el Consell inicià unes obres de consolidació del fràgil fort de la muntanya. Les obres es van encarregar al pare fra Gervasi, probablement un carmelita. Les dimensions finals del castell eren reduïdes: tenia forma de quadrilàter irregular (91 x 83 x 79 x 88 m), amb dos petits baluards complets i dos mitjos baluards. El dia 11 d’octubre de 1652 Catalunya perdé la guerra, i el fortí va passar al poder del rei castellà, malgrat que, com era habitual, la ciutat es va continuar ocupant del manteniment.

Entre el final del 1671 i el començament del 1672 hi ha datat un nou projecte d’obres de l’enginyer militar Lorenzo Tossi, la realització del qual fou adjudicada al mestre de cases Pere Pau Ferrer. En ocasió de la guerra d’Espanya i França l’any 1694, el castell es va engrandir: va ocupar tota la plana del cim de la muntanya i la construcció anterior va quedar a l’interior de la nova. En aquestes obres, hi participaren els mestres de cases Benet Juli, Josep Juli, Joan Giralt i Pau Martí.

Els sistemes defensius s’estengueren per tot Catalunya, si bé sempre de manera puntual. Com diu Joan Ramon Triadó, no eren les ciutats les que es tancaven en si mateixes sinó que eren les construccions militars les que es convertien en singulars atesa la seva importància. Aquest fou el cas del castell de Montjuïc, aixecat l’any 1653 a la ciutat de Girona, de què actualment només subsisteixen alguns baluards exteriors al recinte emmurallat, i la ciutadella de Roses, construïda l’any 1650.

Entre les instal·lacions portuàries sobresurt la del port de Barcelona, que era un antic projecte reprès i ajornat moltes vegades. Les obres del segle XV, que havien donat com a resultat un moll de 103 metres de llarg, van continuar entre el 1590 i el 1606, any en el qual el moll tenia ja una llargada de 177 metres i una amplària d’l 1, 5 metres.

Els anys següents la preocupació més gran fou que el moll no s’omplís d’arena. Els enginyers italians Julius Martelli i Pantaleone Malvasia i el pintor català Josep Jornet hi proposaren solucions, però després d’assajar les màquines respectives per buidar la sorra del port, els resultats no foren satisfactoris. Al mateix temps, es treballava al desembarcador i a la llanterna del cap del moll. Pel que fa a l’obra principal del moll, a mesura que l’obra avançava, s’anava enderrocant part de l’estructura vella. Durant l’any 1667 el mestre Pere Pau Ferrer figura com a «sobreintendent de la obra de mestre de cases» al port, però no és l’únic mestre que hi treballa. Els canvis fets al braç del moll que, a poc a poc, s’anava allargant, motivaren la necessitat de canviar de lloc la torre de la llanterna del moll, així, l’any 1669 el fuster Tomàs Rossell es comprometé amb la ciutat a «adobar la llanterna del cap del moll y a mudar-la» per 150 lliures.

L’any 1679 representà un impuls renovat a les obres del moll. Potser va estar motivat per la carta de Carles II al Consell, en la qual el rei felicità la ciutat «...haviendo entendido la gran mejoria que se reconoce en la fabrica del muelle de esta Ciudad, he querido daros las gracias que mereceis por el celo com que la haveis continuado hasta ahora y deciros juntamente quan de nuestro Real agrado sera el que obra tan importante y util llegue a perfeccion...». Es va seguir treballant intensament en la prolongació del moll i es van construir 210 metres de moll entre el 1679 i el 1687, i 220 metres més entre el 1687 i el 1697.

El 31 de març de 1692 el Consell decidí fer una piràmide per a la nova llanterna del moll i el 1698 dedicà diners a la capella del moll, concretament va acordar el pagament de 264 lliures a l’escultor Andreu Sala, i de 253 lliures al daurador Francisco Mas, pel retaule de la capella.

Al final del segle XVII el moll ja arribava a uns 600 metres de llargada, al cap del qual s’aixecava la llanterna, que tenia una alçària aproximada de 16 metres. A prop, hi devia haver la capella, amb el retaule d’Andreu Sala, que d’alguna manera significava que l’obra havia arribat a bon terme.

Dins el context del port de Barcelona, cal fer esment de les drassanes, per la relació d’ambdues instal·lacions. Entre el 1612 i el 1618 es construïren tres naus a la part de llevant de l’edifici existent, a la banda de les Rambles. Aquestes naus, probablement obra de Pere Ferrer menor, més amples que les antigues, no tenen, segons Ainaud, Gudiol i Verrié, la bellesa de proporcions de les anteriors. Segons aquests autors, també la façana que mira al mar és una obra del segle XVII. Cirici també parla de la construcció, durant aquest segle, de vuit naus més sobre el pati primitiu «...i unes altres de laterals, més petites...». La inauguració de les noves obres se celebrà l’any 1621, amb l’avarada de la galera Sant Jordi.

Entre el 1635 i el 1640, la Corona va ocupar de manera temporal i interinament l’espai de les drassanes. L’any 1645 es tornava a treballar a l’interior de la drassana. L’obra fou lliurada al mestre de cases Anton Marfà. Més tard hi van treballar els mestres Onofre Comes i Pere Pau Ferrer.

Un cop acabada la guerra dels Segadors, l’edifici encara estava sota l’administració de la ciutat, però l’ús l’indicava el virrei, que determinà que es fes servir d’allotjament per als soldats del rei, i aquest va ser el darrer ús a què es destinà durant el segle XVII.

Altres ports en expansió durant l’època foren els de Tarragona i el de Mataró, sense oblidar els de Salou, Cambrils, Tamarit i Torredembarra.

Arquitectura oficial de representació

El llenguatge arquitectònic classicista, introduït al segle anterior, es va anar afermant com el més idoni per als edificis oficials que estaven dedicats a la de representació. Era el classicisme formulat per l’Escola del Camp, del qual Marià Carbonell diu «...representa la regularitat de les planimetries, l’ordenació i l’articulació de les façanes, l’ús sistemàtic dels ordres clàssics, l’articulació racional dels espais...».

Diputació del General

Com es deia quan hom es referia al segle XVI, a l’edifici de la Diputació del General durant un temps es donà la coexistència de dues obres de signe estilístic diferent. D’una banda, l’obra que repetia per tercera vegada els models del mestre Safont per tal d’unificar les alçades dels patis interiors i, d’una altra, les de signe classicista, que de la mà de Pere Ferrer, Pere Pau Ferrer i Pere Blai ampliaven el palau cap als carrers de Sant Honorat, del Bisbe i cap a la plaça de Sant Jaume.

A partir de l’any 1600 ja s’estava treballant a la part de Sant Jaume. L’obra nova comportava un canvi d’entrada a l’edifici i precisament per a aquesta «entrada nova» es van esculpir columnes amb capitells treballats per dos escultors prou coneguts: Agustí Pujol major i Agustí Pujol menor.

Entre les obres efectuades al segle XVII, a més de les indicades anteriorment, hi ha les de l’any 1612 a les mines de les fonts, a la canonada de la font de la Diputació i al sortidor nou del terraplè. Cal recordar que té relació amb aquestes obres la construcció de la volta o arc que unia les dues torres romanes de la plaça Nova, atès que la Generalitat les va fer construir en un gest d’agraïment a la ciutat, la qual, permetent la modificació del repartidor d’aigua, n’havia possibilitat l’arribada al terraplè del Palau.

L’any 1616, es desmuntà l’escala de fusta que havia servit per accedir a l’obra nova i s’iniciaren les bastides necessàries per començar l’escala de pedra. A les mateixes dates s’estava treballant en els balcons de la façana principal. Els entretalladors que en feren els models foren Palau de Perret, imaginaire, i Onofre Sala.

Encara que s’ha afirmat que la data final de la cúpula era l’any 1617, perquè estava gravat al sòcol, se sap que els anys 1618 i 1619 encara s’hi estava treballant, i precisament pertany a aquesta data una de les darreres referències documentals de la figura de Pere Blai, i en canvi apareixen les primeres referides a Pere Pau Ferrer, el fill de Pere Ferrer.

Com es deia quan es parlava del segle XVI, el Palau de la Generalitat, i en concret la façana principal, constitueix el primer exemple de frontispici renaixentista a Catalunya, i representa la comprensió i la utilització perfectes del nou vocabulari que el mestre Blai i l’Escola del Camp introduïren.

La Casa de la Ciutat o Ajuntament

L’Ajuntament de Barcelona, tal com es coneix avui, es va anar configurant entorn del Saló de Cent, construït l’any 1373 per acollir-hi les reunions del Consell de Cent Jurats, que fins aleshores es feien en una capella del convent de Santa Caterina. Ampliacions successives acabaren donant a l’edifici la configuració i les dimensions actuals.

Com s’ha vist abans, durant el segle XVI es portaren a terme les obres d’ampliació del Trentenari. Els portals que donaven pas a aquesta estança, un cop desapareguda a causa de les reformes efectuades per l’arquitecte Josep Mas l’any 1830, foren traslladats al Saló de Cent, i els van situar, invertits, al lloc del portal de Granger, Rates i Serra, que fou traslladat al mur lateral del Saló.

Al llarg de tot el segle, hi va haver intervencions constants encaminades a modernitzar i a fer més funcionals els diferents espais, si bé és cert que durant el segle XVII, l’única obra innovadora foren les intervencions dins del Saló de Cent. La primera notícia documental referida a aquestes intervencions data del 25 d’abril de 1628. Els consellers exposaren «...la poca autoritat y decentia [ab] que esta la sala del Concell de Cent, cosa tan celebrada per tot lo mon», i com havien encarregat fer una traça i un model per renovar-lo. Consta que en la sessió del Consell de dia 17 de juny següent es proposaren alguns canvis «a la moderna», amb els quals el Consell estigué d’acord i autoritzà gastar «tot lo que convinga».

Se sap que el dia 5 de setembre de 1628 es decideix pagar 25 lliures als hereus de l’escultor Agustí Pujol «...per los treballs, indústria y manifatura de haver fet un modello y trassa per posar en bona forma la Sala del Consell de Cent...y com dit Pujol sia mort, perço delliberaren que sia pagada dita quantitat a sos hereus y successors...». Dos mesos més tard el Consell va acordar pagar 25 lliures al fuster Josep Sayos «...per lo modello ha fet de la Sala del Consell de Cent, mans i fusta...», potser seguint el primer model de Pujol.

Si bé és cert que la guerra dels Segadors frenà el ritme de feina, no es paralitzà mai del tot. L’any 1647 es començà la porta d’entrada al Saló de Cent. El dia 14 de novembre, el mestre de cases Jaume Granger va cobrar 100 lliures per la primera paga del preu fet de l’obra d’aquest portal. La mateixa data, el Consell deliberà 100 lliures més per a Josep Rates i Pere Serra, escultors, també com a primera paga del preu fet de l’obra del portal del Saló de Cent. El manual del Consell conté el pacte firmat entre la ciutat i el mestre de cases Jaume Granger el 14 de novembre de 1647. La ciutat li pagaria 273 lliures si acabava el portal abans del mes de març següent. El títol del document, Memorial de la feyna se ha de fer al portal de la Sala del Consell de Cent de la Ciutat de Barcelona conforme una trassa donada per mans de Jaume Granger mestre de cases, podria fer pensar que Granger fou l’autor del disseny del portal. L’acte del preu acordat entre la ciutat i els escultors Josep Rates i Pere Serra també és inclòs al mateix volum del manual. S’havia de donar el portal acabat al mestre Granger el mes de març, perquè el pogués assentar dins d’aquest mes. Durant el mateix any es va fer el primer encàrrec de pintures al pintor Pere Cuquet. Hi va haver una segona comanda el 28 d’abril de 1648.

El dia 30 de juliol de 1649, en consell s’exposà que els diners per a l’obra «de embelliment» del Saló de Cent s’havien acabat i es demanà al Consell que fes una nova provisió de fons. El recompte de tot el que s’havia gastat en aquesta obra devia ser molt elevat, atès que el Consell va deliberar «...que en ninguna manera se fassen altres obres noves en dita Casa, encarregantne sobre asso ses consiensies...».

Una Reial ordre de 28 d’agost de 1718 disposà que: «...se ponga la Sala en la forma en que estan las de los demas Ayuntamientos de las demás ciudades de estos reinos.» Això significà la desaparició d’un dels conjunts més significatius del Barroc barceloní.

El Palau dels Virreis

Obra del frare carmelita fra Josep de la Concepció (1626-1690), és un dels més destacats exemples d’arquitectura civil del període. Fra Josep, anomenat el Tracista, és l’autor que millor representa la tendència classicista dins l’arquitectura catalana. Destacat arquitecte de l’orde, fou responsable de nombroses obres, entre les quals sobresurten els temples de Tàrrega, Torelló, Vic, la Selva del Camp, Balaguer, Tortosa, els Josepets de Gràcia a Barcelona, la capella de la Concepció a la catedral de Tarragona i la parròquia de San José a Madrid, així com la remodelació del castell de Cubelles i una casa del castell de Segur.

Pel que fa a l’edificació civil de Barcelona, s’ha d’assenyalar que amb la pau del 1652 la ciutat havia perdut els privilegis militars, i el 13 de gener de 1653 el rei suprimí la Sala d’Armes de la ciutat. L’any 1656, el virrei marquès de Mortara, que com els seus antecessors havia habitat en un palau del carrer Ample, va decidir convertir l’edifici de la Duana, antiga Hala dels Draps on es trobava la Sala d’Armes, en la seva nova residència, i fra Josep de la Concepció fou l’encarregat de les obres. Realitzades entre el 1668 i el 1688, les obres es feren a càrrec a la Corona, perquè a les documentacions de la ciutat no hi ha referències d’quests treballs. Es conserven els dibuixos de les plantes de l’edifici, que han estat a bastament descrites. La descripció feta per Ainaud, Gudiol i Verrié diu:

«...los bajos [els antics pallols] eran destinados a dependencias secundarias, cocheras, etc; en el primer piso o principal, al que se subía por una escalera de honor situada en el patio central, había el llamado Salón de los Festines, que ocupaba gran parte de la fachada principal y cuya altura sobrepasaba la de las demás estancias del piso; estos eran los despachos en el frente sur; las habitaciones de los virreyes en el oeste y salas para caballeros al norte; alrededor del patio había alcobas y cámaras reducidas; hubo además un segundo piso (aprovechando seguramente los desvanes de la Sala de Armas), en cuyas alas norte y este dormían las damas del séquito de la virreina, mientras que el ala sur era una amplia galeria para recreo que miraba hacia el mar; en el lado oeste el techo del salón de los festines llegaba a la misma altura que el de las estancias de este piso y a dicho salón se abrían sendas tribunas a los lados, en la parte alta. En 1700, el virrey construyó una larga galeria que comunicaba el palacio con la iglesia de Sta. Maria del Mar...»

Cal recordar que el claustre entorn del qual s’organitzava el palau no era obra de fra Josep de la Concepció, sinó que fou construït pel mestre Francesc Socies l’any 1618.

El nou palau dels virreis sofrí algunes transformacions de la mà de Roncali al llarg del segle XVIII, per tal d’acostar-lo al neoclassicisme. L’any 1846, amb motiu del viatge a Barcelona de la reina Isabel II, els capitans generals es mudaren al Convent de la Mercè i l’edifici del palau experimentà nombroses reformes. Se substituí la decoració neoclàssica superposada per Roncali i es procedí a fer una interpretació de l’arquitectura gòtica, tal com s’entenia a l’època romàntica. L’any 1869 passà a ser ocupat pels jutjats de pau i de primera instància, fins a la destrucció total per l’incendi del 1875. El solar fou ocupat per cases particulars.

L’arquitectura oficial de representació a la resta de Catalunya es manifestà a les seus d’alguns ajuntaments, com la Casa de la Vila de Reus, que seguia un projecte del 1601 del mestre Antoni Pujades. La façana segueix un classicisme proper al de la façana del Palau de la Generalitat, obra de Pere Blai. Altres exemples de la penetració de les formes clàssiques, més que barroques, dins l’arquitectura de representació són les cases de la vila de Falset, Mataró (1635), amb façana de Jaume Vendrell, Montblanc i Tàrrega. Vinculades també al classicisme tardà hi ha les cases consistorials de Cervera (1679-88), amb escultures de l’artista Francesc Puig, d’Agramunt, en què també treballà Puig, i Manresa, obra de Joan i Francesc Grau. La Casa de la Ciutat de Girona també fou ampliada durant aquest període (1669).

L’Ajuntament de Vic, de la segona meitat del segle, és obra de fra Josep de la Concepció, que el projectà el 1670. La sala del Consell, coberta amb una cúpula, connecta amb altres obres d’aquest religiós arquitecte, com la capella de la Concepció de Tarragona. La torre de la plaça està decorada amb un escut realitzat per l’escultor Francesc Grau. El responsable següent de les obres fou, segons Triadó, el mestre Josep Morató Pujol, que hi treballà entre el 1673 i el 1687.

També es pot parlar d’algunes construccions que, tot i que els promotors pertanyen a l’estament religiós, utilitzen les tipologies pròpies de l’arquitectura civil, com és el Palau de l’Ardiaca de Girona (1572-1650).

Arquitectura d’assistència pública, de caritat i d’ensenyament

L’arquitectura assistencial a Catalunya experimentà un important impuls amb les obres als hospitals de Girona, Reus i Barcelona.

El de Girona s’inicià el 1666, un cop enderrocat l’anterior. L’edifici s’articula, com era corrent, entorn d’un pati central, amb una església annexa i una façana austera. El pati, del 1678, incorpora una escala. L’hospital de Reus era un projecte de fra Josep de la Concepció, però no se’n coneix més que la notícia recollida per Llaguno i Amirola: «En 1674 hizo la traza...». Les obres s’efectuaren entre el 1677 i el 1681.

Però dels establiments d’assistència pública més importants de Catalunya cal fer esment de l’Hospital de la Santa Creu i, especialment, de la Casa de Convalescència.

Hospital General de la Santa Creu

L’any 1401 es decidí reunir tots els hospitals de Barcelona sota una administració única, i per tant tots els censos i els llegats que rebien aquests establiments passaven a ser administrats per l’Hospital General de la Santa Creu. Al començament del segle XVII, l’hospital, mancat d’espai, utilitzava algunes dependències de l’establiment veí de les Egipcíaques, amb el qual es comunicava per un portal obert a la paret mitgera.

Les ampliacions se succeïren. El 1638 s’incendià la quadra de Sant Roc, a la planta de l’ala de ponent. Les almoines de la ciutat per a la reconstrucció foren molt generoses i, un cop acabades les obres realitzades per Pere Matheu i Francesc Socies, sobraren 10000 ducats, que foren utilitzats per efectuar reparacions a les estances de les donzelles.

Amb l’excepció de la construcció de la creu del pati de l’hospital, no hi ha notícies de cap activitat constructora significativa a l’edifici principal de l’hospital els anys següents, i les obres d’ampliació ja són del segle XVIII.

Sí que hi ha constància de treballs efectuats en instal·lacions annexes o supeditades a l’hospital, com és el cas de l’Aula d’Anatomies. El dia 7 d’octubre de 1638, el Consell va acordar de fer una estança dins l’Hospital General de la Santa Creu per fer les «anatomies». Tot i que les obres s’iniciaren, no fou fins al dia 3 d’octubre de l’any 1673 que es firmà un acord entre la ciutat i el fuster Sebastià Català per fer els treballs. Es tractava d’una construcció de planta quadrada, amb vuit pilars, dos a cada costat, que interiorment havia d’anar tota enrajolada. El detall més enginyós era la mateixa taula d’anatomies, que pivotava «...sobre un ferro amb invensió que puga rodar dita taula ab facilitat que convinga quan se fan las anatomias y quan se renta la dita taula». Es tractava d’una obra eminentment utilitària, en la qual hi ha un esforç evident cap a la funcionalitat per damunt de qualsevol altre tipus de consideració.

D’altra banda, l’Hospital de la Santa Creu tenia el privilegi de cobrar un impost de totes les comèdies i actuacions que arribaven a la ciutat. Els administradors decidiren habilitar un espai propi per a representacions i així va néixer la Casa del Teatre o de les Comèdies. S’elegiren uns terrenys, herència de la senyora Elisabet Joana Bosch, amb una antiga casa i un hort de tarongers, situada enfront de la porta dels Ollers, al cantó del carrer de Trenta Claus.

Pel que fa a la primera construcció, es té coneixement dels contractes signats amb el mestre Montserrat Santacana, el 1594. Les obres foren visurades l’any 1603 per Jeroni Matxí i Pere Blai.

Entre els anys 1728 i 1729 es construí un teatre més gran que s’incendià l’any 1787, el qual va ser reconstruït tan sols en 156 dies pel cos d’enginyers. Restaurat entre el 1847 i el 1848, es va canviar la decoració de la façana i també el nom pel de Teatro Principal. Incendiat novament els anys 1924 i 1933, actualment torna a estar en ús.

La Casa de la Convalescència de Sant Pau

Va néixer de la necessitat de disposar d’unes dependències per allotjar-hi els malalts en període de convalescència, manifestada des de temps enrere per l’Hospital de la Santa Creu.

Un primer llegat del prior Maimó, seguit de donatius del Consell, de la Diputació i d’altres fons, possibilità l’inici de les obres, que continuaren amb l’impuls fonamental del llegat testamentari de Dona Lucrecia de Gualba. El dia 26 de març de 1629 es va posar la primera pedra del nou edifici.

El llegat testamentari del cavaller Pau Ferran, fet el 10 de juliol de 1646, fou definitiu per a l’obra de la Convalescència. A aquesta deixa testamentària, s’hi afegiren les de les senyores Victòria Astor i Elena Soler fetes l’any 1655, any en el qual es manà fer una «primera trassa de la Convalescentia». L’anomenada Primera trassa de la Convalescència feta per orde de las dos Administracions, las quals foren Iuntes en lo pati de dita Casa Nova en lo any 1655, ordenant la trassa y modo avia de tenir conforme la concordia, és un conjunt de consideracions teòriques sobre la forma que havia de tenir l’edifici de la Convalescència.

Només se sap que les obres s’iniciaren ràpidament i que continuaren fins al final del segle, encara que l’edifici fou inaugurat el 24 de gener de 1680. La cronologia de la construcció de l’edifici, segons Rosa M. García, és la següent: entre el 1655 i el 1663 es van fer treballs de condicionament general de l’obra existent anteriorment; entre el 1663 i el 1664 es van fer treballs al claustre; l’any 1665 es treballà als fonaments del costat de les Egipcíaques; el 1667 es treballà al primer pis del claustre, i entorn del 1670 es donaren per acabats els treballs d’estructura de l’edifici i s’iniciaren les obres de pavimentació, instal·lació de revestiments ceràmics i baranes i les primeres decoracions, que es prolongaren fins ben entrat el segle següent.

La Casa de la Convalescència ocupa un gran solar de planta rectangular limitat per l’edifici de l’Hospital de la Santa Creu al sud, l’anomenat corralet o petit pati enfront del Col·legi de Cirurgia a llevant, el carrer del Carme al nord i el carrer de les Egipcíaques a ponent. La planta baixa presenta dues parts ben diferenciades: l’una, la formada pel claustre i les estances que es distribueixen al seu entorn, amb una alçada de dos pisos, a la qual s’accedeix, a través d’un vestíbul, des del portal situat al corralet, i l’altra, la situada a la part de ponent, constituïda per habitacions de servei, magatzems, rebostos, carboneres i cavallerisses, que té com a eix vertebrador una creu grega formada per dos corredors, amb accés directe des del carrer del Carme, a través del portal de Sant Pau. A sobre de les dependències situades més a prop del carrer del Carme hi ha un pis amb més oficines, mentre que damunt de l’encreuament dels corredors, hi ha un jardí elevat al qual es pot accedir des del claustre.

Al claustre s’hi accedeix des del portal principal de l’edifici, obert a la façana que dóna al corralet, a través d’un ampli vestíbul de planta quadrangular amb deu plafons ceràmics on es narren episodis de la vida de Sant Pau, elaborats entre el 1679 i el 1682 per Llorenç Passoles seguint les imatges d’uns quadres d’un pintor no identificat. Els episodis representats són: la fugida d’Efes; obres de caritat a Roma amb sant Bernabè; l’evasió de Damasc; la predicació als jueus; la conversió; la decapitació; sant Pere i sant Pau a Roma; sant Pau escrivint les epístoles; sant Pau davant els jutges, i la representació iconogràfica del sant.

Hi ha una gran profusió d’emmarcaments, motius decoratius vegetals, gerros i una gran riquesa de color. El claustre, en què treballaren el mestre Pere Vidal de Lleida, a partir del 1663, i Josep Juli, del 1676 al 1681, està format per quatre crugies al voltant d’un pati quadrat, i té una alçària de dos pisos. Cada costat presenta cinc arcs de mig punt sobre pilars amb pilastres toscanes adossades, i deu arcs petits, aquesta vegada sobre columnes toscanes aixecades sobre una balustrada, al pis superior. Aquesta planta està tancada per tres costats, i al quart, situat a la part de ponent, s’obre un jardí elevat. Les galeries de la planta baixa del claustre estan cobertes per creueria i les del pis, per cobertes planes. Al mig del claustre hi ha un pou, amb un brocal rematat per la figura de sant Pau, obra de Lluís Bonifaç, per la qual rebé pagaments l’any 1678. L’argenter Josep Ros en va fer la corona, i Ramon Pinós la daurà, així com les sanefes de la roba, platejà l’espasa i donà color a tota la imatge. A la planta baixa i entorn del claustre s’hi situaven la cuina, el menjador, algunes oficines i els dormitoris.

Les escales de l’edifici estan situades als extrems d’una diagonal que creua el claustre de nord-oest a sud-est. La primera, de dos trams, s’anomenava de l’Administració, i unia la zona de la planta baixa per on entraven els subministraments a la casa amb les oficines, on es portaven els comptes i l’administració. Llorenç i Pau Passoles foren els autors de les ceràmiques dels arrambadors, realitzades entre el 1679 i el 1685. L’altra escala, o principal, situada cap a l’angle sud-oest del claustre, unia la planta inferior amb la superior i comunicava amb l’hospital. Situada en una caixa ampla, consta de dos trams i un replà, i té els laterals i els arrambadors de ceràmica policromada. A la planta superior, novament entorn del claustre, hi ha els dormitoris i la capella.

La capella és, amb el claustre, una de les parts més destacades de la Casa de la Convalescència. Lina Casanovas i Rosa M. García van dedicar un article a les seves pintures i, recentment, García l’ha tornada a estudiar. La capella, un reduït espai de 6, 66 x 6, 77 metres, està situada entre les habitacions destinades als homes i les de les dones. Les parets de la capella estan recobertes per ceràmiques policromes de Pau i Llorenç Passoles i de Bartomeu Porciolas, pintures murals de Josep Bal i de Joan Grau Carbonell, fill del també pintor Joan Grau. El programa iconogràfic és descrit per les autores citades: «...a les finestres, les quatre virtuts cardinals: Prudència, Justícia, Fortalesa i Temprança [...]; al retaule, les tres virtuts teologals: Fe, Esperança i Caritat [...]. El quadre central on es representa la conversió de sant Pau sembla que doni pas a la història de la seva vida, narrada a les pintures murals, que culminarà al sostre, on es representa el món celestial...» Pel que fa a l’altar retaule, és obra probablement de Lluís Bonifaç, besavi, i està datada per Triadó al voltant del 1680. Pel que fa a la pintura del quadre que representa sant Pau caient del cavall, sembla que és obra d’Antoni Viladomat.

Les façanes de l’edifici tenen una sobrietat no exempta de noblesa. Es tracta de façanes llises, sense divisions que les articulin. El ritme de les obertures sempre respon a les necessitats internes de l’edifici. Destaca la façana del carrer del Carme, que presenta una fornícula a la cantonada amb el carrer d’Egipcíaques. La fornícula ja estava feta quan l’any 1667 l’escultor Domènec Rovira, el Jove, rebé l’encàrrec de fer una figura de sant Pau. La fornícula era obra del mestre de, cases Francesc Puig, que hi treballava l’any 1665, i de l’escultor Jacint Vicens, el qual hi havia esculpit la llegenda «Pau Ferran Fundador». La corona d’aram de la imatge és obra del calderer Joan Roca, que rebé pagament el 16 d’abril del 1668, mentre que l’espasa, de ferro, és obra del manyà Francesc Cororgines. Ambdues peces foren daurades pel pintor Joan Grau. Els pagaments realitzats per a la col·locació de la imatge dins la fornícula es van fer al mes de maig del 1668. El rebuig dels administradors pe la Convalescència que va provocar aquesta imatge sembla que no es degué pas a les seves qualitats estètiques sinó al fet de presentar un sant Pau vell i cansat, lluny del jove i arrogant genet. No es tracta tanmateix d’una obra de primera línia i, per un motiu o per un altre, justifica el canvi d’escultor que van fer els administradors de la Convalescència per a la figura del pou del claustre.

L’edifici és un dels exemples més reeixits de l’arquitectura civil catalana del segle XVII. Presenta semblances evidents amb el claustre de l’antic convent de la Mercè de Barcelona, però també devia ser molt semblant al claustre de l’antiga Duana, obrat per Francesc Sòcies, i al projecte que es va fer per a la nova duana, malgrat que no es va dur a terme.

Entre les institucions dedicades a l’assistència pública, a més dels hospitals s’ha de parlar dels destinats a recollir els pelegrins de pas per la ciutat o els indigents sense casa: les cases de misericòrdia i els orfenats.

La Casa de la Misericòrdia de Barcelona fou fundada l’any 1583 pel cavaller Diego Pérez de Valdivia, i es va posar sota la tutela del Consell de Cent l’any següent. És un conjunt de vastes proporcions delimitat pels carrers de Montalegre, Ramalleres i Elisabets. S’estructura entorn de dos patis rectangulars que actuen com a distribuïdors de les dependències. El portal principal s’obre al carrer d’Elisabets: es tracta d’un portal rectangular, amb carreus d’encoixinat pla i dovelles d’una gran dimensió a la part superior. La dovella central està ocupada per l’escut de la ciutat, amb data del 1613. L’edifici de la Misericòrdia té actualment dues capelles; una de més moderna, paral·lela al carrer de Montalegre, i l’altra més antiga, del final del segle XVII, amb façana al carrer d’Elisabets. Aquesta és una senzilla capella d’una sola nau amb capelles laterals i antigament tenia el cor sobre l’entrada. A la porta hi ha la data del 1693 i un escut de Barcelona sostingut per dos àngels. La coberta és de dues vessants. Actualment, després d’haver estat utilitzada com a magatzem de fustes, està ocupada per una botiga de llibres. Aquesta capella, segons Ainaud, Gudiol i Verrié, tenia un retaule del segle XVII amb representacions de sant Rafael i Tobies.

Tot sembla indicar que a partir del final de la guerra dels Segadors, l’hospici de la Misericòrdia, tal com succeí amb altres dependències de caràcter militar o defensiu (drassana, Sala d’Armes, etc), havia estat pres per l’Administració reial «per a subvenir les necessitats de la ciutat». El dia 24 de maig de 1655, el virrei de la ciutat reclamà la Misericòrdia per çonvertir-la en hospital militar.

Aquesta situació es mantingué fins a l’any 1663, en què el Consell demanà al virrei marquès de Castelrodrigo que els tornés la Casa de la Misericòrdia. La situació a la ciutat devia ser molt llastimosa perquè el virrei decidís condescendir a la petició de la ciutat, i li va entregar la Misericòrdia «...a effecte que en ell se poguessin recondir los pobres que anaven devagant per la present Ciutat...».

La Casa dels Infants Orfes, també a Barcelona, fou fundada l’any 1370 per Guillem dez Pou per recollir-hi els infants orfes de la diòcesi. Es tracta d’un edifici situat a la plaça dels Àngels, la major part construït durant el segle XVI. De línies utilitàries, presenta un portal amb pilastres que sostenen un frontó on es pot llegir la data del 1578. Se sap que l’any 1625 s’estava treballant a la capella, i que les obres a l’edifici seguien els anys següents. L’any 1645 un gran incendi destruí una bona part de les instal·lacions. Els administradors explicaren al Consell la necessitat de «reedificar la obra necessària de dita casa que lo incendi ha derruit».

Fonts de la ciutat de Barcelona

El proveïment d’aigua de la ciutat de Barcelona té una història antiga, la qual ha estat reconstruïda per historiadors i estudiosos com Pedró Voltes Bou, Pau Vila o Frederic Udina Martorell, entre d’altres.

Com explica Pau Vila, des dels primers temps les aigües del pla de Barcelona procedents de la muntanya, en la baixada cap al mar, havien anat excavant els solcs dels torrents i de les rieres amb un cert paral·lelisme, fet que era potenciat per la regularitat del declivi existent i només interromput pels promontoris dels monts Tàber i Montjuïc. Els primers habitants de la ciutat de Barcelona hagueren d’enfrontar-se ben aviat al problema de la captació d’aigües. Vila parla de l’existència de dos aqüeductes romans que portaven les aigües cap a la ciutat: l’un provenia del Besòs i l’altre, de les mines de Collserola. Ambdós convergien a la torre de la muralla, a l’esquena de l’actual Casa de l’Ardiaca, on encara es conserva un dels arcs, amb un altre de reconstruït. Aquest sistema ideat pels romans es degué mantenir fins que les construccions, progressivament abandonades, s’inutilitzaren. Al segle X es construí el rec comtal, obra d’irrigació d’una importància capital promoguda pel comte Mir. Les aigües d’aquella sèquia provenien del Besòs, travessaven Sant Martí de Provençals i desembocaven a la platja de la ciutat. Voltes cita Carreras Candi, per qui les aigües del rec eren les que anteriorment havien transcorregut per l’aqüeducte romà, les quals, en haver-se trencat, havien obert un curs natural fins al mar –que el comte Mir tornà a canalitzar.

Si el rec proveïa la ciutat d’allò que es pot anomenar aigües industrials, utilitzades per a certes activitats gairebé com a matèria primera, l’aigua per al consum domèstic a Barcelona provenia fins aleshores dels innombrables pous existents a la ciutat. Fins al segle XIII no es tractà de fer canalitzacions. Una de les dates més primerenques de què es té notícia és de l’any 1314, any en què consta que aigües procedents de Montjuïc arribaren al pla de la Boqueria. Els anys següents començaren les captacions d’aigües de Collserola. L’any 1351 el Consell adquirí els drets sobre la mina d’en Cortés, i la conducció d’aquestes aigües es feu ja mitjançant un sistema subterrani de tubs de ceràmica perfectament ajustats. La ciutat, sempre a la recerca de noves fonts de subministrament, posà en marxa un projecte per portar aigües del Llobregat l’any 1401, però sense èxit. L’any 1573, com a fruit de constants recerques, l’expert Gabriel Alomar, contractat pel Consell, trobà la mina de la font de Nostra Senyora del Coll. Un altre projecte molt més agosarat, que no arribà a bon fi, fou el de portar les aigües del Ter a Barcelona.

L’aigua va ser molt important per a l’activitat industrial de la ciutat. Garcia Espuche i Guardia, tal com recull Frederic Udina, estudien la distribució de l’aigua a la ciutat atenent les necessitats dels diferents oficis. Així, tots aquells que la utilitzaven com a mitjà de producció indispensable s’instal·laven a la zona de llevant, al costat del rec comtal. Allí s’hi reunien els pellaires, els teixidors, els blanquers, els assaonadors...Garcia Espuche i Guardia parlen també d’un canvi ocorregut en la localització de les fonts dins la ciutat entre la baixa Edat Mitjana i l’Edat Moderna. Si durant la primera època les fonts estaven preferentment en zones populars, molt concorregudes, a partir del segle XVI les fonts es construïen prioritàriament en establiments privats o en barris més privilegiats. Hom creu que això va unit al fet que els darrers anys del segle XVI i la primera dècada del segle XVII hi havia més aigua; per tant, davant d’aquesta bonança i una vegada ateses les necessitats bàsiques de la ciutat, és lògic que es repartís l’aigua i que es privilegiessin les institucions i les classes socials més potents.

El mestre de les fonts de la ciutat de Barcelona al segle XVII

El mestre de les mines i les fonts de la ciutat era, com el mestre de cases o el mestre fuster, un càrrec oficial creat pel Consell de Cent per tenir cura de les mines i les fonts.

Aquest càrrec ja és citat l’any 1414, quan fou anomenat mestre Pere Llobet. Solia ser vitalici, si no fos que algun incident aconsellés la substitució del mestre, com va passar l’any 1668 amb el mestre Jaume Mauri, a qui una obra fallida li va costar el càrrec. Pel que s’ha pogut estudiar, igual que el cas dels mestres de cases i dels fusters oficials de la ciutat, la successió en el càrrec es feia de la manera següent: quan el mestre ja era gran i feia molts anys que treballava per a la ciutat, presentava una supplicatio al Consell recordant els serveis prestats i la seva fidelitat, i demanant que li posessin un adjunt perquè ell ja s’havia fet gran i estava cansat. El mestre demanava al Consell que aquest adjunt, que solia ser el seu fill o un gendre, el substituís en el càrrec després de la seva mort. A més, durant els anys que treballaven plegats, la ciutat no pagava més que un sou. El Consell sempre solia decidir sobre la demanda positivament, i concedia la gràcia sol·licitada pel suplicant. Un opuscle editat l’any 1634 conté afirmacions que ajuden a concretar quines eren les obligacions i les limitacions del mestre de les fonts: «...«la ciudad de Barcelona es señora y dueña de las aguas que van a las fuentes de ella...La ciudad es la que las procura a su costa y la que las distribuye...teniendo en esso la libre y general administración sin dependencia de nadie. Para aqueste ministerio tiene diputado un oficial, con salario que les da, que le dicen Maestro de las fuentes, que oy de algunos años a esta parte es el dicho Francisco Sossíes...EI maestro de las fuentes tiene el cuydado de ellas, pero no tiene la facultat tan ancha que pueda hazer lo que quiera, dando y quitando el agua a los que le parece, antes está sujeto y subordinado a los Conselleres, y a las ordenes de aquellos, a quienes tiene la obligación de obedecer cuando le mandan y ordenan que de o quite el agua a una parte u otra, porque es ministerio suyo...»

El mestre de les fonts informava el Consell de l’estat de les mines i les fonts de la ciutat, com també de quines obres calia fer en cada moment. El mestre tenia una assignació o sou fix per la seva dedicació continuada al control de les mines i les fonts, però cobrava a part cada obra de la qual s’encarregava personalment. Les obres realitzades pel mestre de les fonts eren visurades o examinades per mestres experts, de la mateixa manera que ho eren les realitzades per mestres que no eren oficials del Consell; en cas que la feina no fos satisfactòria, l’havien de rectificar.

Durant el segle XVII es van succeir vuit mestres de les fonts a la ciutat de Barcelona: abans del 1603, Montserrat Santacana; des del 1603, Jerònim Matxí; el 1615, Jacint Santacana; el 1619, Rafel Plansó; el 1621, Francesc Sodes; el 1653, Onofre Comes; el 1654, Jaume Mauri; el 1668, Francesch Noguera, i des del 1670 fins al 1707, Jaume Arnaudies.

Arquitectura privada

Si el llenguatge classicista fou molt utilitzat en les construccions oficials i representatives, una tendència tradicional, arrelada en els usos constructius del país, va ser la preferida per construir moltes de les residències urbanes de Barcelona i d’altres ciutats de Catalunya. Indubtablement la gran embranzida de la construcció civil té lloc dins la segona meitat de segle, quan, després de la Pau dels Pirineus, l’any 1659 es recuperà l’activitat en els ports i les ciutats de tot el Principat.

La casa artesana unifamiliar

Per tal d’aproximar-se a l’arquitectura privada s’utilitzarà la terminologia emprada per Manuel Arranz. Així hom es referirà a l’habitatge unifamiliar predominant al segle XVII a Barcelona com la casa artesana. Es tracta d’una construcció derivada d’una tipologia de la baixa Edat Mitjana, de planta i un o dos pisos, anomenats sostres, amb porxada, que complia simultàniament les funcions de taller o obrador i d’habitatge. Solien ser construïdes amb materials fràgils i vulnerables com fusta, tova, tàpia, etc.

En la planta hi havia dues variants: la de les cases que presentaven eixida al darrere, pròpia de les zones menys denses de la ciutat, com el barri de Sant Pere de les Puelles o el Raval, i les construïdes en zones de la ciutat més densament poblades, com el carrer de l’Argenteria o la plaça de l’Oli, que no solien disposar de sortida posterior i que, a vegades, havien de projectar-se cap al carrer mitjançant volades o augmentant el nombre de pisos.

La distribució de les obertures a la façana acostumava a ser anàrquica: no estaven arrenglerades i les finestres i, ben aviat, els balcons no obeïen a cap altra llei que la dels diferents nivells de l’immoble. A la planta baixa hi solia haver el portal de la botiga o obrador, que podia obrir-se sota un arc escarser o sota una llinda de fusta o de pedra. Tant els portals com les finestres solien tenir els muntants i les llindes de pedra picada, i poques vegades es mantenia la llinda de fusta.

La casa multifamiliar

És un tipus d’habitatge sorgit de la necessitat d’allotjar més veïns a les zones més poblades de la ciutat. Es tractava de construccions de planta baixa i dos o tres plantes. L’estructura de l’edifici era molt semblant a la de la casa unifamiliar: un portal amb un arc escarser, de mig punt, o amb llinda de pedra o fusta per a l’obrador, i un portal més petit, a manera de llinda, que donava a l’escala d’accés als pisos superiors. Les plantes superiors presentaven obertures que, des del començament del segle, eren balcons als pisos principals i balconeres o finestres als superiors. Pel que fa als balcons cal assenyalar que al llarg del segle XVII i només a la ciutat de Barcelona hi ha constància documental de la construcció de 273 nous balcons –la primera notícia d’aquest fet és de l’any 1630.

Entre el que s’ha anomenat casa artesana i el palau, hi havia un tipus de casa que corresponia a un estrat social intermedi, integrat per professionals qualificats, com metges, notaris, militars i religiosos, que si bé partia del model de la casa artesana o menestral disposava de més comoditats i una superfície més gran: són els casals o casalots. Dins d’aquest grup s’hi podria incloure aquelles construccions que, com els hostals o les fondes, estaven concebuts com un sol edifici, encara que no com un palau, la construcció del qual comportava una certa categoria. Aquest és el cas de l’antic Hostal de Girona al carrer de l’Oli, o l’Hostal de la Bona Sort, al carrer de Carders.

Masies

La tipologia de les masies no variava respecte a la del segle anterior. Les formes gòtiques es van anar abandonant progressivament i foren substituïdes per les arrelades a la tradició o pels nous codis clàssics. Atesa la importància que el camp, el conreu i el bestiar continuaven tenint al Principat, al llarg d’aquest període és un tipus de construcció que va agafant importància, especialment a les comarques de la Selva, el Gironès o el Vallès. S’ha assenyalat la possible relació amb les vil·les de la Terraferma veneciana, però els sistemes de vida d’ambdues comunitats eren diferents: mentre a Itàlia es tractava de famílies de negociants o banquers, a Catalunya era un model clarament agrari. Malgrat això, Joan Ramon Triadó esmenta el llibre del prior fra Miquel Agustí, Llibre Tercer dels Secrets de Agricultura Casa Rústica y Pastoril (Barcelona, Esteve Liberos, 1617), molt conegut a la Catalunya de l’època, i hi localitza una innegable influència dels Quattro Libri dell’Architettura d’Andrea Palladio, quan descriu com s’ha de construir una «masia o torre a la campanya». També l’estudiós de les masies catalanes Josep Danès parla de la influència de Venècia, en especial a la regió d’Olot.

Palaus i residències urbanes

Les veritables diferències tipològiques en l’arquitectura civil del segle XVII apareixen en els palaus o residències de la noblesa. Pel que fa a la localització, s’ha de dir que, si el tipus de casa menestral, en el cas de Barcelona, es podia trobar a totes les zones de la ciutat, els palaus tenien uns assentaments molt definits: carrer Ample, de la Mercè, de Montcada, del dormidor de Sant Francesc, la placeta de la Verònica, el passeig del Born, etc.

Cal distingir les que eren construccions de nova planta de les que derivaven de successives actuacions sobre una edificació anterior. Entre els palaus reformats hi havia molts dels palaus del carrer Montcada que, gòtics o renaixentistes en els orígens, sofriren les reformes i modernitzacions pròpies dels segles següents. En aquests casos les modes es van deixar sentir més als interiors, malauradament avui quasi tots destruïts, que als exteriors. Sostres de guix, amb pasteres, xemeneies, cortinatges i domassos, brasers d’aram, canelobres de bronze i mobiliari d’una riquesa extraordinària, del qual és una mostra la llibreria del Palau Dalmases, omplien aquests palaus aparentment austers. Els palaus urbans de nova planta aixecats durant el segle XVII podien tenir diferents orientacions. Alguns posen de manifest l’empremta del classicisme dominant a Catalunya durant el període, mentre que d’altres semblen hereus de l’arquitectura, sòlida i rotunda, de les residències fortificades del segle XVI. En ambdós casos, però, no es van aplicar, als exteriors, les decoracions fantàstiques i detallistes del cinc-cents i, en termes generals, encara no havien arribat les ornamentacions pròpies del Barroc que des de les primeres dècades del segle comencen a fer-se evidents en l’arquitectura religiosa, especialment en l’arquitectura en fusta dels retaules.

Quant als nous palaus del segle XVII, com la casa del Comte de Fonollar o el Palau Marimon, es pot dir que l’esquema tipològic de les cases senyorials d’aquest segle era hereu de la tradició gòtica i renaixentista. És característica d’aquests palaus urbans una entrada àmplia, sovint a través d’un vestíbul sota un ampli arc carpanell rebaixat, a un gran pati central, completament pavimentat amb grans lloses de pedra. En un costat del pati, normalment el dret, hi ha l’escala coberta i oberta per un costat, sota arcs rampants. Al pati solia haver-hi les cotxeres, estables, celler, cuina i dependències per als criats. Per l’escala, que solia ser de graons baixos i d’estesa fonda, s’accedeix a l’entresòl, on hi havia els estudis o la capella de la casa, i aquella continua fins a la planta noble. Aquest pis estava destinat als senyors i s’hi succeïen les estances o sales, anomenades en ambients pròxims a la Cort estrados, la biblioteca, les habitacions d’ús particular i els dormitoris. També podia haver-hi la capella. Algunes vegades aquest nivell comunicava amb un jardí elevat. Al pis més alt s’hi accedia des d’aquest nivell o per escales independents situades fora del pati principal de l’edifici, però mai per l’escala noble, i era on hi havia altres dormitoris, les golfes i el terrat. Sovint aquestes cases tenien sortida a dos carrers. Els portals i els balcons solien construir-se amb llindes, encara que també s’utilitzaven les finestres d’ull de bou (ous), que continuen utilitzant-se al llarg del segle XVIII. Tant les llindes com els brancals de les obertures són de carreus de pedra picada, que podia estar esculpida en forma de motllures austeres. Les llosanes dels balcons dels palaus i de les cases nobles podien ser de pedra motllurada, i les llosanes de rajola vidriada, de gira-sol o de cartabó es destinaven a edificacions més modestes.

Entre els palaus barcelonins del període s’ha d’esmentar el Palau Dalmases, obra excepcional dins l’arquitectura catalana, de què malauradament encara no es coneix l’autor, el Palau Maldà i el Palau Meca, entre d’altres. A Vic, sobresurt la casa Moixó, d’estil gòtic amb balcons lleugers.

Urbanisme

Si bé és evident que al llarg del segle XVII a Catalunya encara no es pot parlar d’urbanisme en el sentit actual del terme, sí que es posa de manifest una certa voluntat ordenadora del territori.

Pel que fa a la xarxa de carrers existents a la ciutat, s’ha de convenir que en la majoria es tractava d’un traçat hereu de la història anterior de la ciutat: romana i medieval. Aquesta estructura urbana s’ha demostrat enormement resistent a canvis i transformacions. La causa resideix, com assenyalen Garcia Espuche i Guardia Bassols, en el fet que els que foren els motors del canvi de les estructures urbanes europees de l’època –l’aristocratització i l’embelliment urbà, la militarització de la ciutat i l’expansió conventual– no tingueren la mateixa incidència a Barcelona que a fora. Malgrat això, aquests motors afectaren en certa manera l’evolució de la ciutat. Així, durant el període estudiat, el Consell va afavorir els particulars, especialment els aristòcrates, disposats a transformar els seus palaus «...cedint-los béns de la comunitat valuosos –aigua de les fonts, pedra de Montjuïc, fusta– a canvi de bellesa»; encara que no contrastant-ho, com diuen Garcia i Bassols, sinó conjuminant-ho amb la netedat i la utilitat. D’una manera més aviat tímida es va configurar com a barri certament ennoblit el del Pla dels Framenors, carrer Ample, plaça dels Encants, etc.

La militarització de la ciutat provocà transformacions radicals durant el segle XVIII. La construcció de les muralles, responsabilitat de la ciutat fins a la guerra de separació, fou un procés lent i complicat que s’estengué al llarg de tot el segle XVII i que provocà transformacions que afectaren la vida de la ciutat. Les muralles, amb els seus baluards, portals i ponts llevadissos, constituïren l’anell que encerclà la vida dels barcelonins i que, a partir de la primera part del segle XVIII, els situà entre els dos focs protectors de Montjuïc i de la Ciutadella. Pel que fa a l’expansió conventual que tingué lloc al llarg dels segles XVI i XVII, no fou un fet aïllat sinó comú a la majoria de les ciutats europees sota la influència de la contrareforma catòlica. El sector més afectat va ser el Raval, especialment la part nord i la Rambla. Els ordes religiosos solien cercar el seu lloc d’implantació en zones poc poblades per permetre una implantació fàcil i l’expansió posterior, però a mesura que anaven creixent, anaven absorbint els edificis del seu voltant. Amb aquest creixement era freqüent l’absorció de carrers o carrerons dins dels seus murs, i afectaven d’aquesta manera el teixit urbà.

Com s’assenyalava en tractar les infraestructures ciutadanes i pel que fa a la xarxa viària, cal dir que si bé hi ha notícies de tancaments i obertures de carrers i places noves, com la del Regomir, les intervencions del segle XVII van afectar majoritàriament el condicionament, l’empedrat, la instal·lació de clavegueres o la neteja i el manteniment. Durant els primers anys del segle XVII es treballà en l’acabament del passeig de la Marina, entre el Portal de Mar i la Drassana de Barcelona, iniciat el segle anterior. El que havia de ser l’altre gran passeig de la ciutat, la Rambla, no arribà a la consolidació definitiva fins a l’any 1700. La que havia estat la via on s’instal·laren nombrosos convents al llarg del segle XVII s’anà convertint gradualment en alguna cosa més que la franja polsosa entre la muralla del segon recinte i el nou barri del Raval: «...attes lo quant de ornato y lustre serà per esta ciutat lo estar tota la Rambla neta de tota terra y plantada ab las quatre lineas de arbres, de tal manera que serà un passeitg molt ameno y delectable...» Es deia que el principal adornament de la Rambla serien diverses línies «de arbres frondosos de diferentes espècies, a exemple de les demés ciutats y poblacions que son pasmo de Europa y admiració de tots los forasters y habitants de ellas».

L’aparició de monuments commemoratius va afectar l’ordenació urbanística de les aglomeracions urbanes. Al llarg del segle XVII la ciutat de Barcelona s’enriquí amb la construcció de diversos monuments que van contribuir a l’ornamentació urbanística de la ciutat, així com a l’articulació espacial. Dins la voluntat de recordar una efemèride hi havia també la potencialitat creadora d’un focus d’interès visual, d’un nucli organitzador de l’espai que quedava al seu voltant, entorn del qual s’organitzava la vida ciutadana. En aquesta proliferació de monuments cal veure-hi també la materialització de l’esperit de l’època barroca, lliurada als efectes visuals. Hom es refereix a l’obelisc de santa Eulàlia del Pedró, l’obelisc de la plaça de l’Àngel, al projecte de l’obelisc de sant Ramon de Penyafort, la creu del pati de l’Hospital de la Santa Creu i la creu de fora del portal de Mar, entre d’altres.

La creu de fora del portal de Mar fou contractada entre el Consell i el mestre Pere Blai el 1609.

L’any 1611 es contractà l’escultor, al qual s’especificaren les imatges que havia d’incloure: quatre evangelistes i quatre serafins. També hi treballà l’escultor Pau Fornés, o Forner. La creu va ser beneïda i consagrada el 13 de setembre de l’any 1612. L’obelisc de la plaça de l’Àngel, projectat per Rafael Plansó, va començar-se a construir el 1616. El mestre de cases a qui encarregaren l’obra fou Josep Ferrer. El 23 de gener de 1832 fou destruït l’obelisc i es va retirar la figura de l’àngel. A l’últim terç de segle hi pertanyen l’obelisc de santa Eulàlia del Pedró, aixecat el 1673 i refet el 1687 per Llàtzer Tramulles, Lluís Bonifaç el Vell i Jaume Arnaudies, i la creu de l’Hospital de la Santa Creu, aixecada per Bernat Vilar el 1691.

Altres obres d’aquestes característiques construïdes fora de la ciutat de Barcelona foren la creu de Ramon Suris per a Sant Pere de Terrassa i la d’Agustí Pujol, pare, per a Sant Antoni de Tarragona.

Fora de la ciutat de Barcelona hi va haver una sèrie d’intervencions esparses i puntuals dignes de ser esmentades, com per exemple el pont cobert que uneix les dues cases dels Agullana, a la Pujada de Sant Domènec de Girona, construït l’any 1631 per Felip Regi i Joan i Guillem Serra. Aquest gran arc rebaixat, sobre el qual s’obren dos balcons que flanquegen l’escut familiar, constitueix un exemple d’urbanisme puntual. De característiques semblants era el pont que unia les dues torres romanes de la plaça Nova, de la muralla de Barcelona, aixecat el 1614 i desaparegut el 1823.

Per acabar les referències a l’urbanisme, es podria relacionar amb la urbanitat, o qualitat d’observar les normes de convivència i de tracte social. A la documentació de l’època hi ha constància, al llarg de tot el segle XVII, de la sincera preocupació per les normes que garantien la convivència, preocupació que es reflecteix en l’actuació dels obrers de la ciutat i la periòdica publicació de les anomenades crides de pulicia urbana. Hi havia un control exhaustiu de tots aquells elements que els particulars volien afegir a les seves cases, sempre que s’afectés d’alguna manera el carrer o l’espai urbà, com per exemple la construcció de balcons, de taulells, veles, paners, perxes i pòrtics de fusta.

Per cloure aquesta aproximació a l’arquitectura civil del segle XVII, cal cridar l’atenció sobre el procés imparable de modernització, i també de civilització, d’algunes ciutats, sobretot Barcelona, que va engegar el camí envers la ciutat moderna que durant el segle següent es va consolidar.

Bibliografia

• Ainaud de Lasarte, J.: El Palau de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1988.
• Alemany, J.: El port de Barcelona. Història i actualitat, Barcelona, Port Autònom de Barcelona, 1984.
• Aliberch, R.: Las casas señoriales de Barcelona, Barcelona, Libreria Dalmau, 1944.
• Anàlisi tècnica i funcional del Patrimoni Immobiliari Municipal. El Raval, vol. I i II, 1983; vol. III, 1985, Barcelona, Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, 1983.
• Bassegoda Nonell, J.: «El Salón de Ciento desde el punto de vista artístico», dins Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, Barcelona, Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, vol. XVI, 1975.
• Bonet Garí, Ll.: «La Casa de Convalescència. Algunes notes referents a la seva construcció», dins Arquitectura i Urbanisme, vol.2, Barcelona, 1934.
• Cabestany, J. ; Sobrequés, J.: La construcció del port de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1972.
• Carrera Pujal, J.: «Historia del puerto de Barcelona», dins Barcelona Divulgación Histórica, vol. IV, Barcelona, 1947, pàg.243-260.
• Carreras Candi, F.: «Els edificis de l’Hospital de la Santa Creu i de la Casa de Convalescència», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. XXXV, Barcelona, 1927-31.
• Carreras Candi, F.: Les Dreçanes barcelonines, sos inventaris i restauració, Barcelona, Editorial Tàber, 1928.
• Comas, R. N.: Datos para la Historia del Esgrafiado, Barcelona, Imprenta Altes Geografich, 1913.
• Condeminas Mascaró, F.: Las Reales Atarazanas de Barcelona, Barcelona, Instituto Nacional del Libro Español, Exposición Nacional del Libro del Mar, Diputación de Barcelona, 1943.
• Danon, J.: Visió històrica de l’Hospital General de Santa Creu de Barcelona, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, Dalmau, 1978.
• Duran i Sanpere, A.: La Casa de la Ciudad, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1951.
• Duran i Sanpere, A.: «Santa Eulàlia en la plaza del Pedró», dins Barcelona Divulgación Històrica, vol. IX, Barcelona, 1959.
• Duran i Sanpere, A.: «El carrer Montcada i el palau Dalmases», dins Butlletí d’Òmnium Cultural, Barcelona, 1973, pàg.9-16.
• Garcia i Domènech, R. M. ; Casanovas i Esclusa, L.: «Les pintures de la Casa de Convalescència», dins D’Art, Barcelona, Universitat de Barcelona, Departament d’Història de l’Art, núm.8-9, 1981, pàg.209-219.
• Garcia i Domènech, R. M.: La Casa de Convalescència. Seu de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1995.
• Larrucea, M. C.: El teatre principal de l’Hospital de la Santa Creu a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, Barcelona, Editorial Gustavo Gili, 1971.
• Madurell Marimon, J. M.: «El tracista fray José de la Concepción», dins Analecta Sacra, Tarraconensia, vol. XXVII, Tarragona, 1954, pàg.59-99.
• Martinell, C.: Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, dins Monumenta Cataloniae, vol. I (1600-1670); vol. II (1671-1730); vol. III (1730-1800), Barcelona, Editorial Alpha, 1959.
• Martinell, C.: «Un arquitecto eminente del siglo XVII. Fr. Josep de la Concepció «El Tracista», dins Cuadernos de Arquitectura, núm.63, Barcelona, 1966, pàg.9-14.
• Perelló Ferrer, A. M.: «Monuments commemoratius a la Barcelona del segle XVII: la creu de Mar, obra de Pere Blai», dins Actes III Congrés d’Història de Barcelona, Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona, 1993, pàg.361-364.
• Perelló Ferrer, A. M.: «Els càrrecs oficials del Consell de Cent relacionats amb la construcció a la Barcelona del segle XVII», dins Actes III Congrés d’Història Moderna de Catalunya, Pedralbes, Barcelona, 1993, pàg.595-600.
• Creu», dins Quaderns d’Història, Barcelona, Museu d’Història de la Ciutat (nova etapa), núm.1, Barcelona, 1995, pàg.85-94.
• Perelló Ferrer, A. M.: «Establiments hospitalaris i d’assistència a la Barcelona del segle XVII», dins Serra d’Or, núm.444, Barcelona, 1996, pàg.49-52.
• Perelló Ferrer, A. M.: L’arquitectura civil del segle XVII a Barcelona, Barcelona, Biblioteca Abat Òliba, núm.178, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996.
• Perelló Ferrer, A. M.: «Nuevos datos para la historia del obelisco de Santa Eulalia en la plaza del Pedró», dins Tiempo y espacio en el Arte. Homenaje al profesor Antonio Bonet Correa, Madrid, Editorial Complutense, 1994, 2n vol. , pàg.339-344.
• Rubio Cambronero, I.: El Palacio de la Excelentísima Diputación Provincial de Barcelona, Barcelona, Diputació Provincial de Barcelona, Seix y Barral Hermanos, 1972 (1952).
• Triadó Tur, J. R.: L’època del barroc, segles XVII i XVIII, dins Història de l’art català, vol. V, Barcelona, Edicions 62, 1984.
• Triadó Tur, J. R.: «L’art català del segle XVII. Estat de la qüestió i problemes metodològics», dins D’Art, Universitat de Barcelona, Departament d’Història de l’Art, núm.12, 1986, pàg.161-171.
• Udina Martorell, F.: L’aigua a Barcelona, Barcelona, Lunwerg Editores SA, 1987.
• Verrié, F. P.: Casa de la Convalescència, Barcelona, Editorial Gustavo Gili SA, 1971.
• Vilarrubias, F. A.: Noticia histórico-arquitectónica de los edificios del antiguo Hospital de la Santa Cruz y Casa de la Convalecencia de San Pablo de la Ciudad de Barcelona (1401-1928), Barcelona, Diputación Provincial de Barcelona, 1969.
• Voltes Bou, P.: Historia de Montjuich y su castillo, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1960.
• Voltes Bou, P.: Historia del abastecimiento de agua de Barcelona, Barcelona, Sociedad General de Aguas de Barcelona, SA, 1967.