El trànsit del segle XVII al XVIII a Catalunya va estar marcat per la presència efímera, del 1705 al 1711, de la cort de l’arxiduc Carles a Barcelona, i pel decidit suport del Principat al candidat de la Casa d’Àustria en el conflicte amb la dinastia dels Borbó pel tron d’Espanya, amb les conseqüències conegudes. Foren uns anys en què Barcelona esdevingué marc d’una petita cort on l’art estigué en mans dels artistes italians i austríacs que acompanyaven el candidat. A conseqüència d’aquest fet, es van introduir noves maneres artístiques, que van comportar una renovació formal i estilística del Principat.
En el camp de l’arquitectura fou especialment rellevant la presència de Ferdinando Galli, dit Bibiena (1657-1743), que, d’una manera decisiva, va fer evolucionar el Barroc cap a les propostes que acabarien desembocant en l’academicisme. Malauradament no ha perdurat cap de les seves obres, atès que foren construccions efímeres o decorats teatrals. La influència d’aquest arquitecte es va reforçar amb la publicació l’any 1711, a Bolonya, de la seva obra Architettura civile, amb il·lustracions representatives de l’academicisme que acabaria imposant-se.
La Guerra de Successió va acabar amb la victòria del candidat Borbó, Felip V. Es castigaren les infidelitats i la repressió arribà a tots els estaments de la societat. Els gremis foren gradualment substituïts per les acadèmies; concretament, dins l’àmbit de l’arquitectura hi va haver una presència destacada d’artistes forans.
Arquitectura oficial
Infraestructures
La política dels nous monarques de la Casa de Borbó d’acostar-se a les províncies es va manifestar clarament en l’atenció que es dispensà als serveis públics. Així la xarxa viària i de conducció d’aigües fou sensiblement millorada, especialment durant el regnat de Carles III (1759-88), que resultà especialment favorable per a Catalunya. Ja la seva entrada a Espanya per Barcelona, procedent de Nàpols, per venir a ocupar el tron, l’any 1759, presagià un canvi en les relacions entre Catalunya i la monarquia d’Espanya. Fou rebut amb arcs de triomf i al·legories, amb festes i celebracions. Fou l’inici d’una bona relació entre la burgesia mercantil catalana i el denominat despotisme il·lustrat, que representava la colonització agrària, la introducció de noves tècniques, la millora de les comunicacions, el suport al comerç i a la industrialització, en definitiva un camí envers el progrés.
Entre les obres públiques s’han d’esmentar les que impulsà el marquès de la Mina, capità general de Catalunya. Construí places, passeigs, il·luminà carrers amb fanals, va fer empedrar el passeig de la Riba i impulsà també la numeració de les illes de cases (amb rajoles), etc. Entre les obres que es van portar a terme cal no oblidar les del port de la ciutat, on es construïren defenses contra el temporal, sota la direcció del mestre Joan Soler i Faneca. La ciutat moderna que havia començat a néixer al llarg del segle anterior amb les preocupacions constants dels governants, es concretà amb l’aparició de serveis públics estables, com els mercats del Born i de la Boqueria, fet que comporta la prohibició de la venda ambulant, amb el que això va representar de millora de la salut pública.
Dins l’àmbit de les infraestructures, va tenir una gran importància l’impuls donat a la construcció de carreteres. Destaca la construcció de la carretera d’Aragó, traçada per Prospero de Verboon, que incloïa viaductes i ponts, dels quals sobresurt el pont de Molins de Rei, construït entre el 1765 i el 1769, que fou destruït per les riuades del 1971. També s’ha de parlar de la carretera de Barcelona a Madrid, obra dirigida per Joan Soler i Faneca, autor així mateix del pont de Tremp, sobre el riu Noguera. Altres obres destacades foren la carretera i el pont sobre el Llobregat, dissenyat per Carles Saliquet.
Entre els treballs encaminats a millorar les condicions del treball agrícola hi ha la sèquia de l’Estany, a Vic, obra del 1735 deguda a Josep Morató Selles, i el canal de navegació i regadiu a Urgell, de Joan Soler i Faneca. Així mateix són destacables el projecte i la realització de la conducció d’aigües a la ciutat d’Igualada des del torrent d’en Carrió, a Montbui, de Josep Carafí.
Defensa i fortificació
Acabada la guerra el 1714, s’imposà la fortificació, de la ciutat de Barcelona, a més de la reconstrucció de zones de la ciutat molt malmeses. Així, mentre la reconstrucció no pretenia més que apuntalar o enderrocar edificis en perill de caure, l’arquitectura militar va tenir una importància destacada. Manuel Arranz, en els seus estudis sobre l’arquitectura del segle XVIII, explica la importància dels enginyers militars al llarg del període. A Barcelona, ja en el segle XVII, hi va haver la Reial Acadèmia Militar de Matemàtiques, en què s’impartia àlgebra, geometria, elements de fortificació, voltes, artilleria i arquitectura civil. Allà s’hi formaven tant els arquitectes que volien prosseguir els seus estudis a l’Academia de San Fernando com els arquitectes locals que volien perfeccionar coneixements, fet que proporcionà un ensenyament unitari i reglat a la major part dels mestres actius durant aquest període a Catalunya.
Una de les obres fonamentals i més ambicioses del segle fou la construcció de la Ciutadella de Barcelona. La construcció, iniciada el 1715 per ordre de Felip V, representà la demolició del barri de Ribera, on, a més de més de mil habitatges particulars, tenien la seu els convents de Santa Clara i Sant Agustí, Nostra Senyora de la Pietat i l’hospici de Montserrat. L’any 1718 l’enderroc ja estava enllestit i s’iniciaren els treballs de la nova ciutadella. L’obra fou encarregada a Prospero de Verboon (1665-1744), el qual s’inspirà en altres ciutadelles aixecades durant el mateix període arreu d’Europa. Tal com afirmen Galera, Roca i Tarragó a l’Atlas de Barcelona, «Verboon no ignorava que la part més feble de la muralla era la part de llevant –lloc on s’havia produït l’atac massiu de les tropes felipistes–, i aquesta circumstància, juntament amb el fet que a l’altre costat de Barcelona ja hi havia la fortalesa de Montjuïc, el decidiren a planificar la Ciutadella en aquest indret».
La forma bàsica era un pentàgon regular, amb baluards als vèrtexs que li donaven una forma estrellada. Dins aquest recinte encerclat per muralles es construïren diverses edificacions: l’església, el palau del governador de la plaça, un arsenal i unes casernes de gran capacitat. Verboon construí les casernes i el palau del governador, obres acabades entre el 1716 i el 1748, en un estü clàssic, d’inspiració afrancesada. L’església és deguda a l’arquitecte Alexandre de Rez, i fou construïda cap al 1727. El conjunt és un dels primers exemples de la nova arquitectura del segle XVIII, la que ja no és del tot deutora de les maneres del segle anterior, que està en mans dels enginyers militars i, sobretot, respon a un moment de recuperació econòmica de Catalunya. Es frustraren idees ambicioses de fortificació de la ciutat, probablement per motius econòmics, i no fou fins a mitjan segle que es reprengueren les obres de fortificació de Barcelona. L’enginyer Juan Martín Cermeno fou l’autor d’un projecte global de fortificació que incloïa les muralles, la Ciutadella, la muntanya de Montjuïc i el port. Malgrat les importants intervencions al perímetre emmurallat de la ciutat i la construcció del gran baluard anomenat Llengua de Serp al castell de Montjuïc, al qual també incorporà la nova entrada, la seva tasca més destacada va lligada a la construcció del barri de la Barceloneta, que es tractarà més endavant en comentar les planificacions urbanes. D’altra banda, el que restava del castell de Montjuïc del 1640 i de les successives obres que s’hi havien fet, fou enderrocat per Cermeno l’any 1751 per bastir-hi una nova fortalesa. El comte de Roncali, ministre d’Hisenda, fou el responsable de les reformes que s’hi feren durant la segona meitat del segle XVIII.
Exemples importants de fortificacions fora de Barcelona són el castell de Sant Ferran de Figueres, obra també de Juan Martín Cermeno, amb planta de pentàgon irregular, que es va començar l’any 1752 i no es va arribar a acabar; el castell de Castellciutat, a prop de la Seu d’Urgell, Sant Julià de Ramis i la remodelació de la Ciutadella de Roses, obra d’èpoques anteriors.
Les casernes foren un altre exemple d’arquitectura militar que tingué un ampli desenvolupament. Destaca la de Reus, obra de Marc Cestevars i Francesc Galera, començada l’any 1751 i formada per quatre crugies entorn d’un pati central quadrangular. Aquesta tipologia, de planta i pis i teulada a dues aigües, fou la més habitual de l’època. Altres casernes construïdes foren la de la Barceloneta (1764), obra de Joan Cavallera, i la d’Igualada, de Joan Soler i Faneca, aixecada per Joan Baptista Pasqual.
Edificis de representació
Un cop acabats el Palau de la Generalitat i les obres de modernització de la Casa de la Ciutat de Barcelona, i moltes seus d’ajuntaments d’altres indrets de Catalunya al segle anterior, al llarg del segle XVIII, hi ha menys exemples d’aquesta arquitectura que tenia com a funció més destacada la de representació.
La majoria d’aquestes construccions daten del darrer quart de segle. Destaca l’Ajuntament de Manresa (1737-77), amb el projecte de Joan Garrido i construït per Jeroni Torrens, i l’ampliació del de Cervera (1786), projectada per Jaume Padró i aixecada per Marc Godier.
A Barcelona s’ha d’esmentar la reforma de l’antic Palau del Virrei, que durant el segle anterior havia estat ja remodelat per fra Josep de la Concepció. Aquesta vegada la reforma s’encarregà al comte de Roncali, el qual, el 1771, dibuixà una façana netament clàssica, amb un basament i dos cossos horitzontals unificats per columnes d’ordre gegant i rematats per una balustrada. Més tard s’hi afegirien balcons i, finalment, el 1846 va ser novament reformat ja dins l’estètica del Romanticisme.
Edificis d’assistència pública i d’ensenyament
Després de la Guerra de Successió hi va haver un primer període en el qual l’arquitectura oficial projectada per enginyers militars tingué un gran desenvolupament. En una segona fase, amb la institucionalització de les acadèmies i particularment la de San Fernando, s’oficialitzà la pràctica arquitectònica, que no era forçosament en mans dels enginyers militars, i que va originar la que seria l’arquitectura neoclàssica al final del segle. En ambdós casos, però, hi havia un control sever sobre les obres que s’aixecaven. Per tant, fins i tot en cas que l’obra no fos construïda per un enginyer militar ni tingués tampoc finalitat militar, hi havia una missió d’observació que n’assegurava les característiques. Són els casos de la Universitat de Cervera i del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Entre les obres aixecades per enginyers militars destinades a usos civils destaca la Universitat de Cervera (1718-89). Com se sap aquesta universitat fou promoguda pel rei Felip V com a premi a la fidelitat de la ciutat de Cervera al llarg del conflicte de successió i per castigar Barcelona, favorable al candidat austríac. L’estructura quadrangular s’articula entorn de tres patis interiors, allargat el primer i quadrats els altres dos. Els primers plànols del 1718, obra de François Montaigu, foren modificats per Alexandre de Rez l’any 1720. La direcció de les obres la portà l’arquitecte Francesc Soriano del 1737 al 1745, i van actuar com a contractistes i mestres de cases Josep Prats i Francesc Torrent. La façana principal de la Universitat, construïda probablement, segons Cèsar Martinell, entre el 1726 i el 1740, és de formes ampul·loses i plenes, amb un timpà mixtilini, una finestra ovalada i una fornícula també mixtilínia, d’ascendència rococó. En canvi la façana interior, de Miquel Marín, que havia substituït com a mestre d’obra Pedró Martín Cermeno, aixecada el 1751, és classicista, gairebé ja academicista. La façana està formada per dos cossos horitzontals, amb tres obertures cadascun, amb pilastres jòniques estriades, i el cos principal rematat per un frontó clàssic.
Una construcció representativa del segon moment, ja regit per l’Academia, encara que supervisat per enginyers militars, és el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, obra de Ventura Rodríguez (1717-85). El nou Col·legi de Cirurgia havia de suplir l’antiga Aula d’Anatomies, aixecada el segle anterior dins els terrenys de l’Hospital de la Santa Creu. El cirurgià Pere Virgili fou l’impulsor de l’obra, que fou encarregada a Ventura Rodríguez, que lliurà el projecte l’any 1761. Un cop autoritzada la construcció per Carles III, els treballs duraren del 1762 al 1764. L’inspector de l’obra era Pedró Martín Cermeno, el qual delegà Pedró Carlos Saliquet per dur a terme la direcció i l’aparellador Joan Cherta per a la construcció, amb la col·laboració del mestre de cases Francesc Renart i del fuster Pere Amet. La planta de l’amfiteatre, presidit per la taula de dissecció, és de planta circular, fet que possibilita l’existència de les tribunes, amb gelosies per a les dones a la part superior. La il·luminació es resolia amb una gran llanterna situada al centre de la planta i una gran obertura lateral. Les graderies són de pedra, menys una filera de seients de noguera, obra del tallista Llorenç Rosselló. Les gelosies, les sobreportes i el peu de la taula de dissecció foren dissenyades per l’escultor Joan Enrich. La façana conté un frontó mixtilini i destaca una obertura corresponent a l’amfiteatre. Es caracteritza per una gran sobrietat, i en la decoració sobresurt només l’escut de Carles III, obra de Carles Grau. És important destacar l’objectiu funcional d’aquesta edificació i que, malgrat això, no es descuidaren en cap moment el disseny en l’estructura ni els detalls en l’elaboració.
A mig camí entre els edificis de representació i els particulars s’ha de fer esment d’una construcció com la Casa dels Velers o Col·legi de l’Art Major de la Seda de Barcelona. És un edifici en què, tot i construir-se ja dins la segona meitat de segle, es van utilitzar les directrius i les maneres de fer autòctones, sense interferències foranes. És obra de Joan Garrido i Bertran, el qual guanyà en concurs Marià Ballescà l’any 1758. Les obres s’iniciaren el mateix any 1758 i s’hi va treballar fins al 1762, quan, a causa de dificultats financeres, es van aturar. Només l’ajut de la Secretaria de la Cambra del Rei, amb 6000 lliures, va fer possible l’acabament un any més tard.
Destaca, per damunt de qualsevol solució estructural, la decoració amb esgrafiat a la façana i balcons amb baranes de ferro forjat, que van ser característiques de l’arquitectura autòctona del segle XVIII. Un altre exemple destacadíssim d’aquesta tècnica decorativa són els existents a la Casa Masferrer de Sant Sadurní d’Osormort.
Arquitectura privada
L’arquitectura privada, en general, experimentà una recuperació important després de la guerra i molt especialment dins la segona meitat de segle. La construcció i la reforma d’habitatges d’ús privat s’accelerà i s’impulsà la construcció de grans palaus, que, en el cas de Barcelona, en van renovar completament la imatge. Com en l’arquitectura oficial, es veurà que en el darrer quart del segle les formes reglades de l’Acadèmia es van anar imposant i les antigues llibertats del Barroc van quedar oblidades.
Els palaus i les residències urbanes
Els palaus del període es continuen estructurant en una planta quadrangular entorn d’un pati central. En són trets característics el vestíbul que uneix el pati amb el carrer i la presència destacada de l’escala d’honor. És freqüent detectar les influències foranes, com la italiana, que es concreta en la planta i el pati interior, o la francesa, que es manifesta principalment en la decoració dels paraments de façana.
Entre els palaus barcelonins de l’època que encara es poden considerar barrocs destaca, sens dubte, el Palau de la Virreina, mentre que ja pertanyen a un corrent nou el Palau Moja (1774-89), el Palau March (final del segle XVIII), a Barcelona, la Casa Bofarull, del final del segle XVIII, a Reus, i especialment l’edifici de la Llotja (reformes començades el 1774) i la Duana Nova (1790-92), ambdós a Barcelona.
El Palau de la Virreina fou una de les primeres construccions aixecades a la Rambla. Fou manat construir pel virrei del Perú, Manuel d’Amat i de Junyent (1707-1782), coneixedor de l’arquitectura, que havia projectat algunes obres a Xile i al Perú entre el 1761 i el 1776. L’any 1768 Manuel Amat decidí aixecar una residència a Barcelona, va fer comprar els terrenys i, des de Lima, començà a donar indicacions de la seva voluntat per a la construcció del palau al seu germà enviant dibuixos i plànols. L’obra definitiva sembla que va ser deguda a la col·laboració entre el virrei, l’escultor Carles Grau i l’arquitecte Josep Ausich Mir, si bé sembla que aquest darrer va actuar més com a constructor que com a dissenyador. El baró de Maldà, que era nebot del virrei Manuel Amat, fixa l’inici de les obres el 1772 i diu que tres anys més tard ja s’aixecava a la Rambla la façana del palau. A Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, Cèsar Martinell la descriu així: «La façana està composta d’un cos basamentat que comprèn la planta baixa i un cos principal format pels dos pisos superiors, subdividit en cinc seccions per mitjà de pilastres amb capitells jònics ornats amb garlandes. Recorre la part superior un entaulament amb òculs en el seu fris que serveixen per il·luminar el darrer pis, i alternen amb cartel·les de dibuix mogut i fina talla. Remata la part superior una balustrada amb dotze gerros que coincideixen amb les pilastres i les cartel·les del fris. El cos central, que comprèn la porta i els dos balcons superiors en un sol conjunt, està bellament resolt i executat amb finor, com també els balcons, amb abundants ornaments, d’influència rococó. Les baranes dels balcons són de ferro forjat amb dibuixos de motius Lluís XV de gran delicadesa.»
Encara, segons el baró de Maldà, l’any 1776 es treballava als interiors, a les escales, a l’oratori, al menjador i a les cuines, i s’acabaven les fusteries i els balcons de ferro forjat amb les targes d’Amat.
L’edifici, que es donà per acabat el 1778, es va construir amb pedra blanca de Santanyí, localitat de Mallorca, i de Montjuïc. L’esquema general, de planta dividida en cinc crugies perpendiculars a la façana, la central més àmplia i decreixent cap als extrems, i l’ordenació interior entorn d’un eix central, format per un vestíbul, el cos de l’escala, dos brancals i dos patis, amb un portal a cada extrem, podrien recordar solucions estrangeres, mentre que, com afirma Triadó, els detalls ornamentals revelen la presència de fins artesans locals.
Es pot esmentar també el Palau Larrad, que fou construït durant els mateixos anys que el de la Virreina. El feu edificar el duc de Sessa, entre el 1772 i el 1778, al carrer Ample de Barcelona, i va ser responsable del projecte Josep Ribas i Margarit. Els constructors foren els mestres Josep Gaig, Pere Armet i Joan Soler i Faneca, i els responsables de les decoracions, Ramon Amadeu i Manuel Tramulles. L’any 1779 el palau fou comprat per Joan A. Larrad, banquer d’origen francès, que continuà les obres. El barroquisme afrancesat de la construcció, propi de l’època, potser també es pot relacionar amb l’ascendència d’aquest últim propietari. Al contrari del Palau de la Virreina, la disposició dels cossos de la façana és completament irregular, i el pati interior, en lloc de constituir un eix unitari, té forma de L. A la façana destaquen, dins de la sobrietat generalitzada, el portal principal i un balcó.
Vers el neoclassicisme
Amb l’aparició i la consolidació de les acadèmies, molt especialment de la de San Fernando, els gremis i els col·legis professionals havien anat perdent l’estatus anterior. L’artista havia pres consciència de la seva individualitat i intentava sobresortir personalment a pesar de la dificultat que això comportava. L’any 1775 es fundà a Barcelona l’Escola Gratuïta de Disseny, per iniciativa de la Junta de Comerç de la ciutat.
Les millores arquitectòniques i urbanístiques continuaven, sobretot a Barcelona i a Tarragona. El canvi urbanístic més destacat a Barcelona és el de la Rambla, esmentat ja en parlar de l’urbanisme, que es va convertir, en paraules de Joan Ramon Triadó, en un «bulevard a la manera francesa». A aquesta intervenció, s’hi afegiren la urbanització del carrer Nou de la Rambla i la construcció del passeig de l’Esplanada.
El darrer quart de segle va estar protagonitzat socialment per una nova classe formada per comerciants i industrials que controlaven l’economia i, consegüentment, foren els que aixecaren els edificis oficials i les residències urbanes del moment.
Arquitectura oficial
Els dos edificis públics més importants que s’aixecaren durant el període a Barcelona foren la Llotja i la Duana. Ambdues construccions exemplifiquen la predominança del comerç i de la indústria que s’ha esmentat més amunt.
La Llotja passà a dependre de la Junta de Comerç de Barcelona l’any 1771, després de pertànyer als militars des del 1714. La Junta volgué reformar l’edifici conservant l’antiga sala gòtica de contractació i encarregà les obres als arquitectes estrangers Bartomeu Tami i Pere Branlij –els contractistes van ser Joan Soler Faneca i Esteve Bosch. A partir de l’any 1774, Joan Soler i Faneca va ser el mestre al front de l’obra, el qual fou substituït pel seu fill, Tomàs Soler i Ferrer.
Les obres s’allargaren fins a l’any 1802 en què l’edifici fou inaugurat per Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa.
S’han establert relacions interessants entre aquesta edificació i la basílica pal·ladiana de Vicenza, on Palladio també encerclà una antiga sala gòtica amb una nova estructura. Alguns autors de fet consideren que el classicisme emprat a la Llotja és més proper al de Palladio que al francès. Per Triadó, la influència francesa es faria palesa en l’estructura C/B/A/B/C de la façana, en la qual el cos central és el principal i està rematat per un frontó triangular. Una de les parts més reeixides de l’edificació és el pati quadrat, amb els angles arrodonits, del qual surt l’escala principal, amb un acurat i agosarat treball d’estereotomia a les voltes. Escultures i pintures realitzades per professors i pensionats de l’Escola de Dibuix, que tenia la seu a l’edifici, van arrodonir la construcció.
Un altre edifici públic lligat al comerç és la Duana o Duana Nova de Barcelona. La nova duana fou aixecada entre el 1790 i el 1792 segons el projecte del comte de Roncali, ministre d’Hisenda de Carles IV, la qual va substituir l’antiga, que es cremà el 17 de febrer de 1777. Triadó ha classificat la construcció dins del «decorativisme constructiu, proper al neoclassicisme». Edificació de planta quadrangular, presenta la façana principal al carrer del marquès de l’Argentera, centrada per l’entrada, a sobre de la qual hi ha un balcó i, en un tercer nivell d’alçada, un cos que allotja motius militars rematat per un frontó corbat entre gerros.
La planta és l’habitual en els palaus de l’època: quatre ales entorn d’un pati central. A la planta baixa hi havia les cotxeres i les cavallerisses, mentre que la planta noble es reservava a les dependències de l’Administració. Destaquen les decoracions murals de Pere Pau Muntaria en el sostre del saló principal, referides a les relacions entre Carles III i la ciutat de Barcelona, així com algunes representacions al·legòriques d’Espanya i el Comerç.
El bicromatisme i el falsejament de material, mitjançant plaques d’estuc que simulen marbre, fan que en aquesta construcció dominin els aspectes decoratius per sobre dels constructius. Hi destaquen les motllures i alguns detalls ornamentals afrancesats.
Arquitectura privada
Entre les residències privades aixecades en el darrer quart del segle XVIII a Barcelona, caracteritzades ja per la presència d’elements neoclàssics, s’esmentaven més amunt els palaus Moja (1774-89) i March (final del segle XVIII).
El Palau Moja, situat gairebé enfront del Palau de la Virreina, a la cantonada de la Rambla amb el carrer de la Portaferrissa, presenta unes característiques més properes al neoclassicisme. Fou un encàrrec de la senyora Maria Lluïsa de Copons Descatllar, vídua del marquès de Moja, mariscal de camp dels exèrcits de Carles III. Respon a un projecte de l’any 1774, efectuat per l’arquitecte Josep Mas i Dordal. L’edifici és un bloc quadrangular, de quatre pisos i tres façanes, la principal de les quals dóna a la Portaferrissa. Els pisos estan definits per motllures que recorren les façanes, i els cossos s’estructuren verticalment mitjançant pilastres de carreus bocellats de dalt a baix. Les tres façanes, si bé són diferents entre si, presenten un caràcter unitari a causa de la utilització reiterada d’elements geomètrics en totes tres.
La planta s’articula, com és habitual, entorn d’un pati central.: A la planta noble destaca el gran saló, pintat per Francesc Pla, el Vigatà. Es tracta d’una estança de doble alçada, destinada a festes i balls, i la decoració recull escenes de la vida de la família promotora, els Mòja, combinades amb algunes de caire mitològic.
Un altre gran palau barceloní és el Palau dels March de Reus. El va fer construir Salvador March i Bellver (1718-1787), emprenedor home de negocis de la ciutat de Reus; a la part baixa de la Rambla, la darrera a urbanitzar-se. De planta quadrada, amb pati central i jardí al darrere, va ser projectat per Joan Soler i Faneca, el qual també en dirigí les obres entre el 1775 i el 1780. Els coneixements d’aquest arquitecte es posen de manifest en la regular i ben resolta planta de l’edificació, que disposava d’estances angulars i un saló vuitavat per a festes que donava a la façana del jardí. La façana principal és molt austera i no conté cap concessió al barroquisme de les dècades anteriors, que anava perdent terreny enfront dels avenços del neoclassicisme. Centrada per un eix vertical, on hi ha l’entrada emmarcada per pilastres gegants d’ordre jònic, té una simetria rigorosa. Segons Joan Ramon Triadó, aquest palau és el perfecte exemple de com la burgesia comercial i industrial catalana imitava l’aristocràcia en la construcció de les seves residències. És el cas de la residència de l’industrial d’indianes Erasme de Gònima, al carrer del Carme de Barcelona, que íftclou importants decoracions murals de Flaugier.
Aquesta actitud es donà també fora de Barcelona, amb exemples tan notables com la casa Bofarull de Reus, que inclou unes interessants pintures de Pere Pau Muntaria, la de la família Trinxeria, a Olot, o El Noguer, a S’Agaró.
Urbanisme
La nova imatge que presentava la Barcelona del set-cents no era pas deguda únicament a la construcció dels grans palaus sinó a la reorganització urbanística que, arran de la guerra de Successió, la ciutat es veié forçada a afrontar.
D’una banda, la construcció de la Ciutadella representà la demolició de bona part del barri de Ribera, fet que va deixar moltíssimes persones sense habitatge. Aquestes persones s’allotjaren provisionalment en barraques de fusta a la platja de la Barceloneta, fora el portal del Mar. La planificació que feu Juan Martín Cermeno (1753), relacionada per Joan Ramon Triadó amb la de Prospero de Verboon per a Georgetown (Menorca), consistia en una àrea quadrada en què quinze carrers eren creuats per uns altres tres, que definia estretes illes de cases d’una sola planta.
Totes les habitacions tenien finestres a l’exterior, i d’aquesta manera s’eliminaven les humitats pròpies dels barris mariners. Així mateix, aquesta planificació tenia en compte la situació topogràfica de la zona triada, i per això les illes de cases foren disposades perpendicularment al vent de llevant. El pla inicial, que preveia cases baixes, fou alterat al llarg del segle XIX, i a conseqüència d’això el barri sofrí una important densificació.
La recuperació econòmica que experimentà la ciutat de Barcelona devers la segona meitat de segle propicià l’aparició d’una nova activitat urbanística i constructora, ara ja no definida per les urgències militars, com va succeir durant la primera meitat de segle. La nova situació econòmica possibilità la millora de moltes ciutats catalanes. Es va impulsar el comerç marítim i l’agricultura, i hi va haver un important redreçament econòmic.
A Barcelona s’inicià la reurbanització de la Rambla, que durant el segle anterior havia estat simplement l’espai que quedava extramurs i separava la ciutat vella del barri del Raval.
El projecte de reforma és de l’any 1772 i és degut al comte de Ricla i a l’intendent Castanos. Aquesta reforma, com recull un estudi de Manuel Arranz i Joan Fuguet, preveia l’alineació de tots els edificis i també regulava l’alçada, fixada a 86 pams. A més, s’havia de crear un passeig amb pollancres alineats des de Betlem fins a les drassanes.
Una altra actuació urbanística a la ciutat fou la urbanització del Raval, que es va parcel·lar a partir del 1787. Al temps del comte de l’Asalto es va urbanitzar en línia recta el carrer Nou de la Rambla.
Una de les intervencions més reeixides fou la del passeig de l’Esplanada, iniciat el 1797 i finalitzat el 1802. En paraules de Joan Ramon Triadó, «estava configurat per set carrers d’arbres, un de central i tres a cada costat, més estrets, amb quatre placetes, les dues del mig amb brolladors senzills i les dels extrems amb fonts monumentals. Els arbres eren majoritàriament oms i pollancres». Com deia el baró de Maldà, la idea era convertir un lloc degradat –«antes era lo destí de gats i gossos morts»– en un passeig a «imitació del Prado de Madrid». Aquest passeig anava des de la Duana fins a l’entrada de la Ciutadella. Ja dins la segona meitat de segle, l’any 1768 Juan Martín Cermeno va construir un jardí botànic per al Col·legi de Cirurgia a prop del portal de Sant Antoni, al Raval.
A Tarragona, pels mateixos anys que Barcelona remodelava la seva Rambla, s’iniciava la de Sant Carles. L’arquitecte Josep Prat fou l’encarregat d’aixecar una sèrie d’edificis de caràcter unitari al llarg del passeig, que van preludiar la gran embranzida tarragonina del darrer quart de segle.
La ciutat de Vic, per la seva banda, alhora que enderrocava les muralles que l’encerclaven, construí el passeig de la muralla i s’obrí cap als ravals obrint tots els portals de la muralla.
Durant aquesta època també hi va haver plans urbanístics de caràcter general, amb planificacions de poblacions completes com les de Sant Carles de la Ràpita, de protecció reial, o Almacelles, amb habitatges, església i residència senyorial, d’iniciativa privada.
Dins les reformes o intervencions urbanes cal fer esment dels monuments que s’aixecaren. Entre les fonts més destacades s’han d’assenyalar la d’Agramunt (1764), la de Santa Coloma de Queralt, la de Montblanc i la de l’Espluga de Francolí. La porta de Sant Antoni a la muralla de Tarragona constitueix també una intervenció notable farcida d’elements propis de l’estètica barroca (1737).
En definitiva, el segle XVIII a Catalunya, si més no arquitectònicament, es pot classificar ja com a neoclàssic. Com s’ha comprovat, ja es construïren un gran nombre d’edificacions que exemplifiquen les noves maneres introduïdes des de les acadèmies. Aquesta influència, que va afectar de manera més contundent l’arquitectura, no va trigar a afermar-se en les altres arts plàstiques.
Bibliografia
- Alcolea, S.: «El Palacio Moya, en Barcelona, y su arquitecto Josep Mas», dins D’Art, núm.1, Barcelona, 1972.
- Alcolea Gil, S.: «Unes fites en el camí vers el predomini de l’Acadèmia a l’Art Català del segle XVIII», dins D’Art, núm.10, Barcelona, 1984.
- Alcolea Gil, S.: «La pintura en Barcelona durante el siglo XVIII», dins Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. XV, 1961-62.
- Amat i Cortada, R. , Baró de Maldà: Calaix de sastre (1769-1816), Manuscrit, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
- Arranz, M. ; Fuguet, J.: El palau dels March de Reus, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1984.
- Arranz Herrero, M.: «De la casa artesana a la casa capitalista. L’habitatge a la Barcelona del segle XVIII», dins Estudis Baleàrics, Palma de Mallorca, 1985.
- Arranz Herrero, M.: Mestres d’obres i fusters. La construcció a Barcelona en el segle XVIII, Barcelona, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 1991.
- Azcárate, J. M.: «Ventura Rodríguez y el Real Colegio de Cirugía de Barcelona», Boletín de la Universidad Compostelana, núm.63, 1955.
- Bergós, J.: L’art neoclàssic i romàntic. L’arquitectura, dins L’Art Català, Barcelona, 1958.
- Florensa, A.: El palacio de la Virreina del Perú en Barcelona, Barcelona, 1961.
- López Guallart, P.: «Les transformacions de l’hàbitat: la casa i la vivenda a Barcelona entre 1693 i 1859», dins Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, Barcelona, Universitat de Barcelona, Departament d’Història Moderna, 1984, pàg.111-118.
- Martinell, C.: «El antiguo colegio de Cirugía de Barcelona», dins Anuario de la Arquitectura.
- Martinell, C.: Arquitectura i escultura barroques a Catalunya: Barroc Acadèmic (1731-1810), dins Monumenta Cataloniae, vol. XII, Barcelona, 1963.
- Molas Ribalta, P.: Los gremios barceloneses del siglo XVIII, Madrid, Confederación Española de Cajas de Ahorros, 1970.
- Montaner i Martorell, J. M.: Anàlisi del procés de transformació del cos de coneixements arquitectònics a Catalunya en el període 1714-1859, Universitat Politècnica de Barcelona, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura.
- Razquín Jené, J. M.: La Universidad de Cervera, Lleida, 1976.
- Sáenz-Rico Urbina, A.: «El virrey Amat. Precisiones sobre la vida y la obra de Don Manuel de Amat y de Junyent», dins Publicaciones del Seminario de Arqueología e Historia de la Ciudad, vol. II, Barcelona, 1967.
- Tatjer Mir, M.: La Barceloneta. Del siglo XVIII al Plan de la Ribera, Barcelona, 1973.