El teler seder manual, anomenat teler de llaços o a l’estirada, arribà al segle XVIII a un gran perfeccionament tècnic, i s’hi podien fabricar teixits de dibuixos complicats i bells alhora. El teler de llaços consistía en un teler manual en el qual l’ordit passava pels llisos i la pinta i també per uns mallons que anaven units a unes cordes que pujaven a la part superior del teler i després descendien verticalment pel costat, l’anomenat ram. Per teixir calia la figura del teixidor, que premia els pedals per obrir la calada, és a dir, separar els fils de l’ordit, í poder passar-hi la llançadora amb el fil per fer la trama; però també calia l’estirador, que, assegut al costat del ram, estirava les cordes agrupades en llaços o nusos que corresponien a un nombre determinat de fils que havien passat pels mallons i obrien l’ordit per fer uns dibuixos concrets; és a dir, amb els llisos i els pedals el teixidor feia el teixit de fons passant la trama de fons, amb l’estirament dels llaços per part de l’estírador seguint un dibuix previ s’obría l’ordit en els llocs concrets en què s’havien de fer els dibuixos decoratius, i el teixidor passava les trames de decoració. Aquest tipus de teler era el que es necessitava per fer teixits llavorats, o sigui, decorats en el mateix teler, i amb aquests telers es van fabricar els teixits vuitcentistes. El tissatge i l’estiratge eren molt dificultosos, però el més important era preparar el teler perquè tot funcionés gairebé mecànicament, de manera que es minimitzessin els errors humans. El principal centre de fabricació de sedes va ser Lió. Barcelona fabricava sedes i, a més, tenia el Col·legi de l’Art Major de la Seda, però els grans teixits llavorats de la indumentària catalana arribaven especialment de València, que conservava la tradició medieval de gran centre seder de la Corona d’Aragó. Els primers anys del segle s’utilitzaren per a la confecció de vestits teixits llisos de vellut ornamentats amb brodats, però aviat es van preferir els grans teixits llavorats, amb el fons formant acanalats, com l’otomà, i amb decoracions tipus floral, que primer van ser medallons ovalats de conjunts florals formats per trames de colors diferents. Cap al 1730-40 van aparèixer les decoracions de branques ondulades amb rams de flors policromes, a voltes paisatges i a voltes personatges, però el més corrent per a la indumentària van ser els rams de flors, el teixit anomenat estil Lluís XV. Els fons són acanalats, les branques s’obtenen per trames decoratives i els rams de flors són espolinats, és a dir, fets amb petites llançadores anomenades espolins. Els espolins no passen de banda a banda del teixit com les altres llançadores, sinó que treballen únicament en el lloc on hi ha el dibuix, com si s’estigués brodant en el teixit; cada espoli porta un color de seda i per obtenir els efectes de policromia i matisos dels rams espolinats calen moltes trames espolínades; alguns teixits n’arribaven a tenir dotze o quinze, la qual cosa demanava un treball molt acurat del teixidor en passar els diferents espolins. L’espolinat també es podia fer amb fil d’or i fil d’argent i amb xenilla, un fil de seda que en portava un altre del mateix color entor-xat al voltant i produïa l’efecte de vellut en els espolinats. Als anys seixanta la decoració del teixit tenia ratlles verticals, que també constituïen un dibuix, combinades amb les branques corbes i els rams espolinats. Va ser l’inici del teixit d’estil Lluís XVI, que, malgrat la complicació tècnica, va començar a cercar una simplicitat tècnica i estètica. Posteriorment les ratlles es combinaren només amb petits rams de flors espolinats, les flors espolínades desaparegueren i restaren petites decoracions fetes en les mateixes ratlles per la tècnica d’efectes de fils perduts per ordit, que només sortien a la cara bona del teixit quan feien dibuix, i sí no en feien restaven al revés del teixit. Altres teixits llavorats tenien el dibuix molt petit, en són un exemple les anomenades, a Barcelona, teles de confit, utilitzades en el vestit masculí a partir del 1780. Els darrers anys del segle els teixits de seda es decoraren amb ratlles llises fins a arribar als teixits completament llisos dels vestits de l’època de la Revolució.
Un altre tipus de teixit decorat utilitzat en la indumentària del segle XVIII va ser el cotó estampat, les indianes. Estaven inspirats en els teixits de cotó pintat arribats de l’índia. A Barcelona hi hagué durant aquest segle moltes fàbriques d’indianes. La tela de cotó un cop teixida era decorada mitjançant dibuixos impresos per la tècnica del bac, és a dir, mitjançant mot-llos de fusta on s’esculpia el dibuix, que se sucaven en el contenidor del color, el bac, i s’ímprímíen sobre el teixit picant el motilo amb una maça de ferro. Els dibuixos per a estampats al començament estaven inspirats en els teixits pintats de l’índia; després adoptaren els dibuixos de les sedes llavorades, és a dir, les branques amb rams de flors Lluís XV i les ratlles amb flors Lluís XVI. Als darrers vint anys del segle començaren a sortir els temes propis, vegetals i florals, molt naturals i amb molts colors, aplicats especialment a la indumentària femenina.