El segle XIX va ser el moment del canvi del concepte de moda cortesana existent fins llavors a un nou concepte de moda, del qual avui s’és deutor. La moda va canviar i estava més a l’abast d’un públic més ampli, tant a causa dels avenços tècnics de la producció tèxtil —conseqüència de la Revolució Industrial—, que permetien de fabricar molts metres de tela que s’havien de vendre, com a causa dels canvis polítics i sociològics —conseqüència de la Revolució Francesa—, que van fer pujar al poder la burgesia i, per tant, van introduir una nova clientela. La nova elit volia una moda especial per a ella, fet que va comportar la creació de l’alta costura a mitjan segle. La industrialització cercava un públic gran que adquirís el teixit que es fabricava en grans metratges, tant el de molta qualitat com el de menys, i per això tractà de difondre les modes perquè arribessin a tothom. La idea fonamental era que tothom podia vestir com volgués, i es van abandonar les ordenances que obligaven cada classe social a vestir de manera determinada. Però això era una quimera, ja que la nova clientela de la moda vestia segons el seu poder adquisitiu i no com volia. Durant tot el segle la indumentària d’home va ser molt simple, i el més important era la qualitat del teixit i del tall. La dona va ser la gran clienta de la moda durant aquest segle, ja que era l’aparador de la riquesa de la nova elit. La moda femenina va anar canviant contínuament —i deformant el cos de la dona—, al llarg del segle, a fi de tenir una clientela constant i fixa que comprés la producció tèxtil. La moda vuitcentista va ser alhora industrial pel teixit i artesanal per la producció.
La primera meitat del segle XIX. La Revolució Industrial i la introducció d’un nou concepte de moda
A la fi del segle XVIII van confluir a Europa diversos fets molt importants que van tenir fortes conseqüències al segle següent. El 1788, Anglaterra va iniciar la Revolució Industrial amb l’aplicació de la màquina de vapor al teler cotoner, i el 1789 a França va esclatar la Revolució. Tots dos fets van tenir conseqüències directes sobre la indumentària. El primer és el començament d’un procés de producció ràpid de teixit que calia vendre; calia cercar els camins per fer-ho, i un d’aquests camins va ser la moda. El segon és l’arribada al poder de la burgesia i, com a conseqüència, la desaparició de la moda cortesana i l’anul·lació de les ordenances i pragmàtiques que deien com havia de vestir cada classe social. Teòricament tothom tenia el dret de vestir sense diferències, però era una gran mentida, perquè cadascú va vestir segons el seu poder econòmic, ja que, si bé les formes eren les mateixes per a tothom, la qualitat del teixit i de la confecció era molt diferent segons el poder adquisitiu del client. La moda de cortesana passà a ser la moda d’una elit que volia imitar l’antiga noblesa. Aquesta moda, a causa de la necessitat de vendre una producció tèxtil cada vegada més gran mitjançant diferents canals (premsa, patrons, etc. ), es transmetia a molta gent, que se l’adaptava. L’elit adoptava els canvis de la moda per no ser tan igual que la resta de la societat, ja que a ella, detentora del poder econòmic, li era molt més fàcil seguir els canvis ràpids. Cada canvi podia tenir una vigència aproximada d’uns tres anys, per això es pot dir que, en comparació del que havien estat les modes cortesanes anteriors, la moda del segle XIX canviava molt ràpidament.
La moda femenina vuitcentista fou totalment deutora de la de París arreu d’Europa, i per tant també a Catalunya. La dona va ser des del començament del segle el principal client de la moda i el seu eix conductor: és ella a qui anava dirigida i ella era l’element de difusió. La dona era l’aparador del poder econòmic de la nova elit en simplificar-se el vestit masculí a partir de la Revolució Francesa. El vestit femení va reflectir molt bé tots els estils historicistes que caracteritzaren el segle XIX: el neoclassicisme, el retorn a l’Edat Mitjana i al Renaixement, i el neorococó. La moda masculina era deutora de la de Londres. L’elegància masculina es basava en la simplicitat i la importància del tall i en les bones teles, més que en les formes exagerades i els guarniments, contràriament al que havia passat fins aleshores; l’home esdevingué a partir de la fi del 1700 un discret client de la moda. Les formes del vestit masculí canviaren poc durant el segle XIX i mantingueren un aire simple i uniformitzat que va passar al segle següent.
En començar el segle la indumentària era molt semblant a la del final del segle anterior. L’home portava frac amb pantalons ajustats, armilla i corbata de coll alt; la levita, mena d’abric tallat i ajustat a la cintura, podia portar-se en comptes del frac. Per abrigar-se es duia la capa i una mena de levita més llarga i ampla amb esclavina amb diversos volants, antecedent de l’abric, i capell de copa o bicorn. Les botes altes amb volta es portaven amb el vestit de diari. La introducció d’una nova cort a França el 1804 amb l’Imperi napoleònic donà novament preponderància al vestit de cerimònia, que consistia en frac de seda, corbata de puntes, mitges blanques i sabates baixes, vestit que fou adoptat per totes les corts europees. La moda d’estil primer imperi arribà a Catalunya molt ràpidament, com testimonia amb els seus comentaris el baró de Maldà, que el 1806 deia que tothom a Barcelona semblava el que era: «Ço és afrancesat.» En realitat es tractava de moda anglesa passada pel prisma francès, però això no ho sabia el baró ni tampoc els que la portaven. Durant la guerra del Francès la influència gal·la en el vestit continuà sent molt forta. El vestit de dona era també continuador del de la fi del segle anterior. Es portava la túnica de teixits molt lleugers, gases, mussolines i batistes amb un folro interior de seda. A la cort de Madrid, i també a Catalunya, es portaven vestits fets totalment de puntes; la cintura era sota pit i la túnica s’ajustava amb un cordonet interior a la cintura alta i a l’escot; la roba interior era molt reduïda per permetre que la túnica marqués les formes del cos. Es duia una jaqueta curta de màniga llarga anomenada spencer, d’origen anglès. Els abrigalls eren els xals de llana caixmir o imitacions fetes a Europa. Els capells eren reduïts, amb capota, amb forma de gorra militar o de turbant. Les mitges eren de punt de seda de color carn, i les sabates es duien sense taló i lligades amb cintes a la cama. Al Primer Imperi la indumentària es va fer més pesant amb teixits de sedes gruixudes i de cotó estampat que no transparentava. Es va introduir novament la cotilla, primer una peça molt petita que aviat va arribar a la cintura. Des del 1810 les faldilles llargues i amb cua es reservaren per als vestits de festa, i els de carrer s’escurçaren i van arribar al turmell. D’abrigall es portava una peça llarga amb mànigues inspirada en la levita masculina, que va ser un antecedent de l’abric. Aviat arribà aquesta moda a Catalunya, de la qual el baró de Maldà s’escandalitzava perquè les menestrales «vestien com les senyores», ja que havia començat la igualació de la forma de vestir entre els diferents estaments. L’Autoretrat de Salvador Mayol (Museu Nacional d’Art de Catalunya-Museu d’Art Modern), vers el 1800, mostra l’adaptació del que s’anomenava «indumentària afrancesada» i també la introducció dels colors foscos en el vestit masculí —que van perdurar tot el segle—, la camisa de coll alt, la corbata de llaç negre, l’armilla —l’únic element de color—, de seda i decorada, i el frac, que era negre com la corbata. La vista de la plaça Nova de Barcelona, il·lustració del Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, d’Alexandre de Laborde (Institut Municipal d’Història de Barcelona), permet de veure com es vestia a Barcelona els primers anys del segle: les dones es vestien amb la túnica a la francesa, però amb mantellina al cap subjectada amb una gran llaçada a la part superior; els homes, amb el frac, el capell de copa i el bicorn —especialment els militars—; la pagesia, amb la barretina i les espardenyes, i les dones pageses i els estaments menys adinerats vestien gipó amb faldilla fins al turmell, mocador de pit i mocador de cap. Laborde parla de la convivència del vestit afrancesat a l’última moda amb el vestit de la pagesia, que s’inscriu dins el que s’ha anomenat vestit tradicional català, del qual s’ha parlat més amunt.
En el canvi de segle va tenir lloc un fet molt important en la història del vestit: la creació d’una indumentària pròpia per a infants. Fins llavors havien vestit com adults en miniatura, tant els nens dels estaments privilegiats com els dels populars. Els metges higienistes anglesos durant el segle anterior ja havien parlat de la necessitat de fer un vestit més adient per als infants, teoria que es va aplicar en començar el segle XIX. Els nens portaven pantalons llargs i jaqueta, coberts de puntes, però més còmodes per jugar que els vestits anteriors. Les nenes duien vestit curt fins al turmell en forma de túnica i calces llargues fins al turmell, i també anaven cobertes de puntes i llaços; però el canvi més important del vestit de nena era que no es portava cotilla, i per tant no deformava prematurament el cos.
A partir del 1815-18 la indumentària anà experimentant transformacions. El vestit d’home adoptà el pantaló llarg i prim, que se subjectava amb una tireta que passava per sota de la sabata; la levita i el frac es portaven indistintament, bé que per a cerimònia es començà a preferir el frac. La camisa es portava amb corbata ampla i alta. L’armilla era la peça del vestit de l’home que permetia més fantasia; podia ser de piqué blanc llavorat, de vellut o bé de sedes llavorades. El principal element d’abrigall era la capa. Es portava capell de copa amb les ales inclinades cap amunt. Entre el 1815 i el 1820 l’home també portà cotilla per aconseguir una cintura del frac i la levita molt estreta. Els colors clars es combinaven amb els foscos, fins que a partir del 1820, sobretot a la dècada dels trenta, el color negre es va usar exclusivament per a cerimònia.
Els colors foscos s’adoptaren per al vestit de cada dia. L’important era el tall i la qualitat del teixit i la confecció, i la moda masculina optà per la discreció. En la dècada del 1830 es va adoptar el tall central d’obertura del pantaló. El bastó era un complement indispensable de les persones elegants. El «Paisatgista davant la reixeta», xilografia del Curso completo teórico práctico de diseño y pintura, de JSO i AF, del 1837 (Biblioteca de Catalunya, Secció de Gravats), mostra la moda masculina de l’època romàntica: levita amb coll alt, camisa de coll alt amb corbata de llaç, armilla clara i pantaló amb tireta passada per sota el peu.
El vestit de dona a partir del 1815 es va continuar portant amb la cintura alta però molt cenyida per efecte de la cotilla. La faldilla s’anava fent ampla per efecte dels enagos. Especialment durant la dècada del 1820, la faldilla va adquirir forma cònica i va arribar fins al turmell; la cintura va baixar sense arribar al seu lloc natural, i es portava un cinturó que marcava aquesta baixada. Les mànigues eren bufades a la part superior, i els capells tenien forma de capota o eren d’ales amples. A la dècada del 1830 la cotilla va esdevenir més opressora; la cintura va baixar —la cintura de vespa—; la faldilla, llarga fins al turmell, es va fer més ampla a causa dels nombrosos enagos que es portaven a sota; les mànigues es van fer exageradament amples —s’anomenaven màniga de fanal o de pernil—; el vestits eren escotats en barca i es portaven peregrines, una mena de capellines per cobrir-los. Per a abrigalls s’usaven xals o capes amb esclavina, capells en forma de capota o d’ales amples, i la mantellina sostinguda per una pinta, que cobria el cap. Les sabates continuaven sent sense taló. El dibuix La Rambla amb vista del Teatre Principal, d’A. H. Payne (Biblioteca de Catalunya), vers el 1830, permet de veure la indumentària d’home amb el capell de copa alta, el frac i la levita i el bastó; les dones porten la faldilla ampla, es cobreixen amb mantellina sostinguda amb una pinta i porten davantal d’adornament. També es pot veure el vestit tradicional d’home amb la manta que servia per abrigar-se en comptes de la capa dels homes elegants.
La dècada del 1840 va portar la simplificació del vestit d’home, que continuà amb les mateixes peces i els mateixos colors. El vestit de dona es dividí en cos i faldilla a causa de la forta opressió de la cotilla. El cos acabava en una lleugera punxa al davant; la faldilla arribava als peus i es va fer més ampla, i per sostenir-la es teixí la tela d’alguns enagos amb crin de cavall. Els vestits de dia tenien mànigues llargues i estretes i eren tancats; els de nit portaven un gran escot barca i deixaven al descobert les espatlles. Per abrigar-se es duien enormes xals, i al cap es portaven capells de capota molt tancada sobre la cara i mantellines. El Dibuix costumista, de Lluís Rigalt, del 1848 (Institut Municipal d’Història de Barcelona), mostra la indumentària dels homes de la burgesia: levita, capell de copa, capa i bastó, i el de les dones de la burgesia: vestits llargs, xals, mantellina i capell, mentre que les dones de les classes treballadores vesteixen mocador al cap, mantó i davantal sobre la faldilla. S’evidencia que malgrat la difusió més àmplia de la moda, el fet de seguir-la totalment no estava encara a l’abast de tothom.
Els teixits més utilitzats eren la llana, generalment fina, per al vestit d’home, el cotó per a les camises, el vellut i la seda per a corbates i armilles, i el feltre per als capells. La dona portava mussolines, gases, sedes, especialment rasos i tafetans, un cotó molt lleuger o estampat i també tul mecànic brodat a mà per a vestits de núvia i de festa.
Durant la primera meitat del segle van arribar fabricants tèxtils francesos a Barcelona que van aportar noves tècniques, com la de la màquina jacquard i la mecanització del sistema de fer teixits llavorats. També hi van arribar sastres, modistes i venedors de merceria, roba interior o capells, els quals s’anunciaven al Diario de Barcelona. En el mateix diari s’anunciaven també modistes i sastres locals que treballaven segons sistemes francesos, fet que posa en evidència la importància i la influència que tenia a Catalunya en el camp del vestit tot allò que fos francès. La indumentària militar va ser molt variada i llampant aquesta primera meitat del segle. La indumentària litúrgica mantingué les mateixes formes que els segles anteriors, però les decoracions dels induments, brodades o teixides, perderen qualitat artística.
La segona meitat del segle XIX. La consagració de París com a model de la moda a Catalunya
Durant la segona meitat del segle, Catalunya va assumir la Revolució Industrial començada en el període anterior. La nova burgesia sorgida de la industrialització es va continuar emmirallant en la moda de París —la de dona, directament de París, i la d’home, en la moda anglesa passada pel prisma parisenc: De París arribaren les formes de la vestimenta, però també els sistemes de producció i difusió de les modes, tant el sistema de producció seriada d’algunes peces confeccionades —roba interior, accessoris— com la creació de vestits d’alta qualitat, especialment després que el 1857-58 aparegués a París l’alta costura de la mà del sastre anglès Charles Frederick Worth. L’alta costura va ser la consagració de la moda com l’obra d’un artista creador indiscutible, conseqüència lògica del romanticisme; també ho va ser d’uns sistemes de producció que havien de fer dels canvis obligats de la moda una obra artística a fi de donar sortida a la producció. En fi, l’alta costura va sorgir del desig de la burgesia enriquida de distingir-se amb un vestit que, si bé tenia formes semblants als corrents de la moda, era l’obra creativa d’un artista, el couturier, que només feia creacions molt especials per a ella. En aquest període van aparèixer i es van definir els dos sistemes de producció i difusió de la moda: la confecció seriada i l’alta costura —a la qual només tenia accés l’elit. A Catalunya, l’alta costura no va arribar fins al segle següent, però van aparèixer modistes de qualitat que anaven totes les temporades a París a veure les obres dels mestres per adaptar-les. D’altra banda, les revistes de moda franceses que arribaven a Catalunya i d’altres de producció local contribuïren a difondre l’obra dels couturiers.
Durant les dècades del 1850 i 1860 la indumentària masculina no va canviar excessivament. El negre continuava sent el color de cerimònia, les formes del vestit d’home eren simples i encara se simplificaren més amb l’aparició de la jaqueta, que substituí la levita en ocasions informals i que va aportar comoditat al vestit masculí. De vegades es portava el tern de jaqueta, armilla i pantaló de la mateixa tela. Un complement de la jaqueta va ser el capell fort, de forma bombada. En la mateixa dècada aparegué el vestit de colors clars per a l’estiu, de tafetà o alpaca, amb jaqueta, i capell de palla o canotier. Les camises podien ser de cotó, batista de lli o seda, s’adornaven amb pitrera de tavelles i tenien coll dur postís i emmidonat. Les de cerimònia o festa podien portar brodats. De roba interior es duien calçotets llargs. Una fotografia d’home (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona-Arxiu Fotogràfic de Museus) documenta l’ús de la levita molt menys cenyida que en l’etapa anterior, armilla clara, corbata de llaç simple, pantaló recte que cau sobre la sabata i capell de copa. Una altra fotografia, familiar (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona-Arxiu Fotogràfic de Museus) i de la dècada del 1860, mostra la utilització del tern i la indumentària dels nens que, bé que alliberada del mimetisme de la dels adults d’altres segles, encara en conserva bastants característiques.
Durant la segona meitat del segle els canvis sovintejats de la moda van utilitzar el cos femení com un element emmotllable que, segons el tipus de cotilla i altres accessoris que se li posaven, canviava de forma. La indumentària femenina en la dècada del 1850 s’inspirava en la del segle anterior dins del corrent del neorococó. Al vestit femení se li va afegir una nova peça, la crinolina —nom derivat dels enagos teixits amb crin de cavall de la dècada anterior—, faldilla feta d’anelles metàl·liques que s’eixamplaven en ordre descendent de la cintura als peus; eren folrats de cotó i units entre si per vetes de cotó formant una mena de gàbia subjectada a la cintura. Aquesta estructura permetia de sostenir amples faldilles sense necessitat de portar una gran quantitat d’enagos. La dona de la dècada del 1850 portava la camisa de dia, les calces llargues, la cotilla, el tapacotilla, els diferents enagos, la crinolina i el refaix. La roba blanca interior adquirí una gran importància i era signe de distinció portar-la plena de puntes i brodats i canviar-la sovint. El 1857 apareixen els refaixos de colors de seda o llanes fines per a l’hivern. El vestit estava format per cos o gipó, molt ajustat i amb una llarga punxa a la cintura, i faldilla. Les faldilles tenien una gran amplada i molt vol, i sovint s’adornaven amb farbalans. Els vestits de dia eren tancats i les mànigues adquiriren forma de pagoda, estretes de sisa i amples i acampanades de baix, per on sortien falses mànigues de batista amb puny tancat. Els vestits de nit eren molt escotats i deixaven les espatlles al descobert; l’escot s’adornava amb una berta o coll de puntes, farbalans i cintes, i les mànigues eren curtes. D’abrigall s’usaven el xal, una mena de jaqueta de tres quarts que es podia dur ajustada a la cintura, i la mantellina, que podia servir de xal decoratiu. Els capells eren petits, de capota al voltant de la cara. Per passejar es portava l’ombrel·la, de petites dimensions, per protegir-se del sol. De dia es portaven botines fins al turmell i amb taló cordades amb botonets al costat; de nit es portaven sabates amb taló anomenades sabates saló. Una fotografia d’una dona del 1850 (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona-Arxiu Fotogràfic de Museus) mostra el vestit de dues peces, amb el gipó amb mànigues de pagoda i falses mànigues a sota i amb la faldilla sostinguda per l’ampla crinolina. Una fotografia d’una nena (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona-Arxiu Fotogràfic de Museus) permet de veure la moda infantil del 1850: les nenes duien faldilla curta amb calces llargues i visibles adornades amb puntes, i les mànigues eren amples com les dels vestits de dona.
Durant la dècada del 1860 la roba interior no va canviar. El gipó es va escurçar; la cintura va pujar del seu lloc natural; la faldilla s’escurçà lleugerament al davant i adquirí cua, i la crinolina començava a l’alçada dels genolls i s’eixamplava al darrere. La cua es va portar en vestits de dia i de nit. Els de dia eren de mànigues ajustades i tancats; els de nit conservaven el mateix tipus d’escot que la dècada anterior. Els sistemes d’abrigall eren els mateixos i els capells eren semblants, a part de les llargues cintes penjants al darrere anomenades sígame pollo. La dona esdevingué una figura petita i reduïda de cintura en amunt i una enorme faldilla de cintura en avall, totalment desproporcionada. Una fotografia femenina (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona-Arxiu Fotogràfic de Museus) mostra la faldilla més curta del davant, el tres quarts portat com a abrigall i l’ús de la mantellina, especialment entre la mitjana burgesia —ús que havia estat abandonat per l’alta burgesia.
Cap al 1868 la crinolina fou substituïda per una mitja crinolina, el polisson, que donava volum a la faldilla, la qual continuava tenint cua. Els vestits es portaven a la polonesa i s’inspiraven en els llargs caracos del segle anterior, amb un nou estil Lluís XVI característic d’aquesta etapa. Aquest tipus d’indumentària, que va durar tota la dècada del 1870, va rebre el nom de tapissera, ja que s’ornamentava amb llaços, drapejats i ornaments de passamaneria que recorden els interiors entapissats i els cortinatges de l’època. En començar la dècada de 1880 es va eliminar el polisson per tal de fer un efecte d’esveltesa al cos femení; alhora la cotilla va baixar fins als malucs i també el gipó; les faldilles, dins la moda tapissera, continuaven plenes de plecs i adornaments i amb cua, bé que aquesta començà a eliminar-se per als vestits de dia. La normativa del vestit tancat per al dia i de l’escotat per a la nit continuava.
Cap al 1883 el gipó i la faldilla s’escurçaren; les cues només es portaven en els vestits de nit i es va tornar a portar el polisson, més reduït que el de la dècada anterior, amb una mena de coixinets sostinguts per filferros a la part superior. Les faldilles eren cobertes d’acumulacions de roba en la part corresponent al polisson. Durant dues dècades els capells eren petits i es portaven a la part alta del cap subjectats amb agulles. L’abric de dona, tal com es concep actualment, va aparèixer el 1885. El mateix any es va crear a Londres el vestit sastre, que a Catalunya no va arribar fins uns quants anys després. El vestit de dona de les classes trebaUadores d’aquestes quatre dècades va intentar de seguir els vestits de moda, però mai no van poder ser iguals; es duia gipó, faldilla, mantell i mocador de cap.
La indumentària masculina no va variar gaire aquestes dues dècades, llevat que cada vegada es buscava més la comoditat. Es portava el tern amb jaqueta o la levita, el jaqué per a cerimònies de dia i el frac per a la nit. L’abric era corrent i la capa només s’usava per a cerimònies, i un dels més usats va ser el mackfarland amb esclavina. Els capells eren de copa, el fort i el canotier, i també s’usava el capell flexible de feltre, que va perdurar fins al segle següent. Les classes treballadores portaven gorra i brusa, en comptes de jaqueta, ampla i llarga, d’un sol color o de ratlles, de cotó o de llana. El 1876 es creà a Barcelona, per iniciativa del sastre Fulgenci Medina, la Sociedad de Maestros Sastres La Confianza, que agrupava els sastres de més prestigi de la ciutat. El 1878 començaren a publicar La Revista, on es presentaven els models creats pels socis; això va ajudar a difondre l’alta sastreria barcelonina i dóna una idea del bon nivell a què havia arribat al darrer terç del segle XIX. La pintura Exposició pública d’un quadre (Museu Nacional d’Art de Catalunya/Museu d’Art Modern), de Joan Ferrer i Miró, de 1888, permet de veure la moda de dona del polisson, però especialment és interessant pel que fa a la indumentària d’home. S’hi pot veure la levita, el tern, l’abric, el capell de copa, el capell fort, el flexible d’ala i també la gorra de les classes treballadores.
Els teixits més utilitzats en el vestit d’home van ser les llanes, les sedes llavorades i el piqué per a les armilles. El vestit de dona utilitzà les sedes llises de lligament, ras i tafetà, amb quadres escocesos i llavorades, les mussolines i les gases de seda, i les batistes fines de cotó les dècades del 1850 i 1860. Durant les dues dècades posteriors els teixits van ser més pesants, s’usà el vellut i les sedes de molt de caient i pes, i també es generalitzà cada vegada més la llana per al vestit de dona. Les puntes, especialment la blonda, van ser molt utilitzades per fer farbalans de vestits en la dècada del 1850 —la reina Isabel II encarregà un vestit de puntes al fabricant barceloní Josep Margarit l’any 1850—, i també s’usaven per fer mantellines, xals i serafines —unes petites lligadures de punta de forma romboïdal amb dues tires que es duien lligades o penjant.
La indumentària litúrgica no va tenir la importància de segles anteriors. Es compraven molts teixits fets a Lió per fabricar ornaments litúrgics. Les decoracions brodades o teixides van seguir l’estil neorococó, i les brodades, especialment els estils neoromànic i neogòtic, amb imitacions molt poc afortunades.
El Modernisme: a cavall entre dos segles
A partir de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 el Modernisme es difongué per Catalunya. Malgrat la importància del Modernisme català, en indumentària de dona fou totalment deutor de la moda parisenca. No hi va haver cap artista modernista català que no dissenyés vestits com els altres centres modernistes importants —Bèlgica, Alemanya o Àustria—, els anomenats vestits de reforma, que proposaven un nova forma de vestir sense les deformacions de la cotilla i amb estructures de túnica i decoracions de brodats de línies vegetals corbes.
El vestit d’home de l’etapa modernista es caracteritzava per la recerca de la comoditat. La jaqueta, de solapes petites, cenyida i acabada en formes arrodonides, guanyà cada vegada més terreny a la levita, que passà amb el jaqué a ser vestit de cerimònies de dia; el frac continuà com a vestit de festa. El capell fort i també el flexible de feltre amb ales prengueren el lloc al de copa, que restà reduït a les cerimònies. El 1895 es va marcar per primera vegada la ratlla del pantaló pel sistema de planxat. Es duia corbata de plastró, amb nus ample i pla, i la corbata de llaç sols s’utilitzava amb el frac. S’usaven botines formades per xancle de xarol negre i canya de camussa de color clar. Els complements com el bastó eren molt usats. La indumentària esportiva va aparèixer en aquest moment, així com el vestit de bany, que era de gènere de punt i cobria tot el tronc. L’automòbil portà a l’ús del guardapols, una mena de bata clara de cotó amb què es cobrien els automobilistes per no embrutar-se. En la dècada del 1890 la revista La Confianza presentava dibuixos de vestits d’home i també vestits sastre de dona. El 1899, Joaquim Beleta i Mir fundà El Dique Flotante, casa especialitzada en el vestit de mariner i d’infants —de tipus mariner, que estava de moda en el tombant de segle—, i posteriorment en el d’home i el sastre femení. El carbó Retrat de Joan B. Parés, de Ramon Casas, vers el 1900 (Museu Nacional d’Art de Catalunya-Museu d’Art Modern), permet de veure la forma de vestir corrent dels homes elegants de l’època: vestit fosc amb jaqueta, armilla de piqué, corbata de plastró i capell fort.
La indumentària femenina modernista es divideix en dues etapes: l’última dècada del segle XIX i la primera del XX. La primera etapa representa un canvi molt fort per al vestit femení, que es continuava portant amb cotilla però sense polisson, cosa que fa esdevenir més esvelta la silueta femenina. Els primers anys de la dècada la figura era esvelta, amb faldilla amb una lleugera cua i mànigues aixecades i bufades a l’espatlla. A partir de mitjan dècada la faldilla agafà forma de corol·la o campana i les mànigues es van anar bufant fins a retornar a les formes de fanal del Romanticisme. Els vestits de dia portaven coll alt i tancat, sostingut per barnilles; els de festa eren escotats. El vestit sastre es va difondre molt, ja que permetia d’anar vestida de forma simple, cosa que fou molt important per a l’extensió de la moda entre les classes mitjanes. El vestit sastre es completava amb la brusa de teles lleugeres i coll alt. Per abrigar-se es portaven capellines amples, a causa de l’amplada de les mànigues. Els capells eren petits en començar la dècada, i a partir del 1895, amples i rodons, adornats amb plomes, flors i llaços i sostinguts amb l’agulla de capell. Es continuà portant botines i sabates saló per a les festes. S’utilitzaven menys peces de roba interior: es portava la camisa de dia, la cotilla, les calces fins al genoll, el tapacotilla, l’enago, tots de cotó i adornats amb puntes, i a sobre el darrer el refaix llarg de seda. El Ball de tarda, de Ramon Casas, del 1896 (Cercle del Liceu), mostra la introducció de les modes modernistes entre les classes treballadores vestides de diumenge, com l’ús de la faldilla i la brusa, però també la continuïtat de la manteleta i el mocador al cap en les dones d’edat; els homes porten jaqueta i capell de feltre o bé capell fort.
La segona etapa de la indumentària modernista va ser molt influenciada per tot el que es va presentar a l’Exposició Universal de París del 1900. El cos femení es va transformar en una línia sinuosa per obra d’una cotilla que oprimia excessivament ventre i malucs i remarcava pits i ronyons; aquesta línia es completava amb la cua dels vestits, fins i tot els de dia. Els vestits de dia van utilitzar molt la forma sastre amb bruses decorades amb tavelles, brodats i puntes, i fins i tot bruses camiseres amb corbata; sota la inspiració de la indumentària masculina, les bruses es portaven bufades sobre la cintura. Els vestits de dues peces es duien amb el cos també molt bufat. Es portaven vestits de línia princesa d’una sola peça en forma de túnica ajustada al cos, especialment els de nit i de cerimònia. Els abrics eren llargs i ajustats al cos. Els capells eren molt grans i d’ales amples. El vestit caminador, d’origen nord-americà, s’imposà especialment entre les classes mitjanes, perquè com que era més curt permetia de caminar amb més comoditat que amb els vestits amb cua, la qual havia de recollir-se amb la mà o amb un fermall. El vestit esportiu tingué també la seva versió femenina, així com el de bany, també de punt, i el guardapols per anar en cotxe. La fotografia Fira de rams a la rambla de Catalunya de Barcelona el 1900 (Institut Municipal d’Història de Barcelona-Arxiu Fotogràfic de Museus) mostra la indumentària modernista de la burgesia i també la indumentària infantil, de tipus mariner, molt corrent a l’època.
Els teixits propis del vestit modernista van ser les llanes fines i les sedes gruixudes per als sastres; les sedes llavorades amb dibuixos sinuosos, generalment importades de Lió; les puntes mecàniques, amb les quals es confeccionaven vestits sencers; la punta d’Irlanda de ganxet, que permetia aplicacions que es movien quan la dona caminava i aconseguia que el cos femení adquirís una altra de les característiques del Modernisme: el moviment. Els brodats van decorar els vestits de llana i els de nit; generalment eren de tema floral, i podien ser fets amb llanes o sedes. En aquest moment van començar els brodats de pedreria —vidres i perles falses— per als vestits de nit.
Les revistes de moda eren molt nombroses en aquest període a Catalunya, algunes de les quals eren traduccions literals de revistes franceses. En aquesta etapa encara no hi havia cases d’alta costura, en el sentit estricte de la paraula, però sí cases de modes, on modistes que cada temporada anaven a veure les col·leccions de les cases parisenques adaptaven les creacions franceses per a les seves clientes. Cal esmentar els noms de la casa Santa Eulàlia, ja fundada anteriorment, però especialitzada en moda femenina des del 1900, Carolina Montagne i, especialment, Maria Molist, coneguda com a «Maria de Mataró», la qual tenia la seva casa de modes al carrer Claris de Barcelona i de qui és coneguda la trajectòria des de la dècada del 1890 fins a la del 1930, en què tancà la casa. Les seves millors creacions corresponen a les tres primeres dècades del segle XX.
El vestit dels menestrals i treballadors continuà sent la brusa, mentre que la dona adoptà ràpidament la faldilla caminadora i la brusa. En aquesta dècada es va deixar de portar el vestit tradicional a pagès, concretament en el darrer lloc on es conservava, al Pallars, i s’adoptà el vestit de ciutat arreu.