La classificació genètica de les llengües que mostra aquest mapa es basa en el parentiu històric que existeix entre les diferents varietats lingüístiques del món. Si comparem el vocabulari bàsic de les llengües i establim agrupacions quan s’observa que hi ha característiques comunes, veurem que les llengües es poden agrupar en famílies. En molts casos és possible reconstruir una llengua ancestral compartida, anomenada protollengua, per a un conjunt determinat de llengües. Les famílies lingüístiques es poden subdividir al seu torn en branques, tot i que no hi ha un acord complet entre els especialistes pel que fa a algunes divisions o al nombre total de famílies lingüístiques: el cas de llengües de filiació dubtosa, com ara el coreà i el japonès, de llengües aïllades com per exemple el basc, el buruixaski (al nord del Pakistan), el nihali (a l’Índia) i el gilyak (a l’illa de Sakhalin), o d’àrees encara poc estudiades com Papua Nova Guinea, compliquen en bona mesura l’acord sobre una classificació definitiva de totes les famílies lingüístiques del món. Algunes famílies com la indoeuropea, però, han estat profusament analitzades i la seva divisió en subgrups està consolidada. Dues de les famílies lingüístiques representades, la sinotibetana (a la qual pertanyen totes les varietats del xinès) i la indoeuropea (amb llengües com ara l’anglès, l’espanyol, l'hindi o el bengalí), destaquen sobre totes les altres pel fet d’incloure el 70% dels parlants del món. Aquesta situació contrasta amb algunes famílies senceres que es troben en perill d’extinció, com ara la família khoisan del sud-oest africà, la txucotiana del nord-est de Sibèria o la família australiana (vegeu el mapa Les llengües amenaçades). La família àustrica sobresurt entre la resta per la seva extensió geogràfica, que abasta un territori que s’estén des de Madagascar fins a les illes Hawaii. La indoeuropea, però, ha estat la família lingüística que més s’ha expandit pel món, desplaçant o substituint un bon nombre de famílies autòctones. Llengües pertanyents a aquesta família com l’anglès o l’espanyol han arribat a convertir-se en les llengües dominants de continents sencers, com ara Amèrica o Oceania.
La classificació tipològica
A part la classificació genètica, les llengües poden ser agrupades segons les seves característiques estructurals. Tenint en compte els trets morfològics de les paraules, les llengües del món se solen dividir en aïllants, aglutinants, flexives i polisintètiques. També és possible una classificació tipològica basada en criteris sintàctics, prenent com a referència l’ordre habitual dels tres constituents bàsics de les oracions simples: el subjecte (S), el verb (V) i l’objecte (O). Entre els ordres possibles, els que més predominen són l’ordre SVO, per exemple en el català, l’anglès, l’haussa i el vietnamita, i l’ordre SOV, per exemple en el turc, l’amhàric, el tibetà i el birmà. Segons alguns autors, aquestes dues opcions componen més del 75% de les llengües del món. Menys comuns són l’ordre VSO, que tenen entre un 10 i un 15% de llengües, com ara el tongà i el gal·lès, i l’ordre VOS, que es pot trobar en un petit grup de llengües com ara el malgaix o el tzotzil. Molt rares són les llengües que comencen amb l’objecte: l’ordre OVS en particular s’ha pogut constatar en algunes llengües de l’Amazònia com ara el hixkaryána, l’apalaí o el macushi.
Filiacions dubtoses
Malgrat els intents d’agrupar el japonès i el coreà dins d’alguna de les famílies lingüístiques conegudes, la majoria d’experts continuen considerant dubtosa la filiació genètica d’aquestes dues llengües asiàtiques. Tenint en compte les seves característiques gramaticals, tots dos idiomes han estat relacionats amb la família altaica, mentre que els estudis sobre el sistema sonor o sobre l’ús de prefixos han desvetllat similituds amb les llengües austronèsies. Tant el japonès com el coreà són llengües de tipus aglutinant, molt similars estructuralment, que comparteixen un ordre sintàctic habitual dins la frase idèntic (subjecte-objecte-verb). Totes dues llengües, a més, disposen d’una complexa gamma de termes honorífics que expressen diferents graus de respecte vers l’interlocutor o la persona de qui es parla. Aquestes similituds s’atribueixen, però, a una influència intercultural mútua de segles més que no pas a una relació genètica entre totes dues llengües.