Les llengües en contacte

El contacte entre parlants de diferents llengües ha estat un fenomen molt comú al llarg de la història, i pot derivar en una gamma de resultats força extensa: des de l’intercanvi en alguns casos de només unes quantes paraules, que es converteixen així en préstecs lingüístics, fins a la creació de llengües híbrides completament noves. Els pidgins i els criolls són els productes lingüístics de dues o més llengües que s’han combinat, en un procés anomenat pidginització, per formar un nou codi, una lingua franca, que permet la comunicació entre parlants de llengües diferents. Els pidgins es caracteritzen pel fet que tenen unes estructures gramaticals simplificades, que són utilitzats només en uns àmbits d’ús molt específics i perquè funcionen com a llengües auxiliars que no tenen parlants natius. Quan els pidgins passen a ser llengües maternes es converteixen en criolls: comença llavors un procés d’ampliació dels àmbits d’ús i d’expansió de les estructures lingüístiques, anomenat criollització. Com ho mostra el mapa, l’expansió colonial europea pel món entre els segles XVI i XIX i, sobretot, el tràfic d’esclaus han tingut com a conseqüència l’aparició de pidgins i criolls que justament es van desenvolupar a les zones costaneres on es produïen els intercanvis comercials. Aquest és el motiu pel qual només un petit grup de llengües europees constitueix la base de la majoria de pidgins i criolls existents avui dia, i és la causa de l’alta concentració a la regió del mar Carib. La situació sociolingüística actual dels pidgins i criolls en cada país és molt diversa: en alguns casos es produeix una tendència a l’abandonament d’aquestes varietats per una llengua estàndard prestigiosa (crioll francès de Louisiana), en alguna ocasió l’assimilació progressiva cap a l’estàndard (crioll anglès de Barbados), en d’altres la pràctica extinció de la llengua (crioll portuguès de Sri Lanka) o de vegades, fins i tot, la revitalització i el reconeixement com a llengua oficial, com ho demostren els casos del crioll d’Haití o el tok pisin de Papua Nova Guinea.

El bislama de Vanuatu: una llengua oficial criolla

Les illes Vanuatu, abans anomenades Noves Hèbrides, constitueixen un arxipèlag situat a l’oceà Pacífic entre les illes Fiji i Austràlia, amb més de 80 illes i uns 12.000 km2. Com és comú a moltes illes del Pacífic, la diversitat lingüística de l’arxipèlag és enorme i es calcula que s’hi parlen aproximadament un centenar de llengües (109 segons l’Ethnologue). Entre aquestes llengües destaca el bislama, una llengua criolla de base anglesa amb manlleus del francès, entesa per la majoria de la població i que serveix com a lingua franca a tot el país. Tant el bislama com l’anglès i el francès són llengües oficials a Vanuatu. Alguns exemples de vocabulari bislama són: sukul (escola), sip (vaixell) o pima (bitxo, del francès piment).

Pidgin bascoislandès

En el llibre Basque Pidgins in Iceland and Canada, de Nicolaas G.H. Deen, Peter Bakker, Gidor Bilbao i José Ignacio Hualde, els autors demostren, amb proves documentals, tant l’existència d’un pidgin basc que es va desenvolupar a Islàndia pels volts del 1600 com la influència que la llengua basca va exercir en llengües de la família algonquina del Canadà. A Islàndia, el pidgin bascoislandès va sorgir com una forma de comunicació per a facilitar el comerç entre baleners i pescadors islandesos i bascos. A més d’aquest pidgin bascoislandès, hi ha mostres documentades del contacte entre el basc i les llengües algonquines micmac i innu (anomenada també montaignais) al llarg dels segles XVI i XVII. Alguns exemples de vocabulari pidgin bascoislandès són: