L’escriptura

D’ençà de la invenció de l’escriptura a l’Orient Mitjà, concretament a l’antiga Sumèria entre el 3300 i el 2900 aC, algunes civilitzacions han dissenyat sistemes d’escriptura diferents per tal de representar gràficament la llengua oral i fer així durables els missatges verbals. En aquest mapa es mostren els principals sistemes d’escriptura que s’utilitzen en l’actualitat arreu del món.

Els sistemes d’escriptura acostumen a dividir-se en alfabètics, sil·làbics i logogràfics. Els alfabets estableixen una correspondència entre les articulacions sonores mínimes d’una llengua i unes grafies que poden representar o bé les consonants i les vocals (alfabet llatí, ciríl·lic, grec, georgià, etc.) o bé principalment les consonants, tot i que existeix en aquest cas la possibilitat de marcar amb signes diacrítics algunes vocals: en són exemples l’alfabet àrab, l’hebreu o la majoria de sistemes d’escriptura del sud i sud-est asiàtic. En els sistemes sil·làbics, la síl·laba és la unitat fonològica mínima representada gràficament i en són mostres el sil·labari cherokee, l’inuktitut, emprat principalment per la població inuit de la província canadenca de Nunavut, el sil·labari dels vai de Libèria i els kana japonesos. En els sistemes logogràfics, com ara els caràcters xinesos o els kanji japonesos, els símbols no solament representen sons sinó també paraules senceres o bé una part significativa de les paraules (morfemes).

És important destacar la convencionalitat que existeix a l’hora de representar gràficament les llengües, la dimensió oral de les quals és primordial i sempre anterior a l’escriptura. Són comuns els casos de llengües que no tenen cap sistema d’escriptura o d’altres que han canviat de sistema al llarg de la seva història, com per exemple el vietnamita, que durant segles havia fet servir els caràcters xinesos i que ha acabat adoptant l’alfabet llatí, o algunes llengües de les repúbliques exsoviètiques de l’Àsia central que es troben en un procés de reintroducció de l’alfabet llatí o àrab després de dècades d’utilització de l’alfabet ciríl·lic. Un cas extrem que demostra la convencionalitat de l’escriptura a l’hora de representar la llengua oral és el del mongol, que en diverses èpoques de la història ha estat transcrit en caràcters xinesos, en l’alfabet àrab, en l’alfabet llatí, en l’alfabet ciríl·lic i en l’alfabet tradicional mongol, reintroduït pel govern l’any 1994 i que és el que mostra aquest mapa.

L’escriptura japonesa

El japonès combina un tipus d’escriptura logogràfica (els kanji) amb un de sil·làbic (els kana), que al seu torn està compost per dos sil·labaris: hiragana i katakana. Els kanji són una adaptació dels caràcters de l’escriptura xinesa clàssica i s’utilitzen per a escriure paraules amb contingut semàntic com ara els verbs, els noms i els adjectius. El 1981 el govern japonès va reduir la llista de kanji d’ús general a 1945 caràcters en un intent de fer més senzilla tant la lectura com l’escriptura de la llengua japonesa.

El sil·labari hiragana es fa servir per a escriure partícules gramaticals i desinències. El katakana, en canvi, s’usa per a escriure manlleus d’altres llengües que no provenen del xinès (principalment de l’anglès), per a transcriure els noms estrangers, donar èmfasi a les paraules i per a les onomatopeies. Els dos sil·labaris kana, de 46 grafemes bàsics, són fruit d’una simplificació dels caràcters xinesos. Existeix, per últim, la possibilitat de transcriure el japonès en l’alfabet llatí. Aquesta transcripció es coneix amb el nom de romaji.

L’escriptura tifinag

L’Institut Reial de Cultura Amazic del Marroc (IRCAM) va decidir al febrer del 2003, després de molts debats i consultes a especialistes, adoptar l’alfabet tifinag per a l’escriptura de la llengua amaziga, parlada sobretot per una gran part de les poblacions del Marroc i d’Algèria i que es coneix també com a berber. L’alfabet tifinag, probablement d’origen fenici, té més de dos mil anys d’antiguitat i en l’actualitat només coneix un ús efectiu per a escriure el tamaixec, la varietat de la llengua amaziga dels tuaregs. Es tracta d’una decisió que, malgrat tenir un gran valor simbòlic, no ha rebut el vistiplau de tots els lingüistes, molts dels quals creuen que aquest acord restarà funcionalitat i difusió a una llengua en ple procés d’estandardització i normalització lingüístiques. Tant el llatí com, en menor grau, l’àrab són els alfabets que es fan servir habitualment per a escriure les varietats de l’amazic del Marroc i Algèria. L’èxit en la implantació i extensió d’ús de l’alfabet tifinag per tota la regió del Magrib és, per tant, una incògnita.