L’interès de l’home en les plantes ha estat ben divers. En els mapes 24 i 25 s’han indicat els orígens geogràfics d’algunes de les principals plantes alimentàries i medicinals, respectivament. Hi ha, però, una munió d’altres plantes que no es poden incloure en cap d’aquests dos blocs, i que són de màxima rellevància a causa dels usos que se’n fan. Aquest mapa representa l’origen geogràfic d’una selecció del conjunt d’altres plantes útils.
Les qualitats estètiques de les plantes (coloració, forma, textura) han fet que tinguin un ús ornamental des de temps antics. Entre les plantes ornamentals de flor hi ha representacions mediterrànies com el clavell i la murta; sud-africanes, com ara els geranis de jardí; asiàtiques, com la gardènia, la camèlia o l’hortènsia; o centreamericanes, com la flor de Pasqua o la dàlia.
Les plantes tenen a les tiges i fulles unes fibres que en algunes espècies poden ser usades, després del tractament adequat, per a finalitats tèxtils. En el cas del cotó, les fibres són els pèls que recobreixen les llavors. L’ús d’aquestes plantes varia segons la regió considerada, tot i que el seu interès n’ha estès el conreu allà on ha estat possible. Les principals són el cotó i el sisal, originaris de l’Amèrica Central; el lli, nadiu del sud-oest d’Àsia; el rami, provinent del sud-est d’Àsia, i el cànem, d’Euràsia. Tot i que amb la síntesi de fibres sintètiques ha minvat la importància de les fibres vegetals, aquestes encara tenen una innegable preeminència. Altres plantes forneixen colorants que permeten tenyir els teixits, com ara l’anyil o la cúrcuma, originàries de l’Índia, o el pastell i la galda, d’Europa.
I encara d’altres són considerades fustes precioses, com ara l’eben, de l’Índia, i la caoba, de l’Amèrica Central. I cal esmentar també, pel seu interès econòmic, el cautxú, originari de les conques de l’Amazones i l’Orinoco, i el tabac, amb ancestres al nord-oest de l’Argentina.
El cànem
Poques plantes s’han mostrat tan versàtils en el transcurs de la història com aquesta espècie, originària de les estepes de l’Àsia Central. El seu primer ús va ser el tèxtil, com ho demostra la troballa a la Xina de fibra de cànem datada cap el 4000 aC. També s’ha usat en l’elaboració de xarxes de pescar, veles, cordes i estopa per a calafatar. La producció de cànem tèxtil va arribar al seu màxim a la segona meitat del segle XIX, i ha anat minvant per la competència d’altres fibres. El cànem fou la matèria tèxtil utilitzada als Estats Units per Oscar Levi Strauss per a la confecció dels primers pantalons texans.
En la història del paper, el cànem ha estat també un protagonista principal. S’admet que la fabricació de paper amb cànem va ser un invent xinès datat cap a l’any 100 aC. Al segle XVI, els espanyols van introduir el cànem a Amèrica, la qual cosa va permetre que la Declaració d’Independència americana fos redactada el 1776 en paper de cànem.
A les bràctees de les flors femenines i a les fulles joves hi ha unes glàndules resinoses que contenen substàncies psicoactives. Per aquest motiu, des d’antic ha estat utilitzat en cerimònies magicoreligioses. Al segle IX aC, en la cultura mesopotàmica d’Assíria, ja es menciona l’ús d’aquesta planta com a encens cerimonial. A l’Índia l’ús del cànem és documentat des del segle V aC com a element auxiliar en la meditació sagrada. Al final del segle XIX, els seguidors de Pancho Villa van denominar la planta marijuana i foren els introductors del seu consum al sud dels Estats Units. L’ús del cànem com a estupefaent s’ha anat popularitzant progressivament arreu del món; actualment té una desigual acceptació social i sol ser considerat una droga.
L’ús terapèutic del cànem és recollit en les farmacopees xineses, egípcies i àrabs, indicat com a sedant, hipnòtic, antiespasmòdic, antimalàric, antihemorroïdal, etc. A Europa, el cànem amb prescripció mèdica es va utilitzar al segle XIX i al principi del XX. A tall d’exemple, el metge personal de la Reina Victòria d’Anglaterra li administrava cànem per als dolors menstruals i el seu ús va ser propugnat, amb moderació, en el primer número de The Lancet. Actualment, s’usen alguns derivats sintètics de productes del cànem com la nabilona i el dronabinol, autoritzats en alguns països, principalment per a contrarestar els vòmits i les nàusees de tractaments amb quimioteràpia.
Cal esmentar, finalment un ús ben popular del cànem, el de les anomenades llavors de cànem, és a dir els seus fruits, com a aliment per als ocells de gàbia.