Com es pot veure en els mapes, els cinc continents són, de manera desigual, llocs d’origen de diferents plantes medicinals. La regió mediterrània n’és el bressol d’algunes, com el saüquer, la regalèssia, el jusquiam o la valeriana, a part de moltes espècies aromàtiques, com ara la lavanda. Entre aquesta regió i l’eurosiberiana s’estén l’àrea d’origen d’altres plantes com l’àrnica o la genciana groga. De l’Amèrica del Nord són espècies com l’equinàcea, l’estramoni, l’hamamelis i l’enoteràcia. Les quines, el boldo, la marialluïsa, els curares, la coca o la passionera provenen de l’Amèrica del Sud. Àfrica ha estat l’origen de plantes medicinals com el iohimbe, l’estrofant, la pervinca de Madagascar, la cola, l’harpagòfit o el senet. I des de diferents llocs d’Àsia s’han estès pel món el cànem, la rauvòlfia, el ginkgo, la nou vòmica i el ginseng, entre d’altres. Finalment, cal esmentar Austràlia, amb els seus coneguts eucaliptus.
Des de la més remota antigor, la societat humana ha utilitzat les plantes per a guarir-se o per a prevenir malalties. Totes les grans cultures clàssiques (grega, romana, xinesa, egípcia, maia...) van produir algun tractat de plantes medicinals, i en alguns jaciments arqueològics de fa 60.000 anys ja s’han trobat evidències de l’ús d’aquesta mena de vegetals. A més, cal tenir en compte algunes dades que il·lustren la importància actual de les plantes medicinals. Les úniques medicines a les quals tenen accés a hores d’ara més de les tres quartes parts de la humanitat provenen de plantes. Gairebé la meitat dels fàrmacs emprats en països industrialitzats contenen algun principi actiu d’origen vegetal.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha inventariat més de 20.000 espècies vegetals medicinals, i continua patrocinant campanyes etnobotàniques per a descobrir-ne de noves. Al començament del segle XXI, l’11% dels 252 medicaments considerats bàsics i essencials per l’OMS són d’origen exclusivament vegetal (i, concretament, de plantes amb flor) i fúngic (com els antibiòtics), i d’altres, encara, tenen un origen mixt. Fins i tot el Banc Mundial reconeix la importància del seu paper en la salut de la població del planeta, així com en l’agricultura i el medi ambient. Finalment, no es pot deixar de destacar que el volum econòmic del seu comerç és molt elevat: globalment, s’ha calculat per a les plantes medicinals i els seus productes un moviment de més de 30.500 milions d’euros el 2002. Els Estats Units d’Amèrica i els països més industrialitzats d’Europa es troben entre els principals consumidors.
L’herba de Sant Joan
L’herba de Sant Joan (Hypericum perforatum) és una planta comuna als Països Catalans i a bona part de la resta d’Europa, el nord d’Àfrica i Àsia. Es tracta d’una planta herbàcia, amb flors d’un color groc daurat. Al final de juny, pels volts de Sant Joan, sol estar en plena floració, moment que coincideix amb el de màxima concentració de principis actius, que es localitzen justament a les parts florides. Per aquest motiu, la tradició mana collir les inflorescències durant la màgica nit de Sant Joan, i d’aquí prové el nom en català i en molts altres idiomes.
Teofrast (370-286 aC) i altres autors clàssics posteriors ja parlaven de les propietats cicatritzants de l’herba de Sant Joan. A l’edat mitjana va tenir un gran predicament, sempre usat per via externa, com a planta per a curar ferides, ulceracions, cremades i, en general, en totes les contusions. A Catalunya és un remei força popular l’oli de cop, que s’obté per maceració de dos o tres grapats d’inflorescències dessecades d’herba de Sant Joan en un litre d’oli d’oliva i deixant-lo a sol i serena uns quaranta dies.
L’ús preferent d’aquesta planta canvià radicalment a partir del 1980. Se’n va començar a propugnar l’ús per via interna en el tractament de formes lleus i moderades de neurosis depressives per l’acció farmacològica de la hipericina, un dels seus principis actius. La incorporació de l’herba de Sant Joan a Europa en l’àmbit de la medicina oficial ha estat vertiginosa, tot i que se n’han trobat efectes secundaris. Finalment, s’han demostrat les propietats antivirals de la hipericina enfront de retrovirus, tot i que encara resta per investigar-ne l’ús potencial en terapèutica humana.
El taxol
Cap a la meitat de la dècada del 1960, dins del programa de recerca del National Cancer Institute dels EUA de productes naturals per a trobar substàncies anticanceroses, es va aïllar de l’escorça del teix del Pacífic (Taxus brevifolia) una molècula per a ser utilitzada en processos oncològics. El nom del compost és paclitaxel, i fou registrat comercialment amb la denominació de taxol. Més endavant es va comprovar que aquesta substància també existia a les fulles de l’arbre, i no solament d’aquesta espècie, sinó també d’altres del gènere, com l’europea T. baccata.
Els teixos són arbres ben coneguts des de temps antics com a tòxics, tot i que una petita part (l’aril carnós que recobreix la llavor) no ho és, i fins i tot s’usa en l’elaboració de confitures. La descoberta d’una nova propietat va generar un problema ecològic, de conservació. El rendiment del teix en paclitaxel és baix; un arbre gran produeix uns 3 kg d’escorça, que donen només uns 300 mg de la molècula, és a dir, l’equivalent a una sola dosi. Les fulles, més renovables (per a usar l’escorça cal matar l’arbre), tenen un rendiment inferior.
Evidentment, si la font de taxol s’extingeix per una sobrerecol·lecció, el benefici que se n’obté queda també anul·lat, per la qual cosa convé trobar una forma d’explotació sostenible d’aquest recurs natural. El conreu no s’ha considerat una bona solució, perquè cal gairebé un segle per a tenir arbres explotables. La via semisintètica, a partir d’una molècula natural més abundant que el mateix paclitaxel, tampoc no ha donat grans resultats. Les dues alternatives que semblen millors són el cultiu biotecnològic i la síntesi. El 1994 es va poder sintetitzar el taxol per primer cop, i els cultius cel·lulars a partir de fulles de Taxus s’han mostrat factibles per a la producció del compost. D’aquesta manera s’ha pogut mantenir activa una nova arma en la lluita contra el càncer i evitar la pèrdua de biodiversitat.