A la Mediterrània Occidental, a Europa i al nord d’Àfrica, la lenta descomposició de les estructures polítiques de l’imperi Romà (com també l’escàs dinamisme dels regnes bàrbars que el succeïren) i la progressiva difusió de les creences i les formes de vida del cristianisme primitiu, van deixar el futur molt obert. Aquesta és una clau que pot explicar els èxits politicomilitars i culturals de l’islam i la seva expansió a Occident.
Límits de la "Marca Hispànica" i dues capitals: Aquisgrà i Bagdad (998)
Els califats omeia i abbàssida
Si el 711 els exèrcits berbers i àrabs penetraren a la Península Ibèrica travessant l’estret de Gibraltar, el 717 ja eren a la Muga i, el 732, al cor de França. L’oferta islàmica era important: agricultura sofisticada, comerç urbà, indústria innovadora (de paper, per exemple) i nous coneixements, com ara la introducció del número 0, que al seu torn procedia de la matemàtica hindú.
L’imperi o califat omeia, vers l’any 750, amb una capital que havia passat de Medina a Damasc com a resultat d’un dinamisme militar inèdit, va tenir una extensió extraordinària: des de les costes africanes i europees de l’oceà Atlàntic fins a la vall del riu Indus, des de la mar d’Aral, o el Caucas, fins a la mar Roja i el desert del Sàhara.
L’imperi o califat abbàssida, una dinastia més persa que àrab i que, amb cinc segles de continuïtat (754-1258), traslladà la capital a Bagdad, combinà la progressiva independència política de tots els seus territoris (inclòs Al-Andalus, des del 929, amb Còrdova com a capital) amb uns èxits comercials, econòmics i científics sense gaires precedents. Potser perquè, dins l’Imperi, es vehicularen productes, tècniques i coneixements procedents de les grans cultures de la Xina i de l’Índia, i de la Grècia antiga. Tot el territori de la futura llengua catalana, excepte les valls pirinenques, formà part, doncs, de l’islam. La seva llunyana capital fou primer Damasc, i després, Bagdad i Còrdova.
Aquisgrà
Un dels límits d’aquesta expansió islàmica foren les microsocietats cristianes de les valls dels Pirineus. La resistència interior enllaçà amb els exèrcits francs, que, entre els anys 780-801, integraren el conjunt de terres reconquerides i repoblades del que va ser anomenat més tard Catalunya Vella dins d’una macroestructura política: l’imperi Carolingi.
L’imperi de Carlemany era un agregat multiestatal amb capital a Aquisgrà, que va definir, al sud dels Pirineus i amb el Llobregat com a límit, una àrea que es va organitzar en comtats. Des del primer moment, aquesta àrea va tenir un cert interès geopolític i cultural, i fou anomenada en llatí —aleshores la llengua de l’administració pública— Marca Hispanica.
Els deu comtats dels Pirineus, o Marca Hispànica, formaren part políticament i geogràficament d’un gran imperi feudal europeu. Inicialment, la seva funció era sobretot militar; de defensa i, potser, d’engrandiment territorial de l’imperi Carolingi.
Però, al mateix temps, i gràcies a una organització molt especialitzada com la dels monestirs i les seus catedralícies, els comtats catalans van tenir una funció educativa i cultural, i es van situar a l’origen d’una creació política de llarga durada. Culturalment, els monestirs i les catedrals dels comtats feren de pont entre dos mons: s’autoconstituïren en dipòsit o magatzem de la vella cultura grecoromana, de la cultura islàmica i de cultures com la hindú o la xinesa, que l’islam acostà a l’Europa cristiana.
Els comtats, alhora, es definiren políticament per exclusió: no eren (ni volien ser, en el futur) islàmics, i tampoc no volien ser carolingis, ja que veien que l’Imperi era massa gran i no podria atendre les seves demandes d’ajut militar. Es van veure obligats a inventar una nova fórmula. A partir del 988, els comtats, amb el lideratge d’un dels seus comtes, Borrell II de Barcelona, acabaren essent, en bloc, independents del rei de França.
La funció inicial d’aquesta nova societat (que havia de tenir llengua pròpia, dret, art i nom propi: Catalunya) era una barrera per a l’Europa cristiana, i un pont entre Europa i Bagdad.
Imperis o federacions
L’imperi Carolingi, a desgrat de les marques que el protegien dels atacs exteriors, esdevingué un conjunt sovint molt dinàmic de regnes, ducats, comtats i ciutats estat. Sempre amb el rerefons de la reconstitució, a partir d’Otó I (962), del Sacre Imperi Romanogermànic, successor de l’Imperi Romà d’Occident. D’altra banda, dins de la gran àrea de la civilització islàmica, el califat independent de Còrdova creat per Abderraman III (929) i l’esclat de regnes de taifes independents (1035) van generar una gran quantitat d’entitats polítiques autònomes. El 998, a la frontera entre el regne dels francs i el Califat de Còrdova, les societats muntanyenques dels comtats catalans dels Pirineus iniciaren un llarg i, sovint, exitós, recorregut històric.