Els parlaments. 1027-1714

A partir de l’any 1000, en algunes àrees de l’Occident europeu sorgiren els embrions dels futurs parlaments i dels futurs governs parlamentaris. Es diu que el primer de la història va ser l’English Parliament, que definí les funcions que li corresponien el 1207 i el 1295. Però, de fet, l’origen és, a l’inici del segle X, el Parlement de Normandie o Échiquier de Rouen. I se suposa que la invasió normanda d’Anglaterra, el 1066, dugué aquesta institució a les illes Britàniques.

El primer parlamentarisme

Així, el mot anglès parliament es considera derivat del francès parlement, paraula que procedeix del verb francès parler (en anglès, to speak). Les primeres assemblees de pau i treva catalanes són també del segle X. I parlament és, igualment, una paraula catalana.

Normands i catalans

Parlamentarisme britànic i català

Segons Pierre Bonnassie, els dos sistemes polítics més avançats de l’edat mitjana europea, amb els dos parlaments més ben estructurats i més antics, són el sistema normand i el sistema català. En tots dos casos, el mot que designa la institució central és el mateix: parlement en francès i parlament en català. Segons Joan González i Pastor, “el mot anglès parliament ve del català parlament. Durant molts anys (als segles XIII-XIV) anglesos i catalans van ser veïns, a causa de l’ocupació anglesa de la Gascunya.”

El parlament anglès ha seguit funcionant, des del 1707, com a Parliament of Great Britain, perquè en aquesta data s’uní amb el parlament escocès, que havia començat les seves sessions el 1235, amb el Colloquium de Kirkliston, a prop d’Edimburg.

El parlament britànic, doncs, ha servit de model als parlaments dels diferents estats del Commonwealth, que, sovint –com ara el cas del Canadà o d’Austràlia– són estats federals amb diversos parlaments estatals. El cas dels Estats Units és diferent, car en aquesta federació no hi ha un govern parlamentari, sinó un sistema presidencialista.

Les assemblees de pau i treva i el Parlament de Catalunya

El parlament català i els altres parlaments de la corona d’Aragó tenen l’origen en les assemblees de pau i treva. El 1027 se celebrà a Toluges la primera d’aquestes sessions, convocada per Oliba Cabreta, abat de Ripoll, i pel bisbe Berenguer d’Elna. Al costat d’eclesiàstics, hi participaren representants de la noblesa. L’objectiu era limitar en el temps –uns dies de la setmana– i en l’espai –a les àrees sagrades, o sagreres–, les accions violentes dels nobles que funcionaven com a “senyors de la guerra”. El 1192 s’institucionalitzà la incorporació a les corts, o parlament català, del braç reial o tercer braç: es tractava dels representants de la burgesia urbana industrial i comercial. El 1283, el parlament i el rei que l’havia convocat –Pere II el Gran– adoptaren un sistema de funcionament sense precedents: les lleis havien de ser aprovades pel parlament i sancionades pel rei. I el rei, per ser-ho, havia de jurar les constitucions que el parlament havia sancionat. Així, la fórmula de la monarquia absoluta esdevenia impossible, i aquesta manera de fer es va estendre a tota la corona de Catalunya-Aragó. El 1278, el conveni de paritat, o pariatge, signat a Lleida pel bisbe de la Seu d’Urgell i el comte de Foix, patrocinat pel rei de Catalunya-Aragó, establí un condomini sobre les valls d’Andorra que encara es manté actualment. El president de la República Francesa és, només, el successor del comte de Foix. El 1419, la creació del Consell de la Terra d’Andorra fou l’inici de la intervenció del poble en el govern d’Andorra.

Un llarg parèntesi

Els parlaments de la corona de Catalunya-Aragó –i no el d’Andorra– foren suspesos els anys 1707-15 per la casa dels Borbó, la monarquia absoluta espanyola d’origen francès. Dos segles més tard, el 1914, es formà l’assemblea parlamentària de la Mancomunitat de Catalunya. Però fou suspesa per la dictadura militar espanyola del 1923. El Parlament de Catalunya es tornà a posar en marxa el 1932 i fou suspès entre 1939 i 1977 per la segona dictadura espanyola del segle XX. Però, l’any 1956, el Parlament de Catalunya a Mèxic elegí un nou president per a la Generalitat, Josep Tarradellas. El 1977 es formà una assemblea de parlamentaris catalans, prèvia a la creació del nou Parlament de Catalunya (1980).

Els parlaments i les generalitats

La construcció política de la corona de Catalunya-Aragó és, en el context de l’Europa del seu temps, moderna i avançada. És una comunitat, o Commonwealth, d’estats –formalment, comtats i regnes– en què algunes ciutats tenen un ampli autogovern, en el qual l’element d’unió entre estats i ciutats és la corona. Els estats tenen unes corts o parlaments estamentals que generen uns governs, les generalitats, que pacten o no amb la corona.

La Generalitat de Catalunya i les Constitucions

El 1359, el parlament català, d’acord amb el rei –o si es vol, el rei d’acord amb el parlament– va crear una institució permanent, amb caràcter d’administració fiscal, que ben aviat tingué caràcter de govern: fou la Generalitat de Catalunya.

El 1411, un equip encapçalat per Jaume Callís començà a fixar i a traduir al català l’aplec legislatiu existent: els Usatges de Barcelona. El 1588 s’editaren, per primer cop i en un volum imprès, les Constitucions de Catalunya. A partir del 1714, el funcionament del Parlament i de la Generalitat fou interromput per les armes, resultat de l’acord de dues monarquies absolutes, la francesa i l’espanyola.

El Parlament nomena tres reis

En 1462-72, la Generalitat de Catalunya s’enfrontà militarment amb el rei Joan II de Catalunya-Aragó. En aquests deu anys de guerra civil catalana, el Parlament de Catalunya va rebutjar el rei Joan II i, per acord entre els seus membres, nomenà successivament rei de la corona de Catalunya-Aragó tres prínceps europeus, que esdevingueren, doncs, titulars: Enric IV de Castella (1462), Pere IV de Portugal (1463) i Renat d’Anjou, comte de Provença (1467).

El final de la guerra civil catalana el 1472 fou, pel que fa al titular de la monarquia, un retorn a la situació inicial. D’acord amb el Parlament, Joan II tornà a ser rei de Catalunya-Aragó.

La Diputació General d’Aragó

El Parlament d’Aragó es formà al segle XII. La reunió de les anomenades Corts de Borja, el 1134, per trobar successor al rei Alfons el Bataller en fou una primera fita. El 1382 s’estructuraren i, en fer-ho, generaren una comissió permanent amb funcions governamentals: la Diputació General d’Aragó, fins el 1707.

El Gran e General Consell i el Consell de Menorca

Mallorca i les Illes Balears foren considerades la Catalunya insular, i els seus habitants, catalans. La seva participació al parlament fou, doncs, en qualitat de nobles, eclesiàstics o burgesos. Ara bé, el 1373 es creà un govern propi: el Gran e General Consell de Mallorca, i el 1442, el Consell General de Menorca, fins el 1715.

La Generalitat Valenciana

La decisió del rei Jaume I de crear el regne de València, just després de la conquesta cristiana dels regnes musulmans del sud del riu de la Sénia, va significar la creació d’un nou parlament, que inclogué tres estaments (el noble i militar, l’eclesiàstic i el burgès) com el parlament català, i també una comissió de govern pròpia: la Generalitat Valenciana, des del 1419 fins al 1707.

Sicília, Sardenya, Nàpols

A Sicília, el rei Pere el Gran, a partir del 1282, va orientar les cúries reials anteriors vers la fórmula parlamentària catalana. Les tensions o els enfrontaments entre el rei o el virrei es mantingueren fins el 1714. Però mai no es formà una diputació permanent amb funcions de govern.

Malta, que a l’inici formava part políticament del regne de Sicília, fou dirigida des del 1522 i fins al 1798 –gràcies a una decisió de Carles I– pels cavallers de l’orde de l’Hospital. A Sardenya, fou creat un parlament seguint el model català el 1337, per bé que el papa Bonifaci VIII havia situat el Regnum Sardiniae et Corsicae en l’àmbit de la corona de Catalunya-Aragó des del 1297 –i això va ser d’aquesta manera fins el 1714–, i el domini polític i militar de l’illa és posterior al 1478. D’altra banda, el parlament sard funcionà amb dificultats fins a la supressió de l’any 1714.

El 1443, el rei Alfons el Magnànim va posar en marxa, a Nàpols, un procés constituent d’un parlament per a tot el regne de Nàpols que, formalment, es mantingué fins el 1714. El parlament napolità, però, topà amb grans dificultats: la dualitat ciutat de Nàpols / regne de Nàpols, la tendència vers l’absolutisme dels virreis, la no-existència d’una comissió permanent, la intervenció de França i del papat. Així i tot, l’endemà del 1945, la nova república italiana tenia dues regions amb un estatut polític i administratiu especial: Sicília i Sardenya. I Malta, des del 1964, va passar a ser un estat independent.

Andorra

El Consell de la Terra d’Andorra aconseguí, el 1538, que el rei hispànic Carles I i el rei de França Enric IV admetessin que els andorrans es regien per les seves pròpies regles fiscals, i que no tenien obligacions militars per cap dels dos regnes. I Andorra no fou sacsejada pel tractat dels Pirineus del 1659.

Altres parlaments europeus

A partir del segle X, en el pla local, hi hagué diverses experiències d’assemblees amb formes de democràcia directa, especialment entre les tribus germàniques i nòrdiques i a l’interior del monaquisme cristià. Amb tot, les formes més avançades es donen als cantons suïssos, a les ciutats estat occitanes, catalanes, italianes, alemanyes i dels Països Baixos, i a les ciutats marítimes de la lliga hanseàtica. Amb el benentès que hi havia grans diferències entre elles. Per exemple, entre la república aristocràtica de Venècia i la democràcia assembleària de la Confederació Helvètica. Al costat de l’anglès i el català, un dels primers parlaments europeus fou el del regne de Lleó; de fet, hi ha notícia de les seves corts des del 1188. La unificació amb el regne de Castella el 1230 les va ampliar. Però no aconseguiren generar un govern propi, ni al segle XIV ni més tard. La derrota de les ciutats castellanes en el seu enfrontament del període 1520-21 amb Carles I (la Guerra de las Comunidades), en disminuí el paper polític. En canvi, les corts del regne de Navarra, formades entre el 1231 i el 1330, van aconseguir crear el 1576 un organisme permanent amb funcions administratives, fiscals i polítiques: la Diputación del Reino de Navarra. El parlament de París, tal com va quedar estructurat el 1278, tenia funcions fonamentalment judicials. El rei de França va crear altres parlaments amb funcions semblants al Llenguadoc (1443, amb seu a Tolosa), Delfinat (1453, Grenoble), Gascunya (1462, Bordeus), Borgonya (1477, Dijon), Provença (1501, Ais de Provença), Bretanya (Rennes, 1553) i Bearn (Pau, 1620), entre d’altres. Els casos de Polònia-Lituània (1573), de Pennsilvània (1682) i de l’illa de Còrsega (1755) són interessants perquè assenyalen l’extensió del model normand i català a altres regions del món. El parlamentarisme, però, es difongué principalment als dominis britànics. I a les seves àrees d’influència: l’Europa nòrdica i els estats de la Península Ibèrica. Al mateix temps, el pes del presidencialisme dels Estats Units d’Amèrica i de la França de Napoleó III i de la V República és ben visible a moltes altres zones del món: a les repúbliques d’Amèrica Llatina i els nous estats d’Àfrica.