Les relacions de les terres que avui anomenem Catalunya amb la resta del Sacre Imperi Romanogermànic fou intensa al llarg dels segles IX-XI. Els comtes, bisbes i abats acudiren a les diferents capitals imperials com París, Tournai, Reims, Aquisgrà o Maastricht a la recerca de títols i autonomia. Però a mitjan segle X, les relacions amb la monarquia franca s’afebliren i els comtats catalans es veieren obligats a buscar altres relacions amb altres centres de poder. Per una banda amb Còrdova, llavors un dels principals centres de civilització de l’occident mediterrani, i l’altra amb Roma, capital d’una església que esdevenia cada cop més poderosa.
Trencament de la dependència
El creixent poder militar de Còrdova es va fer sentir molt aviat a les terres frontereres de la marca. Els monarques francs, ocupats a defensar-se de les invasions normandes que envestien l’imperi pertot arreu i dividits per constants lluites internes, es veieren totalment impotents per a protegir els llunyans comtats de la Marca Hispànica dels atacs musulmans. El comte de Barcelona-Urgell Borrell II hagué de fer front a quatre ràtzies els anys 978, 982, 984 i 985 sense rebre cap ajut franc. En la darrera, amb el setge i posterior saqueig de Barcelona, el trencament es va fer inevitable. Aprofitant el destronament del darrer rei carolingi, l’any 987, el comte barceloní no va reconèixer el nou rei Hug Capet ni la nova dinastia que s’establia a França. La dependència dels comtats catalans envers la monarquia franca era inqüestionable, però de fet les relacions començaren a canviar.
Ambaixades a Còrdova
La manca de protecció i la pressió del poderós califat de l’Al-Andalus, aconsellaren als comtes catalans enviar ambaixades a Còrdova i establir-hi pactes i lligams de clientelisme amb l’objectiu d’aconseguir per damunt de tot pau i tranquil·litat a la frontera. L’ambaixada del comte de Barcelona Borrell II a la cort califal d’Abd-al-Rahman III, el 950, pot interpretar-se com un acte d’amistat. Però les dirigides al califa Hackam II els anys 966, 971 i 974 són autèntics actes de submissió i obediència. Uns actes que entraven en plena contradicció amb la fidelitat deguda al monarca franc. No ens ha de sorprendre l’opinió del cronista Ibn Haiyan quan diu que en temps d’Almansor “els barcelonins s’havien separat del regne dels francs”.
El camí de Roma
La forta dependència dels bisbats catalans a la seu metropolitana de Narbona forçà moltes autoritats, tant eclesiàstiques com civils, a dirigir-se directament a Roma per aconseguir aquells càrrecs i títols que l’arquebisbe narbonès no els donava. El comte de Besalú Oliba Cabreta junt amb l’abat Garí de Cuixà, l’any 968, encapçalen una llarga llista de comtes, bisbes i abats fent el viatge a la cúria papal i obtenint privilegis per a esglésies i monestirs.
Difusió d’informació monàstica excepcional
Molts centres monàstics catalans, fossin priorats o monestirs, depenien d’abadies de més enllà dels Pirineus. Una de les formes de comunicació entre aquestes comunitats era el recorregut que feien senzills monjos portant uns rotlles mortuoris fets en honor del traspàs d’un abat o d’un comte. Per camins d’una xarxa viària encara d’origen romà, molt malmesa i insegura, els recorreguts duraven uns quants mesos.