De l’Orinoco al Tibet. 1579-1672

La participació catalana en els viatges europeus d’exploració i de reconeixement de l’esfera terrestre iniciats al segle XV fou qualitativament important. I més si es pensa en el pes relatiu de la població catalana en el conjunt d’Europa. En termes generals, els exploradors catalans (de la petita noblesa, com ara Joan Orpí, o jesuïtes com Antoni de Montserrat) tenien formació universitària.

Viatgers i exploradors

Les seves propostes s’adreçaren als governs d’alguns dels diferents estats europeus que havien iniciat els viatges de descoberta del món: Portugal, la monarquia hispànica, Anglaterra. Si la veritable identitat de Cristòfor Colom és encara discutida, les dades biogràfiques de tots els qui el seguiren també ho són. Sobretot, si es té en compte que, a l’Europa del Renaixement, la mobilitat geogràfica i social era gran, i els registres civils no van aparèixer fins al darrer terç del segle XIX.

Francesc Galí: Àsia i Amèrica no estan unides

El 1596 es publicà, a Londres, The true and perfect Description of a Voyage, performed and done by Francisco de Gualle. From Acapulco in Neu Spain to the Islands of the Luçones or Philipinas, and from thence to Macao and from Macao back againe to Acapulco. Era la traducció del llibre publicat en holandès a Amsterdam el 1590. Una mica més tard, el 1610, n’aparegué la traducció francesa.

Gràcies a la lectura atenta que Pau Vila, a Caracas, feu dels llibres d’Alexander von Humboldt, se sap que aquest “Francisco de Gualle” era, en realitat, Francesc Galí, científic i navegant català instal·lat a Mèxic. La travessia que feu el 1584 pel Pacífic, per encàrrec del virrei de Mèxic, d’Acapulco a la Xina portuguesa (i hispànica en aquell temps), i d’allà, seguint les costes del Japó, fins a les costes d’Amèrica del Nord, tenia, com sol succeir, diversos objectius.

Observant el mar (els corrents, les restes vegetals, la fauna marina) Galí va deduir que, entre el nord-est d’Àsia (o Tartària) i el nord-oest del continent americà hi havia uns importants corrents marins, que indicaven l’existència d’un pas, d’un estret. Aquest pas fou descobert el 1728, és a dir, 144 anys més tard, pel navegant danès Vitus Jonassen Bering. La possibilitat de dir-ne estret de Francesc Galí és oberta des de Humboldt.

F. Galí arribà a les costes americanes fins els 37º 30’ de latitud Nord. Descobrí una gran badia que dos segles més tard fou redescoberta per uns compatriotes seus dirigits per Gaspar de Portolà, que li donaren nom: badia de San Francisco.

Antoni de Montserrat: el primer mapa del Tibet

El primer mapa del “sostre del món”, el confegí, vers els anys 1581-82, Antoni de Montserrat (Vic, 1536 - Goa, 1600). Fins el mapa xinès de la dinastia Qing del 1707 no n’hi hagué cap altre. Però el mapa de Montserrat va romandre, inèdit, als arxius que la Companyia de Jesús (de la qual ell formava part) tenia a Calcuta, fins el 1914. El 1921 s’edità en anglès en aquesta ciutat i a Londres.

Montserrat estudià a Barcelona, on va conèixer Ignasi de Loiola, que li explicà el seu projecte religiós, polític i científic, i, essent ja jesuïta, i destinat per la Companyia a Portugal, estudià a la universitat de Coïmbra. El 1574 marxà com a missioner a Goa, a l’Índia portuguesa. El 1579 formà part de la delegació portuguesa que es dirigí a Agra i a Fatehpur Sikri, per a presentar-se a l’emperador mogol de l’Índia, Akbar. Durant la seva llarga estada a la cort imperial, Montserrat va contribuir, possiblement, al fet que Akbar preconitzés una religió sincrètica que, sobre la base de l’islam, incorporà elements hinduistes, budistes i, fins i tot, cristians.

Tot seguit el jesuïta acompanyà Akbar (perquè aquest l’hi demanà, és clar) a una expedició militar pel nord: de Delhi a l’Himàlaia i al Tibet i, després, a Caixmir i l’Afganistan. De tornada, reelaborà els seus treballs, fins que el 1588 va rebre l’encàrrec de dirigir-se a Etiòpia, on es pensava que la seva església cristiana independent podia aproximar-se a la catòlica romana. Pel viatge, que havia començat a Goa, però, fou retingut i empresonat al Iemen. Fins l’any 1595, moment en què fou condemnat a galeres, a Moka, a la mar Roja. Amb el pagament d’un rescat retornà a Goa, on morí.

Joan Orpí: la Nova Catalunya

Campanyes de Joan Orpí

Els objectius de l’advocat i militar Joan Orpí i del Pou (Piera, 1593 - Nova Barcelona, 1645) foren d’exploració, però també de colonització, d’una àrea costanera relativament extensa de l’actual Veneçuela, amb límit al riu Orinoco. Hagué de solucionar entrebancs burocràtics amb l’administració colonial espanyola (fins el punt que, durant uns anys, es canvià el nom, i signava Gregorio Izquierdo), hagué de lluitar contra els holandesos que ja intervenien al Carib, i va assajar de dur la població nativa, que vivia en una economia de recol·lecció gairebé preneolítica, vers formes sedentàries d’economia agroramadera.

Orpí s’embarcà en direcció a Mèxic el 1623, i l’any següent ja era a Veneçuela per a lluitar contra els holandesos. El 1631 aconseguí que el governador espanyol de la província de Cumaná li encomanés la pacificació dels nadius que dificultaven les comunicacions entre Caracas i Cumaná. Destituït i empresonat per les autoritats espanyoles, refeu el seu programa colonitzador tot passant per Santo Domingo, Madrid i Piera (on es va vendre terres per a finançar els seus projectes empresarials).

Tornà a Veneçuela el 1637, i organitzà una expedició mixta de catalans i indis, amb armes, però també amb eines i llavors, amb l’objectiu de construir un assentament urbà autosostenible. No sense dificultats i peripècies de tota mena, el 12 de febrer de 1638 va iniciar, al costat del riu Neveri, la construcció d’una ciutat que batejà com a Nova Barcelona. Havia de ser la capital d’un extens territori que s’havia de dir Nova Catalunya. Tres mesos més tard, no gaire lluny, a la desembocadura del riu Uchire, Orpí fundà una altra ciutat, Nova Tarragona. Vers l’any 1672, el nucli de Nova Barcelona fou traslladat uns quilòmetres i la ciutat començà, lentament, a créixer. Avui, és la Barcelona més important, després de la Barcelona del Principat de Catalunya.

Caputxins catalans a l’Orinoco

El 1677 els frares caputxins catalans (que havien iniciat la seva trajectòria missionera el 1578 a Sant Vicenç de Sarrià) foren autoritzats a traslladar-se a una zona del Carib: des de l’illa de Trinitat fins a la Guaiana, de l’Orinoco a l’Amazones. L’objectiu era, com farien més tard els franciscans a Mèxic i Califòrnia, o els jesuïtes al Paraguai, crear els gèrmens d’uns futurs assentaments urbans que fessin possible el pas a l’economia agrària (més “segura” que la caça i la pesca). A curt termini, però, tal com ha explicat la historiadora Núria Sales, els resultats pràctics foren escassos.