La guerra dels Trenta Anys i la guerra dels Segadors. 1618-1659

La guerra dels Segadors fou una de les guerres realitzades per exèrcits professionals (sovint amb dret de pillatge sobre la població civil) que, durant trenta anys, van assolar l’Europa central. Del conjunt d’aquestes guerres europees disperses se n’ha dit guerra dels Trenta Anys.

Els escenaris bèl·lics de la guerra dels Trenta Anys

Per sota de l’aparença d’una guerra de religió entre catòlics i protestants, la guerra dels Trenta Anys, i la guerra dels Segadors que en formà part, fou una guerra per redefinir les àrees d’influència de les grans potències europees. De retop, els Països Baixos i Suïssa van mantenir, i fins i tot refermar, la seva independència. Per a tancar aquest període, se signà un tractat de pau a Westfàlia (1648) que dibuixà els grans trets de la política internacional, fins l’any 1945. De fet, de les dues Guerres Mundials, és a dir, de les guerres europees de 1914-1945, se n’ha dit: “l’altra guerra dels Trenta Anys”.

Els escenaris europeus d’aquestes guerres foren molt variats. Successivament, cal parlar de Bohèmia (amb Praga) i el Palatinat, Dinamarca i la Baixa Saxònia, Suècia i els estats del nord del Sacre Imperi Romanogermànic, França i els territoris occidentals del Sacre Imperi, com també de quatre dels territoris de l’imperi hispànic: Portugal, Flandes, Catalunya i Nàpols.

La revolta catalana

Els episodis catalans de la guerra dels Trenta Anys són anomenats guerra dels Segadors (en francès, Guerre des Faucheurs; en anglès, Catalan Revolt). De fet, Catalunya fou un escenari no desitjat de la guerra entre els Borbó del regne de França i els Habsburg de la monarquia hispànica. En aquest escenari sorgí una tercera força: la dels pagesos i els segadors que el 7 de juny de 1640, el dia de Corpus, es revoltaren a les portes de Barcelona contra els abusos de l’exèrcit mercenari del rei Felip IV.

Simbòlicament, la màxima autoritat política catalana, el virrei –que era nomenat pel rei–, fou mort pels revoltats mentre fugia.

Aleshores, el govern de la Generalitat de Catalunya, amb Pau Claris com a president, va decidir intervenir en la guerra europea. El sentit d’aquesta decisió era clar: la Generalitat havia de decidir autònomament sobre els afers públics catalans. De fet, pel que fa als ingressos, la hisenda de la Generalitat era aleshores la principal institució pública del territori català. Les 170 000 lliures del seu pressupost eren molt superiors a les 40 000 de què disposava el virrei.

En un primer moment, Pau Claris proclamà la República Catalana i, en un segon moment, el gener del 1641, la Generalitat de Catalunya feu comte de Barcelona Lluís XIII de França. El sistema polític català feia possible legalment prendre decisions d’aquest abast. Però l’exèrcit mercenari francès era tan feixuc i invasor com el de la monarquia hispànica. Ni la gent, ni els segadors, ni la Generalitat no van trobar millores en el canvi.

Però era possible tornar al començament. Al final, la Generalitat de Catalunya es reintegrà a la monarquia hispànica i, al juny del 1644, el rei Felip III –IV de Castella– jurà les Constitucions de Catalunya.

Escapçar un país amb una frontera artificial

De fet, l’interès dels Borbó del Regne de França (i d’altres famílies reials de l’època) era créixer territorialment, perquè identificaven espai amb riquesa i poder. Per a això, els calia debilitar els Habsburg, tant els austríacs com els hispànics, que disposaven de grans imperis. L’objectiu militar era poder retallar bocins de territoris dels veïns, i incorporar-los al seu regne. Això és, exactament, el que van fer.

Com a resultat de la guerra entre França i Espanya, amb la signatura de l’anomenada “pau dels Pirineus” (signada el 1659), fou traçada una frontera absolutament artificiosa, que escapçava i quasi migpartia el territori català. Les comarques catalanes del nord i Perpinyà, la segona ciutat catalana (on la Generalitat, d’acord amb la Corona, al segle XV, havia construït, com a Barcelona, un Palau de la Generalitat) foren integrades militarment a un estat tan uniformitzador i centralitzador com el Regne de França.

L’himne català

L’himne nacional català és Els segadors. Es basa en una cançó popular tradicional, amb orígens, ben segur, a l’entorn de la guerra dels Segadors, que fou recollida per estudiosos de la Renaixença com Manuel Milà i Fontanals (1853). La lletra actual és d’Emili Guanyavents (1893) i la música de Francesc Alió (1892). El Parlament de Catalunya sancionà, per llei de 25 de febrer de 1993, un fet que era assumit per tothom.