Llei electoral, fonts i estadístiques

La llei electoral i les circumscripcions catalanes durant la Segona República

El 1931, la monarquia va decidir convocar eleccions municipals per al dia 12 d’abril, per tornar a la legalitat constitucional després de set anys de dictadura. La campanya es va plantejar irremissiblement a l’entorn de la naturalesa del règim monàrquic o republicà i les opcions enfrontades ho foren sense fissures: alternativa continuïsta i conservadora o alternativa republicana i de canvi social. Els republicans havien concertat el pacte de Sant Sebastià l’agost de 1930 i van constituir un Comitè Revolucionari amb els representants de les principals tendències contràries a la monarquia —des de republicans conservadors a socialistes—. Van formar la Conjunció Republicano- Socialista, per recordar el vell pacte entre aquests mateixos partits.

A Catalunya la confrontació es va plantejar, bàsicament, entre la Lliga Regionalista, que donava suport a la monarquia i pretenia, en aquell moment, una política hegemònica a Espanya mitjançant el Centre Constitucional, i el Partit Catalanista Republicà que aglutinava catalanistes i republicans. La Conjunció Republicano-Socialista només era forta a Barcelona i el seu entorn, mentre que la tot just constituïda Esquerra Republicana de Catalunya, segons els experts, no tenia cap possibilitat de victòria. En aquestes eleccions municipals, la «victòria moral » o el triomf a les grans ciutats va ser per a la Conjunció Republicano-Socialista. A Barcelona, en contra del previst, ERC va obtenir una majoria esclatant de regidors, el PCR s’enfonsà i el Partit Radical i la Lliga, molt igualats, van obtenir el segon i el tercer lloc i van aconseguir que sortissin elegits alguns regidors de les seves llistes. El Rei s’exilià perquè no va tenir els suports polítics i militars necessaris; el Comitè Revolucionari es va transformar en el Govern Provisional i va fer públics immediatament els seus objectius prioritaris i elementals: acceptació de l’estructura de l’antic estat, democratització de l’administració i convocatòria urgent d’eleccions generals; a més —i molt ràpidament— el 15 d’abril va promulgar un estatut jurídic autolimitant que sotmetia els seus actes a la posterior sanció de les futures Corts Constituents.

Les eleccions municipals organitzades pel règim monàrquic s’havien convocat segons la llei electoral del 8 d’agost de 1907, una llei que mantenia el districte petit uninominal que facilitava als cacics locals el control del vot popular; mantenia el sistema majoritari i el vot limitat en les grans circumscripcions i, des de 1837, fixava l’edat electoral a partir dels vint-i-cinc anys. La llei havia estat criticada sobretot per l’article 29, el qual, permetia l’elecció de candidats sense celebrar eleccions, perquè «als districtes on no van resultar proclamats en major nombre dels convocats a ser elegits, la proclamació de candidats equival a la seva elecció i els relleva de la necessitat de sotmetre-s’hi.» Malgrat aquestes crítiques, va ser l’última llei electoral completa i va trigar dècades a ser derogada; el Reial Decret Llei del 18 de març de 1977 es va referir exclusivament a la normativa electoral, per la qual cosa la llei electoral de 1907 va seguir vigent durant els règims republicà, franquista i durant l’actual monarquia fins a la nova llei electoral, la Llei Orgànica 5-85 publicada al Boletín Oficial del Estado el 20 de juny de 1985.

Decret del 8 de maig de 1931

La primera decisió del govern provisional fou reformar la llei electoral, rectificar el cens amb majors garanties, i aprovar el decret del 8 de maig, el qual va suposar un avanç democràtic notable, per la nova delimitació de les circumscripcions, per la forma d’escrutini i per l’ampliació del cos electoral, encara que les dones van continuar sense poder accedir al sufragi. Es va rebaixar l’edat necessària per a votar de vinti- cinc a vint-i-tres anys, i es concedí la capacitat electoral passiva a sacerdots i dones, és a dir, podien ser candidats, però no podien votar. El decret establí les normes següents per a delimitar les circumscripcions: cada província constituïa una circumscripció electoral i elegia un diputat per cada 50.000 habitants (la fracció superior a 30.000 habitants donava dret a elegir 1 diputat més). Les ciutats de Madrid i Barcelona van constituir circumscripció pròpia i la resta de municipis de cadascuna d’aquestes dues províncies s’articulà com una circumscripció independent. Les ciutats de províncies amb més de 100.000 habitants van constituir circumscripció pròpia amb els municipis del seu partit judicial, excepte Ceuta i Melilla, que elegirien un diputat cadascuna. La forma d’escrutini va suprimir el criteri de l’article 29 de la llei de 1907 (el Decret deia que el precepte quedava «suspès íntegrament pel que fa a l’elecció per a Corts Constituents»), va substituir l’uninominal dels districtes pel de llista oberta en tots els col·legis i va mantenir, amb lleugeres variacions en la proporció, el vot restringit que suavitzava el sistema brusc de majories absolutes en atorgar, més o menys, un 20% dels escons a les minories. No obstant això, el sistema majoritari es reforçava per l’article 11, perquè per a ser diputat, a més d’obtenir el major nombre dels vots escrutats, s’havia d’obtenir com a mínim el 20% dels vots emesos; si no s’arribava a aquest límit del 20%, tot i obtenir la majoria relativa, l’elecció es declarava nul·la i s’havia de celebrar una segona volta, que accentuava el caràcter majoritari del sistema de partits.

Les circumscripcions catalanes i el nombre de candidats

Figura 1.- Distribució dels escons a les circumscripcions catalanes: majories i minories. La llei electoral preveia que el nombre de diputats a elegir per circumscripció electoral seria un per cada 50.000 habitants. La fracció més gran de 30.000 donaria dret a elegir un diputat més. Aquesta llei i els canvis de població expliquen que el nombre d’escons per circumscripció no sigui fix. A l’elecció legislativa del 1931, Catalunya té 55 escons. A les eleccions posteriors, en té 54. Per a l’elecció del 1933 a Barcelona ciutat, redueix de 20 a 19 escons. A partir de l’elecció de diputats de 1936, Barcelona província, i per raó dels percentatges de població, passa de 15 a 14 escons, i Barcelona ciutat en té 20. L’escó en qüestió se suma sempre a les majories.

A Catalunya hi havia cinc circumscripcions de les quals Barcelona era el centre decisiu, perquè ciutat i província representaven el 63% de l’electorat català, i perquè entre els seus municipis es trobaven les ciutats amb major nombre d’electors: Sabadell, Hospitalet, Badalona i Terrassa. Els eixos dels grans nuclis de població eren clars; en el litoral, Palafrugell, Sant Feliu i Palamós; la costa barcelonina des de Calella i Mataró fins a Sitges i Vilanova amb el nucli immens de la gran ciutat i el seu entorn; i més enllà, Tarragona i el delta de l’Ebre amb Tortosa i Amposta. Els rius i les seves valls també eren eixos importants de població: la Conca del Ter amb Olot i Girona; tot el Llobregat, la Plana de Vic, el Maresme i el Vallès; el Segre i la zona al voltant de Lleida.

Barcelona ciutat comptava, al 1931, amb 267.787 electors barons. Elegia 20 diputats del Parlament espanyol i 24 del Parlament català. La seva població estava distribuïda en 10 districtes dividits en seccions d’extensió i densitat de població molt desiguals, fins al punt d’oscil·lar entre 2.000 habitants i 2 habitants per 100 m2 de sòl urbà. Les densitats més altes se situaven als districtes IV, V i VIII i significaven amuntegament; les més baixes expressaven el barraquisme que solia concentrar-se a les platges i a la muntanya de Montjuïc o eren les zones residencials de la part alta de la ciutat.

Barcelona província, amb 229.139 electors barons al 1931, suposava més del doble de cadascuna de les restants províncies catalanes; era la província amb major densitat de població i amb el cens mitjà per municipi més elevat; elegia 14 diputats del Parlament espanyol i 19 del Parlament català.

Tarragona, amb 109.176 electors barons al 1931, elegia 7 diputats del Parlament espanyol i 14 del Parlament català; era la circumscripció amb menor nombre de municipis, però amb ciutats importants com Tortosa, Reus i Tarragona, on vivia el 30% de l’electorat de la circumscripció.

Girona, amb 93.106 electors al 1931, elegia 7 diputats del Parlament espanyol i 14 del Parlament català. Les seves cinc ciutats més grans, Girona, Figueres, Olot, Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell, tenien un cens relativament baix, el qual, conjuntament, suposava el 20% de l’electorat de la circumscripció.

Lleida, amb 90.762 electors barons al 1931, era la circumscripció amb el menor cens electoral. Elegia 6 diputats del Parlament espanyol i 14 del Parlament català. Era una circumscripció predominantment rural amb un 60% d’electorat en municipis de menys de 200 electors, sense cap altra ciutat que Lleida, i sense litoral.

La Constitució de 1931 i la llei de reforma electoral de juliol de 1933

La Llei Fonamental de 1931 va establir els principis bàsics del dret electoral: sobirania popular i igualtat jurídica davant la llei. El principi d’igualtat es plasmava en l’article 36, el qual, delimitava el cos electoral: el sufragi era universal, igual, directe i secret, i podien exercir-lo les dones i els homes més grans de vinti- tres anys. La Constitució no fixà la forma d’escrutini i, en ser facultativa de lleis ordinàries, va ser motiu de polèmiques aferrissades per a implantar el sistema majoritari o el sistema proporcional.

La llei de reforma electoral de 27 de juliol de 1933 declarà la vigència de la llei de 1907 en tots aquells punts que no rectifiquessin les lleis de la República. També continuava vigent el decret del 8 de maig de 1931, però amb modificacions que afectaven la definició de les circumscripcions i el procediment d’escrutini. Ara constituïen circumscripció pròpia les ciutats la població de les quals sobrepassés els 150.000 habitants juntament amb els municipis dels seus respectius partits judicials. Quant a l’escrutini, perquè l’elecció fos vàlida a la primera volta, un dels candidats havia d’obtenir almenys el 40% dels vots escrutats, i es va mantenir el límit mínim del 20% per als altres candidats. Si no es complia la condició del 40% o no s’arribava al límit mínim, s’havia de celebrar una altra volta el diumenge següent, després de la primera. A aquesta segona volta només es podien presentar els candidats que a la primera haguessin obtingut més del 8% dels vots escrutats. En cas que amb el 8% no hi hagués més candidats que el nombre d’aquells escons que calia cobrir, quedaven proclamats definitivament. Si a la primera volta cap candidat no obtenia el 8%, a la segona volta l’elecció per als llocs vacants quedava lliure.

La reforma electoral republicana de juliol de 1933 va ser provisional i conjuntural i no suposà una alternativa global. Va tenir un fort impacte en la composició de les Cambres i ha estat acusada d’afavorir el moviment pendular exagerat del Parlament espanyol, perquè menystenia les minories i enaltia les majories. El sistema majoritari amb representació de les minories afavoria les aliances electorals i estructurava un sistema de partits ordenat en blocs antagònics, amb tendència a un bipartidisme circumscripcional i a una bipolarització a nivell estatal.

Hom creu que amb una representació proporcional, el sistema hauria estat més diversificat i els partits minoritaris haurien mantingut força i presència pròpia i hi hauria hagut un major nombre d’opcions electorals possibles. Ara bé, la llei, afavoria indirectament la persistència de partits minoritaris, i, per això mateix, el multipartidisme parlamentari, ja que forçava les aliances electorals pel sistema de límits màxims i mínims de vots previstos; d’altra banda, les llistes obertes donaven llibertat als electors per confeccionar la seva pròpia papereta de vot. Un sistema majoritari, amb llistes bloquejades, hauria reforçat el domini dels partits i dels seus comitès i hauria accelerat l’aparició de grans i escasses alternatives.

Llista oberta, panachage i copada

La utilització del panachage o llista oberta prevista per la llei electoral feia complex el recompte de vots i en dificultava la manipulació. «Llista oberta» significava que es podia votar un nombre màxim de candidats segons el nombre d’electors de la circumscripció. És a dir, el vot era restringit i permetia a l’oposició elegir els candidats de la minoria. La llei no obligava a utilitzar tots els vots i permetia escollir candidats que pertanyessin a partits o a candidatures distintes; es denominava panachage a aquesta possibilitat que tenia cada elector de decidir qui incloïa en la seva papereta de vot. L’electorat solia utilitzar el panachage. El 1931 els partits polítics es van posar d’acord i a Tarragona i a Lleida van repartir entre l’electorat candidatures combinades gràcies a la possibilitat del panachage segons estratègies distintes (*). Van aconseguir que sortissin elegits per la majoria i la minoria els candidats d’una mateixa tendència. Aquest fet, que privava l’oposició de tenir representants parlamentaris, s’anomenava «copada», i només va ser possible perquè la llei permetia el panachage, encara que, per ser antidemocràtic, era contrari a l’esperit de la llei.

Les fonts

Figura 2.- Dades globals i per circumscripció del nombre d’electors, de votants i del percentatge d’abstenció a cada una de les cinc eleccions.

Entre el 1931 i el 1936 se celebraren vuit consultes electorals a Catalunya: quatre de legislatives per a elegir el Parlament espanyol o el Parlament català, dos de municipals, el referèndum de l’Estatut i les de compromissaris per a triar el president de la República. No ha estat possible incloure els resultats de totes les consultes perquè les dades trobades sobre el referèndum de l’Estatut i les eleccions municipals són massa fragmentàries.

El nostre estudi de l’electorat català se cenyeix a les cinc eleccions generals l’àmbit de decisió política de les quals fou circumscripcional o provincial. Aquesta similitud en l’àmbit de l’elecció ha permès un mateix tractament metodològic per a les quatre províncies. Barcelona ciutat, en constituir circumscripció pròpia, és excepció i punt de referència obligat, i, pel fet de ser el centre de decisió política, li dediquem un article a part.

Sempre que ha estat possible s’han utilitzat els resultats oficials de les Juntes del Cens publicats als butlletins provincials o de la Generalitat. Quan els resultats no es van publicar, es va acudir a les actes manuscrites de les Juntes del Cens o a les actes municipals, però sovint no consta el nombre d’electors ni el nombre de votants, per la qual cosa el nombre d’electors que hem utilitzat de vegades és el publicat per la Dirección General del Instituto Geográfico, Cadastral y de Estadística, i els votants s’han hagut d’estimar. Les fonts s’han verificat en els seus tres elements fonamentals: cens, llista de votants i resultat de l’escrutini.

Cens electoral

La veracitat dels censos es va comprovar a partir d’alguns municipis de Girona i en algunes seccions de Barcelona. Vam comparar les seves dades amb el padró d’habitants, fonts d’empresa o el padró de Cèdules Personals, antecedent del DNI actual i alhora document fiscal. En general, els censos dels municipis són verídics, (*) perquè el secretari que els redactava solia conèixer personalment els veïns. Una mostra petita de 200 electors de Barcelona ciutat ha estat comparada amb les dades del cens de població i amb les fonts d’empresa; en l’edat s’ha trobat un 20% d’errors, gairebé sempre inferior a quatre anys de més o de menys, en la professió el cens és més verídic, i només s’ha trobat un 3% d’errors greus. El buit major i més simptomàtic és que no s’esmenta que la dona treballava; la majoria de vegades s’anota com a professió l’expressió «sus labores», o «el seu sexe» quan es tractava de dones assalariades i constaven a les plantilles de les empreses. Aquestes irregularitats podrien explicar-se per l’interès a silenciar aspectes determinats de la vida social, com l’aportació de les dones a la producció agrícola i industrial. Altres errors són deguts a canvis domiciliaris freqüents en un ampli sector social; vam estimar que potser un terç de la població barcelonina va canviar de domicili durant la República.

Llista de votants

Per comprovar la veracitat de les llistes de votants vam analitzar les trajectòries electorals en municipis petits, mitjans o grans i en diverses seccions de Barcelona ciutat. Vam trobar poques anomalies, com algun elector que utilitzava el nom d’un altre per poder votar més vegades, com vam poder comprovar en trobar un mateix nom dues vegades a la llista de votants (encara que s’havia utilitzat un número del cens diferent, per exemple, el número del germà, sobre el qual les entrevistes han confirmat que era un anarquista notori a la comunitat). Això no obstant, aquests casos eren un entre mil i demostraven la cura i el rigor amb què es van emplenar les actes dels escrutinis. Ens consta que en algunes circumscripcions s’elaborava a posteriori una llista de no votants que era una relació d’electors que havien deixat de votar sense acreditar la causa de la seva omissió; aquesta llista es remetia a la Junta Provincial del Cens electoral, en compliment i a l’efecte de l’article 84 de la llei electoral del 8 d’agost de 1907 que establia el sufragi obligatori. Aquesta llista no hauria tingut sentit si el cens o la llista de votants haguessin estat trucats i demostra que estava vigent l’apartat de la llei que obligava a exercir el sufragi, cosa que dóna un perfil de major personalitat a l’abstenció.

Els resultats electorals

Mapa 1.- Percentatges d’abstenció per comarques el 16 de febrer de 1936

En algun cas el frau en els resultats electorals es va produir amb la utilització de mecanismes diversos. Des del terratinent que feia anar a votar els jornalers en quadrilla, al secretari que no emplenava les actes fins a conèixer el resultat provincial provisional, per decantar algun centenar de vots a favor d’un candidat o altre. També es va donar el cas d’actes que no van arribar a temps i que han romàs als seus sobres d’origen tancades fins als nostres dies. D’algunes d’aquestes situacions n’ha quedat prova documental; tenim actes protestades amb explicació detallada del frau, situacions conflictives que fins i tot es van debatre al Parlament català. Però van ser excepcions que podem situar sempre en municipis petits i l’existència dels quals avala la veracitat d’uns escrutinis que van significar una ruptura amb la tradició de frau electoral. L’estudi dels resultats de les eleccions de la Segona República és laboriós, perquè en ser les candidatures obertes, els electors van votar amb imaginació i van combinar noms diferents en la seva papereta, de manera que cada candidat va aconseguir un nombre de vots diferent. Possiblement per aquesta raó, les anàlisis dutes a terme han parat esment bàsicament al nombre d’escons aconseguits, o als vots obtinguts pels candidats, o han distingit entre la votació màxima i la mínima de cada candidatura. En els nostres estudis sobre la província de Girona vam realitzar per primera vegada un altre tipus de càlcul: vam sumar els vots aconseguits pels candidats de cada candidatura i després vam elaborar el percentatge de vots assolit per cada candidatura.(*) Aquesta forma de procedir va simplificar l’estudi de les tendències, va facilitar el tractament de les dades i va permetre el càlcul de correlacions, l’elaboració de la cartografia i dels gràfics; després, aquest mètode ha estat seguit per la majoria d’autors.

La correcció d’errors, el nombre Z

Per trobar possibles errors de transcripció es va utilitzar un programa que ajudà, a més, a corregir els resultats publicats; es va calcular un nombre que denominem Z. Aquest nombre Z es va obtenir dividint la suma de vots totals de cada municipi pel nombre de votants. Si cada elector podia fer ús, per exemple, d’11 vots, llevat que votés en blanc, nul o a un nombre de candidats inferior a 11, el total de vots d’un municipi havia de ser el resultat de multiplicar elaumentanombre total de votants per 11. Per aquesta raó, Z s’havia de situar entre 10 i 11 i donar altres valors si hi havia anomalies. Així es descobriren errors en els resultats oficials que es van subsanar acudint directament a les actes municipals. En alguns municipis, Z tenia un valor menor, perquè hi havia hagut molts vots nuls o un nombre elevat de persones que van votar candidatures incompletes, per la qual cosa Z va permetre descobrir, a més, els climes polítics locals.

La nostra conclusió sobre la fiabilitat de les actes electorals catalanes és positiva, perquè el cens electoral, malgrat algunes inexactituds, és verídic quant al sexe, l’edat i el domicili, i la majoria de vegades també són correctes les dades referents a la professió; perquè els votants de les llistes de votants són persones que van exercir efectivament el seu dret al vot, i perquè els resultats de l’escrutini no van ser desfigurats. Per tot això, la qualitat de les fonts electorals a Catalunya és extraordinària i potser única al món, ja que en molts països, com a França, aquestes fonts es destrueixen sistemàticament al cap de quinze dies de l’escrutini, i, en canvi, nosaltres hem pogut utilitzarles quaranta anys després de celebrades les eleccions. En examinar les circumscripcions, la gradació de les fonts de millor a pitjor seria: Girona, Tarragona, Lleida i Barcelona ciutat o província.

Les estadístiques

Taula 1.- Grups de municipis per províncies, segons la grandària del seu cens electoral masculí.

L’orientació del vot i la participació o l’abstenció s’han analitzat globalment per secció, municipi, comarca, circumscripció o regió. La participació o abstenció s’ha estudiat a més a nivell individual i de grup.

Els percentatges

Percentatges del vots per candidatura sobre el cens electoral

Percentatges de vots circumscripcionals, comarcals o municipals guanyats per candidatura o personalitat independent calculats sobre el cens electoral, és a dir, sobre els electors que han votat i els que s’han abstingut. Aquest percentatge no és un percentatge polític i no s’utilitza per al repartiment d’escons que es calcula només sobre els vots dels electors que han participat. Socialment el percentatge de vots sobre el cens és un percentatge relatiu, com ho és el percentatge sobre la participació, perquè fins l’any 1933 el cens electoral no representava ni tan sols el 30% de la població a causa de l’exclusió de les dones. A partir de 1933 no inclou els menors de vint-i-tres anys.

Percentatge de vots per candidatura sobre la participació

Taula 2.- Percentatges respecte al total provincial del nombre d’electors, votants, i vots a diferents candidatures, en les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932, a la província de Barcelona. S’han format quatre grups de municipis segons la grandària de llur cens electoral.

Percentatge de vots de totes les candidatures i personalitats independents calculats sobre la participació. Aquest mètode estableix un percentatge per candidatura i no té en compte el nombre de candidats que la componen. Per aquest motiu, s’infrarepresenten les candidatures incompletes amb menys candidats dels permesos per la llei i globalment obtenen forçosament menys vots que les candidatures completes, encara que les hagin votat el mateix nombre d’electors que segurament van utilitzar el panachage i van votar, a més, altres candidats. Pensem que aquesta peculiaritat de la llei electoral no fou compresa per alguns partits polítics, perquè es van presentar per minories i van servotats per un electorat que també va votar altres candidats, fet que contribuí a augmentar les diferències entre els seus candidats i els rivals. Per exemple, el 1932, el BOC va presentar una candidatura incompleta amb tres noms a Girona, i, mitjançant el panachage, el mateix electorat que va votar BOC va incloure en la seva papereta altres candidats. Per això, i probablement sense pretendre-ho, augmentaren les diferències entre els uns i els altres, de manera que si es calculen els percentatges de vots obtinguts per cada candidatura, el BOC resulta infrarepresentat.

En l’àmbit circumscripcional, el percentatge de vots sobre la participació és el resultat polític de l’escrutini. En funció d’aquest i calculat individualment per a cada candidat, es reparteixen els escons de la majoria i de la minoria. Si es calcula a nivell municipal, es clarifica la relació de forces locals i es mostra la varietat i el grau de dispersió del vot segons el lloc; per aquesta raó, és punt de referència obligat per a qualsevol estudi d’àmbit municipal. L’interès per a conèixer l’orientació dels municipis durant les eleccions generals ha fet que s’incloguin en l’últim apartat els resultats dels 1.063 municipis catalans, ordenats alfabèticament, per circumscripció i consulta electoral.

Percentatges de vots sobre els totals de la província

Els percentatges de vots sobre els totals de la província són els obtinguts per les candidatures a cada municipi respecte del total de la província. Per aquest mètode, el total provincial de cada candidatura sempre és cent. L’interès d’aquest percentatge és precisar la contribució de cada municipi al total provincial. És un percentatge que perfila clarament els enclavaments geogràfics decisius dels partits polítics. Per raons d’espai no l’incloem detallat per municipis, però s’ha utilitzat en el text i en els gràfics. La força dels partits polítics als municipis està relacionada lògicament amb el nombre dels seus electors, i per analitzar la relació entre candidatures i censos municipals, hem agrupat els municipis de cada circumscripció per la grandària del seu cens, com s’explica a continuació.

Percentatges sobre quatre grups de municipis segons la grandària del seu cens electoral

Durant la Segona República, els 1.063 municipis catalans tenen un cens heterogeni, des de 30 o 40 electors fins als més de 200.000 electors barons de Barcelona ciutat el 1931. Per comprendre millor la relació de la grandària del cens amb el vot o la participació, hem agrupat els municipis en quatre categories segons el cens electoral masculí de 1931: grans, amb més de 2.000 electors; mitjans, entre 1.000 i 2.000 electors; petits, entre 500 i 1.000 electors i molt petits, amb menys de 500 electors. Aquests talls arbitraris permeten observar la influència de l’orientació del vot i la participació, segons la grandària del cens municipal. Estudiem conjuntament a cada circumscripció els municipis grans, mitjans, petits i molt petits, fet que permet matisar les diferències interprovincials (taules 1 i 2). Cada grup pot reduir-se a percentatge, i així es percep un repartiment més homogeni de la grandària dels censos municipals a la província de Lleida i una heterogeneïtat màxima a la de Barcelona. Els nuclis de població grans representen el 39% de l’electorat de Lleida, el 45% de Girona, el 50%de Tarragona i el 55% de Barcelona, sense tenir en compte Barcelona ciutat.

Les correlacions

Taula 3.- Percentatges respecte al total provincial del nombre d’electors i vots del Front d’Esquerres de Catalunya i del Front Català d’Ordre a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936, a la província de Barcelona.

El coeficient de correlació mesura si hi ha o no una relació entre dues variables. La relació pot ser positiva, negativa o nul·la i l’índex pot oscil·lar entre –1 i +1. Atès que mesura únicament el grau de relació lineal, s’ha hagut de considerar el diagrama de dispersió per a verificar l’existència o no d’un altre tipus de relació. Les variables electorals correlacionades han estat: cens electoral, nombre de votants, vots en blanc, vots nuls i vots obtinguts per candidatura o personalitat independent. Les variables no electorals han estat geogràfiques (altitud i extensió del terme municipal), econòmiques (règim de tinença de la terra) i fiscals (contribució rústica i pecuària, industrial, comercial i de professions) i a Barcelona ciutat s’ha estimat la densitat de població i l’analfabetisme.

Quant al càlcul de correlacions, s’ha considerat la circumscripció com un objecte d’estudi integrador de tots els municipis de la província. Cada municipi és un cas igual als altres municipis, independentment del seu cens electoral. Quan es considera cada municipi com un cas d’importància igual, es treballa amb les variables transformades en percentatges locals; només així té sentit l’índex de correlació i poden definir- se les tendències globals. Però, certament, no significa el mateix un poble de 100 habitants, que un de 10.000, ni és el mateix un terme municipal de 100 hectàrees que un de més de 10.000. Els percentatges calculats sobre els totals provincials i l’anàlisi que agrupa els municipis segons la grandària del seu cens, tal com ho hem descrit a l’apartat anterior, ajuda a matisar el significat d’algunes variables. D’altra banda, l’extensió dels termes municipals o els censos electorals, que no hem transformat en percentatges, donen amb exactitud la dimensió dels municipis pel seu espai territorial o pel nombre dels seus habitants.

Malgrat totes aquestes precaucions, reduir la varietat de dones, homes i paisatges d’una província a uns centenars de «casos» i a un centenar de «variables» suposa una esquematització forta, i, a més, en el conjunt provincial les tendències i les opcions es contraposen. En generalitzar es dilueix la riquesa local, però es construeix un marc de referència sòlid que dóna relleu i possibilitats a estudis provincials, comarcals o municipals.

En l’apartat estadístic, incloem únicament quatre tipus de correlacions per cada circumscripció: 1) entre els percentatges de participació i els percentatges de vots a les diferents candidatures o personalitats independents; 2) entre els percentatges de totes les candidatures entre si per a cadascuna de les eleccions; 3) entre els percentatges de participació de diferents eleccions; i 4) entre el cens electoral i els percentatges de participació.

Correlacions entre percentatges de participació i percentatges en les candidatures

Aquestes correlacions ens informen sobre la relació entre la participació i l’orientació del vot. És a dir, si la participació major o menor ha influït en el resultat de l’escrutini. Per a situar la hipòtesi sobre la incidència de l’abstencionisme llibertari és un índex fonamental. Com veurem, la relació sol ser sempre baixa i tendeix a indicar que en cap cas l’abstenció no fou responsable del resultat final de l’escrutini.

Correlacions entre percentatges a les candidatures

Taula 4.- Dades globals dels municipis de Catalunya per províncies.

Les correlacions entre candidatures o personalitats independents ens informen de si el vot a una força política està relacionat o no amb el vot a una altra força política. Quan l’índex és negatiu, indica que on es voten uns candidats, se’n deixen de votar uns altres. Si és positiu, indica que quan es vota uns candidats també se’n voten uns altres. Aquest índex, quan és positiu, ens permet descobrir entre quines candidatures l’electorat ha efectuat panachage.

Correlacions entre els percentatges de participació

Aquestes correlacions mesuren si hi ha una relació entre participar en unes eleccions i participar en unes altres. Normalment, els municipis tendeixen a participar d’una manera estable. És a dir, on més es participa en unes eleccions, es tendeix a participar més en les altres eleccions, i, per aquest motiu, els coeficients de correlació entre parells d’eleccions solen ser positius i relativament elevats. Si no és així, indiquen climes polítics específics de les eleccions en qüestió.

Correlacions entre cens i percentatges de participació

Aquestes correlacions mesuren si hi ha una relació entre la mida del cens i el grau de participació. A Catalunya, aquesta relació sol ser baixa i poc significativa. Si és positiva indica que es va tendir a votar més als municipis de major cens electoral, i succeeix el contrari si és negativa. És un índex que ajuda a descobrir, per exemple, que les dones van tendir a participar més a les ciutats.

Correlacions entre variables no electorals

A la província de Girona s’han correlacionat entre si les variables no electorals i s’han trobat cinc grups relacionats amb força: a) altitud, extensió del terme municipal i finques grans; b) hectàrees en propietat, en arrendament, en parceria o d’altres tipus; c) percentatges de contribuents petits, mitjans, grans i molt grans i els percentatges respectius de la seva contribució; d) contribuents residents o veïns dels municipis i contribuents no residents o forasters; i e) l’índex de Gini i l’índex industrial.

Correlacions entre variables electorals i no electorals

S’han correlacionat totes les variables electorals amb les no electorals i s’ha verificat que algunes variables van influir en l’orientació del vot i/o en la participació. Per exemple, l’existència de percentatges elevats de contribuents petits afavorí el vot al BOC; i l’altitud, l’extensió del terme municipal, la propietat i les finques grans tendiren a perjudicar la participació.

Les trajectòries electorals

Figura 3.- Evolució de les esquerres a les cinc circumscripcions catalanes. Percentatges sobre el total de vots a les cinc circumscripcions catalanes durant les següents eleccions: Legislatives al Parlament espanyol de 1931, de 1933 i de 1936, Parlament de Catalunya de 1932 i compromissaris de 1936. Bc, Barcelona ciutat; Bp, Barcelona província; G, Circumscripció de Girona; LL, Circumscripció de Lleida; T, Circumscripció de Tarragona.

La trajectòria defineix l’evolució de l’elector quant a participar o abstenir-se en consultes successives. Com que en cada elecció només hi ha dues opcions possibles, participar o abstenir-se, en n eleccions hi haurà 2n possibles combinacions de participació i abstenció. Cadascuna d’aquestes combinacions es denomina trajectòria electoral. Els autors consideren únicament les persones que van poder votar durant el període estudiat, ja que només així té sentit l’anàlisi. A Barcelona, a Sant Feliu de Guíxols, a Beuda i a l’Escala, es van excloure els transeünts, els que van arribar o es van absentar, els que van morir o els que van aconseguir l’edat electoral durant aquests anys. Es va estudiar la població masculina i femenina per separat i es considerà, a més, com a subgrup els analfabets i les analfabetes. A l’Escala vam estudiar també els homes que van cotitzar la cèdula més econòmica pel fet de no tenir propietats ni contribuir; però no es va poder estudiar el comportament de les dones, ja que pràcticament totes, independentment del seu patrimoni o renda, eren considerades persones no emancipades fins a la viduïtat, i, per això, cotitzaven la cèdula més econòmica.

Figura 4.- Evolució de la participació i de l’orientació del vot a les cinc circumscripcions catalanes. S’han considerat d’esquerres les candidatures correlacionades positivament amb el Front d’Esquerres del 16 de febrer de 1936. Per tal de veure quines són, cal consultar les notes per a cada una de les cinc circumscripcions.

Durant la Segona República, els homes van participar, sense tenir en compte les segones voltes i les eleccions complementàries i parcials de l’any 1931, en 8 consultes electorals (*) i van poder recórrer 256 trajectòries, mentre que les dones només van participar en 4 consultes i van poder recórrer 16 trajectòries. Un nombre considerable de persones va recórrer la majoria; de les 128 trajectòries estudiades a l’Escala, només n’hi va haver 25 que no van recórrer cap elector, i a Sant Feliu només n’hi va haver nou no recorregudes de les 64 estudiades. Algunes trajectòries van ser relativament nombroses, com les dels que sempre van participar o sempre es van abstenir. No obstant això, la majoria va recórrer trajectòries intermitents perquè de vegades van participar i de vegadas no ho van fer. D’altra banda, algunes molt recorregudes en un municipi tot just ho foren en un altre, ja que l’opció electoral de participar o no està en funció del lloc de residència i del clima polític local i circumscripcional, i l’estructura social dels municipis va diferir. Si considerem les trajectòries extremes, és a dir, les dels que es van abstenir sempre i les dels que van participar sempre, i considerem globalment les dels que de vegades van participar i de vegades no ho van fer, els percentatges d’electors que les van recórrer a Barcelona ciutat, a Sant Feliu de Guíxols i a l’Escala són semblants.