Electors i partits canviaren la seva estratègia de lluita en cada consulta electoral i van utilitzar sovint la possibilitat del panachage. El 1931, el reformisme republicà va vèncer de manera aclaparant sense deixar marge a l’oposició, gràcies a la utilització de la copada i del ballotage (segona volta). El 1932, la Lliga estava ja prou ben organitzada per a quedar en totes les circumscripcions en segon lloc, obtenir els escons reservats a la minoria i perfilar-se com el gran partit del conservadorisme català. Fou a partir d’aquest moment que a Catalunya es va optar per ERC o per la Lliga, fins i tot en l’àmbit municipal. El 1933, la Lliga va liderar coalicions àmplies, va assolir les seves màximes possibilitats expansives i va vèncer a Tarragona, Lleida i Barcelona ciutat. Però el 1936, en enfrontarse dues candidatures sense franges intermèdies, l’electorat va donar la victòria al Front d’Esquerres de Catalunya. La República, que s’havia proclamat arran de la victòria «moral» de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, acabà pràcticament el seu cicle amb aquestes últimes eleccions legislatives de la democràcia republicana.Una segona conclusió és l’estabilitat del vot i de la participació durant tot el període republicà. En cada consulta i en totes les circumscripcions, comarques i municipis, fins i tot molt petits, es van mantenir comportaments similars i evolucions semblants. Els districtes de Barcelona, que són les unitats d’anàlisi més poderoses després de les circumscripcions, foren un clar exemple que el mapa polític no va variar substancialment. Aquesta estabilitat ha estat comprovada des de punts de vista diferents com el sexe, l’edat, l’alfabetització, la classe social i les característiques geogràfiques i econòmiques del lloc on es va votar; aquestes similituds de les tendències col·lectives s’han aprofundit amb l’anàlisi individual. Un aspecte que cal remarcar és el cúmul de coincidències establertes a tants nivells amb altres països, especialment en els comportaments dels homes i de les dones, dels grups d’edat o del lloc de residència; pel que fa a la participació o l’abstenció, l’electorat català va donar una resposta semblant a la d’altres països. Malgrat aquestes coincidències, no es pot prescindir de les característiques de la nostra societat, ja que les peculiaritats del moviment obrer ajuden a explicar el comportament electoral de determinats pobles com el miner de Fígols al Berguedà, o l’actitud del proletariat de les grans empreses de Barcelona.L’anàlisi dels escrutinis recondueix l’elector i les seves característiques i opcions personals, ja que, a més de ser una imatge col·lectiva de dimensió numèrica enorme, és el resultat d’opcions individuals. Les trajectòries electorals, que abracen de la mateixa manera cadascun dels electors, ofereixen un nivell d’anàlisi que permet generalitzar i sintetitzar comportaments de grup. A Catalunya, els recomptes electorals poden explicar les actituds durant les col·lectivitzacions i fins i tot la depuració posterior, i matisar la relació de les majories amb els líders d’empresa, barri i immoble de residència. I això és així perquè en la determinació secreta de l’opció personal d’anar o no anar a les urnes en consultes successives, es poden rastrejar les característiques fonamentals de tres tipus d’electors: els que es van abstenir sempre, els que van participar sempre i els que ho van fer intermitentment. Aquests grups d’electors es poden desglossar, al seu torn, en electors dels quals tenim notícies abundants sobre la seva actuació política, sindical i humana, i aquells dels quals només tenim les dades de les fonts d’empresa o dels censos. Només a partir d’aquests grups d’electors bàsics han estat definides les característiques personals de l’abstencionisme polititzat. En canvi l’abstencionisme no polititzat, protagonitzat per grups socials marginats, no sabem molt bé a què respon, i, tanmateix, vam intuir que la seva causa no va ser només la falta d’integració social, sinó la percepció lúcida que el sistema polític els podia oferir ben poc. El més renovador del nostre estudi s’ha aconseguit quan hem aprofundit en les característiques personals i col·lectives de les trajectòries de grup que expliquen els resultats dels escrutinis des del punt de vista dels qui van acudir o no a les urnes. En projectar la trajectòria electoral, viscuda anònimament, als comportaments polítics i socials adoptats públicament durant la Guerra Civil espanyola, s’ha establert que a un determinat tipus de abstencionisme o participació corresponia un lideratge o militància, perquè els obrers no van seguir consignes cegament ni van decidir a la lleugera si votar o abstenir-se; el seu compromís electoral va ser viscut amb una intensitat tan gran que permet predir el seu nivell de militància durant la guerra i el grau de repressió franquista que van haver de patir a partir del 1939.La base metodològica d’aquest treball ha estat un estudi quantitatiu i cartogràfic i, no obstant això, al final del recorregut s’imposa la conclusió que alguns dels aspectes més interessants s’han arribat a descobrir mitjançant el suport de les fonts orals. Perquè només en l’entrevista hem accedit als motius dels qui, amb la seva participació i amb la seva abstenció, van donar vida als comicis. Estem encara a l’inici de l’explotació de les fonts orals, però, malgrat això, ja és significativa la dicotomia entre els silencis i les paraules. Efectivament, hi ha un grup important d’homes i dones que van afrontar públicament les seves opcions durant la República i la guerra i encara avui parlen i mostren interès per construir la història «escrita». Però hi ha un grup important d’homes i dones que, potser perquè van preveure repressions futures, van aconseguir passar desapercebuts i, efectivament, no n’hem trobat cap traça escrita. De vegades són persones que, fins i tot avui, difícilment parlen dels temps de la República i la Guerra, perquè no volen recordar, o volen seguir amagats, o desconfien de la història escrita; sàviament saben que sempre és la dels altres. Són una fracció majoritària que amb el seu treball diari van contribuir decisivament a la producció i apuntalaren els aspectes socials indispensables, però és difícil visualitzar la seva existència i expressar el sentit que per a ells va tenir la seva pròpia història.En aquesta síntesi dels comportaments majoritaris durant els anys trenta, hem reduït a unes quantes variables un electorat que va ser extraordinàriament variat. Hem esquematitzat la riquesa personal de milers d’homes i de dones a només unes categories salarials, uns graus de militància, uns nivells determinats d’alfabetització o d’edat, encara que, de tant en tant, la qualitat de les fonts escrites i de les orals ha desbordat els nostres plantejaments. L’originalitat de les biografies trobades, l’apassionament pel vot o l’abstenció, i la lluita partidista o sindical han fet que aquesta anàlisi impliqués un nou camí quan el que era anònim adquiria relleu personal, allò espontani força i racionalitat, i el silenci i les sèries numèriques contingut humà no intuït prèviament. Aquestes persones, difícilment reduïbles a esquemes i conceptes definits a priori, fan que l’estudi del comportament electoral sigui decisiu a l’hora d’historiar l’evolució viscuda per els d’homes i dones de Catalunya durant els anys trenta del segle XX.