Resultats de la cerca

Després d’haver trencat amb Vicent Blasco Ibáñez i amb el blasquisme i d’haver estat expulsat de la Unión Republicana espanyola, Soriano intentà des del 1903 fer-se una base pròpia a Barcelona, enfront del lerrouxisme i tot emprant com a tribuna el diari El Diluvio Els pocs adeptes que reclutà, encapçalats per Pau Isart Bula, s’arrengleraren a favor de Solidaritat Catalana per hostilitat envers Lerroux i Blasco, que en foren adversaris

Pactà un Bloc Català d’Esquerres en la via de la constitució d’una Aliança d’Extremes Esquerres, amb l’ Extrema Esquerra Republicana , grup on segurament s’integrà el 1933 Altres dirigents Manuel Montero i Manuel Mayol

Es declara antiestalinista, rebutja els sindicats que defineix com un pilar indispensable del capitalisme, i critica la IV Internacional per haver abandonat l’internacionalisme proletari Propugna l’abstenció en totes les eleccions S’organitzà a Barcelona a finals de la dècada de 1970 amb Octavi Mondelo, Marcel Anselmo, Joan Ferran i Serafini i Antoni Fernández Teixidó El seu líder fou Manuel Fernández-Grandizio Munis Òr-gan de premsa Alarma 1958, 1970-1976 i 1977-c1984 Des de la mort de Munis 1989, la seva activitat es reduí

Es definí com “interclasista, progresista, liberal”, i també com de “centro progresista” i en un II Congrés celebrat al juliol de 1987 canvià el nom per Unidad Centrista-Partido Español Demócrata UC-PED, “ya que se nos confundía fácilmente con un partido de extrema derecha” Amb una o altra denominació, va concórrer a lesdiferents eleccions del període 1984-1991 i va obtenir a Catalunya entre un i dos milers de vots S’esborrà del Registre d’Associacions al juny de 1994 i el 1997 un jutjat de Madrid processà els dos principals dirigents A Gómez i Francisco Juncas, acusats d’haver organitzat el…

Es definí marxista, revolucionari i proper a l’eurocomunisme Concorregué a les eleccions legislatives de 1986 amb el nom de Mesa para la Unidad de los Comunistas 18359 vots, a les municipals de 1987, a les europees de 1987 23163 vots i a les legislatives de 1989 13137 vots Dirigents Agustí Prats i Juan Ignacio Marín Dissolt el partit a primers de 1991, molts dels seus militants s’acostaren o s’integraren al Partit dels Socialistes de Catalunya PSC-PSOE Edità Ahora 1984-1989

Preconitzà la creació d’un Front Patriòtic que reivindiqués la unificació dels Països Catalans, la independència nacional, la protecció dels interessos dels treballadors del poble català i la defensa de totes les formes de lluita Després d’haver-se abstingut de participar en les eleccions autonòmiques de 1988, en les eleccions europees de 1989 presentà la candidatura Catalunya Lliure 16032 vots a Catalunya Fou implantat a Catalunya, País Valencià i Mallorca Mantingué relacions amb la Coordinadora Obrera Sindical, amb els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i amb l’…

Fou creada el 3 d’abril de 1962 i la presidí inicialment José Luis Zamanillo i, anys després, Ignacio Romero Osborne, marquès de Marchelina El 3 d’agost de 1965 aquest darrer envià un escrit a Fran-co en què manifestà que els requetès no acceptarien Joan Carles de Borbó com a titular de la futura monarquia L’Hermandad fou una important organització autònoma del Partit Carlí que, a través del seu president, acatà la línia ideològica, aprovada pel III Congrés del Poble Carlí 4/VI/1972, Arbonne, França, basada en el socialisme d’autogestió global El 1974 protagonitzà una aspra polèmica amb José…

Es constituí el 1919 a partir d’una escissió del carlisme protagonitzada pel seu dirigent més destacat, Juan Vázquez de Mella y Fanjul Fou conegut també com Comunión Católico-Tradicionalista o, més senzillament, Partit Mellista El 1919 Jaume de Borbó i de Parma separà Vázquez de Mella del carlisme per haver orientat el partit vers posicions germanòfiles enfront de les neutralistes del cap de la dinastia En l’escissió, Vázquez de Mella arrossegà conegudes personalitats carlines Víctor Pradera, Esteban Bilbao, el comte de Rodezno i un bon nombre de periòdics Fundà El Pensamiento…

Formació democratacristiana, defensà el liberalisme econòmic i l’estat de les autonomies A Catalunya, en foren els primers impulsors Joan Josep Folchi, Luis Cierco i Joan Botanch, seguits per molts altres exucedistes i algunes persones d’ Unió Democràtica de Catalunya UDC La Coalición Popular, pactada amb caràcter estable des de 1982 amb Alianza Popular i la Unión Liberal , donà al PP de Catalunya una quota aproximada del 20% en totes les candidatures d’aquells anys i, per tant, una apreciable presència institucional, cosa que no li impedí de marcar distàncies estratègiques i doctrinals amb…

La seva força principal era a l’exili i a Catalunya sempre tingué una presència reduïda En el XI Congrés del PSOE a l’exili agost de 1971, una moció presentada per Felipe González obligà que l’exili compartís la direcció amb el partit de l’interior, a la vegada que deixà en les mans d’aquest El Socialista El congrés de la UGT del mateix any aprovà també l’accés a la direcció d’un grup renovador de l’interior, enfront de la “vella guàrdia” de Manuel Muiño, fidel a Llopis La tensió entre Llopis i els renovadors esclatà al maig de 1972, a partir de la publicació de l’article “Los enfoques de la…