Resultats de la cerca

Frare trinitari, pertangué al cercle preillustrat valencià del marquès de Villatorcas Publicà alguns sermons, però la seva obra més important és la Biblioteca valentina , un repertori biobibliogràfic molt deutor dels de Nicolás Antonio Els primers plecs foren publicats el 1695 el 1703 l’edició era pràcticament acabada, però per pressions internes de l’orde no aparegué fins el 1747, amb un complement de fra Ignasi Savalls Conté més de set-cents autors Bibliografia Bas Martín, N 2002 Las bibliografías de la Ilustración valenciana València, Institució Alfons el Magnànim / Diputació de València…

Format en lletres humanístiques a Girona i doctorat en arts a València on fou deixeble de J Lorenzo Palmireno, fou prevere, rector de Sant Jaume de Canet de Rosselló 1573 i catedràtic d’arts a la Universitat de Perpinyà 1578 És autor del vocabulari català-llatí, Thesaurus puerilis València 1575 redacció definitiva Barcelona 1580, Perpinyà 1591, Barcelona 1600, amb diversos tiratges, important i variadíssim repertori lèxic per a l’ensenyament del llatí, destinat a catalans i valencians, on el lèxic és distribuït segons un ordre conceptual Fou traduït al castellà per Bernabé Soler Tesoro de…

Pertanyent a una família que havia estat collectora dels delmes i tasques de la noble casa de Llupià durant diverses generacions, aprofità l’embranzida econòmica calellenca de la segona meitat del s XVIII per a dedicar-se al comerç i a la indústria El 1779 era propietari d’una fàbrica de cordons de seda i en els anys següents tingué diversos tractes com a subministrador de l’exèrcit de la monarquia borbònica Escriví un diari o llibre de memòries que es conserva dins el fons Albert Giol i Galceran de l’Arxiu Històric Municipal de Calella Les primeres notes de l’obra intenten reconstruir els…

Estudià a Barcelona i fou lector d’espanyol a Salford Anglaterra Es donà a conèixer com a poeta amb un recull un xic irònic, Mitoclàstia , seguit de Tot extrem voler 1977, Camp d’esvorancs 1980, on inicia una poesia que combina el to elegíac, les provatures formals i una aspra crítica social, Reixa d’aigua 1982 i Gual de camins 1985, entorn de la idea i pràctica del viatge Ha continuat la seva trajectòria poètica amb En aquest dau del foc 1987, premi Cavall Verd de poesia, Ets arrel d’ala i de vol 1991, Seqüències i mòbils 1998, Cardiopatia 1999, Disfresses 2002, premi Crítica Serra d’Or, El…

L’autor, conegut pel pseudònim de Tísner , proposa una mirada més justa i equànime en la relació entre americans i hispans El contrast entre els dos mons dividits per l’Atlàntic és tractat amb enginy, humor i una tendresa que no oculta ni la paròdia ni la crítica de la història del descobriment espanyol Tísner fingeix haver traduït el manuscrit d’Opòton, un vell asteca La crònica, escrita en nàhuatl, narra l’aventura dels tres mil set-cents asteques que cercant el déu Quetzalcóatl descobriren la Península Ibèrica Els indis troben escandalosos els costums d’aquella…

Després de cursar estudis comercials, fou professor de l’Escola de Comerç de Sabadell i publicà estudis sobre economia i història de les comarques gironines Iniciat de jove en el catalanisme polític, el 1974 fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya , partit pel qual fou elegit senador el 1977 L’any següent abandonà aquest partit i s’aproximà al Partit dels Socialistes de Catalunya , pel qual fou senador com a independent al llarg de quatre legislatures 1979-93 El 1995 i el 1999 fou elegit diputat al Parlament català per Esquerra Republicana de Catalunya , i el 2003…

Vida i obra Combinà les activitats literàries i periodístiques amb les de polític i pedagog Fou assessor tècnic de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana 1917, que li publicà el Cartipàs català 1918 i el Sillabari català 1922, una obra per a infants illustrada per JM Obiols  El 1928 esdevingué director d’una escola graduada de Barcelona En aquest temps, a redós de La Nova Revista , publicà les seves magnífiques traduccions de Chesterton Herètics , 1928 Allò que no està bé, 1929, mentre que a la Revista de Catalunya el 1931 aparegué L’home que fou dijous , publicat independentment…

Estudià dret a la Universitat de Barcelona 1857, on es doctorà en dret civil i canònic 1865 Fou redactor del Diario de Barcelona  1863-69, en què publicà la notícia biogràfica i crítica de catorze personalitats catalanes, sota el títol genèric de “Galerías de escritores catalanes”, entre les quals hi havia les de Jaume Balmes i Urpià, Pau Piferrer i Fàbregas, Ramon Martí i d’Eixalà, Jaume Tió i Noè i Josep Sol i Padrís, i collaborà amb temes de filosofia i economia a la Revista de Cataluña  des d’on s’oposà a la centralització de la vida científica, La Defensa de la Sociedad  i la Revista de…

Vida i obra Germà d’ Andreu de Bofarull Cursà els estudis primaris a Reus Havent impulsat la revista estudiantina El Hongo , el 1849 es llicencià en jurisprudència per la Universitat de Barcelona, ciutat on, orfe de pare, s’havia traslladat el 1839 Hi comptà amb la protecció del seu oncle Pròsper , que el collocà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó 1846 També feu crítica teatral en el diari El Sol  Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 1852, n’ordenà i n’inventarià l’arxiu de la biblioteca, fou membre corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid, i setze anys arxiver de l’…

Vida i obra Provinent d’una família ennoblida per Felip V, interromputs els estudis eclesiàstics a Tarragona, estudià filosofia i lletres i lleis a la Universitat de Cervera i es doctorà en dret a Osca el 1798, any que li fou encomanada la càtedra de Digest A 22 anys es traslladà a Madrid per tal d’obtenir el títol d’advocat dels Reials Consells El 1802 fou nomenat advocat de la chancillería de Valladolid, i tornà a Madrid  En declarar-se la Guerra contra Napoleó, s’establí a Cadis, on exercí la seva professió i obtingué diversos càrrecs, entre els quals el d’alcalde major de l’illa de León …