Resultats de la cerca

Són cinc diesi, doble diesi, bemoll, doble bemoll i becaire La diesi ♯ eleva l’entonació de la nota natural un semitò La doble diesi ww l’eleva un to El bemoll ♭ abaixa l’entonació de la nota natural un semitò El doble bemoll ♭♭ l’abaixa un to El becaire ♮ anulla l’efecte de les alteracions anteriors Situada a l' armadura , l’alteració -sovint anomenada, aleshores, alteració constitutiva- afecta totes les notes del mateix nom de la peça Situada al davant d’una nota concreta -alteració accidental-, afecta totes les notes de la mateixa altura que hi ha a la resta del compàs En certes formes…

L’armadura pot estar formada per diesis o per bemolls, seguint l’ordre de quintes ascendents per a les diesis, a partir del fa, i el de quintes descendents per als bemolls, a partir del si L’efecte de l’armadura actua sobre totes les notes del mateix nom al llarg de la composició, independentment de la seva altura i mentre no hi aparegui un becaire que n’anulli l’efecte, una altra alteració o un canvi d’armadura L’armadura, entesa com a conjunt de set notes comptant-t’hi els becaires, que s’ometen, és la representació dels set elements contigus de la sèrie de quintes que determinen el sistema…

Aquest castell és possible que sigui el que el 924 és anomenat ipsa Guardiola de Salane , situada a ponent de Marganell, ja que el castell de Maians fou aprisionat per un vicari comtal anomenat Salla Fou aquest Salla, fundador de Sant Benet de Bages, qui el 967 donà al monestir el castell de Maians que ell havia aprisionat El castell ja no tingué cap alteració en el seu domini, només cal esmentar la compra de la jurisdicció que el 1343 féu el monestir al rei Pere III

Baix xifrat © Fototecacat/ Jesús Alises Aquesta forma de notació té el seu origen a Itàlia, al final del segle XVI, i prové del costum dels organistes d’acompanyar el cor Es generalitzà al segle XVII i aproximadament fins el 1770 es mantingué com a sistema de notació propi del baix continu Actualment, la realització dels acords a partir d’un baix xifrat és un dels exercicis habituals en l’estudi de l’harmonia Les xifres expressen la distància intervàllica que separa el baix d’una nota superior Així, un 6 vol dir una 6a més les 8es que decideixi l’instrumentista a partir del baix Aquest…

Una nota que no rep l’efecte de cap alteració o que rep l’efecte d’un becaire ♮ és una nota natural, és a dir, una nota pertanyent a l’escala diatònica sense alteracions la de les tecles blanques del piano Aquest adjectiu, però, és poc clar quan s’aplica a tonalitats que tenen alteracions constitutives Per exemple, en la tonalitat de fa M, el si♭ és una nota pròpia de la tonalitat és a dir, una nota ’natural’ de la tonalitat mentre que el si ♮ és a dir, el si natural n’és una nota alterada

Aquesta alteració pot ser brusca, si prové d’un canvi de medi per exemple, el pas d’aire a aigua, o gradual, si és resultat d’un canvi de característiques d’un mateix medi provocat, per exemple, per una variació de temperatura La nova direcció de propagació és donada per la llei de Snell de la refracció En el cas d’un canvi de medi, hi ha un cert angle d’incidència sobre la superfície separadora dels dos medis que dona lloc a una nova direcció de propagació tangent a la superfície En aquest cas es parla d’angle crític o límit, i de reflexió total

És el primer dels vuit modes eclesiàstics o gregorians, anomenat per aquesta raó protus 'primer' També rep el nom de ’mode de re', perquè aquesta és la seva tònica en una escala diatònica sense alteracions Moltes de les composicions de l’època barroca que presenten armadures dòriques no són sinó peces en mode menor en les quals falta un bemoll o sobra un diesi a l’armadura, alteració que es va afegint oportunament en el text musical L’expressió sexta dòrica s’aplica al 6è grau elevat del mode menor especialment quan no es tracta com a 6è grau ascendent el que s’eleva per evitar la 2a aug amb…

També s’anomena sostingut

En la nostra cultura, els instruments més coneguts d’aquesta família són la flauta travessera i la flauta de bec En ser dirigit contra el bisell -amb els llavis o des d’un canal -, l’aire produeix ‘sons eòlics’, als quals s’afegeixen els ‘sons d’escletxa’, generats per l’aire en sortir per una obertura petita -els mateixos llavis del flautista o el canal- La combinació d’ambdues vibracions produeix el so inicial, el qual, un cop tramès a l’aire de l’interior del tub -que actua d’amplificador i estabilitzador del to-, es convertirà en un so potent i estable Les flautes més primitives foren…