Resultats de la cerca

L’oïda relativa és la més freqüent de les capacitats musicals, fins i tot en els no-músics, i es dona quan a partir d’un so hom pot afinar o reconèixer-ne un altre per la seva relació intervàllica, sobretot en un context tonal o modal, en què es parteix d’una jerarquia de sons i uns punts de referència Quan es canta una cançó s’utilitza la memòria relativa, que permet recordar les distàncies entre els sons, sense importar-ne l’altura absoluta Una bona formació musical fa que es puguin arribar a memoritzar i reconèixer els intervals i es tingui clara consciència de l’estructura…

Els qui tenen oïda absoluta poden reproduir, reconèixer i anomenar qualsevol so sense comparar-lo amb un altre de conegut perquè recorden l’altura absoluta de tots els sons Aquesta aptitud és present de vegades en els músics, lligada a l’estudi i la pràctica d’un instrument Hi ha diferents graus d’oïda absoluta, des de la capacitat d’identificar un so produït amb qualsevol timbre i registre fins a la possibilitat de reconèixer tan sols alguns instruments en determinats registres Els investigadors no acaben de posar-se d’acord sobre l’origen d’aquesta capacitat, que sembla estar…

Compaginà la tasca compositiva amb la dedicació a l’assaig musical També és autor de diverses traduccions, entre les quals cal recordar la versió francesa del Faust de JW Goethe i de diverses obres de R Wagner L’arqueologia era una altra de les seves passions, i la qualitat dels seus estudis li valgueren un lloc de conservador al Museu del Louvre Entre tota la seva obra compositiva destaca el poema simfònic Merlin l’enchanteur

Originàriament, el terme -sense fer cap referència al tempo - indicava només el moviment uniforme del baix que, amb notes d’un mateix valor, podia recordar o imitar el caminar d’algú El fet de no pertànyer clarament ni als tempi lents ni als ràpids fa que termes com più andante, andante molto , etc presentin ambigüitats que dificulten qualsevol generalització Amb tot, più andante sol indicar un tempo lleugerament més ràpid que andante

La roseta tanca parcialment aquesta obertura, per la qual cosa també exerceix una funció acústica En els llaüts més antics es tracta solament d’una gelosia vogida directament sobre la taula harmònica, que posteriorment se substituí per una peça independent, encolada des de dins Es construeix de paper, pergamí o fullola de fusta i sol estar tallada o vogida amb formes geomètriques, amb dibuixos simètrics que poden recordar la disposició dels pètals d’una flor En molts instruments medievals i renaixentistes mostra motius d’estètica àrab En alguns instruments posteriors al segle XVI…

Sovint presenten un ritme senzill en compàs compost i es basen en alternances dels intervals de l’acord tríada major i notes adjacents en un àmbit més aviat reduït El seu poder per a suggerir els paisatges alpins i les connotacions que comporten n’afavoriren l’ús en la música del segle XIX Alguns casos destacats que es poden recordar són el darrer moviment de la Simfonia pastoral , de L van Beethoven tema principal, la secció Andante en sol M de l’obertura de Guillaume Tell , de G Rossini, o la melodia inicial de la Scène aux champs de la Simfonia fantàstica , d’H Berlioz L’…

La saeta és cantada principalment en les processons nocturnes de la Setmana Santa a Sevilla sense acompanyament, però sobre el fons dels tambors que marquen el pas de la desfilada dels pasos Si més no en el seu origen, era improvisada espontàniament pels cantaores assistents a la processó, portats pel fervor religiós del moment La temàtica dels seus versos és el lament pels sofriments de Crist en la passió o, molt sovint, el dolor de la Verge Maria Diversos compositors s’han inspirat en la saeta pot recordar-se El Corpus en Sevilla de la Iberia d’I Albéniz, el qual, malgrat no…

Rebé la primera formació musical del seu pare, un professor de música alemany A quinze anys es traslladà a Viena per continuar els seus estudis amb I Moscheles piano i EA Förster composició Després anà a Itàlia per estudiar amb V Fioravanti a Roma i amb NA Zingarelli a Nàpols El 1821 es traslladà a Ginebra, on ensenyà piano A partir del 1823 visqué a París i es dedicà, sense gaire èxit, a la composició d’òperes Posteriorment desvià la seva atenció cap a la música vocal religiosa i tornà a obrir l’escola fundada per A Choron el 1817, ara amb el nom d’École Niedermeyer Entre els seus professors…

S’inicià en la música cantant en locals de la seva ciutat durant l’adolescència A la meitat dels anys trenta formà duo amb el pianista Pete Johnson i el 1938 tots dos participaren en l’històric concert From Spirituals to Swing, celebrat al Carnegie Hall També actuaren en diversos clubs de Nova York Entre les gravacions d’aquesta època destaquen Roll’em, Pete 1938 i Cherry Red 1939 Turner continuà collaborant amb diverses bandes i pianistes, i durant els anys cinquanta obtingué grans èxits, com Chains of Love 1951 i sobretot Shake Rattle and Roll 1954, una de les peces que configurà l’estil…

El terme del llatí tenere , ’sostenir' fa referència al fet que aquesta veu constitueix el fonament sobre el qual es pot construir tot l’edifici polifònic Cal recordar que, en aquesta època, el mètode de composició polifònic era successiu, és a dir, a una veu ja acabada en aquest cas, el tenor s’afegia una de segona en la seva totalitat el duplum , després una tercera veu el triplum , etc El tenor es basà generalment en una melodia preexistent pertanyent al repertori gregorià i acostumà a ocupar la posició més greu del conjunt, sense que això autoritzi a identificar-lo…