Resultats de la cerca

Quan aquestes notes formen un interval de 4a aug o 5a dis es diu que és una falsa relació de tríton Les cauteles teòriques sobre aquest interval venen de lluny, si es té en compte que a l’Edat Mitjana se l’anomenava diabolus in musica i s’intentava evitar-lo en qualsevol cas Posteriorment aquest interval ha acabat essent fonamental en la tonalitat i, per tant, les antigues prohibicions han perdut la seva raó de ser La teoria clàssica actual només aplica el concepte de falsa relació de tríton a l’encadenament V-IV ambdós acords en estat fonamental, encara que la…

El tipus més habitual de classificació i denominació dels intervals és el del sistema compost de dos elements que defineixen l’interval, en primer lloc en funció de la quantitat de graus que comprèn comptant el grau de sortida i el d’arribada en l’escala diatònica a la qual pertanyin o puguin pertànyer les dues notes i, en segon lloc, precisant el tipus de relació entre aquests graus grau Per exemple, l’interval entre les notes do3 i la3 s’anomena 6a M ’6a’ perquè implica sis graus de l’escala do, re, mi, fa, sol, la i ’M’ major perquè, dels dos tipus de 6a diatònica que hi ha…

En l’encadenament o enllaç participen dos factors essencials la relació entre les fonamentals dels acords, d’una banda, i la morfologia i l’estat dels acords, de l’altra La successió d’encadenaments formant un gir harmònic amb sentit musical propi rep el nom de progressió Exemple 1 - WA Mozart Sonata, KV 279, I Allegro © Fototecacat/ Jesús Alises La relació entre fonamentals s’expressa amb la terminologia intervàllica habitual, però amb algunes restriccions No es consideren ni els intervals compostos més grans que l’octava ni les inversions dels intervals simples És…

Quan aquesta relació era ternària, és a dir, quan el valor d’una brevis era el mateix que el de tres semibrevis , el tempus s’anomenava perfectum quan era binària rebia el nom d' imperfectum Als segles XIII i XIV, el terme tempus s’emprà també per a denominar pràcticament el mateix que, als segles XV i XVI, designà el terme tactus la unitat de temps o pulsació bàsica d’una obra, representada primer per una brevis i després per una semibrevis

El moviment directe és, comparativament al moviment contrari i oblic, la relació entre moviments melòdics més convergent i, per tant, la que suposa, des d’aquest punt de vista, una menor independència entre les veus contrapunt1 Quan les veus que es mouen per moviment directe mantenen una relació intervàllica constant, aleshores es parla de moviment parallel De fet, el terme moviment directe es reserva principalment per a descriure la relació que s’estableix entre dues veus que coincideixen en la direcció del desplaçament però no en la distància…

L’oïda relativa és la més freqüent de les capacitats musicals, fins i tot en els no-músics, i es dona quan a partir d’un so hom pot afinar o reconèixer-ne un altre per la seva relació intervàllica, sobretot en un context tonal o modal, en què es parteix d’una jerarquia de sons i uns punts de referència Quan es canta una cançó s’utilitza la memòria relativa, que permet recordar les distàncies entre els sons, sense importar-ne l’altura absoluta Una bona formació musical fa que es puguin arribar a memoritzar i reconèixer els intervals i es tingui clara consciència de l’estructura…

El moviment oblic representa, amb relació a la independència de les veus, un punt intermedi entre el moviment contrari i el directe Aquest tipus de moviment, que suposa la immobilització d’una veu, és característic de figures com ara el pedal o el fet de mantenir notes comunes entre els diferents acords La teoria harmònica restringeix el moviment oblic quan la veu que es desplaça arriba a l’uníson amb la veu immòbil per moviment conjunt

JS Bach L’ofrena musical , BWV 1079, núm 6 © Fototecacat/ Jesús Alises La representació visual d’aquest tipus de cànon, molt utilitzat en l’Edat Mitjana, són la línia melòdica del dux i la frase que constitueix el lema Com a exemples de lema es poden citar el de G de Machaut Ma fin est mon commencement et mon commencement ma fin , que amaga una imitació retrògrada, o la de JS Bach Quarendo invenietis ’Busqueu i trobareu’, corresponent al núm 6 de L’ofrena musical , BWV 1079 En aquest cas el dux va acompanyat d’una clau de fa invertida que suggereix una imitació per moviment contrari De…

Moviment contrari exemple 1 © Fototecacat/ Jesús Alises L’ús del moviment contrari es considera un dels recursos més importants per tal d’aconseguir la independència melòdica de les diferents veus que componen un contrapunt D’altra banda, el moviment contrari, a diferència dels moviments directe i oblic, no és objecte de cap restricció per part de la teoria harmònica També es denomina ’per moviment contrari’ la versió d’un tram melòdic produïda de resultes d’invertir la direcció dels intervals així, si la versió inicial havia efectuat una 2a asc i una 5a des, la versió per moviment contrari…

A diferència de la tradició culta de compondre la música sobre un text previ, en la cançó tradicional, el text i la seva melodia poden haver-se originat simultàniament o configurat amb influències recíproques així, mentre que la música s’estructura en frases melòdiques que es corresponen amb els períodes o amb els ritmes poètics del text, aquest pot incloure elements fonètics o textuals que només es justifiquin per la necessitat de reomplir determinats períodes musicals és el cas de certes onomatopeies i síllabes de suport emprades en polifonies populars de l’àmbit mediterrani, dels trum-lai-…