Resultats de la cerca

En la majoria de les notacions neumàtiques occidentals s’indicava per mitjà d’un traç vertical de la ploma, lleugerament inclinat d’esquerra a dreta, que finalitzava de vegades en un petit episema traçat a la part superior La virga acostumava a representar una nota d’alçada més alta que les immediatament anterior i posterior En la grafia més simple d’aquest signe es reconeix fàcilment l’accent agut dels antics gramàtics Pel que fa a l’episema, no sempre és fàcil distingir si la virga acaba mitjançant un traç voluntari o no

En la notació blanca del segle XV es representa com una minima amb dos traços a la dreta, i en la del XVI, com una mínima ennegrida amb un sol traç a la dreta

Aparegué, com la minima , al segle XIV En la notació de l' ars nova es representa com una minima amb un ganxo a la part superior dreta En la notació blanca del Renaixement s’indica indistintament amb el cap negre o blanc El seu silenci és com el de la minima , però amb un traç horitzontal a la part superior dreta Equival a la negra actual

Deriva del punctum , una de les dues formes simples de la notació pneumàtica En la notació mesurada, la breu equival a tres o a dues semibreus, segons si s’empra en temps perfecte o en imperfecte La seva unitat superior és la longa Es representa mitjançant una nota quadrada sense cauda, que tant pot ser acolorida com buida El seu silenci es representa mitjançant un traç vertical que ocupa un sol espai del pentagrama

A la vegada és dues o tres vegades més gran que la minima La seva aparició, al segle XIII, coincidí amb la de la notació mensural Durant el Renaixement, i després en el Barroc, fou adoptada com a unitat de mesura Es representà mitjançant un rombe, que amb el temps es transformà en l’actual figura de la rodona el seu silenci, que s’indica per mitjà d’un traç vertical descendent unit a qualsevol de les línies del pentagrama, és el model del qual deriva el silenci de rodona

En el moment de la seva aparició, unida a la de l' ars nova , era el menor dels valors musicals en ús, si bé en teoria podia dividir-se en tres o dues semiminimae Se la representa mitjançant un petit cap romboidal amb cauda ascendent en la música de l’Edat Mitjana el petit cap acostuma a estar acolorit, mentre que en la del Renaixement és blanc La seva pausa s’indica mitjançant un traç ascendent unit a una línia del pentagrama, que ocupa la meitat de l’espai immediatament superior Al segle XVII el cap de la minima prengué forma arrodonida Actualment, la figura resultant és…

Staccato és el participi del verb italià staccare 'separar', ’destacar', i la seva forma catalana equivalent és ’picat' En la partitura pot estar indicada per la paraula staccato o alguna abreviatura, com stacc , o bé per un punt o un petit traç vertical situat a sobre o a sota de cadascuna de les notes afectades No es pot dir amb total certesa si, en aquest cas, els punts o les ratlletes són equivalents o representen gradacions en la intensitat de l' staccato Cal comparar manuscrits i edicions originals per a poder treure’n conclusions, que potser poden variar d’un compositor a…

El seu nom prové del fet d’haver estat el valor més llarg en la notació modal, la primera de les notacions rítmiques La seva forma catalana és ’llarga' La seva figura deriva de la virga , un dels dos neumes simples d’una sola nota de la notació quadrada En la notació mensural equival a tres breves , cas en el qual es diu que la longa és perfecta, o a dues breves , cas en el qual es diu que és imperfecta S’utilitza gairebé sempre al final d’una composició per a indicar el repòs, i també en les veus més greus que sostenen la sonoritat del conjunt G de Machaut fou el primer a utilitzar la longa…

Thomas A Edison fou el primer a aplicar 1877 la idea que un so transmès a un diafragma proveït d’una agulla podia ésser gravat damunt una superfície cilíndrica —recoberta amb una capa d’estany— en forma de traç espiral, de tal manera, que en girar el cilindre, una agulla enganxada a una membrana sotmesa a vibracions sonores en gravava la superfície El solc així obtingut era d’amplada i profunditat variables, segons la intensitat i la qualitat del so Per a la reproducció, una altra agulla, connectada a una trompa o megàfon, en tornar a recórrer el solc format tornaria a vibrar com amb el so…

La forma catalana equivalent és ’lligat' En els instruments de vent i en la veu significa que totes les notes s’han d’emetre amb una sola emissió d’aire i en els instruments d’arc amb un sol cop d’arc De vegades això no és possible materialment, però una interpretació hàbil pot mantenir l’efecte del legato durant frases llargues que fan imprescindible renovar l’aire o canviar l’arc En els instruments de tecla o de corda polsada el legato s’assoleix coordinant l’atac de cada nota amb el final de la precedent de manera que no hi hagi cap espai de silenci entre les dues El legato abreujat de…