Resultats de la cerca
Es mostren 21 resultats
Laia
Cinematografia
Pel·lícula del 1970; ficció de 92 min., dirigida per Vicenç Lluch i Tamarit.
Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Films PAC Producciones Artísticas Cinematográficas, Barcelona ARGUMENT La novella homònima 1932 de Salvador Espriu GUIÓ Jaume Vidal Alcover, VLluch, Maria Aurèlia Capmany assessora FOTOGRAFIA Joan Amorós Eastmancolor, Techniscope AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ Fabià Puigserver ambientació, Juan Frexe decoració MUNTATGE Emilio Ortiz MÚSICA Ángel Arteaga SO Jordi Sangenís, Federico de la Cuesta, Eduard Fernández INTERPRETACIÓ Núria Espert Laia, Francisco Rabal Quelot, Daniel Martín Esteve, Julieta Serrano Paulina, Manuel Otero Anton, Alícia Moreno Espert Laia nena,…
El vent de l’illa
Cinematografia
Pel·lícula del 1987; ficció de 94 min., dirigida per Gerard Gormezano i Montllor.
Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Septimània Films Manuel Valls, Barcelona, Gerard Gormezano, PC Barcelona ARGUMENT, GUIÓ I MUNTATGE GGormezano FOTOGRAFIA Xavier Gil color, panoràmica AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ Balter Gallart, Carolina Vivó decoració MÚSICA Robert Schumann, Georg Philipp Telemann, Alessandro Marcello SO Ricard Casals, Manuel Almiñana directe INTERPRETACIÓ Simon Cassel John Armstrong, Mara Truscana Ariel Kane, Ona Planas Anna Salort, El Increíble Orlando el governador Anstruther, Anthony Pilley l’oficial Smith, Ñaco Nadal el criat Joan ESTRENA Barcelona, 04031988 PREMIS Ciutat de…
Carles Barba i Masagué
Cinematografia
Cineasta.
Vida Pèrit mercantil, es dedicà professionalment al comerç de primeres matèries tèxtils Interessat per l’art, la música, el cinema i la fotografia, la popularització de les càmeres de 16 mm i altres innovacions en la tècnica cinematogràfica el portaren a unes primeres incursions en el cinema amateur la dècada de 1960, activitat a la qual es dedicà intensament des d’aleshores Interessat sobretot en els personatges, la seva prolífica producció constitueix un destacat document gràfic de la societat catalana durant el franquisme Filmà indistintament jerarques del règim entre d’altres l’alcalde de…
Benet Rossell i Sanuy
Art
Cinematografia
Artista plàstic i cineasta conegut pel pseudònim de Beni.
Llicenciat en dret a Barcelona 1961 i diplomat en sociologia a Madrid 1962, posteriorment es diplomà en teatre a París 1964, ciutat on també cursà estudis de cinema etnogràfic al Museu de l’Home, dirigits per Jean Rouch 1965-66 i on coincidí amb els artistes plàstics Antoni Miralda , Joan Rabascall i Jaume Xifra , amb els quals formà l’anomenat Grup Català de París, conegut pels seus projectes multidisciplinaris i avantguardistes Hi realitzà curtmetratges com Calidoscopi 1971, amb Xifra i Carles Santos, un film d’aparença abstracta que anima mecànicament les seves "micrografies" –un dels…
,
Foneria i forja
Les arts dels metalls durant el període modernista són, encara, molt poc conegudes El primer estudi que se n’ocupà fou El arte modernista catalán , d’Alexandre Cirici 1951 que serví de base als escrits posteriors Trenta anys després, Núria de Dalmases i Antonio José Pitarch dedicaren un apartat específic als metalls, dins de l’obra Arte e industria en España 1774-1907 1982, on van donar a conèixer abundants dades inèdites derivades d’una intensa recerca documental Aquests darrers anys, amb motiu d’exposicions sobre el Modernisme i les arts decoratives, han vist la llum una sèrie de treballs…
Els orígens modernistes de Josep Maria Sert
Amb un estil de gran pompositat i barroquisme, que per als nostres ulls postmoderns és més propi d’èpoques passades, Josep Maria Sert va assolir durant la primera meitat del segle XX gran fama i èxit social Pintor muralista, dedicat principalment a la decoració dels salons més aristocràtics del seu temps, la seva obra no respon als cànons imposats per les avantguardes i, tanmateix, manté les seves arrels en els mateixos moviments artístics i culturals que a final del segle XIX li van obrir les portes L’obra de Sert, que té molt a veure amb la idea que de si mateix tenia l’artista i que, en…
L'arquitectura al marge del modernisme
Façana sud de la ronda Universitat Barcelona Ramon Manent En parlar de l’època del Modernisme hem de distingir, pel que fa a l’arquitectura, dues manifestacions estilístiques que conviuen i es desenvolupen alhora, però que parteixen de plantejaments estètics diferents No tot el que es construeix en aquest període es pot adscriure a l’estil que va irrompre amb força en el paisatge urbà, tot marcant una moda que venia a renovar la fesomia de les ciutats i que va arrelar entre els petits i grans promotors, de manera que no hi ha eixamples nous o transformacions de ciutats velles en què el…
La influència de l'Art Nouveau en la pintura del tombant de segle
Sempre que es parla del Modernisme és obligat fer una sèrie d’aclariments per tal de puntualitzar què significà a Catalunya aquest moviment artísticocultural, quines influències va rebre i quina fou realment la seva singularitat dins el context europeu El Modernisme havia estat considerat la versió catalana de l’ Art Nouveau internacional, denominació que va escampar-se arreu d’Europa, per bé que a Itàlia es parlava de Liberty o a Àustria de Sezession El cert és que avui, ja al segle xxi, l’ Art Nouveau s’associa ràpidament a un repertori iconogràfic protagonitzat per la figura femenina –…
A l'entorn del simbolisme
El Simbolisme s’insereix dins el corrent de l’art idealista de final del segle XIX, reacció neoespiritualista davant el positivisme i el materialisme de l’art realista, expressió de la burgesia liberal del temps Ara bé, gran part de l’art idealista finisecular no és simbolista A Catalunya va perdurar un art religiós catòlic convencional i acadèmic, un bon exemple del qual és l’obra d’Enric Monserdà, tenyit, fins i tot, en alguns casos, de realisme, que poca cosa té a veure amb el Simbolisme La dificultat d’una definició clara del Simbolisme s’agreuja pel fet que no hi ha una tècnica, un estil…
Els monuments commemoratius
A Catalunya, després que els escultors neoclàssics i romàntics visquessin desaprofitats o fins i tot absents del país per manca d’encàrrecs que els permetessin de viure dignament, la generació de l’època de la Restauració borbònica, encapçalada pels germans Venanci i Agapit Vallmitjana, va tenir l’oportunitat de treballar en projectes escultòrics importants, ja que les reformes urbanístiques que van tenir lloc a les grans ciutats durant el darrer quart del segle XIX van propiciar un remarcable increment d’escultura pública monumental Contràriament a la pintura, l’escultura interessava més a…