Amb un estil de gran pompositat i barroquisme, que per als nostres ulls postmoderns és més propi d’èpoques passades, Josep Maria Sert va assolir durant la primera meitat del segle XX gran fama i èxit social. Pintor muralista, dedicat principalment a la decoració dels salons més aristocràtics del seu temps, la seva obra no respon als cànons imposats per les avantguardes i, tanmateix, manté les seves arrels en els mateixos moviments artístics i culturals que a final del segle XIX li van obrir les portes. L’obra de Sert, que té molt a veure amb la idea que de si mateix tenia l’artista i que, en molts casos, sorgeix d’ella mateixa, no és un producte anacrònic com se sol donar per descomptat, sinó que es formà a recer de les teories modernistes i simbolistes que es respiraven a Barcelona i a París al tombant de segle, i evolucionà paral·lelament als moviments que en van sorgir, sempre dins el si de la ja mítica modernitat. Nascut el 1874, Sert és un exemple perfecte de la Catalunya burgesa i catòlica que a final de segle cerca, en la seva pròpia definició, criteris per a una nova formulació del llenguatge artístic.
Josep Maria Sert, en un retrat al carbó (cap al 1904) de Ramon Casas. Barcelona, Gabinet de Dibuixos i Gravats-MNAC.
MNAC
Membre de la burgesia industrial dedicada al negoci tèxtil, de tarannà conservador, militant del progrés i partícip del poder, el pare de Sert no dubtà a proporcionar al seu fill petit una educació artística quan va demostrar els seus dots. Aquesta educació s’adequava perfectament a les exigències del negoci en un moment en el qual els processos industrials es trobaven encara molt pròxims als artesanals. No hem d’oblidar la importància que durant aquests anys van prendre les arts decoratives com a bé de consum d’aquesta mateixa classe burgesa. Domènec Sert va instal·lar, doncs, un petit taller a la fàbrica a fi que el seu fill es pogués exercitar en la pintura fent dibuixos que posteriorment s’adaptaven a la producció de tapissos.
Curiós i diletant, gran lector i conversador nat, el caràcter mundà de Sert va trobar aviat en els agitats ambients artístics del Modernisme un lloc on recrear-se. Els seus primers anys de formació van transcórrer despreocupadament entre les classes nocturnes de Llotja i les dels seus dos mestres, Pere Borrell del Caso i Alexandre de Riquer. De tarannà molt diferent, tots dos van contribuir a crear en el jove aprenent d’artista una mirada que va romandre durant tota la seva carrera tant en el procés creatiu de l’obra com en la seva resolució final.
Encara que sembla que no fou un alumne gaire assidu, Borrell li ensenyà el dibuix del natural. El mètode del mestre era reputat pel seu caràcter innovador. Els alumnes es veien enfrontats als objectes i les formes des del primer dia, sense passar per la còpia de les làmines i gravats. Aquesta pràctica, tan banal en aparença, ajudà Josep Maria Sert, una vegada instal·lat al seu taller parisenc, a construir els grups de figures d’escorços complicats que caracteritzen les seves decoracions. Fidel al principi modernista de retorn al passat, i potser influït pel sistema de producció industrial que sens dubte havia vist a casa seva, Sert va organitzar un treball segons el sistema de taller. Així, i en clara emulació dels grans mestres decoradors del passat, fidel al principi mateix d’art modern, es va envoltar de col·laboradors que treballaven segons les seves directrius i va posar en marxa un complex mètode de treball en equip basat en dibuixos, fotografies i maquetes per ajudar-se a imaginar els diferents efectes que produïen les seves creacions. Segons aquest procediment, i tal com es faria al cinema amb els seus decorats, muntava a l’estudi, amb l’ajuda de ninots o dels seus col·laboradors, escenaris que després dibuixava, i n’arrencava els diferents jocs de llums i ombres que dotaven de teatralitat la composició. Amb el temps va substituir les llarges hores de posa que això suposava per a la fotografia, i aquesta es va acabar convertint en el suport en el qual estudiar els diferents resultats. Cal tenir en compte que Sert va realitzar totes les seves decoracions des del seu taller parisenc i a l’oli, bé sobre llenç, bé sobre fusta. Fou també a l’acadèmia Borrell on va conèixer part dels qui formarien amb ell l’anomenada «generació postmodernista»: Pidelaserra, Nogués, Canals, Riera. Allí va forjar la seva amistat amb Adrià Gual, i va participar en el seu projecte del Teatre íntim, amb l’obra del qual Sert té molts punts en comú.
Al taller de Riquer va adquirir la concepció estètica i les maneres de tot un corrent artístic inscrit en el Simbolisme, especialment preocupat per la idea de la bellesa i els seus recursos expressius: la voluntat decorativa de l’art, la mirada del passat –que en Sert es girà d’una manera natural cap als grans mestres del Barroc–, la idealització del tema, l’impuls creador de la imaginació i la seva plasmació sensible, formulacions totes elles recollides per l’obra mural de Sert.
Superlibris per a M. Bultó (1892). Estampat en or sobre pell. Barcelona, Unitat Gràfica, Biblioteca de Catalunya. (També es va fer la versió com ex-libris, estampada en tinta sobre paper).
BC
D’aquests anys coneixem poca obra de Sert. En aquesta, la influència del Simbolisme practicat per Riquer en l’última dècada del segle és evident. Sabem d’un únic exemple de les seves col·laboracions amb l’empresa familiar, datat de l’any 1894 i que ens mostra un artista jove i empapat de procediments propis del Modernisme. Es tracta d’una petita aquarel·la el títol de la qual, Al·legoria de la catedral, ja ens avança que és una obra allunyada del naturalisme de les generacions precedents. Hom hi aprecia una estètica amant del ritu i del sensualisme, que a més rebutja la mimesi a favor de la invenció i que es recolza en recursos formals tals com l’evocació medieval, el preciosisme de les línies, l’atmosfera difuminada o els motius vegetals per assolir els seus objectius. Tot i ser una obra de juventut, revela ja algunes notes que quedaran en la producció posterior de Sert com són una composició rebuscada, les referències arquitectòniques i un «excés» de personatges. De la mateixa època és el famós ex-libris dedicat a M. Bultó que Sert va fer el 1892 i que és considerat un dels primers exemples de l’exlibrisme modern català.
Probablement de la mà de Riquer, Sert va començar a freqüentar en aquests mateixos anys els locals del Cercle Artístic de Sant Lluc. Aquest, format l’any 1893 a partir d’una escisió del Cercle Artístic, va reunir entre els seus socis una part sobresortint de l’ala més tradicional del Modernisme. D’inspiració catòlica, els membres del Cercle, els germans Llimona Baixeras o el mateix Riquer, van desenvolupar durant aquests anys de final del segle XIX un art d’estètica simbolista al servei de la regeneració social, de gran pes en el panorama artístic català. El Cercle, i concretament Torras i Bages, el seu «consiliari», amb la seva visió d’origen platònic i marcadament catòlica de l’art i la seva finalitat, suposen una gran influència en la concepció que de si mateix va desenvolupar com a artista al llarg de la seva vida.
Per altra banda, el jove Sert se sentí especialment atret pel grup inconformista que aplegava Rusiñol, Casas i Utrillo –amb aquest últim tingué una gran amistat– que juntament amb Clarasó formaven Els Quatre Gats. Una mica més grans que ell, posseïen un caràcter totalment oposat a allò que Sert havia conegut fins aleshores. Tots tres havien viscut en la bohèmia parisenca i practicaven un art formalment molt més novedós i lliure de maneres acadèmiques que el de la resta dels seus compatriotes. Potser va ser la seva companyia o la inquietud d’un jove artista a la recerca de noves formulacions estètiques allò que el féu concebre la idea de viatjar a París, meca de la modernitat al tombant de segle, que va posar en marxa una vegada morts els seus pares l’any 1899.
Quant Sert arribà a París era un desconegut, però, a jutjar per les seves actuacions, tenia una ambició molt definida. Així doncs, es va instal·lar des del començament en un gran taller i, rebutjant els ambients de la bohèmia, començà a freqüentar els grans artistes decoradors, els hereus de Puvis de Chavannes: Lerolle, Besnard, Bing, Dehis... Aquesta manera de fer és reveladora de les seves ambicions, en un moment en què la decoració era considerada el fi suprem de l’art. En total acord amb els ensenyaments que havia rebut, Sert es considerava a si mateix decorador, sense haver demostrat, tanmateix, que ho era.
Homenatge a Pomona (1900). Mural en grisalla de carbonet oleaginós. Reproducció a la revista Forma, vol. I. Barcelona, 1904.
BC
L’ocasió li va venir de la mà de Samuel Bing, màxim representant de l’Art Nouveau francès. El 1900 Bing li encarregà una sèrie de pintures murals per al menjador del pavelló Art Nouveau que presentà aquell mateix any a l’Exposició Universal. Aquestes pintures, realitzades en grisalla amb carbonet oleaginós sobre fons blau, són un Homenatge a la deessa Pomona en un titulat Seguici de l’A bundància. Grans garlandes de fruites i altres elements vegetals engalanen un original seguici format per bous, nimfes, centaures, deus i nens, tots ells de formes rotundes, que avancen un món de llegenda. Sert dota tots els seus personatges de posats grandiloqüents i teatrals, en un escenari sensual aconseguit amb l’ús d’una corba gairebé contínua que proporciona unitat al conjunt. Per a aquest primer encàrrec, Sert, allunyant-se de la influència de Riquer, optà per un Simbolisme menys llangorós i més hedonista, de tall germànic, de contorns clàssics i amb un cert decadentisme molt del moment. Aquest conjunt és encara més l’obra d’un excel·lent dibuixant que d’un decorador, però ja mostra el talent del futur Sert com a creador d’espais i alguns dels seus recursos formals més personals: els pomposos elefants, els escorços, el bigarrament, la delectació en el cos humà. L’Homenatge a Pomona fou la primera obra de Sert que va poder veure el gran públic de Barcelona. Fou presentada el 1904 a la Sala Parés en una exposició col·lectiva organitzada per la revista Forma, amb la qual Sert va mantenir sempre molt bona relació, juntament amb una altra obra, Wotan, una mica posterior i d’influència clarament wagneriana, en la qual el déu germànic és transformat en Quixot.
La carrera artística de Sert va prendre un impuls inesperat quan el 1900, i responent a una petició del mateix Sert, Torras i Bages, acabat de nomenar bisbe de Vic, li va encarregar de decorar els murs de la catedral d’aquella diòcesi. La magnitud del projecte no deixava endevinar que Sert trigaria tota la seva vida a fer-lo realitat, ja que va realitzar tres projectes de decoració diferents: el primer, que mai no es va col·locar, fou abandonat a mig camí; el segon, deteriorat durant la Guerra Civil, i el tercer realitzat al final de la seva vida. Aquell primer intent de decoració que féu durant la primera dècada del segle XX va suposar l’eclosió definitiva de Sert com a gran pintor mural i el començament d’una carrera extraordinària.
Lluita de Jacob amb l’àngel (1906). Mural per a la catedral de Vic (no col·locat). Oli. Barcelona, Museu d’Art Modern-MNAC.
MNAC
Fins a la presentació davant el gran públic al Salon d’Automne de París del 1907, on foren objecte de grans lloances per part de la crítica, els esbossos d’aquesta primera decoració van fer parlar molt. Amb un pla ben ancorat en les creences del Simbolisme, Sert va perseguir, animat pel seu mentor, Torras i Bages, l’expressió d’un art etern. El conjunt ideat pel pintor, del qual coneixem dos exemples: la Lluita de Jacob i l’ àngel i Benaventurats els que ploren perquè seran consolats, ambdós de l’any 1906, ocupava la totalitat del temple, en el que seria una ostentació de transformació de l’espai per mitjà de la decoració. Aquesta vocació decorativa troba la seva expressió en un gran colorit que acompanya unes línies cada vegada més definides. En clara oposició als corrents impressionistes, el dibuix és doncs part integrant del quadre, i influenciat per Denis i els nabis, Sert es recolza cada vegada més en la naturalesa per crear escenes de gran força ornamental. La influència dels mestres venecians apareix ja clarament tant en el colorit com en la composició i el moviment, influència que s’anirà modificant amb el temps però que roman com un dels trets més característics de la seva pintura.
Com ja hem dit, el resultat immediat d’aquesta primera decoració suposà per a Josep Maria Sert la confirmació davant el gran públic dels seus dots de gran mestre i el començament d’una gran carrera. Des d’aquest moment el seu talent fou sol·licitat sense parar per una clientela cosmopolita formada principalment per una elit mundana, poderosa i adinerada.
Aquesta decoració va suposar igualment el punt de partida des del qual Sert va anar configurant el seu estil durant els anys posteriors a la Gran Guerra, ja que concentren en el seu discurs els diferents criteris artístics que va desenvolupar en aquesta construcció d’un llenguatge propi. Diferents influències, en alguns casos d’aparença antagònica, conflueixen en aquesta recerca. Així, el Modernisme portat de Barcelona es modelà amb el contacte de la pintura científica de Besnard i del japonisme de Degas, del decorativisme dels nabis, de la mundaneria de Blanche i Boldini i dels dogmes de la Libre Esthétique. Començaren llavors les seves peregrinacions a Itàlia a la recerca d’inspiració en els murals de Miquel Àngel, Tiepolo, Veronese i Tintoretto, i els seus habituals viatges a Barcelona el mantingueren en contacte amb els aires classicistes i normatius del Noucentisme.
Punts culminants d’aquesta època inicial són els murals que realitzà per una banda per al marquès d’Alella a Barcelona (1910), i per una altra per a sir Saxton Noble a Londres (1913), dos conjunts resolts formalment de forma diferent però que manifesten ambdós aquesta síntesi a la qual ens referíem més amunt. Si al saló d’Alella Sert recull les tonalitats ja utilitzades a Vic, que també utilitzà al Saló dels Passos Perduts del Palau de Justícia de Barcelona (1908), aquestes desapareixen totalment per convertir-se en grisalla en el decorat creat per a Noble, tal com ja havia passat a les pintures concebudes per al saló de música de la princesa de Polignac un any abans. Aquesta «indecisió» sobre el colorit es va mantenir durant anys en la pintura de Sert i va acabar solucionant-se a favor d’una reduïda gamma de plates, sienes, daurats i carmins. Igual que els exemples que acabem d’esmentar, la major part de les pintures que Sert realitzà en aquests moments desenvolupen temes de la mitologia clàssica, temes que van desaparèixer totalment del seu imaginari després de la Primera Guerra Mundial. Amb aquests murals, Sert s’adscrigué al corrent classicista que vivia el món de l’art al primer terç del segle XX i que transcorria d’una manera paral·lela als nombrosos istmes que tots coneixem.
L’arribada de la Primera Guerra Mundial afavorí un canvi estilístic notable en l’obra de Sert que es va gestar durant els anys de la contesa i que es va desenvolupar plenament en els primers anys vint. En els anys successius nous principis estilístics i noves influències passaren a formar part de la seva producció, difuminant-ne a poc a poc els orígens modernistes. Podem considerar doncs que aquests primers treballs anteriors a la Gran Guerra van suposar l’apropiació d’un pensament estètic i fundaren les bases a partir de les quals va evolucionar la seva obra.
Durant tota la seva carrera, i en paral·lel a una contínua i renovada mirada al passat, Sert dirigí la seva atenció cap a totes les tendències estilístiques que va trobar en el seu camí, absorbint-ne aquells elements que jutjava vàlids per al seu objectiu últim: la pintura decorativa mural. En una no sempre evident, i en alguns casos fallida, convivència de tradició i modernitat, el seu art guarda en la seva essència mateixa la raó de ser del Modernisme, és a dir, la voluntat de ser modern. En ser qüestionat un dia pel seu amic Josep Pla sobre la insistent al·lusió a la pintura antiga que tancava la seva obra, Sert va respondre: «És natural. Jo aspiro que se’m consideri un pintor modern perquè sóc anterior a la pintura de cavallet. És una obvietat... em sembla!». Això, que en aquell moment resultava obvi als ulls de Sert, deixà de ser-ho immediatament després de la seva mort, esdevinguda el 1945.
Bibliografia
- Blanche, J.-E.: «Décorations de la cathédrale de Vic par Josep Maria Sert», dins Dates (propos de peintre, deuxième serie), Émile Paul Frères éditeurs, París, 1921.
- Castillo del, A.; Cirici Pellicer, A. (col·laborador): José María Sert, su viday su obra, Librería editorial Argos, Barcelona-Buenos Aires, 1949.
- Colorado Castellari, A.: The murals by Josep Maria Sert in the Francisco Vitoria Room (Council Chamber), Nacions Unides, Nova York, 1985.
- Chomette, M. (editor): Photographies inédites de Josep Maria Sert, 1874-1945, peintre du monumental, J. Damase, París, 1990.
- Exposició Sert, Palau de Pedralbes, Ajuntament de Barcelona, octubre del 1973.
- Fornells Angelats, M.: Los lienzos de José María Sert en la iglesia de San Telmo de San Sebastián, Ayuntamiento de San Sebastián, San Sebastián, 1985.
- García Martín, M.: Sert a l’ Argentina i Espanya, Martín editor, Barcelona 1995.
- Gold, A.; Fizdale, R.: Misia, the life of Misia Sert, Knopf, Nova York, 1980.
- Hepp, P: «Un décorateur moderne», dins L’Art et les Artistes, 1912, pág. 31 i 34.
- José María Sert, 1874-1945, Palacio de Velázquez, Ministeri de Cultura, Madrid, 27 d’octubre de 1986-3 de gener de 1987.
- Josep Maria Sert, peintures murales pour la décoration de l’ abside de la cathédrale de Vic, Jeu de Paume, París, 23 de juny-14 de juliol de 1926 [prefaci André Dezarrois, Paul Claudel].
- Josep Maria Sert: col·lecció del Dr. Antoni Puigvert: pintures, dibuixos, esbossos, maquetes, Sala d’Exposicions Caixa de Barcelona, Barcelona, 8 d’abril-18 de maig de 1986.
- Junyent, E.: La decoració pictórica de la catedral de Vic, Seràfica, Vic, 1936.
- Junyent, E.: La catedral de Vic i la decoració de Sert, Museu Episcopal, Vic, 1949.
- Maus, O.: «Josep Maria Sert. La décoration d’une cathédrale», dins L’art moderne, Brussel·les, 5 de juliol de 1903, pàg. 235-237.
- Monreal y Tejada, L.: La catedral de Vic. Su historia, su arte y su reconstrucción. Las pinturas murales de José María Sert, Aedos, Barcelona, 1948.
- Pascual, V: Sert, el darrer pintor muralista, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997.
- Reconstrucción, Revista de la Dirección General de Regiones Devastadas, número dedicat a la catedral de Vic, abril del 1942.
- Sánchez de Muniain, J. M.: «Estudio de los valores estéticos de la pintura de Sert», dins Arbor, núm. 1, Madrid, gener-febrer del 1944, pág. 57-84.
- Sert, Comte de; Arnús, M. M.: Sert, col·lecció Gent Nostra, Edicions Nou Art Thor, Barcelona, 1989.
- Sert, F.: El mundo de José María Sert, Anagrama, Barcelona, 1987.
- Sert, J. M.: «Els jardins d’en Santiago Rusiñol», dins Pèl & Ploma, Barcelona, desembre del 1900.
- Sert, J. M.: «En Besnard dins l’art», dins Pèl & Ploma, vol. III, núm. 86, Barcelona, maig del 1902.
- Utrillo, M.: «José Maria Sert, pintor», dins Forma, núm. 9, 1904, pàg. 336-343.