Resultats de la cerca

L’ordre dels pteroclidiformes Pteroclidiformes , que comprèn l’única família dels pteròclids, amb 2 gèneres i 16 espècies, aplega uns ocells terrestres, propis de les zones àrides i àdhuc desèrtiques, semblants a perdius dotades de llargues cues, però més pròximes als coloms que a qualsevol altre ordre d’ocells Tant és així que sovint s’han inclòs entre els columbiformes, que considerarem tot seguit Tant la xurra com la ganga són sedentàries a les terres catalanes, però la seva àrea de distribució és molt limitada, d’acord amb l’especialització del seu hàbitat Una tercera…

La família dels estornells estúrnids, tot i que a les terres catalanes només compta amb 2 espècies de mida mitjana, mereix un esment particular per l’abundància, la dinàmica poblacional —en franca expansió— de l’estornell i la seva incidència ecològica Amb 110 espècies, situades sobretot a Euràsia i Àfrica, són moixons gregaris que formen grans estols molt adaptables i competitius, palesen una excessiva capacitat colonitzadora en detriment de les avifaunes autòctones, com s’esdevé a l’Amèrica del Nord Així mateix, en determinades circumstàncies, constitueixen un flagell per a l’…

La família dels tords o túrdids marca una de les fites de l’ordre dels passeriformes i, àdhuc, de tota l’omitofauna, pel que fa a l’excellència del cant d’algunes de les seves espècies que, com en el rossinyol i en la merla, atenyen el més alt grau de perfecció Els túrdids són ocells de mida mitjana o petita, entre els quals predomina el plomatge discret, i dels quals es coneixen 300 espècies aplegades en 45 gèneres, presents en tots els continents Els representants d’aquesta família a les terres catalanes poden diferenciar-se en dos grups els del gènere Turdus o tords genuïns,…

La família dels zífids reuneix una sèrie d’espècies de dimensions mitjanes que es caracteritzen pel seu morro ben desenvolupat, pels dos petits solcs de sota de la gola que convergeixen anteriorment, perquè l’aleta dorsal és situada més a prop de la cua del que és normal en la resta dels cetacis i per una aleta caudal sense fenedura que separi els lòbuls o, fins i tot, amb un petit àpex entre ells Els zífids només tenen dues dents funcionals, situades a la mandíbula Aquest grup és el menys conegut de tots els cetacis, tot i que es tracta d’animals que tenen sovint una distribució cosmpolita…

Els passeriformes tenen hàbits alimentaris diversos, que es reflecteixen en la variada estructura del bec, de la qual cosa n’és mostra la mallerenga blava Parus caeruleus , a dalt i el raspinell comú Certhia brachydactyla , a baix Oriol Alamany La família de les mallerengues pàrids, comprèn 43 espècies, sobretot paleàrtiques, de les quals el principal gènere, únic a les terres catalanes, és el Parus Els pàrids són una mena de menudes i activíssimes boletes de ploma —algunes bellament acolorides— i dotades d’un bec curt i dret, que ressegueixen acrobàticament els branquillons i…

La imatge dels flamencs Phoenicopterus ruber aixecant el vol permet visualitzar alguns dels seus trets característics, principalment el color negre de sota les ales, que tant els caracteritza Xavier Ferrer L’ordre dels fenicopteriformes Phoenicopteriformes es confon a les terres catalanes amb l’única espècie present als estanys salats de l’Europa mediterrània el flamenc El flamenc és l’ocell d’aspecte més inusual que trobem a l’avifauna paleàrtica les potes i el coll són proporcionalment més llargs que en cap altra espècie, i els mantenen estirats en volar i s’hi afegeix l’estrany bec,…

L’acció de l’home, modificant o destruint els ecosistemes naturals, posa en perill la supervivència de nombroses espècies vegetals d’àrea molt reduïda, i també de les poblacions extremes d’espècies d’àrea dispersa, malmetent així el patrimoni genètic i biològic En alguns casos s’ha arribat ja a l’extinció total d’alguna d’aquestes espècies o poblacions La causa més comuna és la destrucció de l’hàbitat on viu la planta, però en altres ocasions la desaparició d’una espècie pot ser deguda a causes que poden semblar més inofensives, com és l’acció indiscriminada de colleccionistes i botànics…

Relació entre els canvis fenològics i les estacions de l’any als Països Catalans, segons un estudi fet entre el 1943 i el 2003 en 162 localitats i basat en 29 espècies de plantes diferents Aquest treball inclou 3736 observacions de sortida de fulla, 15410 de floració i 9586 de caiguda de fulla La corba és la tendència que s’observa resseguint la data mitjana La primavera, illustrada per la sortida de la fulla i la floració, s’ha avançat gairebé una setmana d’ençà de la dècada de 1970 Per contra, la tardor, illustrada per la caiguda de la fulla a les mateixes espècies, arriba un parell de dies…

Els amfibis dels Països Catalans comencen a ésser relativament ben coneguts hom els estudia actualment amb força interès Ultra l’atenció particular que el grup mereix en ell mateix, els amfibis presenten certs avantatges en llur cicle biològic que faciliten llur estudi la fase reproductora aquàtica permet una més fàcil detecció de llur presència i una anàlisi més assequible de llur activitat, almenys en allò que fa referència a la reproducció pròpiament dita Per aquesta raó, la cartografia de moltes espècies és ja prou completa, el cicle biològic és ben conegut i es desenvolupen recerques en…

La granota àgil Rana dalmatina , encara que de presència no comprovada a terres catalanes, i més corrent al centre i occident europeus, podria aparèixer en algun punt dels Pirineus centrals i ha estat trobada al País Basc Molt semblant a la granota roja Rana temporaria , té les potes posteriors més llargues que aquesta Antonio Bea Una altra espècie de granota roja o bruna, la granota àgil Rana dalmatina ha vist discutida la seva presència des de principis de segle És una forma similar a la granota roja, amb les potes posteriors més llargues si les estirem, el taló ultrapassa…