Els amfibis dels Països Catalans comencen a ésser relativament ben coneguts; hom els estudia actualment amb força interès. Ultra l’atenció particular que el grup mereix en ell mateix, els amfibis presenten certs avantatges en llur cicle biològic que faciliten llur estudi: la fase reproductora aquàtica permet una més fàcil detecció de llur presència i una anàlisi més assequible de llur activitat, almenys en allò que fa referència a la reproducció pròpiament dita. Per aquesta raó, la cartografia de moltes espècies és ja prou completa, el cicle biològic és ben conegut i es desenvolupen recerques en molts altres aspectes de gran interès, com la composició i la dinàmica de les poblacions, la delimitació de nínxols ecològics, les pautes de comportament, els efectes de l’activitat humana i els estudis de caràcter experimental sobre el comportament o els efectes de la contaminació.
Amb tot, la distribució exacta de moltes espècies no és encara ben precisada, com tampoc no ho són alguns aspectes peculiars del cicle dels amfibis dins els Països Catalans. n’és una prova el fet de la descoberta recent, en plena dècada dels anys vuitanta, d’una nova espècie endèmica de gripau balear, el ferreret. El coneixement dels amfibis és més ampli que el d’altres grups zoològics, però malauradament reflecteix la, fins ben recentment migrada, tendència del país cap als estudis referents a la naturalesa.
Dotació faunística i sistemàtica
Grups de distribució dels amfibis als països catalans, segons els requeriments ecològics de les espècies. 1 àrea pirinenca, amb formes endèmiques o molt ubiqües; 2 àrea prepirinenca, àrea gironina humida i serres costaneres septentrionals, amb poblament molt diversificat de formes criòfiles i termòfiles, higròfiles i xerófiles; 3 àrea continental, de baixa diversitat i formes xerófiles; 4 àrea costanera, amb formes termòfiles i una gradació de penetració de les diverses espècies iberoafricanes en disminució cap al N; 5 serres costaneres del País Valencià, amb formes mediterrànies.
Maber, dades de l’autora.
Dels tres ordres vivents d’amfibis, dos són representats a les terres catalanes, els urodels i els anurs; una família del primer ordre, amb cinc espècies, i cinc famílies d’anurs, amb un total de dotze espècies, constitueixen la representació amfíbica als Països Catalans.
Les poblacions d’amfibis de les illes Balears són molt menys diversificades que les continentals; no hi ha urodels i només s’hi troben quatre espècies d’anurs, de les quals una sola, el ferreret, és realment autòctona, mentre que les altres, segons estudis recents, foren probablement introduïdes per l’home prehistòric. Les causes del reduït nombre d’espècies d’amfibis balears semblen prou clares i són, en part, relacionades amb l’aïllament insular i, en part, amb la forta mediterraneïtat de les Illes. L’aïllament permet la formació d’endemismes, però a les Balears la diversitat ambiental és més baixa; com sigui que les poblacions són més petites i resulta esporàdica la connexió amb el continent, on hi ha els centres de radiació i les àrees de diferenciació, i manquen els ambients més humits necessaris per a les formes més higròfiles, com són la majoria d’amfibis, les illes mediterrànies, com les Balears, contenen molt poques espècies d’amfibis.
Els Països Catalans continentals, en canvi, han estat connectats, en diversos períodes, amb les àrees europees fins acabar integrats, amb tota Ibèria, en el continent, però, com sigui que també mantingueren relació amb les terres mediterrànies isolades al S, són poblats per representants de quasi totes les famílies paleàrtiques, tant d’origen europeu o eurosiberià com pròpiament nordafricà. Encara que aquestes terres són fortament mediterrànies des del punt de vista climàtic, hi ha prou indrets humits i freds, com les àrees pirinenques i algunes serres costaneres, de manera que les espècies higròfiles poden trobar-hi recer, igual que les més termòfiles, no xeròfiles, d’origen meridional, teòricament més afavorides per la gran extensió de l’àrea mediterrània. Fins i tot un endemisme de muntanya, el tritó pirinenc, troba lloc en aquesta complexa situació, atribuïble a l’elevada diversitat geogràfica de les terres catalanes continentals i a la complicada història geològica de llurs relacions amb les masses continentals veïnes. Pràcticament, només la meitat de les espècies d’amfibis catalano-valencianes presenta unes exigències que hom pot qualificar realment de mediterrànies.